De sota els cocoters al parlament, després d’anys de ser una de les veus cantades del poble. Lluís Llach té un paper determinant en el procés d’independència com a diputat de Junts pel Sí. Especialment, després de la mort de Muriel Casals, quan va assumir la presidència de la comissió parlamentària del procés constituent. Però també perquè ha estat un pont entre les famílies de l’independentisme. Aquesta funció, ara que el president Puigdemont ha dit a la CUP que els millors ponts són els que no es dinamiten, ha quedat intacta? Continua fent aquest paper el cantant de Verges? I té la mateixa mirada sobre la CUP que tenia fa uns quants mesos? Li hem demanat tot això, però també com s’articularia el procés participatiu constituent, què han de fer els independentistes el 26-J, si el camí és la desobediència, i què opina de la desconfiança d’alguns sectors de l’independentisme amb la feina institucional que es fa. I moltes coses més, li hem demanat. No ha esquivat cap pregunta. Bé, una i prou. I ha adreçat una petició a tots aquells que llegireu aquesta entrevista.

—El tenim encallat, el procés?
—Encallat no. Hi ha un punt d’inflexió i de reflexió. Però no està encallat perquè el grup parlamentari, el govern i el president –amb qui n’he pogut parlar una estona– tenim clar que tot continua endavant i ningú no s’atura. El full de ruta és el mateix. Ningú no deixa de fer feina i de preparar tot allò que cal per a fer la independència. Punt d’inflexió i reflexió, sí, perquè aquests mesos hem après coses i hi ha uns quants axiomes que, si no canvien o s’articulen d’una manera diferent, no podrem continuar de la mateixa manera. Ja és tot prou difícil. No cal que n’hi hagi que ho facin encara més complicat. La decisió del president Puigdemont de presentar la qüestió de confiança és intel·ligent i de fort caràcter democràtic. Cada dia ens acostem més a una república en els comportaments democràtics. Ara tenim una oportunitat perquè cadascú repassi què hem fet, com ho hem fet i com ho hem d’encarar per a poder seguir el trajecte previst amb determinació.

—Diria que no pensàveu que la CUP mantindria l’esmena a la totalitat…
—No m’ho pensava. Va ser una sorpresa. Fins cinc minuts abans no m’ho podia creure. No exagero. No m’ho podia creure. M’estimo la CUP de Girona. Dic la de Girona perquè sembla que hi ha més d’una CUP. M’estimo la gent que conec de la CUP de Celrà, Verges… els de la meva colla geogràfica. I no m’ho podia creure. No m’ho podia creure no tan sols pels pactes fets. Per molt que un grup funcioni amb mecanismes particulars, tothom sap que els compromisos s’han de complir i que el primer punt de l’acord que va implicar el sacrifici generós d’Artur Mas és molt clar. No podia imaginar que la llei més important de l’any –amb implicacions econòmiques i per a les necessitats més elementals de la gent– seria un motiu per a trencar la lleialtat parlamentària d’un compromís tan clar. Tampoc no ho entenc des d’una perspectiva d’esquerres.

Fotografia de Jordi Carreño.
Fotografia de Jordi Carreño.

—Què voleu dir?
—No és d’esquerres dir a la gent i als mateixos votants que s’han engegat a dida més de mil milions. Dels quals més de vuit-cents eren per a qüestions socials i la resta havien de servir per a aspectes molt importants del camí cap a la independència. No tan sols s’han engegat a dida. Els dirigents de la CUP sabien perfectament que, si no aprofitàvem aquests diners, anaven directament a satisfer les diarrees sàdiques del senyor Montoro. L’error és dantesc. No trobo cap més paraula per a definir-ho. I el moviment que fa a continuació el president Puigdemont és ràpid, intel·ligent, modern i republicà.

—A la campanya del 27-S es deia que votar JxSí i la CUP eren dues maneres de votar la independència. Vós vau tenir un paper important a transmetre aquest missatge des de Junts pel Sí…
—Vist des d’ara, dir que votar JxSí i la CUP era el mateix va ser un error. Ja ho reconec. Vist el funcionament de la CUP, allò va ser un error. Però aleshores jo no sabia que passaria això. Aquesta voluntat d’una majoria del país d’anar tots cap a una mateixa direcció ha fet que tots els partits s’hagin hagut de reciclar. En el moment de la campanya, un president com Artur Mas, que havia fet gestos indubtables i de gran mèrit cap a la independència, podia haver-hi gent que no el volgués votar des d’una mirada d’esquerres. I a més, s’ha anat repetint aquesta cantarella que Convergència no és prou independentista. Mira, qui ha de demostrar que és independentista actualment no és Convergència. La pregunta ha canviat de bàndol. Recordo que en aquelles eleccions hi havia gent que deia que ens votaria a nosaltres però que preferia votar la CUP per assegurar que s’anava cap a la independència. Jo he vist més d’una senyora estirant-se els cabells ara per Torroella… I insisteixo que a la CUP hi ha gent magnífica amb qui tinc molt bona relació, confiança i amistat.

—Us en sortireu amb aquesta qüestió de confiança?
—Jo m’imagino que sí. Hi haurà noves variants. Ens haurem de plantejar tots on som i com ho fem. La gent de la CUP ha de reflexionar. Nosaltres, també. I també ho han de fer la gent de Catalunya Sí que es Pot. Són al parlament i estan molt pendents del resultat i les aliances de les eleccions espanyoles. A veure com ens trobem d’ací al setembre. També hi ha aquesta nova idea del RUI, que l’ANC mirarà si els seus socis volen posar damunt la taula. Ja veurem on serem. Si hem de fer cap variació al full de ruta, fem-la. Però hem de saber què hi guanyem i què hi podem perdre. Hi ha d’haver les eines apropiades i no es pot improvisar ni prendre decisions sense raonar. I ara tot això és especulació.

Fotografia de Jordi Carreño.
Fotografia de Jordi Carreño.

—Hi ha desconfiança de la societat civil amb la vostra feina?
—Aquest moviment l’ha impulsat la gent des del carrer. Les institucions polítiques han intentat ser fidels al clam de la ciutadania. Nosaltres hem fet tant com hem pogut per complir el mandat del 27-S. I ho anem fent encara ara. Som on havíem de ser. No anem lents. Però si la societat civil o l’ANC consideren que no fem tant com podem, tenen tot el dret de pensar-ho. I els escoltarem.

—Una crítica que es fa és que no s’han fet gests de desobediència…
—Això és absurd. El 9-N va ser una desobediència molt important. La més important que hem fet. I hi ha moltes maneres de desobeir. Una és l’aparatosa i l’altra és la que em sembla més intel·ligent: canviar un acte de desobediència d’enfrontament per un acte de desobediència de creativitat democràtica. Jo crec que és una de les grans aportacions que fa el moviment independentista. Segur que molts politòlegs de mig Europa ens observen per això.

—Voleu dir que cal més creativitat que cops al pit?
—Amb un estat en contra durant sis anys, hem inventat maneres de fer un camí que ha desgavellat l’estat espanyol. Tenim les cancelleries europees pendents de nosaltres, a força de creativitat democràtica i de guanyar espais de llibertat col·lectiva. M’interessa molt més que, enfront del Tribunal Constitucional que fa l’animalada de liquidar la llei de pobresa energètica i perjudicar la gent amb més dificultats, hi hagi un president que reuneixi totes les institucions i agents socials de tots els colors. I aleshores cadascú fa el seu trosset de desobediència per poder donar el millor servei a la gent necessitada. La consulta del 9-N va ser un acte de desobediència fastuós.

Fotografia de Jordi Carreño.
Fotografia de Jordi Carreño.

—Algun dia caldrà fer la ruptura…
—No dic que en un moment determinat no s’hagi de desobeir. Però la cosa més important és que aquesta maquinària que ens hem engegat, que som un parlament independentista amb majoria absoluta i un govern independentista, pel camí no perdi les eines per actes de desobediència que poden ser espectaculars però que esmicolen les nostres capacitats d’actuar i d’avançar. Per què han d’inhabilitar la Carme Forcadell abans d’hora? Si l’han d’inhabilitar, a ella o al govern o a mi, que sigui per una cosa important. En conclusió: desobediència, sí, però quan calgui i ens convingui. I sobretot, cal anar ampliant i trobant-nos en aquest espai de dignitat democràtica exemplar, de pacifisme, de somriure de Muriel Casals. I anem avançant i superem les dificultats d’un estat que ens va en contra. En una societat que és capaç de ser creativa democràticament, els habitants deixen de ser súbdits i passen a ser ciutadans. Aquest és el gran tresor.

—Ara heu parlat de Muriel Casals. I us ha tocat substituir-la a la comissió del procés constituent. Ja no sou el ‘gerro de fer bonic’ de Junts pel Sí. Feu el paper d’una frontissa i de crear una bona entesa?
—Miro de fer aquest paper. Penso que no he vingut al parlament pel meu saber de legislació política, econòmica ni de cap mena. M’agrada molt la imatge del ‘gerro de fer bonic’, que la gent la menysprea, i jo la reivindico. Perquè entrar en una habitació i trobar-hi un bon gerro amb flors és molt important. La bona flaire… La bona harmonia… Jo hauria de mirar de fer aquest paper i procuraré de fer-lo mentre em sigui encomanat. Però també he de dir una cosa: en aquest aspecte no podré substituir mai la Muriel. Perquè ella representa més que ningú el caràcter de Junts pel Sí i de tot el moviment que va començar al carrer. Ha estat la Muriel. Va més enllà de la qüestió semàntica de la seva militància, la seva lluita i responsabilitat. Arribava a la seva imatge física. Ella era la representació i la síntesi del que ens ha passat com a poble.

—També sou representant d’aquest esperit cívic i de revolta somrient…
—A veure. Ho explico així… Jo era sota els cocoters escrivint llibres i fent anar una ‘fundacioneta’ per a ajudar alguna gent. I, de cop i volta, contradient totes les meves previsions vitals, em vaig posar de cap de llista de Girona per servir. Si algun dia veig que no serveixo, tornaré sota el cocoter a ajudar aquella gent a qui ajudava i a viure el temps que em quedi de vida. Ho veig claríssim. Però mentre pugui servir, seré aquí.

—Com a president de la comissió del procés constituent, us ocupareu d’impulsar el procés participatiu i popular que encara no ha començat?
—D’entrada, sí. A la llarga no em tocarà a mi. Però fer l’empenta inicial sí que és una de les tasques que tinc encomanada. Ara hem començat a escoltar experts de molts països i de casa nostra. I més endavant s’obrirà aquest espai de debat, d’aportació i d’opinions. Abans de començar aquest procés social, hem d’estructurar i preparar molt bé el grup que ho coordini. Ha de ser un espai molt ric, però ho hem de fer prou clar i entenedor que es pugui gestionar. Demanarem la participació de gent que ja ha anat impulsant iniciatives, com els de Reinicia, Constituïm, Juristes per la Independència, Drassanes… i constitucionalistes, que n’hi ha de molt bons. Cal compactar una metodologia i un protocol de funcionament que ens permeti d’activar aquest desplegament de país. Jo tenia la idea que l’Onze de Setembre servís per a marcar el començament de tot aquest procés. Però el sentit de la mobilització depèn de l’ANC i Déu me’n guard, de posar-m’hi.

—Hi ha moltes esperances posades en aquesta fase com a moment per a eixamplar el suport a la independència. Compteu amb els ‘comuns’?
—Hem de guanyar sectors i que ells ens guanyin a nosaltres. L’objectiu és debatre, enriquir-nos i créixer. Hem de parlar del país que volem. Imaginar-lo. Dibuixar-lo. Hem de definir els valors republicans del nou estat. I ho hem de fer entre tots. Sense exclusions. I si no arribem a la independència, serà una feina que també haurà servit per a definir el país que hem d’anar construint. És important que hi participi tothom.

—Hi haurien de voler participar fins i tot els que són unionistes.
—Evidentment. Suposo que les seves conveniències polítiques els portaran a no sumar-s’hi. Però també els hi esperem. I corren el seu risc si no hi participen. Ja ho veurem. Serà una oportunitat molt bona per a definir una república on la gent que se senti nacionalment espanyola pugui realitzar la seva ciutadania millor que a Espanya. Hem de ser capaços de fer això. Una república del segle XXI-XXII. Perquè encara paguem les conseqüències de viure en estats constituïts, pensats i solidificats el segle XIX.

—I a Junts pel Sí hi ha pau?
—Sí. Sí. Tallo.

—Germà Bel va fer un crit d’alerta fa uns mesos…
—Sí, va fer un crit d’alerta en qüestions de direcció i coordinació. No en temes de disputes partidistes. En sóc testimoni, perquè per no sé quina raó sóc a la direcció del grup parlamentari. En Germà Bel té una capacitat intel·lectual crítica espectacular –massa i tot [riu]. Quan les coses van bé i rectes, diu: ‘Segur que no hauríem de fer un tomb per arribar allà?’ És un personatge molt particular que en lloc de mirar sempre recte mira de cantó. Potser és la millor manera de mirar recte. Ell volia que el funcionament del grup fos més eficient. I li ho agraïm molt perquè allò va funcionar. No hi havia divisió, ni discussió ni disputa ideològica. S’han fet petit canvis que han funcionat molt bé.

Fotografia de Jordi Carreño.
Fotografia de Jordi Carreño.

—Així no hi ha disputes…
—Mireu… Quan vam fer això de Junts pel Sí, tots sabíem on anàvem, eh! Ningú no es mamava el dit. Sabíem que renunciàvem a una part de les creences més íntimes per fer aquest camí conjunt cap a la independència. Estàvem segurs que, si no hi érem tots, no podíem fer-ho. Per tant, a Junts pel Sí aquesta renúncia és absoluta. No hi ha cap mena de problema.

—En determinades qüestions hi ha opinions diferents?
—Ho tenim molt clar: quan el programa electoral parla d’un tema, anem tots junts; quan el programa no en diu res, cadascú vota allò que creu. I això no ho vivim com un problema. Però quan votem diferent, els titulars parlen de divisió. Allò que per a nosaltres és una alegria perquè podem votar allò que creiem, alguns ho presenten com una divisió. Nosaltres anem junts. Jo no puc jurar, però us prometo que no hi ha cap problema dins del grup parlamentari.

—I a les eleccions espanyoles què han de fer els independentistes?
—Votar independència. No en tinc cap dubte. Votar una de les dues candidatures que defensen la independència. L’abstenció tan sols afavoreix els unionistes. Cal votar Junts pel Sí. Qualsevol dels dos partits de Junts pel Sí que s’hi presenten. A Madrid hem de tenir gent que defensi els nostres interessos mentre fem camí cap a la independència.

—I Lluís Llach dirà què votarà?
—No.

—La immersió a la política institucional des de sota els cocoters ha estat intensa. Hi tornaríeu si poguéssim tornar enrere?
—Sí, sí, sí. Sense dubte. Hi ha moments que m’escaparia corrent. Pràcticament cada dia. De tant en tant, cridaria: ‘Un helicòpter, si us plau!’ [riu]. Però no. És un moment excepcional que és la primera vegada que se’ns presenta a la història. L’hem aprofitat. Tenim la majoria absoluta independentista al parlament i tenim aquesta societat que cada dia ha estat més majoritària. I esperem que continuï alimentant el procés. Perquè el motor de tot això és la gent que es mobilitza i que es mou cada dia. Jo tornaria a repetir. Segur que sí.

—Què demanaríeu a aquesta gent que s’ha mobilitzat?
—Que tinguessin una confiança més astuta. Una confiança més astuta en relació amb el govern i amb el parlament. Cal tenir en compte que els mitjans de comunicació que tracten aquesta qüestió de manera neutral o amb simpatia són escassos. I les informacions que arriben a la gent a través de televisions, ràdios i diaris són majoritàriament contràries i partidistes. I cal observar que diaris com El Periódico o La Vanguardia són d’un unionisme recalcitrant. M’agradaria que la gent tingués una confiança més astuta en això que fem a les institucions. Som on havíem de ser. No fem cap parada. La qüestió de confiança del president és una dinamització per a recuperar la força i no és cap rendició. No ens rendirem. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni jo, si cal que m’hi posi, no ens rendirem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb