Durant l’any de la pandèmia, Arnau Giménez i Mireia Matoses van decidir de crear Malifeta com un divertiment, mentre mantenien els seus projectes principals, Zoo i Pupil·les, respectivament. Coincidint amb el disc YHLQMDLG de Bad Bunny, que els va servir de motivació, es van llançar a fer reggaeton en català i van publicar unes quantes cançons. El 2023 llançaren el primer disc, Mitologia, i els anys posteriors van continuar amb més senzills, ja amb alguna incorporació al duet inicial.

Ara, amb la publicació del segon disc, Brega, Malifeta ha fet un viratge d’estil cap a l’electrònica, amb lletres més crítiques, i s’ha consolidat com a banda, amb les incorporacions d’Ana Rajadel com a tercera cantant, Manu Pardo (trompeta), i més membres de Zoo, com ara Toni Fort, “Pxllt” (saxofonista i productor), Hèctor Galán (teclista), i Marcos Úbeda (trombó). Parlem de tot plegat amb Giménez i Rajadel, en una conversa que flueix gairebé de manera espontània, entre rialles i bromes, i amb la serietat justa per a parlar del moment polític i social que viu el País Valencià.

—En aquest segon disc heu fet un canvi en la sonoritat. Per què heu abandonat el reggaeton?
—Arnau Giménez [A. G.]: Ens hem cansat del reggaeton ja [riu]. La veritat és que quan vam començar Malifeta estàvem a tot gas amb el reggaeton, però ja fa un temps que jo, personalment, el tinc abandonat, i passava que els directes se’ns feien un poc monòtons. Fer tot un directe de reggaeton acaba avorrint-te un poquet. Per això en el nou disc hem fet un estil diferent, per divertir-nos més, passar-ho millor i poder desfrenar-nos i botar més en els concerts.
—Ana Rajadel [A. R.]: I com que ara som una banda, tots els membres hi posen les seues influències i el seu gust, i això ha fet també que siga molt variat.

—Supose que ja us ho han dit, però sona molt a Zoo…
—A. R.: Tu creus? Ho recorda perquè és inevitable, perquè hi ha membres de Zoo al grup, però no ho recorda tant. Té una varietat estilística que potser Zoo no tractava tant. Té reminiscències i, al remat, els membres són els que són, però crec que és diferent. Jo hi veig diferència.
—A. G.: No eres la primera persona que ho diu [riu].
—A. R.: Això és veritat.
—A. G.: Quan el feia no ho pensava, però després escoltant-lo dic: “Sí que podria ser un disc de Zoo en moltes cançons.” Perquè la música de Zoo la fèiem Pxllt i jo, i som els mateixos que fem la música de Malifeta. És inevitable que hi haja alguna reminiscència, perquè els estils també són els que ens agraden i els que sabem fer. Hi ha cançons concretes que identifiques clarament que no serien en un disc de Zoo, però sí que n’hi ha moltes, segurament les més polítiques, les més electròniques, que podrien cabre-hi.

—La banda s’ha consolidat amb Brega, amb incorporacions com la d’Ana, que ja hem vist en senzills anteriors i en directe. No us havíeu dedicat mai a cantar. Com va ser això?
—A. R.: Jo em dedique a la comunicació, i treballava amb Zoo, portant les xarxes, la comunicació i l’agenda. Va ser prou espontani. En una furgoneta, anant a un concert, Arnau va sentir-me cantar, perquè jo cante tot el dia en pla “psico”, i li va agradar. Després, en una matinada, així, contents que estàvem, em va tornar a sentir i ja va començar a pensar les seues coses. Un dia, Mireia em va preguntar si volia treballar amb Malifeta. Jo vaig dir que sí, pensant que era per a les xarxes i la comunicació, i no, em va dir que era per a cantar. I jo vaig dir: “Sí, ho vull” [riu]. No ho havia fet mai i professionalment no en sé gens, de música, però és el meu joc. Cante des que era xicoteta, però no hauria pensat mai que passaria, i que passaria amb gent amb qui treballava amb Zoo, que abans admirava. Jo anava als seus concerts abans de treballar amb ells. I ara mira.
—A. G.: He de dir que ha sigut una jugada mestra per la nostra part, perquè ara tenim la millor cantant i a la millor comunicadora. La tenim pluriocupada.
—A. R.: Molt fort, és molt estrany.

—A més, no sou nascuda al País Valencià. Com hi vau arribar, ací?
—A. R.: Jo sóc de Terol, però el meu pare és del Matarranya i sempre m’ha parlat en català, i això ha fet que estiguera connectada amb la cultura catalana. No sé en quin moment vaig conèixer grups com la Gossa, Obrint Pas, després Zoo. Vaig començar a treballar en una oficina de grups de música i la vida va col·locar-nos al mateix lloc en una festa.
—A. G.: Digues quina festa.
—A. R.: En la Vaquilla, que és la festa gran de Terol. Zoo hi va tocar. Vaig contar a què em dedicava, que era a portar xarxes de festivals en aquell moment, i el mànager del grup em va dir que buscaven algú que fera el que jo feia. Al cap d’una setmana ja treballava per a Zoo. I d’això fa sis anys, ja.
—A. G.: És fort tot, eh?
—A. R.: És que és molt rar. Tot va començar a Terol, però realment tot va començar perquè el meu pare va regalar-me la seua llengua i això va vincular-me sempre als Països Catalans.

—Que bonic això que heu dit…
—A. G.: Molt, molt.
—A. R.: És que és veritat.
—A. G.: I molt VilaWeb [riuen].

—També hem vist un canvi en el contingut de les cançons, amb lletres més crítiques. Heu sentit la necessitat de prendre posició?
—A. G.: Sí, quan fas una cançó, realment no penses en res més enllà de la cançó, però quan et poses a escriure totes les coses que et passen pel cap acaben reflectint-s’hi. És evident que vivim uns temps complicats políticament, socialment, i costa estar callats. Sobretot si véns d’una tradició musical com el punk i el rap polític, i ho tens com una cosa natural, no defuges la política en les teues cançons. Malifeta va començar essent un grup molt poc polític, perquè convivia amb Zoo, o amb Pupil·les, i no volíem fer una cosa que es pareguera al que fèiem en eixe moment. Però ara que eixos projectes s’han acabat, per a nosaltres és natural.

—Últimament, ixen moltes novetats musicals. Penseu que té a veure amb el context polític?
—A. R.: No sé què dir-te, perquè no tota la música que es fa en català és política i ara hi ha molta varietat estilística. Potser ara la situació demana fer-ho més, però hi ha molts grups dels que han eixit que no són concretament polítics. No sé quina és la raó perquè hi haja aquesta explosió creativa o musical, però és veritat que hi és. Tu hi veus cap connexió?
—A. G.: Ana té molta raó, perquè hi ha molta música en català ara, i sobretot a Catalunya, que ha agarrat cotes de xifres i de repercussió que semblaven impossibles. Però és veritat que és música més blanca, més còmoda, més radiofònica. És difícil analitzar per què és així. Abans la música en català era música de resistència, molt polititzada, i ara això ha canviat. Cosa que a mi em pareix bé. En la situació que està la llengua, ho necessitem tot, necessitem tota classe de cultura i no tota la cultura que fem ha de ser explícitament política. Però és curiós que al Principat, que ha tingut una època molt convulsa políticament, s’haja despolititzat la cultura. Potser n’estan farts i volen desinhibir-se. Segurament per això el que s’estila allà ara no està molt polititzat, però nosaltres venim a fer la nostra i els catalans fan la seua.

—També hi ha qui diu que tota música feta en català és política…
—A. G.: Jo en sóc un perquè, desgraciadament, la situació que vivim lingüísticament i culturalment fa que qualsevol que cante en català, cante el que cante, faça militància en defensa de la llengua. Cal assumir que som una llengua que no és poderosa, que no tenim un estat darrere que ens done suport, que vivim una situació de minorització, de diglòssia, i que només utilitzar-la ja és defensar-la.

—Creieu que l’escena al País Valencià té bona salut?
—A. R.: Sí, molt bona. De fet, hi ha una cosa que ho demostra: hi ha moltes dones fent música. Quan jo vaig arribar ací, hi havia pocs projectes, però ara vas als premis Ovidi i quasi tots els guanyadors són dones. Això és un senyal molt bo, a banda la quantitat de projectes que ixen, que també dóna molta vida a l’escena i fa que la indústria i la cultura musical puguen créixer i desenvolupar-se millor.
—A. G.: La situació, artísticament, musicalment, i pel que fa a propostes, és molt bona, però cal més públic, que és el que sempre ens ha faltat. Pocs projectes atrauen l’atenció de molt de públic, i molts projectes interessants no tenen eixa capacitat d’arribar. Estaria bé que hi haguera més oportunitats per a més projectes que no tenen tanta repercussió i sí que la mereixen.

—Parleu de bregues polítiques i culturals, però també d’íntimes i personals. En quin sentit?
—A. G.: Les meues merdes i les meues cabòries estan en les lletres, i en el procés de composició del disc vaig tindre una petita crisi emocional. Tenia la sensació que estava en brega amb mi mateix i això es veu en moltes lletres del disc, que són prou fosquetes i depressives, si vols. “Brega” em semblava una paraula que podia utilitzar en els dos vessants, en el polític, social, cultural, i també en el personal. Sóc d’una generació que ja anem fent quaranta anys, la gent té fills, ja comencen a eixir les tecles dels excessos de la joventut, i al meu voltant ha coincidit que hem estat en brega molts amics meus i jo amb nosaltres mateixos, i això m’ha inspirat.

—A la cançó que dóna nom al disc dieu una frase que podria ser la definició de tota una generació: “impossible ser feliç al lloc més bonic del món”…
—A. G.: Eixa frase és robada directament d’una pel·lícula de Sorrentino, que és Parthenope. Em va impressionar molt perquè definia prou bé l’estat anímic en què jo m’havia trobat, però també definia molt bé això que dius, que vivim en el rovellet de l’ou, però és un paradís del qual ens deixen gaudir poc. Se’l van quedant quatre que tenen diners i a la gent d’ací no ens deixen res. Tenim la millor terra del món, el millor producte, el millor clima, i al final som tots uns pobres desgraciats que no ens podem comprar ni una casa.

—Teniu tres col·laboracions al disc, potser una d’especialment esperada pels fans, la de Panxo de Zoo. Veieu possible una retrobada del grup?
—A. G.: No en tinc ni idea. Això cal preguntar-ho a Panxo, que és qui va decidir que ho deixàvem [riu]. I és el que decidirà, si en algun moment vol, que tornem. Però, de moment, eixa possibilitat no és damunt la taula.
—A. R.: Eixa decisió es va prendre per alguna cosa i cal donar-li temps, perquè, si no, tot va tan ràpidament que ho deixes i tornes al cap d’un any i mig? No tindria sentit. No deixes espai no solament perquè la vida dels membres faça la seua, sinó també perquè el projecte respire, que ho necessitava.

—Entenc que no és casualitat que hàgeu fet la cançó “Rovellet de l’ou” amb Sandra Monfort, que també és de la Marina Alta, perquè és una crítica clara contra la saturació turística i l’especulació del territori, especialment en aquesta zona que tant en pateix. M’ha semblat molt encertat el concepte “horror vacui litoral”…
—A. G.: És allò que dèiem abans, que tenim un territori meravellós, però està explotat per quatre mans, que són els que en trauen profit. I jo, que visc a la Marina i les coses no m’han anat malament laboralment i econòmicament, no puc comprar-me una casa a Dénia, que és on m’he criat. Eixa cançó és feta perquè jo no puc comprar-me una casa [riuen]. L’altre dia va passar una cosa que em va fer especial il·lusió. Van fer una calçotada popular a Benissa per protestar per un projecte urbanístic que es carregarà un tros de la costa verge, i en la pancarta posava “Al rovellet de l’ou, mai en tenen prou”. La cançó havia eixit feia tres dies, i eixe col·lectiu que lluita per la defensa del territori, perquè no es turistifique més encara la nostra zona, ja havia agarrat el lema de la nostra cançó com a lema seu. Que la gent la faça seua i la porte a eixe terreny em fa molt content.

—Recentment, a més, veiem molts atacs a la llengua, especialment en l’educació. Ara volen eliminar del currículum de l’assignatura de català els autors no nascuts al País Valencià. Seguint aquesta norma, no podrien ni explicar el Llibre dels fets de Jaume I perquè no és nascut ací…
—A. G.: No, però ja s’ho farien venir bé per a dir que realment va nàixer ací. És vergonyós el govern que tenim i la política lingüística que té. És un govern antivalencià que ni tan sols s’amaga de voler arraconar la llengua i minoritzar-la més encara, la menyspreen totalment. El fet que no es puguen estudiar autors catalans a batxillerat és demencial. O que vulguen declarar Alacant zona castellanoparlant, o la consulta per la llengua que van fer… Són tot agressions a la llengua. Retallar el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que té collons que nosaltres ara hàgem de defensar-la, perquè en el seu moment no volíem ni que es creara. Evidentment, estem totalment en contra de la política lingüística del govern, i del govern en general.

—Tornem a Malifeta. Vau fer una presentació prèvia a l’estrena del disc en un lloc secret. Per què vau triar aquest format?
—A. R.: Fer la festa va ser com una manera de compartir el llançament amb els fans i també amb els nostres amics, i de fer alguna cosa que passara en la vida real. Ara, el llançament d’un disc queda relegat a un post, a dir que ja és a les plataformes, però eixe dia no passa res. Jo seria a la meua oficina o al meu sofà, i els meus companys serien lluny i no es compartiria eixa experiència.
—A. G.: Exacte, no estem ni junts quan ix el disc.
—A. R.: Fer una festa va ser una manera de regalar-nos eixe moment junts. Vam trobar un lloc secret a la zona de Russafa, més vinculat a l’escena club. El disc és prou electrònic i molts temes van cap al tecno, i és un espai que nosaltres ocupem de festa. La gent convidada no va rebre la ubicació fins vuit hores abans, que és una manera comuna de les festes clandestines o de les raves, un circuit que també ens agrada, i volíem reproduir eixa sensació per als fans. Va ser una experiència diferent, que tenia una part de morbositat pel punt exclusiu i secret. No estem acostumats a fer coses secretes perquè ara tot es comparteix i tot el món vol dir on és i què farà. Això era com “no digues res, només és per a tu, no ho compartisques”.

—Em sent malament de no haver-hi pogut anar…
—A. R.: No passa res.
—A. G.: A la pròxima. Va estar molt bé.
—A. R.: Sí, jo ja idealitze…
—A. G.: Ja vols fer-ne una altra, no?
—A. R.: Sí, crec que seria súper mantenir la Malifeta Party Club.
—A. G.: Estaria molt bé, en podríem fer una cada any.
—A. R.: Sí, o d’aniversari, i convidar col·lectius. Tu no et preocupes, Arnau. Jo ja ho tinc tot clar [riu].
—A. G.: Jo “sí a tot”. No donava ni un duro per la festa, però la veritat és que vaig eixir-ne supercontent i ho agraïsc molt a Ana i a Pxllt, que hi van treballar molt.

—Voleu afegir-hi res?
—A. R.: Que ja hem anunciat el cartell amb les primeres dates i tenim moltes ganes de presentar-lo en directe. La gira està repartida pel País Valencià i Catalunya.
—A. G.: De moment.
—A. R.: De moment. Enguany és l’aposta per a eixir a Catalunya, sobretot, que és el territori més proper a conquerir.
—A. G.: Conquerirem Catalunya de sud a nord.

—I al Matarranya?
—A. R.: M’encantaria, em faria molta il·lusió. Jo seria molt feliç i sé que el meu pare, amb això, es mor.
—A. G.: Arribarà, segur.