Marc Duch

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Marc Duch ha estat la cara visible de la plataforma Més que una Moció, que va aconseguir de recollir gairebé 20.000 signatures per a forçar un referèndum contra la continuïtat de Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva, malgrat la pandèmia i les dificultats logístiques. No es va arribar a fer perquè Bartomeu va dimitir, tot deixant el club en mans de la comissió gestora. Ara s’hauran de convocar unes eleccions al FC Barcelona que tancaran una etapa i n’obriran una de nova. La gestora les ha situades al gener, però Duch exigeix que es facin abans de Nadal. En aquesta entrevista, també repassa els darrers esdeveniments i parla de la delicada situació econòmica que viu el club.

Us va sorprendre la dimissió de Bartomeu?
—Em va sorprendre que dimitís l’endemà d’haver dit que res el faria dimitir. És el final perfecte per al seu mandat, el mandat de la mentida. Va mentir amb la dimissió, amb tot el tema del protocol amb la Generalitat…

Va culpar la Generalitat després de dies d’estira-i-arronsa pel protocol en el vot de censura.
—És una guerra fictícia. El Barça buscava una confrontació i que la Generalitat es rendís per ajornar la votació i guanyar temps. Això no va succeir perquè la Generalitat, encertadament o equivocadament, va mostrar-se ferma amb el seu plantejament. No hi havia cap excusa per a no fer el vot de censura.

I per què creieu que volien guanyar quinze dies més de marge?
—Per fer el que fa ara la gestora. Intentar de tancar l’ERTO amb els treballadors. Bartomeu volia tancar una sèrie de carpetes que li estalviessin futurs problemes. Sempre des de l’òptica egoista, que és la que ha caracteritzat el seu mandat. Totes les juntes dediquen l’últim any a intentar de posar ordre a la casa, però la moció de censura ha aconseguit d’escurçar terminis.

Per què van dimitir? Tenien opcions de continuar. El vot de censura necessitava el 66,6% per a prosperar.
—És un cúmul d’erros de càlcul. No van calcular que la moció prosperés, que la Generalitat seria prou ferma per a no cedir a les pressions, el suport popular que va tenir la moció… Allò que per a ells era una pedra al camí va convertir-se en una roca que els va fer descarrilar. Bartomeu ha fet com Rajoy. Si hagués permès el referèndum, probablement hauria guanyat. L’al·lèrgia sistemàtica a la capacitat de decisió dels socis o dels votants els condemna.

Hi ha qui diu que Bartomeu ha estat més mal president que Gaspart.
—Ho veurem amb el temps. En calent, diria que sí. Hem d’esperar a veure la magnitud de la tragèdia. Què ha fet i què no. Si ens ha deixat un préstec signat de 800 milions per a l’Espai Barça, 100 milions de deute amb Goldman Sachs, els drets venuts del Barça Innovation Hub… Potser sí que haurà estat el pitjor. O el segon pitjor.

Va ser sorprenent la denúncia a la Guàrdia Civil per la presumpta falsificació d’una dotzena de signatures.
—Va ser una bala més, obrir un front nou. Ens han explicat, no sé si és cert, que la intenció de la junta era que la Guàrdia Civil entrés al club a requisar les butlletes. Muntar un circ. És tot un artifici. El problema és que el preu el pagarem com a club. Pel que fa a la imatge i pel fet que ara la Guàrdia Civil té les claus del club. Poden entrar-hi quan vulguin. I ja sabem com funcionen. No sembla una bona idea.

Per què a la Guàrdia Civil i no als Mossos?
—Obviant les explicacions oficials del club, que són còmiques, la realitat és que ho porten a la Guàrdia Civil perquè hi ha connexions polítiques i ideològiques entre un sector de la directiva i la Guàrdia Civil, i perquè no poden portar-ho als Mossos. Fa vuit mesos que els demanen informació sobre el Barçagate i el club, inexplicablement, no els la lliura.

Quan haurien de fer-se les eleccions al Barça?
—Segons els estatuts, entre la convocatòria i el dia de les eleccions passen quaranta dies. El senyor Tusquets va dir que convocaria a principi de desembre, i per tant, seran a mitjan gener. Crec que és tard, ja haurien de ser convocades per votar abans de Nadal.

Personalment, quina preferència teniu?
—La meva preferència és que ningú remotament vinculat a Bartomeu i Rosell tingui cap poder al Barça.

Us agradaria tenir-hi cap paper?
—En el procés electoral, no. No tenim cap inconvenient a parlar amb qui sigui per mirar de millorar el club des de dins. Tinc la meva visió del Barça i el meu projecte, i probablement no encaixaria en cap candidatura. Que triïn els socis, i tant de bo sigui una opció que no estigui vinculada als últims deu anys. Segur que amb alguna d’aquestes opcions serà més còmode de col·laborar-hi.

Us han temptejat?
—No, però hi ha converses amb tothom. És un fet natural. Per bé o per desgràcia m’ha tocat donar la cara en aquesta moció de censura. Hi ha una identificació d’aquest projecte amb mi. Hi ha hagut un gran equip treballant i segur que altres companys també han rebut trucades. És normal, i no vol dir res.

Si la situació sanitària s’agreuja, podria ajornar-se la convocatòria?
—Ja ho van intentar amb el vot de censura. Realment no se sap com estarem. Al contrari, millor que es facin com més aviat millor. Es permeten el luxe de fer prediccions epidemiològiques per la simple raó que volen que es voti tard.

Per què? L’única funció de la comissió gestora és convocar eleccions i gestionar el dia a dia del club.
—Això és el que està obligada a fer estatutàriament. Històricament, la gestora ha entrat i el mateix dia o l’endemà ha convocat les eleccions. I aquests quaranta dies paguen factures i salaris, fan coses bàsiques. Actualment, la gestora es creu legitimada per a resoldre qüestions que no li corresponen, encara que siguin urgents.

Un dels afers més urgents és la negociació per la rebaixa salarial dels treballadors del club, especialment els jugadors de futbol. Cal una tisorada de 190 milions d’euros per a evitar que el Barça entri en concurs de creditors.
—La cosa més raonable seria parlar amb les parts i allargar els terminis fins que entri la nova junta directiva. Ja ho resoldrà qui entri, no és funció de la gestora. Sobre el concurs de creditors, sincerament crec que és una eina de pressió contra els jugadors, tot i que això no vol dir que ells no hagin de fer un esforç. És veritat que si el Barça no pogués pagar, podria entrar en concurs de creditors. Aleshores entraria un administrador concursal i el Barça perdria la gestió del dia a dia per pagar els deutes.

Entrar en concurs de creditors què significaria?
—És força dramàtic. Perds el control de la societat. Bàsicament, l’administrador concursal truca a tots els creditors i pregunta quan i com volen cobrar el deute i si estan disposats a renunciar a una part d’aquest deute. És una renegociació dels deutes si el club és capaç de pagar-los. Que ara el club no pugui afrontar certs pagaments no vol dir que no pugui fer-ho a 30 de desembre. És un problema perquè a l’administrador concursal no li interessa el tema esportiu ni el màrqueting. Per pagar, vendre el que sigui, si cal.

El nou president, per tant, podria trobar-se lligat de mans i peus. L’administrador concursal podria vendre patrimoni i jugadors.
—Si entra un administrador concursal, el president que sortís no tindria poder. Però no crec que passi.

Enteneu que es parli de possibles fitxatges al gener atesa la situació?
—No té cap mena de sentit. Primera, la situació econòmica és crítica. Segona, la gestora no és ningú per a planificar i fer fitxatges. Tercera, si d’aquí a tres mesos hi ha una nova junta directiva, la planificació a futur ha de correspondre a la junta entrant.

La junta de Bartomeu va signar un préstec de Goldmand Sachs per a finançar l’Espai Barça, cosa que es va saber a començament d’octubre. Té sentit, en una situació tan delicada?
—Sota el paraigua de l’Espai Barça crec que han aconseguit tresoreria per a afrontar les necessitats a curt termini.

Bartomeu i la seva junta ho van negar.
—Que negui res o deixi de negar-ho una junta que fa anys que ens menteix sistemàticament en tot, que ha causat una condemna al club per delictes fiscals, que ha estat condemnada per la FIFA per haver fitxat menors en condicions irregulars, que ens enganya amb els números amb traspassos ficticis com l’intercanvi entre Cillessen i Neto… què voleu que us digui. Hem de ser molt selectius amb allò que ens creiem i allò que no. Pràcticament, no ens creiem res. No ens creiem que els 100 milions de Goldman Sachs fossin per a inversions a l’estadi, perquè no ens les han justificades.

Quins canvis urgents necessita el Barça?
—De dalt a baix. Necessitem una rebolcada econòmica, perquè la situació econòmica és crítica. Reestructurar els passius i renegociar els préstecs. S’ha de potenciar la capacitat de generar ingressos i calen uns principis econòmics fonamentals i intentar maximitzar els estalvis per tenir un coixí de marge. En l’àmbit institucional, el club s’ha de fer respectar i s’ha de recuperar el terreny perdut per deixadesa pel que fa a imatge i prestigi. Esportivament, s’ha de reconstruir el futbol base. Socialment, el club fa quaranta anys que està instal·lat en una gestió decimonònica. Necessitem activar la massa social i fer-la més partícip del dia a dia, generar més vincle.

Com?
—Si hi ha voluntat, crec que hi ha prou eines perquè el club s’obri, escolti, dialogui amb els socis i els faci partícips de certes decisions. Es poden fer processos participatius i moltes activitats. Hem de tornar el soci a l’espai dels clubs esportius i socials del segle XX, aquell club on anaves a passar el dia o a fer coses. No només a veure el partit el diumenge. Socialitzar, conèixer gent, la pràctica esportiva…

Aquesta visió més romàntica xoca amb el plantejament econòmic i empresarial d’un club com el Barça, que és com una multinacional en molts aspectes. Quin és el punt d’equilibri?
—Crec que és plenament compatible. Us posaré un exemple: Apple. És la multinacional per excel·lència, la gran marca. Té uns socis, els seus consumidors irracionals, que defensen la marca fins a la mort. Han sabut generar aquest vincle amb el consumidor. El Barça ha de generar això amb els socis i ho té molt més fàcil que Apple perquè és un club purament emocional. Si una multinacional ha aconseguit això, el Barça ha de poder generar aquesta atracció. I lligant-ho amb l’àmbit econòmic, Apple té milers de milions al banc. Això li dóna un coixí. El Barça necessita un coixí econòmic que li permeti que en situacions crítiques, com la pandèmia o quatre anys sense guanyar, tingui un marge suficient per a recuperar el vol i tornar a ser competitiu. Hi ha molts exemples de multinacionals que aconsegueixen fer compatible el capitalisme d’elit amb la base social més romàntica.

Aquest nivell d’adhesió de la base social no el perill de convertir-se en una massa acrítica amb el club?
—Per això l’has de fer partícip i tenir-la activada. No vols una massa social adormida, com l’hem tinguda molts anys, ni comprada, sotmesa a prebendes i privilegis com una part del sector penyístic. Si la massa social està activa, serà crítica.

A què es dedica Marc Duch?
—Sóc assessor fiscal. Tinc un despatx a la rambla de Catalunya. A estones mortes, faig coses pel Barça. Tinc els números força per la mà. És una mica el que ens ha fet forts a Manifest Blaugrana. Fa sis anys que fiscalitzem la gestió del club. Ens han mentit sistemàticament amb tot, però especialment amb els números. Tot el que han tapat comença a sortir ara.

Què és Manifest Blaugrana?
—Neix amb l’esperit de connectar els socis amb el club. Quan el club viu d’esquena al soci, i amb l’entrada de Sandro Rosell es va fer molt evident, perquè es va blindar i tancar el Barça, els socis ens comencem a sentir distanciats del club. Vam creure que calia un espai per a parlar amb el club. Que ens expliquessin què havia passat amb Catar o amb Neymar. El club ha de ser transparent. A nosaltres no ens fa il·lusió barallar-nos amb el Barça, però ho hem hagut de fer per la dinàmica de govern dels últims anys. Tant de bo tinguem ara un president que ens permeti de dialogar en positiu. Si les coses es fan bé, nosaltres encantadíssims. La nostra voluntat no és ser cap corcó, sinó millorar el club.

Sou afeccionat al futbol des de petit?
—Sí, tota la vida. He jugat sempre a futbol. Pel que fa al Barça, teníem quatre seients al Camp Nou. Potser tenia quatre o cinc anys quan hi vaig començar a anar amb la família. He anat al camp a la falda del pare i hem menjat desenes d’entrepans amb paper de plata. Ens hem posat les viseres de l’Sport que repartien. Tota la vida. Vaig viure el dream team amb relativa consciència, vuit o deu anys. L’he valorat a posteriori. I amb consciència, m’he menjat els últims anys del nuñisme, el gaspartisme, la reviscuda a l’època de Laporta i la caiguda institucional als inferns amb Rosell i Bartomeu.

Enyoreu res del passat?
—Sóc de les Corts i visc a deu minuts a peu del camp. Quan era petit, el Barça era una part estructural de la meva vida. Anava amb mon pare cada diumenge al camp, al Miniestadi… Tinc una concepció del Barça dels vuitanta. Trobo a faltar el punt familiar i càlid. Entenc que els temps demanen una altra cosa, però això ha de ser compatible. El Barça s’ha globalitzat i mundialitzat, cosa que és bona pel que fa a la imatge i l’empresa, però s’ha desconnectat de la ciutat i dels socis. Això es va reflotar una mica en l’època de Rijkaard i Ronaldinho, però després es va tornar a deixar caure.

Us heu sentit còmode amb l’exposició pública d’aquests mesos?
—A mi tant se me’n fot. Hi ha gent amb molt d’ego o que li fa mandra la presència pública. A mi m’és igual. No és que m’agradi, però no m’incomoda ni em genera cap problema. Suposo que ho faig bé.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.