Jordi Coronas: “Tenia la sensació d’estar envoltat de psicòpates”

Jordi Coronas, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, és un dels catalans que ha participat en la flotilla de Gaza. Ha estat el capità de l’Adara, on també viatjava la diputada de la CUP Pilar Castillejo. L’exèrcit d’Israel va abordar la flotilla el primer d’octubre al vespre i va detenir-ne tots els integrants. Primer van passar pel port militar d’Ashdod i després els van tancar en una presó al desert del Nègueb, al sud d’Israel. Coronas va tornar diumenge amb els primers membres de la flotilla, entre els quals, l’ex-batllessa Ada Colau.

Conversem amb Coronas sobre l’actuació de l’exèrcit d’Israel i la policia, del tracte que han rebut, de les vulneracions de drets, de les agressions físiques i psíquiques, de l’estada a la presó, de moments complicats i més qüestions. Se’l veu cansat, però té ganes d’explicar què han viscut. Diu que han viscut situacions molt desagradables, però que cal recordar les coses positives, com les relacions personals i el compromís de la gent.

—Quina va ser la primera cosa que us va passar pel cap quan vau arribar a Barcelona?
—La família, els amics, moltes coses que havia d’endreçar al meu cap. Encara estic processant aquests últims dies, perquè han passat moltes coses. Del dia 1 al 5 va ser un batibull de coses, no gaire bones. I quan vaig veure les fotografies de les manifestacions, que no hi havia tingut accés, vaig pensar que bé, que donava sentit al que fèiem.

—Només d’aterrar al Prat vau dir: “El que hem vist els cinc últims dies és el pitjor de la humanitat”.
—Sí, aquesta és la sensació, i encara la tinc. És una sensació d’estar envoltat de psicòpates que no consideren persona ningú que no pensi com ells. Si jo fos palestí, no hauria sortit d’allà, segur.

—Situem-nos en el dimecres primer d’octubre. Què va passar, més o menys, pels volts de les 17.30, hora nostra?
—Ens vam preparar. N’havíem parlat molt, del moment de la intercepció. Ho havíem estudiat, revisat i posat en pràctica moltes vegades. Tothom tenia una funció, un lloc on seure. Tothom sabia qui havia de contestar i què si ens feien preguntes. Això ens donava una certa tranquil·litat. Cap a aquesta hora, quan es començava a pondre el sol, vaig tenir una conversa amb tothom que era al vaixell. Vaig insistir en la importància de mantenir el tipus, cenyir-nos als protocols, ser molt disciplinats, acatar les ordres del capità o tripulació en tot moment. Estàvem 99% segurs que ens interceptarien i que no descartàvem una combinació de coses, com atacs amb drons, que hi pogués haver situació de foc real. Era qüestió de mentalitzar-nos que això podia passar. A partir d’aquí, quan es va pondre el sol i ja es va fer fosc, un vaixell de davant ens va avisar d’una vintena d’objectes, segurament vaixells, que avançaven en línia recta cap on érem nosaltres, des d’Ashdod, que és el port militar del sud d’Israel.

—Què va passar tot seguit?
—Ens vam trobar amb vaixells entremig de nosaltres, sense llums de navegació, a les fosques. Vaig haver d’esquivar un vaixell, no sé si era una corbeta, un parell de cops per evitar col·lidir, perquè ens tallaven per la proa. Després d’una estona fent escaramusses, l’Alma va ser interceptat, i després el Sirius. El meu vaixell era el tercer a l’escala de comandament i vam quedar com a caps a la flotilla. Després d’uns quinze minuts, van encendre uns focus molt potents que ens il·luminaven, i durant deu minuts vam provar d’apartar-nos de la situació per veure si podíem continuar cap a la destinació, que érem a seixanta milles, unes deu hores de navegació. Al final, dues llanxes es van col·locar als costats i per megafonia ens van dir que col·laboréssim, que aturéssim el motor, que venien a protegir-nos i que tot aniria bé. Em va fer la sensació que venien a protegir-nos d’ells mateixos. Hi havia inferioritat de mitjans, era gent que venia armada i no fas sinó allò que et diuen. Ens van col·locar tots en posició i la llanxa de la banda de l’esquerra va començar a ruixar amb aigua de la meitat del vaixell fins a la proa.

—Per què us ruixaven?
—No ho tinc clar, però crec que ho feien com a mètode de prevenció per si hi havia alguna una substància inflamable. A partir d’aquí, van començar a assaltar soldats, uns nou o deu, de les forces especials, molt armats, amb subfusells M16, amb ulleres de visió nocturna. Estàvem tots asseguts en la posició que havíem dit, amb les mans enlaire, esperant que entressin. Ens van demanar els passaports, ens van escorcollar. No vam perdre la compostura en cap moment. Van preguntar qui era el capità, això ja sabíem que era una resposta que no s’havia de donar, i una persona del vaixell que era de l’organització va dir que no hi havia capità, que qui manaven eren els organitzadors. No van insistir-hi i, per parelles, ens van fer entrar dins el vaixell i ens van col·locar als camarots. En un de tres persones érem nou. I ells van portar el vaixell fins al port d’Ashdod, durant unes vint hores.

—Us van donar menjar o beure en algun moment?
—Menjar, no. Ens van oferir aigua, però la vam rebutjar perquè ja teníem unes garrafes grans. Els soldats van amb càmeres, fan fotos i les pengen. Vam optar per rebutjar-ho.

—Vau arribar al port d’Ashdod. Amb què us vau trobar?
—Passar de militars a policia és un canvi de tracte… És molt evident des del moment que treus el peu del vaixell. Només de sortir, em van agafar del braç, me’l van tòrcer, feien mal, ens van immobilitzar, ens van portar davant la nau i ens van llançar al terra del ciment d’un en un. Ens van tenir allà asseguts amb les motxilles, que aleshores encara conservàvem, i ens van lligar les mans a l’esquena amb unes brides. Vam estar així unes sis hores, alguns encara més. Jo tenia la Greta Thunberg molt a prop. Era a la fila de darrere. La van col·locar en un carretó de portar maletes amb una bandera d’Israel. Després va arribar el ministre Ben-Gvir a fer el seu xou. Fotent-se de nosaltres, dient que érem terroristes i que ens podriríem a la presó. La gent va reaccionar. Tots van cridar, com ara, “Free Palestine”. Jo recordo haver-li dit que era un criminal de guerra i que el jutjarien. Aquest va ser el moment més tens.

—La policia se centrava sobretot en Greta Thunberg?
—Sí. Era la cara visible de la flota, la més reconeguda i volien fer més escarni amb ella. Ella es va mantenir absolutament digna. Ni va col·laborar, ni va obrir la boca, assumia el que passava, amb molta fermesa.

—Hi havia un tracte diferenciat entre els àrabs i els occidentals? Laura Arau, de la flotilla del 2010, explicava que van viure molt de racisme.
—Sí, durant els cinc dies, tant al port com a la presó.

—Com ho vau notar?
—Els colpejaven més. Quan hi havia una acció de protesta, qui rebia la represàlia era gent d’origen àrab. Tunisians, algerians, libanesos, fins i tot algun turc.

—Quins altres tràmits us van fer al port?
—Ens cridaven de cinc en cinc i ens van fer entrar a les dependències del port, on havien muntat una mena de centre de detenció. Allà vam passar tota mena d’escorcolls, ens van treure les bosses i pertinences, que no les he recuperades. Després dels controls d’accés, es dirigien de molt males maneres a molta gent, qualsevol que tingués alguna cosa sobre la flotilla o Palestina, com unes arracades. Després vam passar pels tràmits de les taules, que es repetia en bucle. Vaig anar amb un funcionari que parlava castellà i una advocada de l’organització, que també el parlava. Aquí ens van posar els tres famosos formularis al davant, que teníem molt clar com eren, perquè l’organització ens ho havia explicat. Hi havia els formularis en hebreu. Un era el que deia clarament que nosaltres assumíem i admetíem que havíem entrat il·legalment a Israel. Aquest no el va signar ningú. Un segon formulari, que era de custòdia de l’estat de la teva persona, que tampoc no el vaig signar, perquè si no havia comès cap il·legalitat, jo no havia de ser custodiat per l’estat. I un tercer formulari, l’únic que hi havia en anglès, que no implicava l’assumpció de cap responsabilitat i que demanava la deportació ràpida al meu país. I jo vaig ser del 50% dels membres de la flotilla que el va signar.

—Per què? I la resta?
—Ja ho teníem parlat. La meitat sortíem deportats immediatament per fer pressió des dels països d’origen. I l’altra meitat es quedava allà per mantenir la pressió damunt del govern com a ostatges. A partir d’aquí, et quedes amb el que portes posat, et fiquen en un camió de traslladat de presoners, tot de ferro, amb l’aire condicionat a tota pastilla, a 15 o 16 graus, feia molt de fred. Vam estar així dues hores i mitja, amb les brides a les mans al davant fins a arribar a la presó.

—Com és la presó?
—Són fetes amb les mateixes peces amb què fan el mur de divisió amb els palestins, de formigó prefabricat, amb enreixats. No eren pavellons, més aviat uns passadissos grans a l’aire lliure, que tenien cel·les a banda i banda. Cada cel·la feia més o menys uns 6 metres quadrats per 3. Hi havia quatre lliteres dobles dissenyades per a vuit persones. Era molt apretadet. Amb un lavabo dins, que era el vàter, per a fer-hi les teves necessitats. I una pica molt petita. Nosaltres érem tretze. En algun cas, fins i tot, quinze.

—Algú havia de dormir a terra?
—Jo, per exemple, amb un matalàs molt primet.

—De menjar i beure, us en van donar?
—Bevíem aigua de l’aixeta, amb els dubtes que teníem sobre la potabilitat. Jo vaig aguantar unes quantes hores, però al final la set et guanya. Afortunadament, crec que devia ser potable, perquè no he tingut cap mal de panxa. També ens donaven menjar. N’hi havia molts que feien vaga de fam. Jo no em refiava de quin procés havia tingut aquell menjat, per la manera com ens tractàvem. Durant els tres dies que vaig ser a la presó, recordo haver menjat dues llesques de pa de motlle i un ou dur.

—Us tenien dividits entre els qui havien signat la deportació ràpida i els qui no?
—No, estàvem tots junts. Estàvem dividits entre homes i dones.

—Hi va haver agressions físiques a la presó?
—N’hi va haver, sobretot, a persones d’origen àrab, i molta violència psicològica. No ens deixaven dormir més de dues hores, sempre entraven a despertar-nos. Encenien els llums, ens feien aixecar i se n’anaven. Era com una tortura. I en qualsevol discussió que teníem amb els guardes, tothom es quedava sense esmorzar, dinar o sopar. A mi això no m’afectava gaire, però hi havia gent que sí. Tampoc no teníem assistència mèdica. N’hi havia que en reclamaven i ens van dir que els metges eren per a les persones i que nosaltres érem animals. Hi havia una persona diabètica, un irlandès, que quan vaig marxar ja feia quatre dies que estava sense insulina. Hi havia persones amb antidepressius que no podien prendre’n, amb els problemes que implica. Això va desencadenar una revolta a les cel·les que va acabar amb un episodi bastant estressant.

—Què vau fer?
—Fèiem molt soroll, picàvem molt a les portes, en una cel·la vam trencar una finestra, cridàvem molt, reclamàvem el metge, la insulina, llançàvem consignes. I amb pebrots vermells del sopar vam pintar les parets amb “Free Palestine” i coses de l’estil. Aquí els guàrdies, molts, van entrar amb molta contundència i era un festival de làsers vermells. També duien dos gossos. I tots arraconats contra la paret. Aquest moment va ser estressant.

—De què us acusa, exactament, Israel?
—D’haver entrat il·legalment al seu país.

—I a quina situació legal us enfronteu?
—Amb la deportació, ja no hi ha situació legal. Jo sóc al meu país i ells no tenen jurisdicció. M’impedeixen de tornar al país. No vam tenir judici, sinó una instrucció judicial. Al complex penitenciari, hi havia un jutge instructor, sense advocat al davant, només amb una traductora, que ens recordava de què estàvem acusats. Li vaig dir que no havia entrat il·legalment al país, ell em va dir que sí perquè hi havia bloqueig. Li vaig dir que era il·legal, i que el fet legal era portar ajuda humanitària, i que detenir-nos en aigües internacionals sí que era il·legal. Va fer com si li entrés per una orella i li sortís per una altra. Va insistir si volia la deportació immediata i vaig dir que sí. Em va dir que ell també volia que me n’anés com més aviat millor i que no volia que tornés. Vaig demanar per segona vegada el meu dret de fer una trucada i em va dir que donava l’ordre immediatament. I així estem, encara l’espero.

—Durant unes vint hores no vam saber absolutament res dels membres de la flotilla. Us vau poder comunicar amb algú?
—No em vaig poder comunicar amb ningú fins que vaig posar els peus a Madrid. No hi ha hagut opció, malgrat haver-ho demanat.

—Ha estat un mes de travessa per la Mediterrània. Què ha estat el més dur?
—El principi, quan no hi havia manera de posar en marxa el vaixell. Nosaltres vam sortir cinc dies tard. En la primera part de la travessa, a més, se’ns va espatllar el pilot automàtic, després el timó, perquè el circuit hidràulic tenia pèrdues. Finalment, com que érem un vaixell amb dos motors, vam aconseguir governar-lo. I vam arribar així fins a Fornells, a Menorca, on un mecànic s’ho va poder mirar. El més dur va ser aquesta part i els atacs de drons que vam patir.

—Parleu de Tunis?
—A Tunísia, no hi era, jo. Primer van fer-ho amb el Family i després amb l’Alma, van llançar aquella bomba incendiària. Quan vam sortir de Sicília i anàvem a camí de Creta, hi va haver quatre hores d’atacs de drons continuats amb unes explosions a uns vuit o deu metres per damunt dels vaixells. No van causar cap dany personal, però sí algun desperfecte amb algun pal i algunes veles. Feia força por.

—Hi ha molta gent que es pregunta si això de la flotilla haurà servit de res. Què hi respondríeu?
—Crec que sí, perquè des de fa trenta-cinc dies, i encara s’està allargant, es parla de Palestina, de Gaza, del genocidi. S’està qüestionant què fa el govern sionista i feixista d’Israel. Mantenir això tant de temps en primera línia de les notícies i de l’activitat cívica de les ciutats o social de les ciutats crec que sí que val la pena. Quan vaig arribar a Madrid i em van ensenyar les manifestacions i tot el que passava, vaig dir sí, ha valgut la pena.

—Voleu afegir res?
—M’agradaria destacar la quantitat de persones anònimes que anaven amb aquesta flotilla i el grau de compromís, de coratge, de valentia, de determinació, de continuar malgrat tots els malgrats. Malgrat que s’espatllaven vaixells i els atacs de drons, volien continuar. Malgrat saber amb tota la certesa que seríem interceptats. Això em fa pensar que no hi havia cap heroi o heroïna, però que junts s’han fet heroïcitats que són importants. Aquest esperit de col·lectiu el trobava a faltar.

—Es troba a faltar en moltes causes.
—En totes les causes i àmbits. Em va semblar un grau de solidaritat tan arrelat que, de veritat, el que més m’ha impressionat són les persones que venien. Ahir [dilluns] vaig anar a donar la benvinguda als qui van arribar al Prat i era com abraçar un germà. Hem passat moltes coses junts. Em quedo amb això, les relacions personals, el compromís. És molt millor pensar en això que en els últims cinc dies.