Manolo Mata: “Som molt a prop de saber tota la veritat de Mazón”

La jutgessa de Catarroja Núria Ruiz Tobarra ha tancat un any en què ha arribat a acorralar tant Carlos Mazón en la investigació sobre les responsabilitats criminals pels 230 morts de la gota freda, que no ha pogut mantenir el càrrec de president. Aquesta instrucció excepcional, exemplar, ha estat possible en bona part per algunes de les acusacions que en formen part, com ara la d’Acció Cultural del País Valencià, representada per Manolo Mata, ex-síndic del PSPV a les Corts i advocat amb una llarga trajectòria que posa al servei de la causa més intensa que ha viscut a la seva vida. Ara que pot agafar una mica d’aire per l’aturada nadalenca de l’activitat judicial, parlem amb ell sobre què s’ha aconseguit fins ara i, sobretot, què en podem esperar, aquest any entrant, de la causa més transcendental dels darrers temps al País Valencià.

—Veurem Carlos Mazón investigat per homicidi imprudent aquest 2026?
—Crec que la determinació de la jutgessa en aquesta instrucció és arribar a aquest punt. Però quan hi ha un aforat, el pitjor que et pot passar com a jutge d’instrucció és que el TSJ et torne l’expedient per continuar investigant fins que trobes elements més determinats. I jo crec que el TSJ no està còmode fent instruccions cridant molta gent; fan més valoracions jurídiques quan ja tenen totes les proves o els indicis. Per tant, jo crec que som en un escenari en què potser d’ací a vuit mesos, o deu o onze, la jutgessa prenga la decisió d’elevar-ho. Però no abans.

—La jutgessa necessita tenir ben treballada la fase de declaracions de testimonis abans de fer l’exposició raonada al TSJ?
—Sí, eixa és la clau. Ens trobem en una situació en què l’Audiència provincial ha autoritzat a anar arribant fins a la figura de Mazón sense investigar-lo directament, però sí el seu entorn, i els indicis de la seua participació. I són coses complicades, perquè parlem d’una participació negativa, on s’investiguen omissions…

—És clar, no són actes dolosos.
—Són actes imprudents i sobretot omissions, perquè no és haver pres una decisió proactiva que causés unes morts, sinó no haver utilitzat els mitjans que hi havia per evitar-les, de manera imprudent. Aquesta absència de comunicació entre Mazón i la seua consellera i entre Mazón i el seu cap de gabinet, aquestes hores mortes en un dinar amb una periodista des de les 14.15 fins a les 19.15, aproximadament… Són cinc hores, i aquest temps ha de ser emplenat, i hem aconseguit esbrinar unes hores determinades de cridades, de cridades perdudes, de whatsapps, però jo crec que no tenim encara tota la informació. Mazón, en una conferència a Madrid, va traure un llistat de cridades que havia fet, però no eren les que hi ha en una factura telefònica; era un document Excel que ell havia creat, i tampoc no sabem si és cert. Però la jutgessa va cridant molta gent, i fins i tot Feijóo declararà.

—Què li manca, a la jutgessa, per a acabar d’omplir aquestes cinc hores i tenir tot el cercle ben tancat al voltant de Mazón?
—És important tindre alguna informació addicional, i darrerament hem sabut algunes coses. Salomé Pradas, al final, ha dut whatsapps que tenia amb Mazón; estem pendents d’un acarament entre el cap de gabinet de Mazón i Salomé Pradas perquè ella deia que tenia una ordre de no comunicar-se amb el president perquè estava molt ocupat i no se’l podia molestar. I ella va dir a Salvados que es va botar l’ordre i que, per tant, va intentar de posar-se en contacte amb Mazón, cosa que Cuenca nega. Aquest acarament serà important. És inversemblant que aquest missatge s’enviara sense el coneixement del president de la Generalitat. I si la disposició a fer l’enviament ja era clara a les 17.30, què va passar fins a les 20.11, quan finalment es va enviar, ja massa tard? Aquesta investigació, els documents, les comunicacions en el centre d’emergències, els enregistraments, etcètera, és el que anirà acorralant la figura del president.

—Es va veient que la negligència de Mazón tenia a veure amb el fet que no volia que li espatllessin el dinar que tenia amb Vilaplana.
—I una dada que és important de recordar: era la vigília d’un pont, un 30 d’octubre i un 1 de novembre. La pressió al País Valencià d’HOSBEC, que és l’associació d’hotelers més important que hi ha a l’estat espanyol, la relació d’HOSBEC amb el PP i el govern valencià… Jo crec que ells tenien pànic de prendre una decisió que frenara l’arribada de madrilenys, o altres tipus de turistes.

—Aquesta estratègia d’acorralament progressiu de Mazón ha estat gràcies a una dinàmica molt interessant entre la jutgessa i alguna de les acusacions que formeu part de la casa.
—Sí, en les macrocauses sempre hi ha unes acusacions més dinàmiques que unes altres. En aquest cas, n’hi ha que hi són per intentar de rebentar la causa, com és el cas d’Hazte Oir i de Vox, però n’hi ha unes altres molt compromeses amb el teixit social, com Acció Cultural, i també Compromís, el PSOE i la gent de CGT, Podem… Acció Cultural ha presentat més de trenta escrits de petició de diligències, i un 90% han estat admeses.

—La jutgessa juga amb foc? Camina al límit de trepitjar línies roges per la condició d’aforat de Mazón?
—Estic molt convençut d’això. Entre més coses, perquè els que ens dediquem al dret penal estem acostumats a pensar com a defensa. Intervenim moltes vegades més com a defensors, cercant nul·litats, que no com a acusació, que és més excepcional. I ací no tenim encara un rival. És a dir, el dia que Mazón busque un advocat i comence a demanar nul·litats i a qüestionar moltes de les coses que s’han fet veurem l’entitat jurídica de fins on arriben. Jo crec que moltes vegades anem forçant el límit del que és una vulneració de drets fonamentals. La jutgessa va controlant-ho tot molt.

—Fou decisiva, l’empara que va rebre de l’Audiència de València.
—Sí, perquè va dir que pagava la pena de cridar a declarar Maribel Vilaplana, perquè transmetera la informació que podia haver arribat al president via Salomé Pradas. Sabem qui són els dos investigats en aquest moment i que el seu vincle amb Mazón és una línia molt tènue en què parlem d’una persona que no s’ha pogut defensar en el procediment, i això serà un dels problemes jurídics de més debat.

—El risc quin és? Que la defensa de Mazón demani la nul·litat de la investigació perquè se l’ha investigat i no se’l podia investigar? 
—Sí, o coses més senzilles, com demanar la reproducció de moltes proves, molts testimonis que s’han prestat sense ser-hi ell. I, per tant, la seva defensa podria demanar la reproducció de molts dels testimonis essencials, del senyor Polo, de la delegada del govern, de la Confederació Hidrogràfica… I, és clar, eixa mera reproducció faria que això s’allargara un any més o dos.

—Hi podria haver una estratègia dilatòria?
—Això segur, és gairebé una obligació d’un advocat defensor.

—Passat Reis hi haurà l’acarament entre Pradas i Cuenca. Què en pot sortir?
—Hem d’esperar que Salomé Pradas diga la veritat. I ja ha començat a dir-la. La veritat és que ella tenia una ordre de no molestar Mazón, de deixar-lo que dinara amb qui volguera i el temps que volguera; que ella va ser conscient de la necessitat de la seua intervenció a l’hora d’enviar el missatge, i que tot el retard del missatge va estar motivat per la inacció de Mazón, que no estava segur, que no agafava el telèfon, que no contestava, o que feia consultes sobre la viabilitat d’un confinament. I Cuenca és un amic de Mazón. Com ha dit algun periodista d’una manera molt brillant, eren dues persones que pensaven que governar la Generalitat era com passar un Erasmus. Ells vingueren a València, llogaren un pis a mitges, es tapaven les vergonyes l’un a l’altre, i ell va ser el fre de la comunicació entre Mazón i el seu govern.

—Enmig d’un desgovern enorme.
—Davant d’una situació com aquesta, un govern ha d’estar preparat, i l’alerta hidrològica era de quatre o cinc dies abans. El conseller d’Educació havia d’haver previst quins col·legis tancarien; el d’Agricultura, comprovar l’estat dels barrancs i les infrastructures vinculades a la seua conselleria; el de Sanitat hauria d’haver previst si hi havia ambulatori per als qui es podien quedar aïllats… Res d’això no es va fer. I diu Cuenca en la seua declaració que a les 7.30 del matí, quan es va decretar l’alerta roja, el president va parlar amb tots els consellers per dir-los que estigueren previnguts per intervindre en qualsevol moment. I el paio se’n va! I no només ell, sinó tots els altres: el d’Eduació se n’anà a sa casa a Alacant; el d’Agricultura se n’anà a sa casa a Castelló…  Ells ja estaven físicament de pont. El govern estava desmembrat, és que en Presidència de la Generalitat no hi havia ningú, Cuenca se n’havia anat no sé on per qüestions particulars…

—Com s’entén que Cuenca no hagi passat a ser investigat?
—En la seua compareixença, una acusació ho va demanar, i jo m’hi vaig oposar per tres raons. La raó fonamental era evitar que hi haguera una defensa que poguera demanar la nul·litat. Però, bàsicament, és perquè Cuenca legalment no té cap responsabilitat en l’emergència; no podia haver enviat el missatge, no podia haver-lo frenat. Podria tenir una participació pseudodelictiva com a col·laborador necessari, però seria forçar massa la màquina. Però, a més, perquè Cuenca havia declarat unes sis hores, un dia, i tres o quatre, un altre dia, com a testimoni. I com a testimoni està obligat a dir la veritat, però com a investigat té dret de no dir res. Per tant, seria crear una paradoxa d’una persona que la crides com a testimoni i després la investigues. I això sí que seria una vulneració greu del seu dret a la defensa, i no ens aportava gran cosa a les acusacions. Cuenca és un personatge irrellevant. D’ací a uns anys ningú recordarà qui és, un cap de gabinet, un amiguet del president, res més. Salomé Pradas podria no haver no parlat amb ell, no està en la línia de comandament; ell era un secretari autonòmic i ella era consellera.

—Però aquesta dinàmica de la consellera Pradas, d’haver de parlar amb Cuenca, que no era ningú, ja és una anomalia en si mateixa, no del punt de vista jurídic, sinó polític. Quina mena de funcionament és, aquest, d’un govern seriós?
—És que en realitat no era un govern, era una colla d’amics que s’havien trobat. I de gent desconeguda, perquè per criteris territorials hi havia d’haver gent d’Alacant, de Castelló… Salomé Pradas era una senadora que va passar al govern valencià per recomanació d’algú. I va ser consellera de Medi Ambient, i arran del fracàs de la seua gestió, quan Vox se’n va anar del govern, quan calia cobrir la vacant, agafaren la consellera que havia donat més mal resultat en l’àmbit governamental: Salomé Pradas. La van passar a Emergències i al cap de tres mesos es trobaren açò. Ni tenia el coneixement, ni havia arribat a aterrar, ni tenia la valentia ni la gosadia de tenir autonomia política per a prendre decisions, i esperava el vist-i-plau del seu president.

—I què fa ara Pradas? Quina és la seva estratègia en aquest moment?
—En la seua declaració va establir el marc, que era que no tenien la informació perquè els organismes estatals no la donaven i, d’una altra banda, les decisions eren les que els tècnics deien. Però, és clar, la primera part de la manca d’informació és falsa, perquè tenien tota la informació, i ella directament. I la segona, també, perquè Salomé era l’última trucada a fer si uns tècnics no es posaven d’acord o si no hi havia unanimitat. Perquè la gestió d’una emergència no és una assemblea de la facultat, ni un òrgan deliberatiu, i algú ha de prendre les decisions, moltes arriscades. Ella tenia el comandament únic, era qui havia de prendre la decisió. Però, com que els fets ja l’han superada, ara intenta de demostrar al PP que pot generar un canvi en la instrucció, i que pot passar a exigir un eximent, que és el de l’obediència deguda.

—Què voleu dir?
—Que diga “jo obeisc les directrius del meu president”. Crec que va cap ací, però passa que frena a última hora i diu que Mazón no va interferir en el missatge, però sí que ensenya whatsapps amb Cuenca, i amb més secretaris autonòmics. És molt important la compareixença de Cayetano García, que era el secretari autonòmic de qui depenien els serveis jurídics de la Generalitat, a qui consultaren el tema del confinament. I ell digué al Congrés dels Diputats que tenia els whatsapps, el de Salomé i el del president. Per tant, la seua declaració al gener també serà important.

—Què hem d’esperar de la declaració de Núñez Feijóo?
—Poca cosa en termes jurídics, però moltes en termes polítics: que va mentir, que no va estar mai informat minut a minut de què passava en l’emergència, que vingué a València únicament per a intentar buscar responsabilitats del govern central i que ni Mazón ni ell tingueren un comportament de dirigents polítics. Jo crec que ells no pensaven que això avançaria com avança. Pensaven que podien mentir i amagar-se, dient que havien estat al CECOPI a partir de les set. I Feijóo no podrà ensenyar gaires missatges ni trucades. Van voler donar una aparença d’estar informats i d’estar pendents d’una situació dramàtica però, de fet, no ho estaven.

—Aquesta instrucció ja és un èxit, encara que no s’hagi acabat?
—Per la meua experiència professional en aquests temes, crec que quan hi ha una investigació com aquesta les víctimes volen saber la veritat. I això és el fet més important. I jo crec que som molt a prop de saber tota la veritat. O ja la sabem. Després, buscar responsabilitats penals, si algú és responsable, doncs bé, som en eixe pas i serà el món del dret qui ho farà. I després hi ha la restitució, i jo crec que, havent dimitit Mazón s’han obert moltes portes, i una és l’assumpció d’indemnitzacions per part de la Generalitat Valenciana a les víctimes pel mal funcionament de l’administració. Però ja ha caigut un president de la Generalitat per la pressió al carrer, paral·lelament a una investigació judicial que anava acorralant-lo i incriminant-lo.

—El vostre olfacte us diu que això pot acabar en judici?
—Jo crec que és molt probable que acabem en un judici, i ja no veig tan evident que hi haja condemnes. Perquè és un terreny inexplorat. L’únic antecedent que tenim de referència podria ser el Madrid Arena, on va morir gent i després condemnaren regidors de Madrid. Crec que es pot arribar a judici, però que seria un judici complicat.