19.09.2025 - 21:40
Una colla castellera, un grup d’amics adolescents i una denúncia d’agressió sexual. Aquest és el punt de partida de Pubertat, la nova sèrie de Leticia Dolera (Barcelona, 1981), que es podrà veure a HBO Max a partir del 24 de setembre i a 3Cat d’ací a uns mesos. La trama tracta molts dels problemes sobre l’adolescència que han despertat més preocupació aquests darrers anys, com ara, la violència sexual entre menors, el consum precoç de pornografia o la misogínia en línia. Però no és una ficció més sobre un MeToo, sinó que n’explora els matisos i les complexitats. En parlem amb la creadora, directora i actriu, que explica que sèries com aquesta li donen l’oportunitat de tractar amb els grisos i amb una mirada humanitzadora temes que sovint queden limitats a titulars sensacionalistes o debats polaritzats a les xarxes.
—Els Minyons de Terrassa han participat en la filmació de la sèrie. Per què situeu la trama en una colla castellera?
—Volia emmarcar la història dins el context de la cultura popular per mostrar de manera metafòrica, per sota de la història, la tensió entre tradició i progrés. No vaig poder evitar anar cap a les pròpies arrels, la imatge dels castells connecta molt amb el tema de la sèrie, un tema íntim, però que també té a veure amb la col·lectivitat i el seu poder. La base, la pinya del castell, són els valors ètics sobre els quals construir una societat. El tronc, perquè pugi, hi ha d’haver confiança, i la canalla puja sostenint-se en els adults. Si hi ha una peça, una persona, que no està bé, o si la pinya no està bé, el castell cau. En la sèrie, el conflicte mostra com aquesta comunitat tan cohesionada també és fràgil i pot caure.
—La violència sexual pot ocórrer en qualsevol context, també en un de tan proper com aquest…
—Sí. I una colla castellera és com una petita societat amb diferents famílies, classes socials i generacions, i per això em servia com a marc per a la història. Els Minyons de Terrassa han estat molt generosos i valents a l’hora de reconèixer que aquest tema passa a tot arreu. Que emmarquem la violència sexual en el context d’una colla castellera no vol dir que assenyalem els castells, sinó que parlem d’un tema que ens interpel·la i preocupa a tots.
—D’on ve la idea, de la preocupació per les notícies de violència sexual entre menors?
—La primera llavor va ser fa set anys a la sala de muntatge de Vida perfecta. Amb l’Oriol Maymó, el meu productor, vam parlar d’un cas similar i com els adults havien gestionat malament la situació. Em vaig quedar consternada. Pensava com podia ser que això passés entre menors i també em plantejava com saber si un cas és una confusió, una línia vermella traspassada, si els menors estaven explorant… Quin és el nivell de consciència dels nanos.
—Un nen pot ser un agressor sexual?
—És una gran pregunta, perquè parlem de menors. No és el mateix parlar d’una persona de trenta anys que de menors, que tot just es formen, descobreixen la seva sexualitat… No tot és cosa de les famílies i no tot és cosa dels mòbils, tot i que gran part de les ansietats i depressions d’avui dia vénen per aquesta addicció al telèfon: els donem una mena de droga i generem addictes. Però fins a quin punt hi és, la pròpia responsabilitat? És una barreja de coses.
—També assenyaleu una culpa social: una masculinitat rígida que passa de pares a fills, els youtubers misògins, el porno convencional, la pressió entre els nois…
—Més que assenyalar, parlem i explorem. La ficció és el terreny fèrtil on poder tractar els grisos i humanitzar totes les parts implicades. Era important mostrar com els agressors no són robots que vénen en nau espacial a fer el mal perquè odien les dones. Són els nostres amics, companys de feina, fills, pares, germans… Què fem, amb això? Com tractem aquest tema? I, per una altra banda, també m’interessava molt explorar el terreny del no-delicte. Hi ha una part delictiva clara, però també hi ha el terreny del malestar, un malestar travessat pel patriarcat, la desigualtat i el sistema de poder.
—Hi ha un parell d’escenes de la sèrie que ho expliquen perfectament.
—El personatge de Betsy Túrnez explica com, la primera vegada que es va embolicar més íntimament amb un home, ella no volia tenir-hi relacions sexuals i ell li va dir: “Ja que m’has posat calent, em podries fer una mamada, només una mica”. I ella ho va fer. I diu: “Ara les feministes diríeu que això és un abús, però només és l’escola de la vida”. M’interessa aquest terreny perquè no és un delicte, però ha generat una ferida. A ella l’ha afectat l’autoestima i a ell l’ha afectat en la visió de les dones, és una instrumentalització de l’altre. Hem de poder parlar d’aquestes situacions sense desmerèixer el trauma que poden generar, però tampoc aïllar i assenyalar la part masculina. I això no implica dir que no existeixen les agressions sexuals…
—En el debat públic aquests matisos sovint s’esmicolen…
—Tinc la sensació que, com que ens manca sentiment de pertinença a una comunitat –vivim en els nostres mòbils, individualitzats–, sembla que identifiquem les nostres idees amb la nostra identitat. Per tant, si em dius que no penses igual que jo, ataques la meva identitat. Aquesta trinxera no ens porta enlloc, i per això els castells em semblen contraculturals. Van en contra de l’individualisme i fan valdre la col·lectivitat i la presencialitat. No pots fer un castell per Zoom…
—El feminisme hauria de qüestionar com ha abordat el MeToo? La sèrie reflecteix matisos en aquest sentit: fins a quin punt s’ha d’excloure automàticament l’acusat, quins mecanismes s’activen…
—Si tens aquest debat públicament, sempre vindrà algú a treure’t una frase per assenyalar-te com a insensible amb les víctimes, o un altre que t’assenyalarà una altra cosa. Algú intentarà polaritzar-ho, però la part interessant és el terreny dels grisos, sense perdre el focus que la violència masclista és un problema social que genera molt de dolor. Venim de segles en què a les dones no se’ns ha cregut, i moltes vegades hem pensat que no podíem dir res. De sobte, el feminisme agafa força i és normal que vulguem parlar i creure en la veu de les dones quan ha estat qüestionada de manera tan automàtica, però potser l’efecte pèndol hem de dur-lo a un altre lloc. Però cal dir que hi ha moltes dones que han patit violència sexual i això deixa una ferida que costa de curar, per això fem una aproximació a la reparació.
—A la sèrie es tracta la justícia restaurativa, que sovint implica també l’entorn d’agressors i víctimes.
—Sí, el fet d’anar cap a una via de resolució lluminosa i reparadora d’aquests delictes i conflictes. Dependrà molt de cada cas, però potser hi ha víctimes que no se senten reparades perquè el seu agressor s’estigui a la presó cinc anys i prou, sinó que necessiten que reconegui el dolor causat i que faci un curs de prevenció de violència sexual. I aquests casos no afecten només els implicats directament, sinó que tot l’entorn es veu trasbalsat per un cas d’agressió sexual. La ficció et permet de mostrar això i reflexionar-hi sense la necessitat de generar un titular.
