Manel Alías: “El règim rus és intel·ligent i sap on ha de collar. Per a ells TV3 és un microbi”

Entrevista a Manel Alías, ex-corresponsal de TV3 a Moscou, que acaba de publicar el llibre 'Rússia, l'escenari més gran del món' (Ara Llibres)

VilaWeb
Oriol Bäbler Albert Salamé (fotografies)
10.12.2021 - 09:02
Actualització: 19.04.2022 - 17:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Manel Alías (Berga, 1977) fa poques setmanes que s’ha tornat a instal·lar a Barcelona, després de passar set anys a Moscou com a corresponsal de TV3. Durant aquest període ha cobert la deriva cada volta més autoritària de Vladímir Putin i guerres com la d’Ucraïna o la de Síria. Un període molt intens que ha intentat de resumir, des d’un vessant més personal i profund, en el llibre Rússia, l’escenari més gran del món (Ara Llibres).

L’ex-corresponsal ens rep a la terrassa d’un bar del barri de la Vall d’Hebron, on ara s’ha instal·lat amb la seva família catalano-russa. Hi parlem sobre el seu retorn, la pandèmia, la situació política de Rússia, la vida de corresponsal i moltes més coses. La conversa s’allarga mentre el sol a poc a poc ens roba l’escalfor del migdia. “Jo estic com una rosa”, diu quan s’acomiada.

Com ha estat al retorn a Barcelona?
—Vaig tenir una última sorpresa de comiat de Rússia que em va complicar una mica el retorn.

Què va passar?
—La meva dona i jo vam agafar la covid. Havíem de deixar el pis a final de mes, però alhora havíem de fer aïllament i no podíem sortir al carrer.

I els nens?
—Els vam treure d’allà i se’n va fer càrrec l’àvia; si no hauria acabat llepant tothom.

I al final?
—Vam passar la malaltia sense gaires problemes i ho vam solucionar tot. Però vam perdre els vols i vam haver de refer tota la logística del trasllat. Però a part d’això [riu]…

No és poca cosa…
—La tornada ha estat molt bona. Primera, perquè és molt més fàcil adaptar-te de Rússia a Barcelona, que no pas al revés. I segona, perquè aquí la gent ha estat molt agradable amb mi. He tingut una molt bona rebuda a la televisió, com una mena de reconeixement, no ho sé, per la feina feta durant aquests set anys.

I la família, que han fet el procés a la inversa?
—Estan molt contents. Jo he tornat amb un nen de dotze anys que ha començat primer d’ESO en un institut públic. Fer el padró ha estat molt fàcil. Apuntar-los a l’institut i a una escola bressol, aquí, també ha estat molt fàcil. Però, és clar, jo tenia por. És un nen de dotze anys que no parla ni català ni castellà.

Al llibre comenteu que la vostra família tenia moltes ganes de venir a Barcelona.
—Moltes ganes. Pels russos, Espanya, Catalunya, però molt en particular Barcelona, és un paradís. Té tot allò que no té Moscou o que no s’espera de Rússia. Un bon clima, molta vida al carrer, productes per a menjar relativament barats i de molta qualitat. Ho tenen molt idealitzat, però crec que amb motius fonamentats. En general, aquí es viu molt millor que a Moscou. Però a mi em feia una mica de por que la idea que tenien al cap no acabés de quadrar amb la realitat.

I què fèieu?
—Els explicava que el nostre pis, on vivim ara, no és el passeig de Gràcia. “No sereu allà al costat de la casa Batlló i la Pedrera.” És això que tenen aquí. Tots aquests pisos d’aquí són de protecció oficial, fets durant el franquisme. Jo els mentalitzava per a això, però fins i tot aquest barri els sembla Hollywood. Estan molt contents. De fet, ells tenien més ganes de venir que no pas jo. Jo en tenia moltes, però sabia que professionalment la meva feina és més interessant a Rússia. Renunciava a una cosa i en tenia una altra. Ells ho veien tot a favor.

Com l’encareu, ara, la vostra feina?
—Jo ara m’adapto a tot allò que vingui. Tinc una feina més tranquil·la, estic a la redacció a Internacional. Ara ja em convé això. Treballar bé, però que quan surti de la tele pugui desconnectar. Aquí he passat dos caps de setmana i, després de molts anys, han estat reals, sense haver d’estar pendent del telèfon. Si passa res ja hi ha algú a la redacció cobrint-ho. Feia set anys que estava sol en un país enorme, treballant per a televisió i ràdio. Era tot molt intens i, sobretot, no podia desconnectar mentalment perquè si passava res havia de reaccionar de pressa. Aquesta feina m’encanta, però m’agrada més no fer-la. Jo no vull viure només treballant i he estat set anys pràcticament fent això.

Com l’heu escrit, el llibre? Són més de 450 pàgines i s’ha publicat coincidint amb el vostre retorn.
—A Moscou, vivia en un estudi amb una sola habitació. El típic pis de solter. Fins que vaig conèixer la meva companya. Ella em va explicar que tenia un fill i una gossa [un bichon maltès], i em vaig adonar que allà no hi podria viure més. A la ràdio, per exemple, moltes vegades ho enregistrava o feia les connexions des de casa. I, és clar, una gossa bordant, gent pel pis, el nen petit corrent i jugant… I aleshores vaig trobar un pis que estava molt bé de preu a Tverskaia, el carrer principal de Moscou. Només la història d’aquell bloc ja és espaterrant. M’impressiona molt. Em passa igual amb el carrer i els veïns. En aquell moment m’adono que a Rússia hi ha tot d’històries que són molt interessants, que t’expliquen molt bé el país, molt millor que qualsevol discurs de Putin, però que no poden entrar en una crònica del TN. No podia dedicar un minut i mig de tele al meu bloc de pisos. I en aquell moment em vaig posar a escriure…

No era un encàrrec, doncs.
—Em vaig posar a escriure per voluntat pròpia i sense saber si s’acabaria publicant. De fet, era una idea que em feia entre pànic i vergonya. Ara, quan vaig tornar d’Oimiakon, el poble més fred del món [febrer d’enguany], l’editorial es va posar en contacte amb mi. Els vaig dir que ja tenia una cosa a mitges, però que no s’assemblava gens a les cròniques de TV3. Els va agradar i em van donar via lliure. Tan sols els vaig demanar que el llibre es publiqués quan ja hagués tornat. No volia que interferís amb la feina de corresponsal.

Al llibre expliqueu coses molt personals.
—A mi no m’agrada parlar de mi. Hi ha moltes coses que ni tan sols les explico als meus amics, però sol, davant la pantalla, es perd una mica la vergonya i et deixes anar. Crec que la relació amb un llibre ha de ser més íntima que amb una crònica o reportatge de televisió.

Expliqueu, per exemple, que teniu una cardiopatia. Quanta gent ho sap?
—Ningú, o molt poca. Quan vaig saber que llibre es publicaria el vaig revisar, però amb un sol criteri: deixar tots els detalls de la meva vida privada, si ajudaven a explicar millor Rússia. Per això hi ha escenes molt íntimes amb la meva parella o amb la meva família. Crec que ajuden a entendre millor el caràcter rus. Sobre la cardiopatia, per exemple, la doctora m’analitza, i em diu: “Tu t’has desmaiat o no?” “No.” “Has perdut el coneixement?” “No.” “Doncs tirem, quan et passi una vegada o dues torna a venir.”


—Ho he deixat perquè trobo que explica moltes coses [riu]. En canvi, tenia tot un capítol sobre les coses meves aquí, a Barcelona, les meves sortides nocturnes, etcètera… Vaig pensar: aquí t’emboliques tu sol i per a res. I ho vaig suprimir.

Ho podeu guardar per a les memòries…
—[Riu] No ho explicaré, segurament. No passa res. Es podia relacionar d’alguna manera amb Rússia, però era massa forçat.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La vostra idea inicial era anar a Londres de corresponsal. Per què?
—Sabia que em volia moure. No vaig fer Erasmus i una experiència d’aquestes a l’estranger la trobava a faltar. Quan vaig acabar d’estudiar, per exemple, me n’hauria anat, però em van oferir una feina al Regió 7, al Berguedà, i fins aleshores m’havien mantingut els meus pares. Vinc d’una família humil i els meus pares m’ho havien pagat tot. No podia deixar passar una oferta de feina i dir: me’n vaig a voltar i sense ingressos. Em vaig posar a treballar i, per sort, després vaig entrar a TV3. Aquesta experiència va quedar ajornada, tot i que vaig fer una escapada…

A on?
—A Nova York, sense cobrar, m’ho vaig polir tot. A TV3, com que és una empresa pública, tens la sort que pots demanar un permís amb la seguretat que recuperaràs el lloc. Això per mi ja és un luxe. Però, és clar, hi ha els cèntims. Estar a Nova York sense treballar, llogant un pis i vivint la vida, perquè vaig viure la vida… són molts diners, com si m’hagués volgut comprar un cotxe…

Quant de temps hi vau passar?
—Hi vaig estar quatre mesos. Em vaig polir tots els estalvis, però estic molt content d’haver-m’ho gastat així. No va ser una experiència profunda. Amb quatre mesos no n’hi ha prou, vagis on vagis. I llavors és quan se’m va encendre el llum de fer-me corresponsal. És clar, hi havia el problema de l’idioma, i vaig pensar en Londres perquè amb l’anglès me’n sortia. Inicialment, tampoc no vaig pensar en Rússia perquè en aquell moment no hi havia corresponsalia.

Em sorprèn que TV3 no tingués corresponsalia a Moscou…
—No, no n’hi havia. El 2014 canvia tot amb Rússia, quan s’annexiona Crimea i comença la guerra a l’est d’Ucraïna. Llavors es torna a posar d’actualitat… I és un lloc molt complex. Anar-hi i cobrir-ho i tornar a marxar, és massa complicat. No captes la majoria de coses. Has de pagar algú perquè et faci molt bé de fixer per poder-te’n sortir. Tot sol, és impossible.

I us arriba l’oferta…
—Sí, jo feia un any que esperava Londres i vaig rebre el correu. Amb Moscou era la primera vegada que feien un concurs, en comptes de nomenar algú a dit. Quan vaig llegir el correu, vaig dir que ni de conya, que preferia esperar-me a Londres. Però l’endemà em vaig llevar molt convençut que m’hi presentava. I, inesperadament, vaig guanyar. No me n’he penedit ni un minut [riu].

Com és la rutina d’un corresponsal?
—Va molt a caràcters. Jo sóc bastant solitari. Si vaig a un lloc, m’agrada barrejar-me amb la gent d’allà. Hi ha molts corresponsals a Rússia que decideixen de viure en uns blocs de pisos que són propietat d’una agència governamental. Això et facilita molt l’aterratge, però jo no volia viure en una escala plena de periodistes estrangers. Volia una aventura més autèntica i el meu aterratge va ser bastant d’impacte. No coneixia res, ni ningú, i tot va anar a poc a poc. Com que sóc solitari, començar de zero, sense contactes, i haver de construir-ho tot, no em va significar cap problema greu. Al principi depens molt d’allò que ja es publica, de les convocatòries de premsa que t’envien, però amb el temps et crees els teus canals de comunicació. Tenir contacte amb la premsa local, almenys, veure què publiquen els pocs mitjans independents que hi ha. I fer-te els teus circuits de relacions, tant periodístiques com personals. Això ho vas construint de mica en mica, tardes anys, però arriba un moment que pots anar bastant a la teva.

Burocràticament és difícil d’exercir?
—Per començar a treballar a Rússia només hi ha una manera, que el Ministeri d’Afers Estrangers et convidi. Tu no pots anar allà i començar a fer de periodista. Vejam, sí que podries, però si t’enganxen t’expulsen cinc anys o deu. No t’ho recomano. Fas una petició i té un procés, et diran que sí, segurament, però t’han de convidar. Quan tens un visat per a treballar i aquesta targeta de corresponsal, les dues coses juntes, ja pots començar a exercir. Això vol dir que els organismes oficials et comencen a tenir en compte i reps convocatòries. Ara, saps que per aquí només t’arribarà informació oficial d’un país que viu de la propaganda.

Ha estat un avantatge tenir família russa?
—Sí, és clar. Ha estat una gran aliada periodística. La meva família allà és bastant extensa i variada d’edats, perfils i classes. Hi ha el patriota rus prototípic, però també el perfil més opositor. Una pensionista, la meva sogra. Gent que treballa per a empreses estatals i gent que no. Amb ells, jo podia posar-m’hi en contacte sense posar-los en risc, sabent que m’explicarien la veritat, perquè saben que sóc de confiança, que això no és tan fàcil per a un estranger. Tenir família russa no entrava dins els meus plans periodístics, però m’ha anat molt bé.

Heu esmentat els mitjans independents i crítics amb el Kremlin. Els corresponsals tenen més llibertat que els seus homòlegs russos, no?
—Es pot actuar amb molta més llibertat que un periodista local. Jo no m’he censurat mai. Quan vaig arribar pensava: si m’han de parar, que em parin ells. Però després d’enviar les primeres històries crítiques, que sabia que els grans mitjans russos no publicaven, m’esperava que em fessin un toc d’atenció. M’esperava, no ho sé, una trucada: “Hem vist això, què fas?” O que algú m’aturaria pel carrer: “Vine cap aquí, em presento, sóc tal.” Hi ha molts agents d’organismes oficials, policies i agents secrets, vestits de paisà pertot arreu. I te’ls acabes trobant, m’han parat moltes vegades. Em pensava que després de les publicacions em farien un toc, però no ha arribat mai.

Mai?
—Mai. No m’he censurat res, però sí que estava pendent després. “Ara què em passarà”, pensava.

El control dels corresponsals és tant al detall?
—És un règim intel·ligent. I sap on ha de collar i on no cal. TV3 i Catalunya Ràdio per a Rússia no són res. Són molt petits. Microbis. No cal pressionar-me, perquè tinc certa protecció com a corresponsal d’un mitjà públic estranger. Seria una mica d’escàndol si em passés res. I la influència que jo pugui tenir és molt petita. Ara, totes aquestes històries sobre censura, retallada de drets, etc. són impensables que es publiquin en els mitjans grans.

I als independents?
—Una de les últimes notícies que he cobert, i que ha estat com un regal de final d’etapa, és el premi Nobel a Nóvaia Gazeta i al seu redactor en cap, Dmitri Muràtov. En aquest diari han mort assassinats uns quants periodistes, per la feina que feien. La més coneguda Anna Politkóvskaia. I se la juguen cada dia fent un periodisme que és per a treure’s el barret. No sé si aquí, sincerament, som capaços de fer el que fan ells perquè no juguem en les mateixes condicions. Aquí pots publicar exclusives i temes crítics, però tens una protecció. Et trucaran, potser… Si t’apunten amb una pistola saps que pots anar a la justícia i, en principi, és un poder diferent. Allà saps que tot va alineat. On és qui va encarregar l’assassinat de Politkóvskaia? Qui ho investiga? Ningú. Són molt valents i publiquen unes històries molt ben treballades.

No heu sofert mai per la vostra condició de periodista?
—Quan he anat a Txetxènia, allò és una altra història. Allà sí que he notat el perill. A més, sé que no tindria cap sentit anar-hi fent l’heroi, perquè et pelen. No hi pots anar pensant que faràs la gran història i que et donaran un Pulitzer. No, no la faràs. Has de tenir el cap bastant fred i saber què pots fer i què no. Txetxènia me l’he treballada a la meva manera, fent els bons contactes a fora i anant-hi a fer una altra part de la feina. La més oficial. La feina que podria posar en perill la gent que parlés amb mi, ja l’he fet a fora. Has de saber quin terreny trepitges.

Precisament us ha tocat de cobrir els anys en què la deriva autoritària de Putin ha estat més gran. Com ho heu viscut, tenint en compte el vostre arrelament?
—A mi m’ha acabat afectant emocionalment. Rússia és un país que m’encanta i m’hi hauria pogut quedar molt de temps més. Però si em preguntes quina és la part pitjor de Rússia et diré que és veure aquests passos en matèria de drets i llibertats. A mi no m’afecten perquè sóc estranger, però sí que veig com afecten el poble rus. I em sap greu, perquè sé que si hi hagués llibertat real Rússia seria imparable. És un poble acollonant. La creativitat, la resistència que han anat creant generació rere generació, l’amor per la cultura… Seria un lloc espectacular. Aquesta deriva de Putin, que l’he viscut i és fèrria, veurem si s’acaba aquí… És impossible de fer previsions… Però és veritat que Putin s’ha deixat el terreny molt ben aplanat. Té l’oposició a la presó o a l’exili, i el missatge ha quedat clar, no hi ha marge. A més, ha canviat la constitució de manera que es pot eternitzar en el poder. Hi ha Putin per temps. Potser ara, en aquest context sense disputa pel poder, es relaxa una mica. No ho sé. Això que hem vist aquests últims tres o quatre anys ha estat una autèntica dictadura.

Com ho viuen els russos, això de saber que són menys ciutadans que ahir, però que políticament no hi ha res a fer?
—Aquí s’ha de tenir en compte la història de Rússia, si més no la recent. Els anys de Gorbatxov, glàsnost i perestroika, i després els primers de Ieltsin. Són, per una banda, aquells en què més llibertat hi ha hagut, però coincideixen en un moment de caos total. Una transició del comunisme al capitalisme esbojarrada, sense fre i injusta. I la gent veu que els seus estalvis se’n van a la merda amb unes devaluacions del ruble bestials. A més, no hi ha seguretat al carrer, et podien fotre un tret per prendre’t qualsevol cosa, i les empreses que en teoria eren de tots, ara són d’uns quants. I és això que el règim actual, amb la seva manipulació i propaganda, que ho fa molt bé, intenta de vincular amb la democràcia. Que en realitat no era democràcia, però és la idea que vénen a vendre’t. Què passa amb Putin?

Digueu.
—La intel·lectualitat es pot expressar menys o gens. Has de ser del règim per a fer carrera, però el pensionista, que cobra una pensió de misèria, i ho sap, també sap que el mes vinent la tornarà a cobrar. Això abans no passava. La gent que no té grans ideals de canvi, veu que si més no ara té una estabilitat, que és fotuda, que voldrien una cosa millor… Si poguessin parlar honestament potser et dirien que Putin no els agrada gaire, però abans d’un canvi que no saben on els portarà, ja els està bé que hi sigui ell, que té les coses a ratlla. Aquest és un dels factors que tenen un paper important.

Tanmateix, la popularitat de Putin ha baixat a mínims històrics.
—Sobre Putin, més enllà dels índexs de popularitat, no en sabem la força real. No s’ha enfrontat mai a una oposició real. Mai un periodista rus no li ha fet quatre preguntes complicades en hores de màxima audiència. Mai no ha fet un debat en campanya electoral. Ho té tot tan ben controlat, tot obeeix la mateixa línia, que no sabem què passaria si hi hagués més llibertat per a expressar-se.

I el jovent?
—La nova generació, que ja ha crescut amb internet, sí que voldria un canvi. Per exemple, que s’estreni censurat el biopic d’Elton John perquè és gai, quan tothom sap que ho és, això hi ha tota una generació que la fa petar de riure. O el Kremlin fa alguns passos cap a l’obertura o aquesta generació, almenys la de Moscou i la de Sant Petersburg, potser sí que li plantarà cara. El problema ara és que no hi ha cap alternativa real.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

De fet, entre les generacions més grans, hi ha nostàlgia de l’URSS i de Stalin.
—Una de les maneres de protestar contra Putin és dir que l’URSS era millor. És veritat que l’URSS, que va fer coses bones i coses dolentes, tenia uns ideals que sonaven molt bé. De fet, els ideals ens convencerien pràcticament a tots, tret de les classes dominants. Els ideals eren bons i els mals, que n’hi havia, la majoria dels russos no els sabien. La meva sogra m’ha dit moltes vegades que ella es pensava que vivia en el millor paradís, però perquè no sabien res de fora. Aquesta seguretat, més real o aparent, en moltes coses, com ara que el pis el posava l’estat, encara que era complicat i potser era una habitació compartida, ara això ha desaparegut. Aleshores, quan veus que Putin no t’acaba d’agradar, i que no hi ha cap alternativa nova, perquè no deixen que hi sigui, l’esclafen, la manera de protestar és dir que m’agradava l’URSS. També és veritat que ara els problemes amb Ucraïna, amb Geòrgia… tot això formava part de l’URSS, ja hi eren, però es tapaven. Per als russos eren com països germans i ara hi ha guerra.

Parlant de guerres, la d’Ucraïna va ser la primera que vau cobrir quan us vau estrenar a la corresponsalia. Com ho vau entomar?
—És un impacte molt fort perquè no estava preparat per a anar al front de guerra. De fet, no sé si pots preparar-te… Potser pots guanyar experiència. Hi ha corresponsals que fan cursos de supervivència, però jo no havia fet res d’això. El bon periodisme és el mateix a la guerra que a qualsevol redacció. Per a mi les claus són les mateixes. Però és veritat i evident que el context no és el mateix. Quan vam arribar vam veure un bombardeig de lluny i el conductor va accedir a portar-nos-hi. Hi havia un edifici esfondrat i la gent va fer una cadena per tirar aigua per apagar unes flames. El càmera va començar a enregistrar normal… Jo no sabia què fer, la meva primera sensació era que la meva feina no tenia sentit. Ara jo m’haig de posar a preguntar i a mirar què ha passat… Millor que agafi amb una galleda i ajudo a apagar aquest foc… Què foto? Ells havien sortit amb pijama, bata… Era un drama… Després t’adones, o em vaig convèncer d’això, que l’única cosa que podia fer per ajudar era explicar què passava. Un atac indiscriminat contra civils que vulnerava qualsevol convenció internacional. Potser la meva feina podia ser un petit granet d’ajuda, però em vaig haver d’autoconvèncer. No em va sortir de dins.

I com va ser entrar en contacte directe amb el front i els soldats?
—Quan vas al front, quan ja només queden soldats contra soldats, aprens a fer coses que ni imaginaves que faries a la teva vida. Portar vodka i tabac per subornar i parlar amb els soldats… Coses d’aquestes… Vaig una mica amb compte quan explico aquestes coses perquè hi ha una tendència a convertir-te en periodista heroi. De cara a la gent, una guerra és una cosa que crida l’atenció. És un lloc on no voldria tornar. Hi he estat quatre vegades, hi aniré cada vegada que em toqui, però jo hi trauria tot el glamur i el misticisme. La guerra és una puta merda. Molt grossa, eh? He vist joves que feia la sensació que hi gaudien, allà, que hi anaven voluntaris. I això fa por. En un segon poden prendre una decisió no meditada i pot anar en contra teu o de qualsevol altre. Una guerra, hòstia… Tu mateix deixes d’actuar com una persona. Veus gent passant-ho molt i molt malament, que no els tornaràs a veure mai més. Tot allò que arrossegues aquí dintre [s’assenyala el cap]. És un lloc molt fosc, jo intento treure tota la part heroica perquè és una puta merda.

I què feu quan torneu a Moscou?
—Això no ho explico al llibre, però ara me n’he recordat. Torno de dues setmanes molt bèsties. Després d’haver perdut quilos, menjant malament, dormint poc… tot això, torno a Moscou, que encara no n’havia gaudit. Tampoc no tenia acreditació per a treballar i, per no donar gaires voltes al que havia viscut –no volia tenir fantasmes dins del cap–, me’n vaig anar a fer unes copes. Era un divendres a la nit i vaig decidir de relaxar-me com faria a Barcelona. Aniria a l’Heliogàbal o allà on fos. Doncs vaig trobar un bar que hi ha molt bé a prop del Kremlin. Em prenia una cervesa o un Bacardí amb Coca-Cola, ara no ho recordo, i em va començar a vibrar el mòbil amb urgents…

Què havia passat?
—Acabaven d’assassinar, a prop d’on era, al pont que et condueix a la plaça Roja, Borís Nemtsov, que era un dels principals opositors. I vaig pensar: on collons m’he fotut? Vinc de fer temes d’ensenyament a TV3 i en dues setmanes he vist coses que no es poden ni explicar. Va ser un aterratge molt bèstia.

Com ho remunteu?
—Vas fent, vas fent… I veus que la corresponsalia té moltes altres coses [riu]. Però, és clar, com a aterratge va ser molt bèstia… Ja vaig veure que no em podria relaxar mai. Que fer una cervesa tranquil·lament, si ets corresponsal en un lloc així, passa a ser una altra cosa. No és com a Barcelona, que demà la dormo i ja està. No, no. A veure què passarà. Sempre pendent.

Al llibre expliqueu que no heu sentit mai res semblant a un sentiment patriòtic. Com a pare d’un fill rus escolaritzat, com heu viscut les mostres diàries de patriotisme a les aules?
—Moltes de les coses que són culturals, les respecto i no hi vull incidir. Quin dret hi tinc? Sóc estranger, tinc una altra visió i una altra educació. Ara, hi ha coses, quan és el teu fill, que sí que passen a ser de la teva esfera. Un exemple. A mi el bel·licisme no m’agrada. El 9 de maig, el dia de la victòria, surten al carrer a aplaudir míssils. Molt de la victòria, però del pacte secret amb Hitler no en diuen res. Aleshores, no m’agrada jugar a això. Van fer coses bones i coses no tan bones, les podem conèixer totes. El meu fill, per exemple, a ètica li ensenyaven que l’home és el que ha de defensar la família i que havia de moure la cadira perquè la nena segués, quan ella ja havia parat taula. Aquí, en canvi, on acaba d’arribar, el 25 de novembre, els han parlat de feminisme d’una altra manera i dels drets LGBTI. En una escola russa no pots anomenar un homosexual, és prohibit perquè són menors. Jo prefereixo això que tenim aquí. Prefereixo que el meu fill sàpiga que ser homosexual no és cap delicte, cap malaltia, i en això sí que hi puc incidir.

Abans heu comentat que heu passat la covid. Com és que la pandèmia s’ha disparat en un país que exporta vaccins?
—Ara són en el pitjor moment, en el pic d’infeccions i morts, tot i que han estat un dels primers països a desenvolupar un vacuna, la Sputnik. Jo en porto dues dosis i sembla que funciona bé, tot i que els processos que han fet no segueixen els estàndards d’aquí. Ara, la majoria de russos no se la vol posar. No es creuen el seu govern perquè habitualment els enganya, i ho saben.

Què passaria si deixessin entrar els vaccins de Pfizer o de Moderna?
—M’aventuro a dir-te que hi hauria més russos vacunant-se. Es fien més d’aquesta vacuna que ve del malvat Occident que de la seva. Una cosa és la propaganda del Kremlin i una altra és que ells tenen ulls, orelles i no són estúpids. Creuen que una vacuna desenvolupada per científics de fora estarà millor. Això no vol dir que hi hagi mals científics a Rússia… Vol dir que tenen les seves especialitats i per als russos la medicina russa no és bona. En altres coses sí. A l’espai millor anar-hi amb una nau Soyuz que amb una de la NASA. Ara, a la farmàcia millor que hi hagi medicaments estrangers.

Esteu doblement vaccinat però no teniu certificat covid…
—Sí, he parlat amb el metge i m’hauré de tornar a vacunar perquè la UE no reconeix la Sputnik, que fa mesos que és en revisió. Hi ha dubtes amb els processos que han fet, però a mi m’agradaria que fos una decisió purament científica i sospito que també hi ha política. Ho intueixo, no ho puc assegurar. De la mateixa manera que Rússia respon també amb política no aprovant ni Pfizer, ni Moderna… En el moment que aprovin la Sputnik, Putin dirà que entrin la resta.

Ara que parleu de política. Com s’ha vist des de Rússia el procés?
—Primer amb sorpresa perquè per a ells aquí és un lloc ideal per a viure. No entenen què passa. Pregunten molt per què. S’ha informat tant del cas català que ara tothom sap què hi ha un conflicte. Al principi, quan vaig arribar a Moscou, tothom em deia Barça, Messi, Iniesta… Tot era el futbol… Ara és el procés. Tothom et pregunta per això. Et pregunten per què hi ha tants catalans que no volen formar part d’Espanya. Ho volen saber. Perquè la informació que es dóna allà és només del problema, del conflicte. Que hi ha presos, que hi ha contenidors cremats, tan sols s’ensenya el merder. Però no es parla de les causes i del context, i això és el que vol saber la gent. Volen mirar d’entendre-ho i els costa molt, perquè per a ells aquí hi ha un nivell de vida que és molt bo. Aquest malestar no l’acaben d’assumir.

Quin tractament n’han fet els mitjans oficials?
—Imagina’t una protesta de l’oposició a Tverskaia, el carrer principal de Moscou, que acaba amb un miler de detinguts. Ni una coma als seus mitjans. Ni una. Podien obrir un informatiu amb les armilles grogues manifestant-se per París. Obrir, eh? Quan hi havia protestes a Barcelona o contenidors cremant feien una finestreta en directe al canal 24 hores. Tu creus que aquí hi ha periodisme? Aquí no hi ha res. Interessa dir que aquest Occident que teniu idealitzat, democràtic i tota la pesca s’enfonsa. És ple d’immigrants i gent que es vol separar de països, no els ho deixen fer, els fiquen a la presó… Aquesta és la part que els interessa. Cap altra. La pregunta que faria a Putin, si n’hagués tingut l’oportunitat, és per què tant d’interès amb el procés en els mitjans russos. Què passaria si algú demanés això mateix per a moltes regions russes? Com actuaries?

Quantes vegades heu demanat d’entrevistar Putin?
—Ui, unes quantes. Quatre o cinc, almenys. I no hi ha hagut mai sort.

Quantes entrevistes us han tombat?
—Moltes, moltes…

Una, la de Navalni…
—A Navalni li hi he pogut fer alguna pregunta un parell de vegades, però perquè participava en actes on atenia la premsa. Però una entrevista com fem tu i jo, mai. Ni Gorbatxov… n’he provat moltes i res.

Perquè sou estranger o perquè el mitjà és petit?
—Les dues coses combinades. Navalni parlarà amb el New York Times. És una altra lliga, i ho entenc. En canvi, no entenc dir que no i ser maleducat com ho va fer la primera cosmonauta russa, Valentina Tereixkova, que em va dir que no tenia temps. Això no cal. El Kremlin, per exemple, sempre ha estat molt educat dient-me que no. Molt. I ja està, jo ho entenc. Si haguessin de donar entrevistes a tothom no acabarien mai.

Heu cobert tota mena d’històries. Heu parlat amb la noia que va veure aterrar Gagarin, heu estat al lloc més fred del món, heu parlat amb l’últim ciutadà de l’URSS, Serguei Kríkaliov… Amb què us quedeu?
—Com a vivència, amb el lloc habitat més fred del planeta. Em va colpir molt. I passa una mica també a Txornòbil, que són escenaris de pel·lícula de ciència-ficció. A Prípiat et trobes una ciutat abandonada d’on la gent va marxar i deixant-ho tot com estava, pensant que hi tornarien. I no hi van tornar mai més. I allò ho ha ocupat la natura. És molt potent poder presenciar això. Al lloc més fred del món, igual. Amb tots els cotxes engegats al carrer perquè ningú els pot aturar durant els mesos d’hivern. Són uns escenaris increïbles.

I com a història?
—Una que no he explicat a la tele ni a la ràdio, la de l’alcaldessa de Povalikhinski. La política a Rússia és un circ. Tothom sap que unes eleccions no tenen cap misteri. Et presentes i si ets del partit de Putin, guanyes, i si ets Putin, encara més. Tan simple com això. Doncs en aquest poble s’acostaven les eleccions i l’alcalde sortint no tenia cap rival. Ell volia guanyar contra algú, encara que fos un titella. I va dir a la dona de la neteja del seu despatx que es presentés. “Tu et presentes i no passarà res. Jo guanyo i continuem com fins ara.” I vet aquí que arriba el dia de les eleccions i la gent es troba dues paperetes. I Marina Udgódskaia va guanyar per majoria absolutíssima. Té tanta força el poder? Quan deixes parlar els russos, mira què passa.

Per acabar. Semblava que Medvédev era el successor de Putin, però recentment ha caigut en desgràcia. Hi ha successor?
——D’escollits n’hi ha, però si Putin vol, sorprendrà. És capaç de fer-ho. Tot depèn d’ell i li agrada prendre decisions que ningú no s’espera. Si ara et digués que el seu successor serà el ministre de Defensa, Serguei Xoigú, que és molt amic seu i molt popular, o l’alcalde de Moscou, Serguei Sobianin… et podria donar una desena de noms que no sorprendrien, però potser n’hi ha que només sap Putin, i que sí que ens sorprendran. Ja ho veurem. És difícil de fer previsions. Cal veure si un cop se’n vagi ell, el putinisme tindrà recorregut. No sabem si ho deixarà tot ben lligat, si s’atorgarà un càrrec honorífic per continuar manant o si el sistema s’obrirà una mica. És una incògnita. Potser d’aquí a un any pot canviar, però ara mateix tot depèn de Putin. I encara té anys per a córrer.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes