Lee Ki-ho: “La societat coreana només vol ensenyar les coses boniques, però també hi ha ombres”

Fa anys que Lee Ki-ho (Wonju, Corea del Sud, 1972), un dels autors més reconegutss de Corea del Sud, va publicar El que fem bé és demanar perdó. D’aleshores ençà, el llibre s’ha traduït a desenes de llengües i ara, per fi, arriba en català a les llibreries del país gràcies a la traducció d’Elia Rodríguez i la publicació de Males Herbes.

És un llibre que, amb un humor àcid i trasbalsador, explica la història de dos amics, el narrador i Lee Sibong, dos ex-interns d’un psiquiàtric que, per a guanyar-se la vida, decideixen de començar un negoci: que la gent els contracti per demanar perdó.

En una mena d’aventura urbana plena de personatges pintorescs, Ki-ho ens ensenya la cara menys amable de la societat sud-coreana. Aprofitem l’avinentesa que presenta la novel·la a Barcelona per entrevistar-lo.

—Vau publicar El que fem bé és demanar perdó el 2008 i, d’aleshores ençà, no s’ha parat de traduir. Quina valoració en feu, de la recepció internacional?
—És un dels meus llibres que més s’ha traduït. Rebo molta estima dels lectors estrangers. N’estic molt agraït, d’aquest llibre. Em dóna molta força.

—Fa temps que hi ha interès per la literatura coreana, però sembla que d’ençà que Han Kang va guanyar el premi Nobel de literatura el 2024 se n’han començat a traduir molts més autors. El noteu, aquest interès creixent?
—Estic encantat de veure que llibres dels meus companys es tradueixen i es donen a conèixer a l’estranger. Ara presento aquest llibre, però en tinc molts més que també m’agradaria presentar fora de Corea.

—En una entrevista vau explicar: “D’ençà dels inicis, la literatura coreana ha estat caracteritzada per tenir una veu tràgica, perquè parlava de temes històrics. Però, a partir de la meva generació, s’ha començat a utilitzar l’humor.” Què ha canviat d’una generació a una altra perquè s’hagi produït aquest canvi de veu?
—La generació anterior a la meva seguia la tradició d’explicar la realitat en si mateixa, però la meva i les més joves tractem temes més diversos del punt de vista de la persona, de l’autor; no sols de la història. La història de Corea és un drama i ha influït molt en la nostra literatura. Tot i això, les reflexions que fem els uns i els altres no deixen de ser humanes i per això crec que arriben a tants lectors estrangers, encara que no sàpiguen estrictament la història i la literatura del país. Hi ha molta literatura que tracta sobre la història de Corea, però també n’hi ha molta altra de ficció o de temes socials.

—Al llibre ens presenteu dos protagonistes amb discapacitat intel·lectual. És molt poc habitual, això. Per què vau decidir-ho així?
—És difícil agafar aquest perfil de protagonista, però precisament per això trobo que es pot expressar millor l’interior de la persona i fer-ho d’una manera més sincera. En aquesta història, tot i que els personatges tinguin un nivell intel·lectual baix, tenen molt clar tot el dolor que han sofert i la seva condició. I també penso que, per aquesta mateixa condició que tenen, veuen coses que nosaltres no veiem.

—De fet, és la societat qui els imposa aquesta condició: com s’espera que actuïn, que siguin, com els defineix…
—Exacte! Qualsevol persona que es trobés en les circumstàncies amb què es troben ells es comportaria d’una manera semblant. Allò que ens classifica entre “normals” i “anormals” és el context en el qual ens trobem.

—Per mitjà del seu comportament, descriviu molt hàbilment la moral i l’ètica de la societat coreana. Com la definiríeu?
—Crec que la societat coreana creix massa de pressa i d’una manera molt comprimida i, és clar, tota la gent que no s’hi adapta o que no entra dins el cànon en queda exclosa, perquè no hem estat capaços de vigilar-los, tenir-ne cura i integrar-los. És com quan la gent només mostra les coses boniques i la felicitat a Instagram. La societat coreana, amb aquest desenvolupament tan veloç, només vol ensenyar i valorar les coses boniques, les coses que funcionen. Però és evident que també hi ha ombres.

—Quines?
—Per exemple, que els centres psiquiàtrics de què parlo a la novel·la van existir realment. Una altra seria que, actualment, hi ha molts joves sense feina a qui es culpabilitza molt. “No has treballat prou”, “Ets un gandul”, “No ets prou intel·ligent”, se’ls diu. No, la culpa i la responsabilitat no són dels joves, sinó de les condicions de la societat coreana. Per tant, tota la societat n’és responsable. Alhora, situo el llibre en un poble petit d’una regió de Corea, mentre que ara tota la política se centra i es concentra a l’àrea metropolitana de Seül. Ara tothom hi vol anar a treballar i a viure! És clar, això genera una desigualtat abismal entre la capital i la resta del país, allò que nosaltres anomenem “la Regió” –que és tot allò que no és l’àrea metropolitana de Seül. Però em sembla que això no és únicament un problema de Corea…

—No, aquí també passa. Tornem al llibre: hi apareix Lee Sibong, un nom que feu sortir sovint als vostres llibres. Per què?
—M’encanta que t’hi hagis fixat! A Corea, Lee Sibong és un nom molt corrent, no és gens sofisticat ni original. A mi m’agrada molt perquè és un nom que sembla de persona inculta, poc brillant, perdedora…

—De fet, tot i que el personatge canvia a cada llibre, sempre el presenteu com un fracassat!
—Sí, és que més que un personatge en concret, per mi són personatges “de l’estil Lee Sibong”. Crec que la literatura no ha de tractar el personatge perfecte, impecable, sofisticat i intel·lectual, sinó que també ha de tractar aquests altres perfils exclosos de la societat: els inadaptats.

—Per què? Per què són més interessants per a la literatura?
—Bé, sobretot perquè s’assemblen molt a mi! [Riu]

—[Riu].
—A més, visc a “la Regió” i la gent que m’envolta és normal i corrent com jo, no tenen el focus a sobre, saps què vull dir? Per això, per mi és més fàcil parlar de les esquerdes de la societat coreana per mitjà de personatges com Lee Sibong.

—El nom de Lee Sibong és pràcticament l’únic que surt al llibre. Els altres són personatges sense nom: el noi de les ulleres de pasta, els cuidadors, el carnisser… Ni tan sols sabem el nom del narrador. Què us permetia, aquest recurs?
—En unes altres històries, sempre hi poso noms, però en aquesta en concret no volia posar-ne, perquè la vida que viuen els personatges i els esdeveniments amb què es van trobant al llibre també podrien passar-me a mi i a la gent del meu entorn. A més, encara que el lector no tingui els noms dels personatges, jo sí que els tinc!

—El narrador i Sibong només saben demanar perdó i decideixen de començar un negoci d’això: la gent els contracta per demanar perdó per ells. Fer-ho a través dels altres és de covards?
—Moltes vegades no tenim consciència d’allò que hem fet malament. Si tinguéssim clar quina mala acció hem fet, podríem demanar perdó fàcilment amb paraules. Però, com que moltes vegades no n’estem segurs, demanem perdó per mitjà d’unes altres persones. Saber què has fet malament és una condició necessària per a demanar perdó i fer-ho bé.

—Ben sovint els personatges no saben què han fet malament, però una vegada més, l’ètica i la moral de la societat s’encarrega de recordar-los-ho…
—Cal tenir en compte que hi ha coses que no són dolentes, però que la societat diu que sí que ho són. Hi ha moltes males accions que vénen del sistema i de l’estructura de la societat, però se n’acaba culpant i responsabilitzant l’individu. El govern de Corea mateix, per exemple, contínuament treballa per rebre i tenir la disculpa del darrer govern i de la dictadura militar de fa quaranta anys. El perdó requereix el pas del temps.

—Tot és perdonable?
—No ho crec, no…

—Com valora la situació política actual de Corea del Sud, després de l’intent fallit de cop d’estat de Yoon Suk-yeol a final del 2024?
—El cop d’estat va ser un moment important i amb molt de risc, però, per sort, es va poder superar gràcies a la unió de tota la població. Va ser un moment de demostració de la democràcia coreana al món. El país, en certa manera, ha recuperat la normalitat, però continuem treballant per normalitzar la democràcia. Cal tenir en compte que tot aquest treball i esforç no ha estat solament cosa dels polítics, sinó sobretot gràcies a la força de la societat.

—Considereu que la democràcia està consolidada, a Corea del Sud?
—A veure, no és perfecta, té certs buits, però es treballa per millorar-la. Suposo que mai no ho arribarà a ser, de perfecta… No sé si cap ho arriba a ser, de fet. En aquest sentit, la literatura té molta feina a fer.

—De quina manera?
—Quan hi va haver la llei marcial, jo mateix i molts altres autors ens vam reunir i vam escriure una declaració en contra del govern. A més, tenim moltes novel·les publicades criticant la política de Corea imposada durant tants anys.

—Voleu afegir-hi res més?
—Estimo Barcelona! És una ciutat tan tranquil·la…

—Suposo que en comparació amb Wonju o Seül deu ser-ho, sí…