Jordi Cruz Serra: “Sóc de números. És estrany que hagi acabat escrivint”

El meteoròleg Jordi Cruz Serra (Terrassa, Vallès Occidental, 1967) es va fer conegut el 2019 amb la publicació de 3 nits de torb i un Cap d’Any (Símbol Editors), un llibre que reconstrueix els fets del fatídic Cap d’Any del 2001, quan hi va haver la tragèdia del Balandrau, en què un temporal de torb inesperat i les allaus consegüents van llevar la vida d’onze persones. El 2023, Cruz va publicar 96 hores de juliol i 1 infern: atrapats a l’incendi d’Horta de Sant Joan, on narrava fil per randa un dels incendis forestals més violents d’aquests darrers anys al país, en què un grup de bombers del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) es va trobar atrapat entre un cingle i el barranc dels Cubars. No s’hi va poder fer l’operació de rescat;  quatre dels sis bombers van morir i els altres dos van resultar greument ferits.

Quan va arribar aquest segon llibre, Cruz va rebre pressions per a no publicar-lo, fet que el va afectar personalment. I per això va decidir que el llibre següent el faria de ficció. També volia aprofitar l’avinentesa per veure si realment això de ser escriptor el convencia o no. Fruit d’això ha nascut Quaranta noms de la neu (la Campana), un relat d’enjòlit situat a la vall de Camprodon que ressegueix la desaparició de Fidel García-Martí, un amant del gènere de crim real i les llepolies Kojak.

—3 nits i un Cap d’Any; 96 hores i 1 infern; Quaranta noms de la neu… Sembla que us agraden els títols amb xifres!
—En el cas dels dos primers llibres va ser l’editor qui em va proposar el títol. Jo potser n’hauria posat un altre, però com que anava en una col·lecció on apareixien xifres, n’hi vam posar. En aquest cas, però, per saber per què es diu Quaranta noms de la neu, s’ha de llegir el llibre. Però sí, sí, és una bona coincidència! També és veritat que jo sóc més aviat de números. És una cosa estranya que hagi acabat escrivint!

—Sempre heu tingut aquests dots per l’escriptura?
—No ho sé… De petit em va costar començar a llegir, però a partir dels dinou o vint anys vaig conèixer la meva dona i em va dir: “Com que no llegeixes?” Un dia, en una llibreria, vaig trobar un llibre del Ken Follet i em va encantar! Des de llavors no he parat. L’escriptura és una cosa encara més tardana, perquè, si bé havia escrit alguns contes, no va ser fins al meu primer llibre que vaig descobrir que m’agradava molt. Podríem dir que a vegades “m’escric a sobre”! Quan vaig a dormir, vaig pensant, pensant… Cada nit escric una novel·la, però quan em llevo, al matí, no me’n recordo.

—Ara ha fet vint-i-cinc anys de la tragèdia del Balandrau i al febrer se n’estrenarà un film inspirat en el vostre llibre, 3 nits de torb i un Cap d’Any. Com va anar? Heu participat en l’adaptació del film?
—Sí, hi he participat, i m’ha encantat! Vaig ajudar amb el guió, perquè volíem que tot fos com més real millor. Durant el rodatge, a més, vaig ajudar-los amb les prediccions, perquè hi havia d’haver neu, i això no és Grenlàndia! Al principi es volia gravar al terme d’Ulldeter, però no nevava, de manera que van anar cap a Boí. En definitiva, he col·laborat en tot el que he pogut i m’han demanat. Per exemple, en la reconstrucció del torb, en què també vaig fer una mica d’assessor.

—Hi vau participar com a autor i com a meteoròleg, doncs.
—Sí! Era molt divertit. Em deien: “Ostres, no hi ha neu on volem anar i ens diuen que fins d’aquí a no sé quant no nevarà!” I jo els deia: “No, no, d’aquí a quatre dies nevarà i tindreu neu.” Coses d’aquestes. A més, hi ha unes escenes que estan gravades en una cascada glaçada. Els vaig haver de dir que avancessin el rodatge perquè s’esperava un augment de les temperatures i, és clar, podia desaparèixer. Finalment, van poder gravar les escenes que necessitaven tot i que, evidentment, també hi ha hagut reconstrucció digital. Al final, tot va anar molt bé.

—Els supervivents també s’han implicat en el film?
—Sí. L’equip de rodatge volia comptar amb ells. Evidentment, sempre essent respectuosos, que veiessin que és una pel·lícula i que, per tant, està molt més dramatitzada que el documental que se’n va fer o el llibre, però volien que hi col·laboressin, sí. Fins i tot hi ha cameos d’alguns fent de bombers! Divendres de la setmana passada vam fer un sopar amb els supervivents i persones que surten al llibre. Alguns encara no es coneixien. Jo els coneixia tots, perquè alguns havien vingut a alguna de les presentacions del llibre, però tots junts no hi havien estat mai. Va ser molt maco, perquè s’anaven explicant les històries entre ells. Era divertit perquè discutien què havia passat i què no.

—Es podria dir que sou escriptor gràcies a aquest llibre sobre el cas del Balandrau?
—Sí! Justament l’altre dia els deia que m’havien canviat la vida. Poder-los entrevistar em va ajudar a escriure el llibre, i això m’ha permès després continuar una carrera d’escriptor.

—Així doncs, heu mantingut relació amb els supervivents aquests anys?
—Sí. Al principi ens vèiem a les presentacions del llibre, que van durar gairebé tres anys. El 2021, l’any que va sortir el documental, uns quants vam anar a pujar al Balandrau i aquest estiu anirem al Coma de Vaca tots plegats! Amb en Cisco Carola, que surt al llibre i és un personatge de la pel·lícula [fou cap del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) i del parc de bombers voluntaris de Camprodon, i va coordinar l’operació del Balandrau], érem amics, perquè jo passo els caps de setmana i l’estiu a Camprodon que és d’on era ell. Malauradament, es va morir fa dos anys.

—Continuen fent muntanya?
—Sí, ells han continuat fent muntanya. Tots amb una mica més de respecte, però, per exemple, en Josep Maria Vilà ara viu a Mèxic i puja muntanyes nevades, volcans de cinc mil metres!

—Què en vau aprendre, del cas del Balandrau, com a meteoròleg?
—Molt. De fet, va passar que en aquella època tots en sabíem una mica menys, de meteorologia. És clar, amb els anys vas ampliant coneixements. A més, en aquell moment, els models meteorològics tenien un pas de malla de nou quilòmetres, que seria com si ara fessis una fotografia de la teva cara amb quaranta píxels. Potser se’t veurien els ulls, però no podríem saber de quin color són ni quina forma tenen. Ara, en canvi, pots fer una foto amb quaranta megapíxels i se’ns veuen les arrugues i tot! Doncs amb els models meteorològics d’abans passava això. Ara podem veure bé el Pirineu amb totes les valls. Són models capaços de pronosticar aquella situació meteorològica, aquell vent que es va accelerar muntanya avall. Perquè, és clar, normalment fa molt de vent a dalt de la muntanya, però quan baixes ja no en fa tant i la temperatura és més alta. En aquell cas, el vent els va acompanyar i empènyer cap a Fontlletera i no van tenir cap possibilitat de sortir-ne.

—…
—Mira, des que es va publicar el llibre, el 2018, al Pirineu hi han mort persones. Diria que unes quatre o cinc. Hi ha hagut accidents mortals. Però, en tots aquests casos, el Servei Meteorològic de Catalunya, que és on treballo, sempre tenia un avís de nevada, de temperatura molt baixa o de vent. Sempre. Si vas a la muntanya i fa mal temps, però vas ben equipat, no has de tenir cap problema. Però mira: el dia que vam pujar al Balandrau era un dia que hi havia molta boira. Nosaltres vam pujar-hi perquè anàvem amb en Cisco Carola, que es coneixia totes les pedres. Quan érem a dalt de tot, jo duia tota la roba d’hivern que tinc. Estàvem a dos graus i bufava un vent a quaranta o cinquanta quilòmetres per hora. Feia fred. De sobte, va passar un noi amb pantalons curts i una motxilla petiteta on suposo que duia un paravent. Va passar corrents. Allà a la zona no hi ha cobertura. Si aquell noi hagués caigut una mica més avall i s’hagués torçat el turmell, per exemple, no hauria pogut trucar al 112 perquè el vinguessin a buscar. Hi havia boira, per tant, potser no l’hauria vist ningú. I si hagués hagut de passar una nit allà dalt, potser s’hauria mort de fred. S’ha d’anar amb compte, a la muntanya. I s’hi ha d’anar preparat per al que pugui passar.

—Parlem de Quaranta noms de la neu: havent escrit dos llibres de no-ficció, per què ara us heu decidit a fer-ne un de ficció?
—Per dues raons: la primera és que, així com amb el primer llibre tothom em va felicitar, amb el segon em vaig trobar amb gent que no volia que es publiqués. Van intentar convèncer-me que no sortís. Això em va afectar. Jo no sóc periodista, simplement analitzava uns fets des de fora. És una ferida encara no tancada del tot.

—Per què creieu que hi havia gent que no volia que es publiqués el llibre?
—Potser perquè hi ha gent que sent que va tenir una certa responsabilitat en allò que va passar, i que algú ho expliqués des de fora no els va agradar. Ostres, jo quan tracto aquests temes crec que sóc molt curós amb el que dic, no em recreo amb el patiment de la gent, però hi va haver gent a qui no li va agradar. I això em va afectar personalment. Suposo que els periodistes de successos estan més acostumats que això els passi, però jo… Ara algú va proposar-me d’escriure sobre la riuada de Biescas, però vaig voler canviar. Per a mi era un repte, perquè així podia veure si realment sóc escriptor i si puc escriure ficció.

—Com hem dit, és el vostre primer llibre de ficció, però el to amb què és escrit s’assembla molt al dels altres dos. Diríeu que aquesta manera de relatar les històries és el vostre to com a escriptor?
—De moment, sí. Per a mi és la manera més fàcil d’escriure. Però t’he de dir que ara escric un altre llibre i he decidit fer-ho de la manera més tradicional. Vaig començar amb un llibre de no-ficció perquè era el que em sortia de dins. Vull dir, jo no sóc escriptor, però vaig trobar un tema interessant de què parlar amb una història humana molt potent al darrere, i vaig començar a investigar. De fet, jo ho explicava als de casa, però es va acabar publicant!

—Jugueu amb l’ambigüitat d’explicar fets reals i no reals. Què us n’interessava, d’això?
—Parlo de coses que després em van bé per parlar d’unes altres que passen al llibre. Vull que la gent investigui, veure si s’ho creuen o no… Hi ha gent que s’ha llegit el llibre i, mentrestant, anava mirant Google per comprovar si era veritat o no! De fet, al principi del llibre hi ha una cita d’un gran filòsof espanyol del segle XXI, un tal M. Rajoy, que diu que tot és mentida excepte alguna cosa. Doncs el llibre també seria una mica això: s’ha de descobrir què és veritat i què no ho és.

—Torneu a situar la història a la vall de Camprodon. Quin vincle hi teniu amb aquest paisatge?
—Quan jo era petit teníem una casa llogada a Gombrèn, al Ripollès. Arran de la publicació del primer llibre, vam anar a Camprodon a presentar el llibre i ens va agradar molt. Ja teníem ganes de tenir una segona residència, i vam tenir la sort de poder trobar-hi un apartament a molt bon preu. Ara hi som sempre!

—El narrador és una mena d’alter ego seu. Vós també teniu aquest olfacte de detectiu?
—Sí. El true crime m’agrada, i a casa mirem Crims. A més, avui dia, les xarxes socials han fet que hi hagi gent que es dediqui a investigar per ajudar la policia. Un exemple clar és el d’Helena Jubany; arran del capítol de Crims hi va haver gent que va ajudar i gràcies a això s’ha pogut reobrir el cas. O grups de gent de Facebook que es dedica a investigar, perquè avui dia les noves tecnologies permeten fer meravelles, eh? Agafes una fotografia, la poses a Google i gairebé et pot dir on és! O pots anar al Street View i buscar i localitzar on era la persona, etc. Tot això, a mi, m’atreu.