Joan Cabot: “És gairebé impossible que no tenguis un cas de suïcidi dins la família o l’entorn social”

Podríem parlar de dades, com ara, que hi ha un suïcidi cada quatre dies a les Illes. Que l’any passat es van registrar 3.359 temptatives de suïcidi, i que les xifres entre els joves van creixent. Si bé les dades ens ajuden a entendre un poc més la dimensió del tema, el periodista Joan Cabot (Bunyola, Mallorca, 1978) ens mostra, en aquesta conversa, una perspectiva més humana i que aprofundeix més com hem arribat fins aquí.

Cabot, que ha guanyat el premi Ciutat de Palma de periodisme dues voltes, ahir va estrenar el pòdcast Les desaparicions, una minisèrie de cinc episodis produïda per IB3 i Bastera, i que tracta, precisament, del suïcidi. Per què és un tema tabú? Per què no ho hauria de ser? Què hi ha darrere les xifres? En som tots responsables? Quins mites l’envolten? Cabot posa llum a totes aquestes preguntes.

—Per què decidiu de tractar el suïcidi? Entenc que la decisió de parlar a fons d’un tema delicat com aquest no és presa a la lleugera.
—Aquests darrers anys s’ha iniciat una nova conversa sobre la salut mental i sobre el suïcidi. S’ha cruiat un poc el silenci que hi ha al voltant de molts d’aquests temes. Però la meva sensació és que, com sol ser habitual, quan es comença a parlar molt d’un tema, es tendeix a esclafar-lo un poc i simplificar-lo.

—A què us referiu?
—Moltes vegades, quan es parla de salut mental i es parla de suïcidi, es fa com si fossin problemes individuals o un tema sanitari. Però va molt més enllà. Hi ha un context cultural, econòmic i social, hi ha un malestar més enllà del suïcidi i de la salut mental. Vivim uns temps en què va emergint un malestar que és estructural, que no prové de l’individu, sinó que estam tots un poc desencaixats. M’interessava poder utilitzar el suïcidi com a excusa per a intentar d’analitzar o aproximar-me a entendre aquest desencaix. Mai no acab entenent res, perquè no hi ha manera d’entendre’m amb el món, però com a mínim ho intent.

—És un tema tabú?
—És un tema que incomoda molt. Hi ha una cosa que em sorprèn molt i és que, quan ho demanes, realment és gairebé impossible que no tinguis un cas de suïcidi dins la família o l’entorn social. És molt difícil. Com a mínim, un intent. I a la vegada, el suïcidi, per la seva naturalesa i pel context cultural del qual venim, no és una mort com qualsevol altra, és una mort que deixa una marca molt profunda i a la vegada molt pròpia. És un tema tabú i és un tema que incomoda, perquè d’alguna manera el suïcida impugna la vida quan se la lleva. I hi ha el sentiment de culpa, és un afront de cap als que es queden. Senten que haurien d’haver fet més, o que podrien haver fet més. Hi ha moltes coses mesclades que també parlen un poc de com ens relacionam amb la mort, com ens relacionam amb el dol i com ens relacionam amb la tristor. Això ho he pensat molt durant tot el procés.

És un tema tabú i és un tema que incomoda, perquè d’alguna manera el suïcida impugna la vida quan se la lleva

—Com ens relacionam amb el dol i la tristor?
—Vivim en una societat on s’ha individualitzat la felicitat i, per tant, s’ha individualitzat el fracàs i s’ha equiparat a la tristor. Vivim en un món on estar trist és un fracàs. És el mateix que haver fracassat a la vida. Estar trist és un sentiment que no tries, i tampoc no l’hauríem de voler evitar, perquè al final és natural que et sentis trist. Vivim en una societat hipercompetitiva que t’exigeix que siguis un triomfador i estiguis eufòric. I les persones no som així i ja està, no passa res. Molta gent es demana moltes vegades per què tal persona s’ha suïcidat.

—I quines respostes es poden donar?
—Cada cas és particular. Senzillament, has d’acceptar que hi ha gent que vol deixar de patir o deixar de viure. Es diu molt sovint que aquesta gent no vol deixar de viure, sinó que vol posar fi a un patiment. Quan decideix de suïcidar-se, jo crec que el patiment forma part de la seva vida. Pens que parteix de pensar que està tot sol, que només ell està trist, que duu un defecte de dins i que no està fent bé les coses i, per això, no acaba d’encaixar en aquest món. Però en realitat tots passam per allà mateix en un moment o un altre de la nostra vida. I si no t’has sentit així és que probablement ets un psicòpata. També dic que alerta amb tots els mites que hi ha al voltant del suïcidi.

—Quins són aquests mites?
—N’hi ha moltíssims. Jo crec que el més gran de tots és que el suïcidi és un tema de salut mental. Que ho és, en alguns casos. Però en la majoria de casos no hi ha un diagnòstic de salut mental, no hi ha una depressió greu, no hi ha un trastorn pròpiament dit. De fet, en psicologia ni tan sols es considera que sigui un trastorn en si, es considera que és una conducta, és un acte. Evidentment hi ha alguna cosa allà darrere. Però pensar que una persona ha pres aquesta decisió perquè està malalta, pens que és minimitzar el gest. S’ha d’acceptar que no ha estat una febre transitòria, no ha estat un ataquet, sinó que se li ha de conferir una dignitat, a la mort d’aquesta persona. Pots entrar a valorar les raons, si són de pas o no, però al final jutjar-ho és absurd. La gent amb diagnòstics de salut mental no se sol suïcidar per la malaltia, sinó perquè segons quines malalties et trastoquen la vida de tal manera que fan que et sentis incapaç de continuar vivint, que ets una càrrega per als altres, que no encaixaràs mai, etcètera. Vull dir, no és la malaltia en si el que fa que prenguis una decisió irracional, sinó que és tota la resta. Si fóssim més compassius, si fóssim més empàtics amb aquestes malalties, moltes d’aquestes persones que les pateixen no prendrien aquestes decisions.

—Parlàveu de mites, en plural.
—Després hi ha el mite de la crida de l’atenció, per exemple. És molt dolorós, sobretot per a algú que ho ha intentat. La persona queda marcada, com si fossin unes dives que volen que els facis cas. Si ho penses fredament, si has d’arribar a un intent de suïcidi perquè et facin cas, és perquè allà hi ha un problema greu. I després, mites com ara que, si ho diu, no ho farà. Aquest també és perillós, perquè realment qualsevol persona que t’expressi un malestar l’has d’escoltar. És així de senzill. I sobretot si t’expressa un malestar tan profund perquè li passi pel cap, encara que sigui d’una manera passatgera, treure’s la vida.

—Al final, l’element clau és com està configurada a la societat, oi?
—Sí. Els professionals de la prevenció m’han repetit trenta milions de vegades la paraula “tribu”. I, si ho penses fredament, és vera. Vivim en un món en què sembla que hi ha un interès evident a tenir-nos espantats i arraconats i dividits i que perdem el sentit de comunitat. Això ens ha fet molt febles, en el sentit que tots necessitam tenir la sensació que som part d’alguna cosa i que aquesta cosa ens valida. Això es veu molt fàcilment en la població infantil i juvenil, que ha experimentat un excés de les conductes autolítiques radical. Va molt relacionat amb l’ús de les pantalles, no tan sols per la manera com les xarxes socials promocionen certs comportaments tòxics, sinó també pel fet que aquests al·lots han substituït una socialització real, com ara, anar al parc amb els col·legues, sortir al carrer, tirar pedres i rompre una finestra… Totes aquestes coses poden semblar beneitures, però són realment importants, perquè és un entrenament per a la vida. És a dir, és entrenar-te per estar viu i estar viu en el món real. Tenir col·legues, tenir una colla, fer amistats, enemistar-se, tenir conflictes… Tot allò que fèiem en comunitat, ho estam deixant de banda, es perd i es virtualitza. I ho necessitam d’una manera radical.

La població infantil i juvenil ha experimentat un excés de les conductes autolítiques radical

—Què diuen els professionals?
—Els psicòlegs i els psiquiatres solen dir que una de les condicions per al suïcidi és, sobretot, aquesta manca d’esperança que el dolor s’aturarà. Però també és no sentir-se vinculat a res. I això és una cosa que jo pens que és un signe del nostre temps, aquest pensar que la societat ja no et representa o que ja no hi pertanys. A la vegada, també pens que hi ha una mena de clima de crispació, de mala hòstia, de xoc constant, d’estar de brega tot el dia per qualsevol collonada. Qualsevol psicòleg et dirà que l’agressivitat és un signe de tristor. Ens barallam quan estem tristos. I jo diria que vivim en una societat molt trista perquè ens estam barallant contínuament.

—I que vivim en un ritme frenètic, de produir, produir, produir, i no hi ha res més. De viure també amb molta angoixa o ansietat dins.
—A les Illes Balears ens gastam cada any setze milions d’euros per pagar la factura d’ansiolítics i antidepressius a les farmacèutiques. És una autèntica salvatjada.

—Déu n’hi do.
—I les xifres, està molt bé tenir-les, perquè et xerren de la realitat de les coses. Però compte. Per exemple, la pandèmia en va ser un gran exemple. Arribava un moment que et xerraven de morts i infectats cada dia, era com jugar a un videojoc, no eren persones. Era molt fàcil deshumanitzar aquesta xifra, perdre de vista que darrere de tot això, no només hi havia una persona que moria, sinó que hi havia una família que patia. Potser és més important començar a posar-nos rostres els uns als altres a l’hora de parlar-ne. L’altre dia, em vaig assabentar que una persona que coneixia havia tingut tres casos de suïcidi a la seva família i no n’havíem parlat mai. Potser es tracta d’això, d’estar més oberts a parlar del nostre malestar, del nostre desencaix, de la nostra tristor i no sentir-nos que estem esguerrant la festa al món. A Les desaparicions xerr d’estadístiques, però sobretot he intentat d’explicar què hi ha darrere, tot i que n’hi ha realment d’esfereïdores. És molt més probable que coneguis algú que ha intentat suïcidar-se o que s’ha suïcidat que no algú que ha mort d’un accident de trànsit.

És molt més probable que coneguis algú que ha intentat suïcidar-se o que s’ha suïcidat que no algú que ha mort d’un accident de trànsit

—[…]
—A la vegada, es parla molt de suïcidi, de la salut mental, i es posa molt l’èmfasi en la part sanitària, però la salut mental comença en unes ciutats amb parcs i en zones verdes, amb menys cotxes, amb un espai on poder viure i relacionar-se. On no hagis de tenir doblers per relacionar-te amb els altres, on puguis tenir una vida plena amb oportunitats, sense necessitat de tenir doblers. Tu pots dir que la vida és important, però si condemnes una mare soltera a fer dues feines i que el fill hagi de tornar a casa i s’hagi de passar l’horabaixa tot sol, connectat al mòbil, no estàs donant valor a aquesta vida. És a dir, li podràs donar pastilles, però el mal ja estarà fet.

—Parlau també de família i de l’entorn. Com afronten ells aquesta qüestió?
—Cada família és un microunivers. Amb les que jo he parlat ja han fet un cert procés per a entendre i revisar la seva relació amb la decisió de la persona que han perdut. Evidentment, el sentiment de culpa i demanar-te què podries haver fet és una cosa que tots comparteixen, és d’entrada supernatural. Després, curiosament, he parlat amb sobrevivents que amb això eren molt emfàtics. Deien que ells esperaven que els seus familiars no se sentissin culpables, perquè no ho eren, perquè havia estat una decisió seva. És molt complicat i és molt natural intentar de trobar una resposta, i alhora, en el cas del suïcidi, de vegades has d’acceptar que no hi ha cap més resposta que allò que tens davant, que és que aquella persona ha decidit que no volia continuar vivint. I ho has d’acceptar. Passa que moltes vegades aquest tipus de morts produeixen un sisme en la mateixa família, precisament perquè hi ha maneres diferents d’afrontar aquest dol. 

—Per exemple…
—En el primer episodi, apareix la meva cosina. Nosaltres dos no havíem parlat mai del suïcidi de la seva mare, i mira que va ser un fet molt important per a tots. Era la meva tia i de petit hi havia tingut molta relació. No havia tingut mai aquesta conversa amb la meva cosina. Em vaig sorprendre a mi mateix dient, és clar, estic xerrant de silenci i el meu, què? I bé, vam tenir la conversa.

Hi ha molts suïcidis silenciosos, que senzillament es deixen morir

—Parlàveu de joves, però també hi ha la gent gran.
—També està molt exposada i, sobretot, està molt sola. I també estan bombardejats. Es xerra molt del mal ús que fan els joves de les noves tecnologies, però es parla molt poc del mal ús que en fa la gent gran. Està tota sola, connectada tot el dia a WhatsApp i l’única cosa que fa és rebre informació. Si agaféssim el mòbil de qualsevol de les nostres mares o padrines, se’ns posarien els pèls de punta amb les notícies que els arriben i amb la informació esbiaixada que els arriba. Tornem al mateix lloc, aquesta pèrdua de la comunitat, de la tribu… I després, hi ha molts suïcidis silenciosos, que senzillament es deixen morir. Al final, l’alcoholisme o cert tipus de drogaddicció no són sinó maneres d’autoagressió, de vegades, una manera de fer-te mal a tu mateix i a vegades un suïcidi lent.

Si teniu una crisi o heu de parlar amb algú, telefoneu:

• Illes: 061 11 20 24 / 112
• Catalunya: 061 / 112
• País Valencià: 112
• Andorra: 177
• Catalunya Nord: 3114 / 15