Llorenç González: “M’encantaria tornar a fer televisió o cinema en català”

Molta gent recorda Llorenç González (Barcelona, 1984) pel seu paper a Ventdelplà, tot i que ja havia aparegut a El cor de la ciutat anys abans. Uns altres, pel drama eròtic de Xavier Villaverde El sexe dels àngels, film que va fer-lo popular a tot l’estat espanyol. Potser els més joves el recorden donant vida a un polític homosexual que fa servir webs per lligar anònimament a la segona temporada de Cites Barcelona, però la veritat és que González ha desenvolupat i forjat gran part de la seva carrera professional a Espanya. Ha participat en sèries com ara Velvet i Gran Hotel i ara, després d’anys a Madrid, ha tornat a casa amb un projecte teatral que ha fet petar de riure tots aquells que han anat al Teatre Gaudí aquest agost. Els plans, escrita per Yago Alonso i Eva Mor, és una obra de teatre que, entre moltes qüestions més, dissecciona la vida de parella, les relacions amb els altres pares de l’escola i la pressió social de ser “bons pares”.

L’obra parteix d’una premissa esbojarrada: en Pep i la Marta decideixen de fingir que se separen per evitar de fer més plans amb els seus amics, en Miqui i la Mamen, pares de la Mia, la millor amiga de la seva filla. Allò que comença com una petita mentida per escapar-se d’unes vacances asfixiants es converteix en un embolic d’emocions, retrets i revelacions, que destapa tensions acumulades, malentesos i veritats incòmodes. Parlem de tot plegat amb Llorenç González, que ens rep a l’escenari del teatre, amb tota l’escenografia a punt per a fer-hi una nova representació al cap de poques hores. Es podrà veure fins el 14 de setembre.

—Que agraït que és poder anar al teatre el mes d’agost! Sembla que a l’estiu tan sols hi pugui haver concerts i cinema a la fresca…
—A més, l’experiència ens diu que és molt vàlid, que funciona i que hi ha gent que busca aquestes alternatives culturals durant l’agost. No sé si és perquè ha canviat la manera de fer les vacances, que ja no es fan tan llargues, sinó més curtes i més repartides, però durant l’agost hi continua havent molt públic. La gent ho busca, i ho troba. Crec que és important que es mantingui aquesta opció cultural.

—Els plans és el primer projecte a Catalunya després de moltes feines audiovisuals a Espanya. Teníeu ganes de tornar a fer teatre i, sobretot, de tornar a casa?
—Moltes, la veritat. És que la sortida de la sèrie que feia va ser una mica precipitada per qüestions de la cadena i coses internes, llavors va ser allò de dir: “I ara, què?” Fins que en Roger Cantos [actor i productor de l’obra] em va trucar, em va explicar l’obra, vaig poder-ne llegir deu pàgines abans que en Yago Alonso l’acabés del tot, i em va captivar. És una oportunitat de tornar a fer teatre després de tant de temps. A més, com que sabíem que veníem aquí al Teatre Gaudí i que seria molt pròxim, podria gaudir de les sensacions del teatre, que són tan diferents de les de la televisió o el cinema!

—Us agrada més el teatre que l’audiovisual?
—M’agrada més el que se sent en una sala de teatre. Pel que fa a l’ofici, m’agrada tot, però de sensacions, el que perceps en un teatre no ho perceps enlloc més.

—A què us referiu?
—A aquesta cosa del present i aquest abisme que saps que no pots parar i que pot passar qualsevol cosa. Has d’estar entregat. I, evidentment, també és fantàstic sentir la resposta de la gent, però sense deixar que se t’emporti.

—Fer teatre en un espai com aquest, més petit i íntim, és més exigent que no una sala gran?
—No sé si més exigent… Mira, l’altre dia en Yago ens va venir a dir quatre coses abans de la funció, i una de les coses que va dir-nos va ser: “Sobretot, no perdeu el ritme de l’obra.” El ritme extern el mou el públic segons com reacciona, però no s’ha d’anar a buscar la rialla, s’ha de buscar el que passa entre els personatges. Que el que passi, passi de debò. És una indicació molt afinada, perquè en una sala petita, la inèrcia de l’actor és anar-ho fent gros a mesura que el públic riu. I no és així com funciona, encara menys amb material com aquest, que és molt delicat.

—El darrer projecte audiovisual que vau fer en català va ser la segona temporada de Cites Barcelona. En teniu algun altre a la vista?
—La veritat és que m’encantaria tornar a fer televisió o cinema en català. M’encantaria, perquè és veritat que he estat un temps fent servir més el castellà, que també m’encanta. M’agrada dominar i tenir les dues llengües, però tornar aquí, tornar a fer teatre en català i poder fer tele en català… M’encantaria.

—Ara que heu tornat, veieu molt diferent l’escena de quan us en vau anar? Quina anàlisi en feu?
—No ho sé… Estant a Madrid és difícil seguir el ritme d’aquí. He anat veient coses, coses molt interessants.

—Per exemple?
—Ara em ve al cap La tercera fuga, de la Victoria Szpunberg, que em va semblar brillant i de les millors coses que he vist en teatre en molt de temps. El teatre a Catalunya és de primer nivell, té una força brutal, també les coses noves que van sortint: companyies, etc. Hi ha un engranatge molt potent.

—Teniu una trajectòria de vint anys. Quina valoració en feu?
—Sí. El 2005 vaig acabar l’Institut del Teatre i de seguida ja vaig començar a treballar amb la Carme Portaceli en tres espectacles seguits. D’ençà d’aleshores, no he parat, només en comptades ocasions. A més, estic molt agraït d’haver pogut tocar totes les tecles, tant teatre com televisió.

—Heu treballat molt en sèries diàries. És l’única opció per a assegurar-se feina estable a mitjà termini i llarg?
—En aquesta feina nostra, una sèrie diària et dóna tranquil·litat, però també pot acabar de sobte i llavors tot el que tenies planificat ho has de reestructurar. A mi, sobretot, m’ha permès tenir temps per a poder fer altres coses que també m’agraden. És un altre ritme.

—Parlem d’Els plans. És una comèdia que tracta moltes qüestions diferents, però sobretot la pressió de ser bons pares. Com més va hi ha més pressió? Com és?
—Hi ha hagut un canvi de paradigma molt gran. Per exemple, jo no recordo reclamar els meus pares perquè juguessin amb mi i, en canvi, ara és a l’ordre del dia. Amb el meu fill em passa, i a vegades em trobo fent de dinosaure. També és veritat que s’ha qüestionat l’educació i com es transmeten els valors. Tot això està molt bé, però alhora sembla que hi hagi una sobreprotecció excessiva: voler controlar cada moviment, cada espai de l’infant… Tot això crea aquesta pressió de ser bons pares. En el meu cas, jo intento d’acompanyar tan respectuosament i òptimament com puc el meu fill en la seva descoberta del món. A vegades penso que el protegeixo massa i unes altres que massa poc. Bé, és un qüestionament continu. No sé on anirà a parar tot plegat. Però bé, és interessant que hi sigui, si més no.

—L’obra també fa qüestionar-se per què som amics dels nostres amics. És una reflexió que ens hauríem de fer més sovint?
—Trobo que és un encert que l’obra no se centri en la qüestió de parella com en l’amistat entre dues parelles que ells mateixos es qüestionen. Mira, justament quan començava a treballar en aquesta obra es va crear un grup de l’EGB per a fer una trobada. Va ser fantàstic! Els vaig dir de venir a veure l’obra, perquè parla de temes que són al nostre dia a dia. Amb ells no hi he tingut una relació continuada, però està bé posar en qüestió la tria que fas de les amistats.

—El fet de ser actor i anar tot el dia amunt i avall i amb projectes molt temporals us ha dificultat de consolidar amistats?
—Sí, hi té a veure, però també té a veure amb el caràcter de cadascú. És veritat que en processos d’assajos o de sèries hi ha una relació molt intensa durant un període de temps curt. A més, per la feina que fem, movem molt les emocions, les complicitats… És clar, això de cop i volta s’acaba. Costa de fer durar una amistat. De tota manera, les amistats de veritat i fortes ho superen fàcilment. És igual si han passat dos, tres, quatre mesos sense veure-us que amb una trucada tornes a posar-te a lloc.

—Una altra qüestió que tracta Els plans és la hiperactivitat de les criatures i, alhora, la poca capacitat que tenen per a fer una mateixa cosa durant molta estona i la incapacitat de fer-ho totes soles. Sempre necessiten un adult al costat. Això esgota els pares.
—Com que hi ha tants estímuls complica que ells mateixos descobreixin quin és el que més els agrada. A l’obra es planteja què passa si la filla s’avorreix, perquè n’hi ha una que tot el dia pregunta què faran, no? I allò de dir: “No ho sé, què farem. Queda’t aquí un moment i a veure què se t’acut.” Tants estímuls i tanta facilitat per a arribar-hi fa que no hi hagi ni un moment de silenci. Amb el meu nen també em passa. És fantàstic quan de cop i volta t’adones que fa deu minuts que juga sol inventant-se una història. Això és un aprenentatge brutal. I, de cop i volta, aquests deu minuts passen a ser-ne vint. Quan era petit, recordo de llevar-me els dissabtes a les set del matí quan tothom encara dormia per poder jugar sol. Era fantàstic! I ara, això costa molt més.

—Quan l’adult està esgotat, és fàcil que acabi recorrent a les pantalles perquè l’infant es distregui. Però això també és mal vist. És una contradicció constant!
—És molt difícil de comparar-ho amb abans perquè això no existia. Vull dir, quan jo era petit, hi havia la televisió, però no és el mateix, perquè no podies portar-la a sobre. No em sembla malament que s’utilitzin les pantalles, però ha de ser amb seny i amb molt de límit, perquè crea una addicció. És a dir, aquesta pantalla de cop i volta els calma, pot arribar a ser un bàlsam, però també té el seu perill.

—Com a pare heu hagut d’enfrontar-vos amb aquesta contradicció de les pantalles?
—Constantment! El que passa és que de vegades no hi ha més. Has de fer una cosa, necessites que aquells quinze o deu minuts no hi hagi ningú per allà demandant. Penses: “Ara fa massa estona”, “Què deu mirar?”, “Això que mira és massa violent”… És constant.

—La reacció del públic és molt bona, però no sé si deu haver-hi parelles que en surten ofeses. Al capdavall, molts també deuen veure-s’hi reflectits!
—La rebuda del públic és boníssima. La gent riu un munt, fins i tot en llocs que ens sorprèn! Fins i tot es poden notar els riures d’aquells que s’hi senten identificats. És un encert que sigui una comèdia perquè es parla de temes que podrien ser grans debats, com la criança, i que passa a molta gent de la meva generació, però també a gent més gran, perquè gestionar un fill és una cosa que sempre costa. No crec que ningú en surti ofès, perquè no es critica cap mena de pare en concret sinó que s’exposa una realitat que permet una mica de catarsi, de dir: “Ai, mira, és que jo això també ho faig, i no passa res!”

—També formeu part de la companyia els Pirates Teatre, que té més de vint anys. És un miracle, que una companyia de teatre duri tants anys?
—De fora pot semblar-ho, però per dins et diria que és fruit de molta feina, moltes converses, molta empatia, molta amistat i molt d’amor entre tots els que som, perquè cadascú té la seva carrera individual, i som molts. Fer moure tot aquest engranatge sí que és un miracle! Gent com la Marina Marcos i l’Adrià Aubert treballen constantment perquè això es mantingui. Per tant, és molt més que un miracle.

—Fer una companyia és una de les poques sortides de les arts escèniques per a assegurar-se de tenir projectes i feina?
—És una manera molt vàlida de fer-ho. A Catalunya és una opció que ve de lluny: la Calòrica, la Fura dels Baus, els Joglars… I també les companyies joves. És fantàstic que continuï passant, perquè és una manera de poder tenir la primera oportunitat per a pujar sobre l’escenari.

—Com a companyia, en quin moment i per què decidiu d’agafar la gestió del Maldà?
—Ho porta la lògica del creixement i un somni comú entre tots de poder tenir un espai propi algun dia. Perquè quan neix Pirates no hi ha un espai. Primer ens acullen a Vallvidrera, després a la Sagrera hi tenim un despatx i una petita sala d’assaig… Agafar el Maldà és la professionalització de la companyia, perquè és quan ens fem empresa i comencem a gestionar l’espai, fem una programació contínua. L’espai ens permet fer el nostre teatre mentre molta altra gent també hi té cabuda: gent que comença, gent que ja té una carrera… Bàsicament, va ser la professionalització de la companyia.

—A Barcelona hi ha força sales de teatre de petit format. Cal reivindicar-les més? Estan menystingudes?
—No sé si s’han menystingut pel que fa a recursos o oportunitats, però és veritat que amb recursos tot seria molt més fàcil i tots seríem més feliços. El que s’ha de reivindicar, crec, són les sales on es pot veure una mena de teatre molt artesà, perquè és on hi ha l’essència del teatre i la interpretació. Veus que els actors són aquí, que s’entreguen a la funció, que suen, que si s’equivoquen és a dos metres de tu. I això és molt potent. En aquest sentit, sí, crec que s’han de reivindicar els espectacles de petit format. Els teatres grans hi són i hi seran sempre.

—Venir al Maldà et fa tenir la sensació que reconquereixes una part de la ciutat que ha estat absolutament engolida pel turisme. Això també el fa especial…
—És veritat, el carrer del Pi és fantàstic, perquè abans de fer una funció pots sentir com hi passa una manifestació –abans hi passaven les protestes independentistes–, pots sentir com fan una ruta turística en anglès… Però, de cop i volta, entres com en un món nou que, a fora, ningú no s’imaginaria. En una Barcelona plena de turistes, de cop i volta, pots viatjar dues hores en un altre món.