20.11.2025 - 21:40
Margalida Capellà (Palma, 1971) va ser diputada de Més per Mallorca al Parlament de les Illes entre el 2015 i el 2017. Prou temps per a impulsar i coordinar una de les lleis més emblemàtiques del darrer pacte de progrés i que, sobretot, va comptar amb el consens unànime de la cambra: la llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la guerra del 36-39 i el franquisme, coneguda com a llei de fosses. Capellà va deixar el càrrec polític perquè li era incompatible amb la seva professió a la Universitat de les Illes Balears, on exerceix de professora titular en l’àrea de dret internacional públic. Ara que fa cinquanta anys de la mort del dictador, parlam amb ella sobre la llei que va impulsar, sobre com està la salut democràtica de les Illes i sobre l’actualitat política més recent, en què PP i Vox fan i desfan pactes amb la llei de memòria pel mig.
—Com veis les decisions que pren el PP amb la llei de memòria? Primer, pacta derogar-la amb Vox, després, salvar-la amb l’esquerra i, finalment, torna amb l’extrema dreta per a eliminar-la. En tan sols uns mesos.
—Crec que és una llei simbòlica tant per a la ultradreta com per a l’esquerra. El problema és que per a la dreta no ho és. Si fos simbòlica, no acceptarien ni negociar-la ni molt manco derogar-la. Jo crec que és una de les coses pendents que tenim, o que potser no es van fer prou bé la legislatura passada, arribar a un consens sobre la llei de memòria democràtica que sí que va ser possible amb la llei de fosses. La de fosses no es toca, però aquesta es pot derogar perquè el PP no se la va fer seva. No se’ls va convèncer.
—Però sí que va tenir el seu suport, excepte en alguns redactats. I ara es fan enrere.
—Sí, perquè no se la van fer seva. La diferència que hi ha amb la llei de fosses és que la de fosses es va negociar amb tothom des del principi. Hi havia obstacles, desconeixement sobre la situació de les fosses, desapareguts… però vam estar fent molta feina des del principi.
—I per què es van fer per separat?
—Va ser una estratègia legislativa. Jo tenia la intuïció que hi havia qüestions que es podien legislar amb unanimitat. O, almanco, amb un cert consens. I que d’altres, no. La memòria democràtica és una qüestió que pot avançar a diferents velocitats. Jo creia més urgent la de les fosses. Primer, perquè alguns fills de desapareguts, per la seva edat, es podien morir en qualsevol moment. I segon, perquè tenia la intuïció que, sobre fosses i desapareguts, podíem convèncer el PP i Ciutadans que era una llei necessària i viable. Aleshores els vaig presentar un pla de treball i els vaig dir, mireu, hi ha tantes fosses, com a mínim hi ha aquestes fosses, no poden ser gaires més. Estem parlant de tantes persones, aquí hi ha tots els estudis que s’han fet poble a poble i és qüestió de posar fil a l’agulla. En canvi, l’altra es va fer d’una manera molt diferent. La va liderar el PSIB i tenia una estructura diferent.
—Potser va ser un encert separar-les. Si no, potser ara parlaríem que el PP vol derogar també tot allò que estava relacionat amb les fosses. Ho veieu així?
—Sí, però també hem de tenir en compte el context d’aquella llei. No hi havia una llei estatal de memòria històrica. Perquè la que hi havia, la del 2007, era només de reparació econòmica i històrica. Hi havia una part de fosses, però era voluntària, no obligava les administracions. La diferència és que ara, de tot allò que no estigui legislat a escala autonòmica, l’estat espanyol en té la competència.
—Precisament, aquest és l’argument estrella del PP. Que ja hi ha una llei de memòria a l’estat espanyol. Per què és important que es mantengui la de les Illes?
—Jo sé un motiu: per la Feixina. Si es deroga la llei balear, la competència per a decidir si la Feixina entra dins el catàleg de simbologia franquista és del govern espanyol.
—En una entrevista a David Ginard, l’historiador comentava que trobava a faltar aquest consens democràtic antifeixista. S’allunya el PP d’allò que fa en uns altres països d’Europa, on tot plegat està més normalitzat?
—Jo crec que el Partit Popular ha perdut, o està perdent, l’oportunitat d’explicar quina és la seva memòria democràtica. Perquè per a ells tot és a partir de la transició, no? Però bé, és que, fins i tot si fos a partir de la transició, podria fer polítiques de memòria democràtica. Jo crec que, dins del joc democràtic, hi entra que durant quatre anys es faci una política de memòria democràtica i en els altres quatre anys, una altra política democràtica. Podrien decidir de prioritzar els darrers anys de la transició o els primers anys de la transició. O bé identificar personalitats de l’àmbit liberal, cristià i potenciar aquestes persones, ho podrien fer perfectament. Passa que no han tingut l’ocasió o no se’ls ha donat l’oportunitat de poder formular quina és la seva memòria democràtica.
“El PP ha perdut l’oportunitat d’explicar quina és la seva memòria democràtica”
—Per què?
—Si des del primer moment se’ls diu que són uns feixistes, és clar, es posen a la defensiva i ja no hi entren. Seria molt interessant que en algun moment, seriosament i també històricament, poguessin fins i tot rescatar les figures de persones de centre-dreta que van defensar la república i que fins i tot van ser represaliades. Però sempre s’han posat a la defensiva i han confós quins eren els seus referents amb una defensa del fet que no s’havia de fer res, que la transició va suposar un punt i a part. Això ha anat en contra seva i del concepte que es té de la dreta. Una altra cosa és la ultradreta, aquí no hi ha res a parlar. Ells parlen molt de concòrdia, oi? El seu referent és la llei valenciana que hi ha hagut de concòrdia, que és esperpèntica.
—Parlau el fet que se’ls increpi, dient-los feixistes, i que es posin a la defensiva. Però ells tampoc no s’han volgut allunyar d’això. Pacten amb l’extrema dreta.
—Ja ho dic, per mi és una llàstima, perquè els aniria molt millor marcar perfil amb això que no pas acostar-se a la ultradreta. Però bé, això és la meva percepció.
—Tornant a la llei de fosses, de què n’estau més orgullosa, ara que fa gairebé deu anys que es va aprovar?
—Del que estic més contenta és de la cooperació entre institucions. Des de govern, consells insulars i ajuntaments fins a historiadors i associacions. S’ha demostrat que cadascú podia posar-hi de la seva part i que això era una feina que no podia fer només una associació ni només el govern.
—També hi ha moments puntuals que, pel nivell de simbolisme que han tengut, han estat molt importants.
—Per a mi el moment més emotiu va ser quan vàrem aprovar la llei. Cada diputat va fer el seu discurs i vam pactar entre nosaltres no entrar en acusacions de “tu ets un feixista i tu un roig”. Això no s’ha dit gaire, però el PP va demanar perdó a les víctimes per no haver sabut abans el que havien passat. Això va ser molt important. De fet, hi havia familiars de desapareguts que no s’ho creien. Quan va acabar el debat i es va aprovar la llei, una senyora que es va morir poc, i que era néta de desaparegut, em deia: “Hem guanyat? Aquesta vegada hem guanyat?”. És que anaven als debats i sempre en partien destrossats, perquè el PP sempre els deia que allò s’ha d’oblidar, s’ha de perdonar i no s’han de reobrir ferides.
“Hi havia familiars que no s’ho creien. Em deien: ‘Aquesta vegada hem guanyat?'”
—Més moments?
—L’acte d’homenatge a les persones trobades a Porreres. La presidenta d’aleshores, Francina Armengol, va fer un discurs molt important, perquè era la primera vegada que des del govern es demanava perdó a les víctimes per no haver actuat abans. Això, en el dret internacional, és molt important. Demanar perdó a les víctimes, jurídicament, és una forma de reparació. Això vol dir que es va pel bon camí. I després, també, quan es van trobar les restes d’Aurora Picornell. Allò va ser extraordinari, perquè ningú no s’ho esperava. L’entrega de restes a familiars també va ser molt impressionant.
—S’ha arribat tardíssim, però s’hi ha arribat.
—A mi em sap greu per les persones que s’han mort sense haver trobat son pare o sa mare.
—Ja fa anys que sou lluny de l’escenari polític. Què us sembla la política que es fa ara mateix?
—És molt difícil fer política. Hi ha aquest grup de Vox i crec que distorsiona i impossibilita qualsevol debat. No és qüestió que no es pugui debatre amb aquest partit perquè hi hagi un plantejament diferent. És que no entra en el debat. És una cosa molt preocupant. Jo plany els diputats que hi ha ara perquè ha de ser molt difícil. I, per una altra banda, el Partit Popular no vol pactar amb l’oposició, amb l’esquerra, tot i que sembla que qui fa l’oposició és Vox. És molt complicat. Però ara no m’hi ficaria. Jo no puc donar lliçó ni dir com ho faria jo, perquè és molt complicat i, a més, el nivell discursiu trob que és molt pobre.
—Us ho demanava, també, pel que va passar amb el president de la cambra, Gabriel Le Senne, que va esquinçar la imatge d’Aurora Picornell. Ara serà jutjat per delicte d’odi. Com a jurista, com ho veieu?
—Jo veig difícil que sigui un delicte d’odi. Jurídicament, és molt difícil. Crec va ser una situació que no va saber gestionar i que es va precipitar. I a partir d’aquí, el jutjat que ho investiga serà qui digui si és delicte o no. Però, d’entrada, jo no ho veig. Aquí també és molt important la figura simbòlica d’Aurora Picornell, que ha esdevingut un símbol. Jo no ho veig clar, però hi ha una estratègia judicial allà.
“Va ser una situació que Le Senne no va saber gestionar i que es va precipitar”
—I no trobau que hauria hagut de dimitir, com uns altres presidents que han estat investigats? El PP hi ha anat de bracet.
—És un pacte que tenen amb Vox. És que si cau aquest… Dins el paquet del pacte que va fer possible el nomenament de Marga Prohens, hi havia la presidència del parlament.
—Un 20% dels joves entre 18 anys i 24 considera que els anys de la dictadura feixista van ser bons o molt bons. Com a professora d’universitat, heu notat aquest creixement a l’aula?
—A dret no ho he notat. Tots saben què va significar la dictadura franquista. I diuen que els alumnes de dret són més conservadors, però jo crec que no. El problema és la distància, el temps que ha passat, i que no hi vegin cap vincle o cap relació amb la vida d’ara i la vida que tenien fa temps. El problema és que ha fallat el concepte de memòria democràtica. En uns altres països, sí que existeix.
—Què cal? Arribar més als centres educatius?
—Es posa tanta esperança en les escoles, que ho han d’ensenyar tot… però també és un tema cultural i social. Hi ha aquesta expressió de “la constitució que ens vàrem donar tots”. A mi em fa molta gràcia: uns més que uns altres. S’utilitza molt, però no s’explica què hi va haver abans, com va ser possible d’arribar-hi i que va haver-hi una negociació. Però abans de la negociació, hi va haver tota una història. Ni tan sols se sap gaire què va ser la transició i, de fet, això sí que s’hauria d’explicar més, i potser no tant què va ser la guerra, que no dic que no s’hagi d’explicar també. Hem d’anar avançant en el que explicam. Ja s’ha explicat bastant què va passar a la Segona República, a la guerra, els primers anys de la postguerra… S’hauria d’anar avançant i poder parlar de tot. S’ha reivindicat la memòria antifranquista i la memòria republicana, però hi ha un moment en què s’hauria d’ajuntar amb la memòria de les víctimes de la rereguarda republicana. És el tema pendent.
—Ara que fa cinquanta anys de la mort del dictador, en quin punt ens trobem?
—Hi ha víctimes, familiars de desapareguts, que en qualque moment deien que no s’havien assegut mai a xerrar amb un familiar d’una víctima de la rereguarda republicana. A parlar de la vivència i identificar-se totes dues com a víctimes de guerra. S’hauria de fer per una qüestió de convivència, que no de concòrdia. Quan parlem de memòria, hi ha diferents fases. Abans de la convivència, primer hi ha d’haver un coneixement dels fets i, després, un reconeixement. Si no coneixes el passat, no pots reconèixer les víctimes. Si no s’entén, no s’entén la repressió que hi va haver després, el silenci.
