Josep Asensio: “El lerrouxisme fa servir els febles per anar contra la llibertat dels catalans”

Entrevista a l'autor del llibre 'El fantasma de Lerroux' (Edicions de 1984)

VilaWeb
Ot Bou Costa
31.10.2022 - 21:40
Actualització: 31.10.2022 - 21:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De nit, als passadissos buits del Parlament de Catalunya, s’hi senten uns sorolls estranys de tant en tant. És el fantasma d’Alejandro Lerroux, que recorre encara avui l’edifici empolsegat de la política catalana, més de setanta anys després d’haver-se mort. L’autor Josep Asensio (Barcelona, 1984) diu que el nacionalisme català continua tenint por dels espantalls amb què va jugar Lerroux, republicanista radical, finíssim propagandista, dues vegades president del consell de ministres de la Segona República espanyola. La fractura social, l’obrerisme contra el catalanisme burgès, el populisme espanyolista. Durant els anys més calents del procés, va ressonar el seu nom; Joan Raventós no va pactar amb Jordi Pujol el 1980 perquè no volia que l’oposició tornés a ser lerrouxista. Per què té tanta força, la figura?

Què pensava, realment, Lerroux? Anomenem lerrouxisme al seu pensament, o a una altra cosa que després s’ha transformat? A El fantasma de Lerroux (Edicions de 1984), Asensio explora la trajectòria del dirigent per reflexionar sobre l’estancament del conflicte nacional a Catalunya. No és una biografia, ni un llibre estrictament històric, sinó un escrit ple de viatges entre el present, el passat immediat i el passat no tan immediat. Asensio és articulista, presentador del pòdcast La milícia i ex-regidor de la CUP a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Què és el lerrouxisme?
—El lerrouxisme és fer servir els subjectes més febles dins la societat catalana, aprofitar la seva força, per anar en contra de la llibertat dels catalans. Aquesta definició té una segona part, important, i és que fer servir el lerrouxisme també va en contra dels qui el fan servir.

Per què?
—A Gabriel Rufián potser sí que li ha anat bé per a fer carrera individual. Als veïns de Santa Coloma, no ho crec. Amb Lerroux, aquest discurs funcionava perquè ser votant seu donava beneficis. Va crear un seguit de centres obrers, afegits a uns altres que ja eren creats, on es feia classe als fills de la classe obrera, hi havia recursos per si et quedaves sense feina, hi havia entreteniment, biblioteques. Si formaves part d’aquell món, te’n beneficiaves. Si eres pròxim al nucli del partit, segurament et donaven una feina. A l’Ajuntament, on fos. Ara mateix, el lerrouxisme no sé si dóna beneficis. Crec que no.

Em sobta que en la definició bàsica no hi apareixen ni la immigració ni la identitat espanyola.
—No, perquè crec que amb el groguisme independentista s’ha fet igual. S’ha fet servir el victimisme independentista per no fiscalitzar els polítics. Fa molts anys, quan El País treia un cas de corrupció, es deia: “No, és que van en contra de l’independentisme.” El victimisme i la repressió, que són reals, s’han fet servir per anar en contra de la llibertat dels catalans. Qui ho fa servir o com? Pot variar segons el temps. Però el lerrouxisme és això. Per això és present i va mutant.

Us referiu a això, quan dieu que el lerrouxisme cerca un empat en el conflicte?
—No ben bé. La figura de Lerroux s’ha fet servir com a excusa moltes vegades per dir gairebé que si ell no hagués existit, a Catalunya tot serien flors i violes. La classe obrera s’hauria unit amb el catalanisme, la societat catalana seria harmoniosa… Lerroux és un boc expiatori. Ell no volia destruir res, ell volia fer la seva carrera política i va fer servir Barcelona com a nucli de poder per a catapultar-se. El seu objectiu no era destruir Catalunya: abans i durant la República es va manifestar a favor de l’autonomia. El que passa és que apareix just quan comença la política de masses a Catalunya i ell se situa enfront de la Lliga. I aquesta dicotomia entre lligaires-regionalistes i republicans-lerrouxistes conforma un empat tècnic que després es va repetint. Això és una simulació que encapsula el conflicte de base en un terreny de joc molt limitat políticament perquè no es pugui resoldre.

El discurs que perfecciona Lerroux hauria tingut èxit igualment, doncs?
—Rovira i Virgili i més republicans catalanistes posteriors diuen: “Ens feia falta un Lerroux.” El pòsit republicà existia igual per a Lerroux que per als catalanistes. Per què no va sortir un Lerroux catalanista? Perquè no van fer la feina. El caldo de cultiu existeix sempre si algú el conrea i el treballa. Ara mateix existeix un caldo de cultiu perquè rebroti un cert independentisme? Jo crec que sí. Ara, si ningú no el treballa…

Quines pulsions mira d’explotar Lerroux?
—Li va bé aquesta dicotomia de la mateixa manera que li va bé a la Lliga. Li va bé perquè li fa guanyar vots. Tal com va bé que hagin existit Ciutadans o Vox. A la Lliga li anava bé que hi hagués Lerroux, sobretot a partir de Solidaritat Catalana, perquè feia real el seu moviment. Quan tens un enemic visible…

… T’és més fàcil de mostrar què passaria si no guanyessis tu.
—Exacte. Amb Vox passa una mica igual. El PSC també va fer aquell cartell famós: “Si tu no hi vas, ells tornen.” No dic que la Lliga i Lerroux encapsulin el conflicte expressament. N’és la conseqüència. Republicanisme i regionalisme són dues vies més o menys verges, aleshores. Cadascú n’explora una electoralment i això genera una simulació del conflicte que l’apaivaga. N’hi ha que potser sí que ho tenien clar. Quan diuen que Lerroux era pagat pel govern, doncs segur que hi ha qui té més visió. Però a ell ja li va bé. Ell vol fer carrera.

Aquesta dicotomia entre la Lliga i Lerroux, en tot cas, és entre catalanistes acusats de ser burgesos i obrers amb un sistema de referències espanyol?
—Al principi no tant. Aquesta és sobretot la mirada que se li aboca després. A partir del 1906, que neix Solidaritat Catalana, Lerroux s’alia amb militars, monàrquics, catòlics, amb qui sigui que s’oposi a Solidaritat. Llavors el seu discurs espanyolista es dispara. Però els primers anys, del 1901 al 1905, no es basa tant en la dicotomia catalanisme-espanyolisme. També és entre la monarquia i la república, burgesia i obrerisme. Tot i que ell tampoc no és marxista. Té una ideologia molt adaptable.

És un populista.
—Sí. Ell fa servir la cosa de la burgesia perquè és obvi. Quan la Lliga es presenta per primera vegada, es presenta amb una candidatura de quatre presidents que són els presidents de Foment del Treball, de l’Ateneu Barcelonès, de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País. Els elements polítics més actius del catalanisme i la burgesia que vol incidir s’alien i creen la Lliga. L’acusació té raó de ser. Ara: no tot el catalanisme és la Lliga, i a Lerroux els anarquistes no el poden ni veure perquè el seu discurs és fals.

Què en pensa, però, del conflicte nacional?
—El considera artificial, creat. És el mateix que quan Ciutadans diu que no hi pot haver immigrants espanyols a Catalunya perquè és el mateix estat. És el mateix de sempre. No el conceben. Consideren que això és seu per dret de conquesta. Això és meu i que tu em diguis que hi ha un conflicte perquè això sigui meu… Durant els fets del Cu-cut, ell en parla com un niu de separatistes. Tots els catalanistes neguen ser separatistes. I ell el primer que fa és acusar-los-en. És la seva visió. Si no estàs d’acord amb la solució que et proposo, és que te’n vols anar. No hi ha cap punt intermedi de mirar de transigir entre el teu poder i el meu. Tu no en tens cap, de poder.

Contra això què responen els altres? Què en diu, del conflicte, la Lliga Regionalista?
—Per les mateixes raons, no ho posen mai damunt la taula. Llavors l’aposta autonomista no s’havia institucionalitzat. Ara: crec que és més creïble l’opció de Cambó que no la de Colau. És més sana, més realista. Cambó en el seu moment creu que Catalunya pot liderar Espanya. Cosa que crea conflicte intern a la Lliga. Volen que Espanya tingui veu i vot a Europa, que les colònies es mantinguin, que Espanya sigui un imperi. A mi em sembla que té més lògica dir: “Vull manar a Espanya des d’aquí”, que no pas dir: “Bé, com que no es pot, intentaré que el meu horitzó polític sigui mantenir una petita institucionalitat pròpia i ho vendré com una gran llibertat.” Home, això és el mínim que va aconseguir la Lliga. Companys volia que la república fos un model federal. I els altres li diuen: “Ep, tranquil”. Però ell té la voluntat d’imposar el model que tindrà l’Espanya republicana. Té aquesta visió.

Hi ha continuat havent un catalanisme que creu que és més fàcil de fer una Espanya catalana que no pas la independència.
—Bé, les coses canvien. També és veritat que aleshores el motor econòmic era molt més català que no pas ara. Per això Manuel Cruells diu que en realitat mai no s’ha fet una política secessionista. Quan ho vaig llegir vaig pensar: “I durant el procés independentista, s’ha fet una política secessionista? O era una altra manera de fer el mateix?”

La força que potser més clarament entronca avui amb el lerrouxisme ha estat Ciutadans?
—No sé si Ciutadans és l’exemple més clar de lerrouxisme. Un lector em deia l’altre dia: “El discurs més lerrouxista que he vist és de Pablo Iglesias.” Potser sí. Aquesta mena de discurs, el lerrouxisme espanyolista més pur, el nacionalisme català no el feia per raons òbvies. Els altres partits tenen perfils diferents i de vegades sí que deien: “Avui faré una mica de lerrouxisme.” Ciutadans potser és una evolució del lerrouxisme, en el sentit que mira d’agafar el vot hereu de la immigració. Però no sé si abans del 2017 és tant el partit dels hereus dels immigrants que volen conservar les seves arrels espanyoles o bé el discurs del professor d’institut que no li dóna la gana de fer les classes en català. Al principi és molt una cosa d’intel·lectualets, dels 2.300. “Ja n’hi ha prou que a les institucions només hi hagi nacionalistes catalans, jo també les vull ocupar.”

M’ha sorprès que no aparegués al llibre amb profunditat qui és Jordi Solé Tura. Per què no hi apareix?
—Crec que la polèmica que hi va haver amb ​​Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, 1967) és fruit d’un context històric molt determinat. Per analitzar el lerrouxisme vaig pensar que no em calia. Sí que me n’interessa que arran de la lectura sorgís la idea d’un sol poble, i que el catalanisme posterior als anys seixanta i setanta estigués una mica acollonit. “Si em toquen Prat de la Riba, on m’agafo? Què dius exactament de Prat de la Riba?”. M’interessa més tot això que no la figura de Solé Tura.

Esmenteu el llibre del president Pujol sobre la immigració i aquesta obsessió per a definir una catalanitat tan inclusiva com sigui possible.
—La immigració és un fenomen potser més important que la guerra. Sense la guerra, la immigració no hauria anat com va anar, però com a fenomen que canvia totalment les estructures socials, si tu volies ser polític a Catalunya a partir dels anys seixanta o setanta, havies de tenir-ne un discurs. Ho havies d’encarar. Per això els va tan bé Candel i tots l’ajuden que el llibre vagi endavant. Perquè els ajuda a fer un discurs sobre la immigració.

El lerrouxisme ha fet que el catalanisme tingués por de fer un discurs més contundent, en aquest sentit?
—Sí. El fantasma de Lerroux és això. Quan abordes la qüestió de la immigració, amb Franco encara viu, el perill que tens és que hi hagi una fractura entre els que han vingut i els que ja hi eren. Per raó d’origen, o de llengua. En realitat, Lerroux en va fer molt poquets, de discursos d’aquesta mena. No es va dedicar a atiar la confrontació social partint d’això. Ho va fer a partir del 1906, com dèiem abans, per confrontar-se a Solidaritat. Però no és l’element principal de la seva política, sinó la lectura que se n’ha fet. I amb la idea que el lerrouxisme representava això, el catalanisme, els hereus de la Lliga, ha intentat que aquesta divisió no hi fos. Però parlem d’esquemes de fa setanta anys. La immigració ha canviat. Dir que Catalunya es dividirà per raó de llengua ho veig desfasat totalment. Ara, que hi ha qui intenta de mantenir aquest discurs per atiar els traumes dels uns i dels altres? Evidentment. Això és el fantasma.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes