Júlia Colom: “La figura dels cantants famosos ens ha allunyat del nostre cant”

Júlia Colom (Valldemossa, Mallorca, 1997) ha publicat el seu segon disc, Paradís. Tal com ja va demostrar amb Miramar (2023), Colom té un magnetisme que atrapa. Si al primer àlbum ens va voler ensenyar d’on venia i tota la cultura i tradició que havia heretat de la seva família –especialment del seu avi patern–, en aquest ens dibuixa un paisatge futur amb tocs idealistes i de realisme màgic que no s’acaba de definir mai. Talment com un miratge. Ha decidit de titular-lo Paradís precisament perquè considera que és un lloc que es pot somniar, però que difícilment es pot fer tangible.

Parlem amb ella de com ha creat i ideat el disc, de quin seria el seu paradís i de si és possible arribar a un cert ideal en el context actual.

—Es podria dir que a Miramar miràveu un paisatge passat, llunyà. A Paradís mireu cap a un paisatge futur?
—Sí. Miramar va ser com una carta de tot allò que jo havia estat fins en aquell moment. Hi havia cançons pròpies, però també moltes de populars i tradicionals que havia escoltat d’ençà que era petita gràcies a la meva família. El repte, a Paradís, era fer tot el disc de cançons pròpies, excepte una que no ho és.

—“Sa Madona”. D’on surt?
—Quan tenia catorze anys formava part d’un grup de música d’arrel que havia creat Miquel Brunet que es deia Ferments. Allà vaig conèixer Biel Majoral, un filòleg, activista i pagès que un dia va cantar “Sa Madona”. Vaig quedar fascinada amb la melodia, la lletra que xerrava d’aquella Madona –les pageses amb més poder de tot el grup de pagesos–, del poder que tenia… Jo sempre dic que cant les cançons que m’ensenyaven a casa, però aquesta no. Aquesta, a part de Biel Majoral, no la coneixia ningú, fet que em fa pensar que potser n’era el darrer testimoni viu. És una cançó única.

—Ell la va aprendre a casa? Sap d’on ve?
—Sí, la va aprendre a casa. Ell és d’Algaida, a l’interior. Té unes certes suposicions sobre l’origen de la cançó, però no hi ha res escrit… Però ara està més que assegurada [riu]. Jo no he parat de cantar-la d’ençà que me la va ensenyar. Necessitava trobar un espai especial per a aquesta cançó, i crec que en aquest disc ho he aconseguit. A més, cantar-la amb Tarta Relena… És que les admir molt pel que fan i per com ho fan!

—Tornant a la idea de paisatge: com us l’imagineu, aquest paisatge futur?
—Quan vaig començar a fer aquest disc, tenia por que no em sortís un disc apolític i molt evasiu tenint en compte totes les preocupacions que ens travessen en aquest moment, tant globalment com localment. Per tant, he procurat d’evocar-hi un misteri i una màgia que allunya molt de la realitat. He volgut evocar-hi imatges en què em comunic amb la naturalesa, en què la naturalesa em respon, la lluna, la mar, els rius… La majoria de les cançons són una persecució d’un ideal que no s’arriba mai a fer tangible. És com una promesa que no s’acaba de complir mai, un miratge, una ideal que perseguesc, però que no arriba.

—Creieu que és una sensació generacional això de perseguir un ideal, una estabilitat, que no arriba mai?
—En el disc xerr d’un moment vital, però realment pens que va més enllà de la nostra generació. Hi ha molta gent amb aquest sentiment de cerca constant. El concepte de paradís m’ajudava molt a explicar aquest ideal que té cadascú al cap, però que ningú no ha assolit.

—Quin seria, per a vós, aquest ideal, aquest paradís?
—Potser és Ítaca? A mi, allò que m’ajuda a no sentir aquesta frustració és treballar-me molt personalment i espiritualment per tenir opcions vitals, com ara un projecte de família, un lloc on viure tranquil·la, una seguretat laboral, vincles reals, tenir temps, sentir-me acompanyada… Tot això, per a mi, és el meu paradís. En els meus moments de lucidesa, si mir enrere m’adon que ja me’n passen, de coses. De fet, a “Sa nit i es dia” dic: “Mentre cercava, mentre perdia, ja era jo.” És en aquests moments de llum quan m’adon que el present ja passa, que el paradís és a prop o, si més no, intent que sigui així.

—Parleu d’espiritualitat… Sou creient?
—No crec en el Déu que tenim per referència. El meu padrí era molt creient, i em va obrir les portes al cant. A set anys, la primera vegada que vaig cantar el “Cant de la Sibil·la” va ser a l’ermita de Valldemossa, pels ermitans, mon pare, ma mare i els meus germans. Com que el meu padrí formava part de la pastoral penitenciària, cada any, el dia de Nadal, cantava la missa de matines i el “Cant de la Sibil·la” a la presó. Tret de l’any de la covid, hi he anat cada any d’ençà d’aleshores. És a dir, jo he freqüentat molt espais com l’església. Entenc què s’hi fa, per què hi són… Ara bé, estic més connectada amb la meva mística quan estic tota sola.

—En aquest disc recupereu el llaüt. Quina és la història personal que hi ha rere aquest instrument?
—El meu padrí va ser un dels primers que van anar a estudiar fora de Mallorca. Va morir l’any de la covid, a noranta-cinc anys. En aquella època, era molt estrany que algú estudiàs una carrera. Doncs ell va anar a València a estudiar química. Un cop allà, els seus amics li van regalar un llaüt, perquè era molt cantador.

—Què cantava?
—Tonades, allò que havia sentit de son pare i sa mare, que també eren pagesos.

—…
—Crec que la imposició de la figura de cantants que veiem, això de “ser un cantant famós”, ens ha allunyat molt del nostre cant propi, perquè abans tothom cantava! No hi havia ràdio ni televisió, la gent cantava tot el dia! Quan feien feina hi havia les tonades. A casa també cantaven… No ens fem la idea de la presència que tenia el cant en el dia a dia d’una persona. Però el meu avi no era cantant, era cantador. Per això li van regalar el llaüt. Imagina’t si en té, d’anys, que sempre el duia al damunt i el tocava. Jo vaig aprendre a cantar amb el meu avi i el llaüt. Quan es va morir el 2020, una de les coses que em van fer més pena va ser no poder tornar a posar la meva veu en aquest instrument, sentir-lo a prop. Així i tot, me’l vaig quedar. Per a aquest disc, vaig demanar a en Martín Leiton, que és un geni musical, si podia aprendre a tocar-lo, de zero, perquè el seu so pogués ser present al disc.

—I vós no l’heu après a tocar?
—No. En voldria aprendre, però amb la guitarra ja faig prou! És que el llaüt és un altre món, és molt diferent. Bé, la vida és molt llarga, deixa’m temps…

—Canteu gràcies al vostre avi.
—Totalment. Quan era petita ja deien que cantava molt, però ell ja va intuir que em podia ensenyar el “Cant de la Sibil·la”. De fet, el primer record que tenc cantant és al menjador de ca seva, amb la lletra impresa del “Cant de la Sibil·la” –llarguíssima i en un català molt antic– i les respiracions que ell em marcava. Record pensar que, si em concentrava, ho podia fer.

—Abans heu comentat aquesta relació amb la naturalesa en el disc. Justament trobo que és un tema que s’ha anat perdent en les cançons i que, en canvi, era molt present en les cançons tradicionals o d’arrel.
—Sí! Saps què passa? Que, el món rural és la meva zona de confort. És on he crescut, ho he viscut molt. Mon pare és pagès, casa nostra és a fora vila… Són els elements que tenc a la mà.

—Heu explicat que us feia por que us sortís un disc apolític. Alhora, tampoc no us definiu directament en cap tema en concret. Per què heu decidit de fer-ho així?
—Sóc una persona que, per exemple, a peu de carrer, no girarà mai la llengua; amb els meus amics tenim un col·lectiu que es diu Col·lectiu Souvenir, amb què intentam dinamitzar activitats per a la gent de la serra de Tramuntana… Però, en el moment de cantar, aquests temes no són a primera fila, ja ho visc durant el dia a dia, perquè visc a Valldemossa, que és el poble més massificat de Mallorca. Ja no puc fugir d’aquesta realitat, me la trob giri com em giri, saps? Per tant, quan feia aquestes cançons, allò que em sortia era evadir-me’n, sortir-ne, escapar-ne. Tornar als elements de la naturalesa.

—Abans, al camp mallorquí s’hi sentien les tonades, molt presents al disc anterior. Ara què s’hi sentiria?
—Quads i motos d’alemanys. Els agrada molt tot allò que té a veure amb els jocs de nins petits i practicar-los en llocs naturals on hi ha bosc i camins. I, com que a ells els agrada, els ho hem de donar, és clar. També s’hi senten persones nouvingudes, perquè mallorquins no n’hi ha gaires, fent-hi feina. I, després, sentiries estrangers passejant-hi…

—Per a vós, per què és important de conservar la llengua, la cultura, i implicar-vos en projectes com el del Col·lectiu Souvenir?
—Perquè som en un punt en què perdem drets. Perquè tenim el dret de fer una festa popular a preus populars; de no tenir-ho tot privatitzat perquè, és clar, ja no val la pena de tenir la casa del poble, perquè val més que sigui una nova gelateria –ja n’hi ha set, però n’hi ha d’haver una altra. Perquè les dependentes del forn no t’entenen. Perquè ara els carrers han de ser per als vianants perquè és important que la foto quedi guapa, no pas que tu puguis aparcar davant ca teva. Perquè ja no podem ni agafar el transport públic. No has de ser gaire viu per a veure que tota aquesta situació et lleva drets que s’haurien de garantir.

—Alhora, diríeu que això converteix en exòtic i folclòric allò que és local?
—I tant. Hi ha un percentatge de turistes a qui els agrada molt tot això de les tonades i el “Cant de la Sibil·la”. Què és la cosa més exòtica? Una al·lota de Valldemossa cantant una cançó que cantava amb el seu padrí. Jo he tengut molts dilemes quan m’han contractat per a això, perquè sempre reivindic que això que faig és feina i m’han de pagar, però en coses com aquestes tenc un conflicte molt gran. Jo ja ho entenc, que la cultura mallorquina és molt estètica i atractiva –la platja, la casa al poble, l’al·lota que canta tonades…–, la foto hi queda molt bé, però et sents formant part d’un decorat.

—Heu arribat a cantar per a grups de turistes com aquests que comenteu?
—Sí. He dit que sí i he dit que no, i he perdut molts doblers!

—Alhora, la cultura també es torna molt i molt local. A què creieu que es deu, això?
—De fet, és una cosa global. N’hi ha prou de mirar què fan músics com Karol G o Bad Bunny. Tota aquesta gent va tornant a les seves arrels i a la música dels seus territoris. Això també passa en la gastronomia, en la moda… Tot va tornant al quilòmetre zero. Crec que és una resposta directa a la globalització. Ara, he de dir que, per a mi, ha estat una casualitat, perquè en el meu context familiar ja m’havien transmès molt la tradició oral, i ara, de cop, això és un moviment global. Està bé, perquè tot això va afermant una infrastructura: un públic, uns festivals, una sensibilitat respecte d’aquestes músiques… Però, en el meu cas, no l’he anada a cercar mai, ja em va venir feta.

—Alguna vegada heu dit que una de les grans obsessions per a aquest disc era aconseguir que totes les cançons aboquessin a una mateixa sonoritat. Això és una cosa que ara es porta molt, però no sé si creieu que limita molt a l’hora de crear?
—En el meu cas, em va sortir com a resposta a allò que m’havia passat amb Miramar, un disc en què hi havia tant cançó tradicional com pròpia i, tot i que són mons que conviuen perfectament, em va quedar un disc molt eclèctic. Tenia la sensació que costava de fer-me entendre. Per a aquest disc, vaig mirar fins on era capaç d’esprémer un mateix món per aprofundir al màxim una sonoritat. Vaig decidir que el fil narratiu el limitaria a la guitarra espanyola, el llaüt i la veu. Tot allò que sortia d’aquests paràmetres, era descartat. Estic molt contenta de com ha quedat.