Entrevista Jaume Pérez Montaner

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, Marina Alta, 1938) és poeta. I crític, assagista i traductor. Professor als EUA i a la Universitat de València. Però, sobretot, poeta. I un dels noms clau de la literatura catalana actual. La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar-ne l’obra completa, que duu per títol Defensa d’una forma. Aplega tots els seus versos entre el 1976 i el 2018 i compta amb un pròleg d’Antoni Martí Monterde i un epíleg de Dominic Keown. Es mira el llibre i es declara feliç. Per la coberta ‘clàssica, molt bonica’, i pel fet de ‘pràcticament iniciar, juntament amb Marc Granell, que fou el primer, una col·lecció que pot ser de referència en la nostra literatura, especialment en la literatura, la poesia, feta al País Valencià’.

Per referenciar l’acte de presentació de Defensa d’una forma a València, Manel Pitarch escrivia: ‘Quan Pérez Montaner ens explicava a les aules la història de la literatura catalana contemporània, no era un relat, sinó un altre capítol de la mateixa història literària’.
—Oh, és una frase que evidentment m’agrada moltíssim [riu]. Considere que és excessiva, i l’agraesc moltíssim també. Quan feia classe, me la prenia molt seriosament, la literatura. Perquè considerava que era part meua, que era part nostra, i una part importantíssima. Segurament, eixe amor a la literatura es transmetia a la major part dels estudiants. Tant ací com quan vaig ensenyar als Estats Units.

Sou conscient que heu marcat molta gent?
—No sé si els he marcats. Hi crec molt poc, en això. Quan em diuen ‘alumne teu’, jo responc que no, que, si de cas, ‘estudiant meu’. Jo no m’he considerat mai alumne de ningú, tot i que he sentit una gran admiració per algunes persones. Bàsicament, per Joan Fuster [riu].

Per a aquest volum, heu tornat a revisar llibres i versos. Una vida és més que allò que es pugui encabir en un llibre i…
—Supose que sí.

…i, alhora, la poesia també és més que la vida de la persona que l’escriu. Tot i que són indestriables. Com resoleu el fet de trobar-vos aquí dins i ser a fora i tot alhora?
—Caldria pensar molt per a poder respondre, i segurament hi hauria moltíssimes possibilitats de fer-ho. És una part meua, i em veig ací dins maquetat, sí. N’és una part potser important. No sóc tot jo però sóc, en alguns aspectes, més que jo, més que el jo aparent. Perquè ací hi ha la part racional però també, moltíssim, la part no racional: la part de l’inconscient en una bona mesura és ací. En queda moltíssim més, és clar: per sort, l’inconscient no s’exhaureix en unes pàgines. Pense que és la vida que he viscut però també una vida que he fet jo. Per tant, sóc creador de vida, com tot escriptor.

Si anem a la vida viscuda, hi trobem unes quantes sorpreses: ens expliqueu què és una selfactina?
—Una…? Ah, sí! Vaig fer d’aprenent, durant sis mesos, de l’ofici de selfactiner, a Alcoi. La selfactina, ja ho diu la paraula, de l’anglès self-acting, és una màquina que fila actuant per ella mateixa. És grandíssima, normalment necessita dues persones (a Alcoi la portava ben sovint una persona) movent-se per anar nugant els fils que es trenquen.

El llibre és la vida que he viscut però també una vida que he fet. Com tot escriptor, sóc creador de vida

Perquè la vida laboral de Jaume Pérez Montaner, poeta, professor de literatura, resulta que comença a Alcoi en una fàbrica tèxtil.
—A la primera fàbrica hi vaig aprendre eixe ofici. Després, amb un amic vàrem trobar feina en una altra fàbrica, que consistia a picar cartons per a passar-los a una mena de tauletes per on després passarien els fils per a fer els dibuixos de les cortines calades i més. Anàvem a estall, treballàvem de nit, no teníem seguretat social ni res, però hi guanyàvem prou diners.

I l’impuls per a escriure, i per a escriure poesia, d’on us va venir?
—Ja de xicotet m’atreia la lectura de poemes i de narracions, generalment en castellà (en català era pràcticament impossible en aquella època). I, de llegir poemes, penses: per què no proves de fer-ho? I així va ser. En castellà. El català com a llengua literària el descobresc llegint Fuster.

El primer llibre que llegíreu en català, un de Joan Fuster?
—Sí [riu]. Figures de temps. El primer.

Com us va arribar a les mans?
—Per un amic, que era amic de Fuster. I em va cridar moltíssim l’atenció. Perquè ja havia llegit Sartre, Camus, i etcètera, en edicions llatinoamericanes. Eren els anys cinquanta-seixanta.

Els anys de les escletxes, malgrat la llosa franquista.
—Sí: érem una colla d’amics, i quan venia Josep Iborra, que ens coneixíem des dels quinze anys, ens reuníem i xarràvem. Un altre amic era Camil Pascual, que havia establert un contacte amb Joan Fuster, i començàrem a entrar en eixe món. Tot i que també hi havia reticències meues: l’educació era en castellà, i el castellà era a llengua ‘important’, vulgues o no. Fins que vas descobrint que no n’hi ha, de llengües ‘importants’.

El vostre primer llibre de poemes duu per títol Adveniment de l’odi. I va farcit de versos duríssims (‘esguard metàl·lic d’ulls sords cecs’, ‘murs de tenebra escòria uniformada’, ‘de la basarda de les cames / un brollador ens surt de fúria i odi’…). ‘Odi’ mateix és una paraula dura. I triada a consciència.
—Sí. Jo pense que és un odi alliberador. És eixa la idea, que la prenc, si no ho recorde malament, d’un vers o d’una frase de Valente: eixe odi comprensible, lògic i benvingut contra la tirania, contra l’opressió, contra la dictadura, contra el capitalisme.

D’on us surt aquest primer llibre de poemes?
—En part el vaig fer als Estats Units. Quan es crea l’editorial 3i4, i quan creen el primer premi, pense a fer un llibre per a concursar-hi. És quan m’ho prenc seriosament. Crec que el vaig titular On hem de viure.

I tenia poemes d’Adveniment de l’odi?
—Uhm… potser algun. Jo l’hi vaig enviar, no va guanyar, algú va dir que no estava malament, el va recomanar… i va quedar així. Al cap d’un any m’escriu Eliseu [Climent] i em diu: escolta, envia’m eixe llibre que vull publicar-lo. Però jo ja l’havia destruït, perquè ja no m’agradava. Vaig aprofitar-ne alguns poemes, només. I va nàixer Adveniment de l’odi.

Llegit avui, en el temps del políticament correcte… fins i tot és refrescant. O, per manllevar un terme de Fuster, desinfectant.
—Ah, potser sí. I potser també ho fou en aquell moment, perquè no era el tipus de poesia que es feia. Aquesta és prou compromesa políticament. Hi faig una aproximació a la poesia i a la literatura molt més semblant a la generació dels setanta que no als poetes anteriors. I potser per això crida un poc l’atenció. Alguns poemes pense que continuen essent completament vàlids actualment. La situació no és la mateixa, però és molt semblant.

Em crida molt l'atenció la negativa de tanta gent d'esquerres a admetre que els actuals són presos polítics. Com ho érem nosaltres

Vàreu passar dos anys a la presó.
—Condemnat a dos anys. Era estudiant a la Universitat de València, i ens vam solidaritzar amb la vaga de miners d’Astúries. Ens començàvem a relacionar amb gent del Partit Comunista, i jo vaig caure juntament amb una cinquantena de persones més. Màrius Garcia Bonafè i jo, que vivíem al mateix pis, vam ser els últims. I allí es va acabar. Entre altres coses, perquè no sabíem res i poc ens podien traure, realment. Hi vaig estar quinze mesos, perquè es va morir el papa, Joan XXIII, i hi va haver una amnistia.

Des d’aquesta vivència, com seguiu l’actualitat, amb el judici contra els presos polítics?
—Em crida molt l’atenció la negativa de tanta gent que es diu d’esquerres a admetre que els actuals són presos polítics. Claríssims. Com ho érem nosaltres: presos polítics. I passa exactament el mateix: negaven que ho fórem. I nosaltres, sempre, als amics, als familiars, a tothom, els dèiem: quan ens escriviu, poseu en el sobre ‘preso político’. I ho posaven. I les cartes arribaven. Guixaven allò de pres polític.

Però ho havien de veure.
—I arribaven. És a dir: eixa era la negativa d’un govern dictatorial. La mateixa que la d’una administració semidictatorial o amb una democràcia realment baixíssima com és l’actual. És que… per exemple, quan ens van conduir d’ací a Carabanchel, o després a Càceres, en cap viatge no em van tractar tan malament com han tractat els presos polítics actuals.

A què penseu que respon?
—Pense que hi ha un sentiment de venjança claríssim. Perquè el Primer d’Octubre fou una cosa meravellosa. Ningú no se l’esperava. Ningú fora de Catalunya i potser a Catalunya tampoc. Veure com la gent pren el poder, encara que siga durant molt poc temps, com ix al carrer, com s’imposa i guanya i vota. Per al govern espanyol fou una bufetada tremenda. Crec. De fet, en foren una darrere una altra. Fins i tot des de l’exili el president Puigdemont encara n’ha fet unes quantes més. Per a un govern de fanfarrons com és l’espanyol, és inaguantable. D’ací vénen aquell ‘a por ellos’, la repressió, la violència que van mostrar i que mostren.

Hi ha la frase significativa d’aquell policia, quan us van detenir. Era l’any 1962…
—Ni a Màrius ni a mi no ens van pegar, potser perquè ja sabien tot el que havien de saber. I en un moment donat, el comissari de la brigada político-social, Cano, de no gens bona memòria, va dir: ‘Eixos dos… Bé, eixos dos són nacionalistes, uns romàntics. Jo no ho veig malament, però mentre nosaltres tinguem els canons, no hi tenen res a fer.’

En sortint de la presó, us n’anàreu als EUA.
—De seguida, no. A la presó, estant a València, hi hagué tres catedràtics que es van portar magníficament, van venir a examinar-nos i vaig poder acabar prou assignatures. En eixir, vaig acabar crec que primer, segon i part de tercer de Filosofia i Lletres. I em van enviar a la mili. A Sidi Ifni.

Uf.
—Sí. I hi vaig passar quinze mesos més. Quan en vaig tornar ja vaig acabar la carrera. Vaig treballar en acadèmies i, a final del 68, uns amics que estaven a Nova York em van dir que me n’hi anara, que hi tindria feina. No va anar bé. Però vaig trobar feina en una escola privada mot famosa i molt cara, la Dalton School, la que apareix a Manhattan, de Woody Allen. Després hi va haver una vacant al Queens College, la Universitat de Nova York. No m’hi vaig poder quedar, però: en acabada la substitució, el cap de departament em va dir que li sabia greu, que havia fet el possible perquè em quedara però que una nova normativa establia que havien de donar preferència a les dones i a les minories. Com que jo no era ni l’una cosa ni l’altra, no va poder ser. Em van contractar en una universitat d’Oregon. I me n’hi vaig anar.

Us heu preguntat mai com seria la vostra obra si no haguéssiu passat per Amèrica? Perquè ara hi resseguim formes, influències, la manera d’analitzar també la literatura…
—Els referents anglosaxons ja hi eren. El primer poema de l’obra completa, de fet, és d’abans d’anar-me’n a Amèrica. I en eixe moment, al costat de Foix ja citava (no: plagiava, en part) Larkin.

A més dels referents literaris, hi ha, potser sobretot, el paisatge: sortir de l’escala de bancals i oliveres i pobles a mida, i deixar-se corprendre per l’exuberància, per l’enormitat americana.
—Crec que m’ha influït moltíssim. Fou un descobriment increïble. I encara ho és. El paisatge, del nord i del sud, és grandiós. M’entusiasma. També m’agrada molt el d’ací, especialment el de la meua comarca [riu], però, és clar, queda petitó.

Demostreu que no és contradictori ser arrelat i del món.
—És la barreja de vivències. Surten de manera inconscient. I després com deia un poeta italià del segle XVIII, el nom del qual ara no recorde, eixe inconscient que crea la poesia després queda tamisat per la raó; si no, seria tot un magma incomprensible.

Aquí hi ha la creació.
—Efectivament.

Una altra qüestió important en la vostra poesia és l’escalament entre memòria, o memòries, i oblit.
—Sense oblit no podríem viure, perquè la vida no sempre és agradable. De fet, ben sovint és prou desagradable. I hi ha coses, o persones, que és millor que queden en algun lloc apartades de la memòria. Eixa és la idea que em va donar L’oblit, un llibre que m’agrada molt. M’agraden els meus llibres, què hi farem! [i torna a riure].

Sense oblit no podríem viure, perquè la vida no sempre és agradable

A banda de respondre, lògicament, a etapes vitals diferents, cadascun dels vostres llibres té un leitmotiv que fa…
—Que s’enllacen els uns amb el altres, sí. Per això hi he posat un títol conjunt, Defensa d’una forma, perquè quan vaig començar a preparar-ho, vaig veure que… Cal dir una cosa, abans, però.

Quina?
—Que la idea de preparar la poesia completa fou de Pau Sif i de Jaume C Pons Alorda, que  m’hi van animar i fins i tot vam buscar una editorial, Lleonard Muntaner, que hi estava d’acord, i que després va entendre perfectament que acceptara la proposta del Magnànim.

I allò del títol conjunt, Defensa d’una forma?
—Perquè considere que en realitat és un únic llibre. Malgrat les diferències que hi puga haver entre els primers poemes i els últims, fins i tot prou significatives, hi veig una continuïtat. Que es mostra també en el fet que ben sovint aprofite algun poema, o algun fragment, del llibre anterior i el col·loque en el següent. Per assenyalar eixa idea d’unitat que de manera un poc inconscient he anat fent.

Inconscient? Sembla força conscient, això que expliqueu.
—Bé, ara perquè ho he repensat. Conscient és posar-hi Defensa d’una forma.

La separació o la batalla entre realisme i formalisme desapareixen, perquè tots dos conceptes s’abracen a la vostra obra.
—Pense que sí. I d’ací ve el títol, també, que recalca l’aspecte formal. Sense la forma és impossible això que en diuen el contingut; són completament inseparables.

Ja ho hem vist quan heu citat Foix i Larkin, que teniu una àmplia obertura de compàs quant a referències o al·lusions poètiques, de Wallace Stevens a Joan Brossa…
—I també García Lorca, Carles Riba… Salvador Espriu, que m’agradava moltíssim…

I ara no?
—Sí, és clar, molt, però és que abans era quasi l’únic. I Estellés.

Hi ha el vessant personal i el de l’estudiós, també, en aquest cas. Ha deixat petjada en la vostra obra?
—La veritat és que no ho sé. Crec que la meua poesia és prou diferent. Ara, el que ha fet Estellés m’ha semblat sempre una cosa superextraordinària: la quantitat de poemes que ha escrit, la capacitat de parlar de les coses més inversemblants, i fer-ho bé… Tot això l’acredita com un dels pocs grans, grandíssims, poetes de la literatura catalana del segle XX. Sense cap dubte.

Podeu concebre la vida sense literatura?
—Difícil. Ho podria concebre però seria una vida empobrida.

En dictadura, us van tancar a la presó. En l’anomenada ‘transició’, us van fer pintades a casa.
—La primera pintada fou molt violenta. Fou arran d’un programa de televisió. Quan Pere Gimferrer va publicar una antologia d’Ausiàs Marc, bilingüe, es va fer un programa en la televisió, i Sanchis Guarner va dir que hi anara jo. La primera pregunta va ser si considerava que Marc era un poeta català i vaig dir que és clar que sí, que havia nascut a València i que era un poeta de la literatura catalana. Quan van parlar Molas i Gimferrer hi van estar completament d’acord. I això fou. A partir d’ací, van començar les telefonades dient que em matarien i totes les barbaritats del món. Tant, que al final vaig optar per no agafar el telèfon a ningú, i ens en vam anar de casa durant un temps. Aleshores van venir a insultar-me fent pintades. No va ser l’única vegada.

Ostres…
—Més tard, en l’època en què Zaplana estava a punt de guanyar les eleccions, vaig fer una conferència avisant contra el PP. L’endemà tenia la casa pintada, amb la firma d’un d’aquells col·lectius que es dedicaven a l’amenaça i l’agressió i que jo no havia anomenat en cap moment. I encara hi hagué, una altra vegada, una persecució pel carrer. Sanchis Guarner havia programat unes conferències sobre Blasco Ibàñez, una de seua, una de Cucó i una de meua. Era a la universitat, al carrer de la Nau. I la primera ja va ser impossible: els blavers van ocupar la sala, reaccionaris, gent d’extrema dreta. No van deixar parlar Sanchis Guarner. I quan em van veure que intentava entrar, em van assenyalar: ‘Eixe és Montaner! Eixe és Montaner!’ I van començar a venir contra mi. Hi havia un policia a la porta i el vaig avisar: ‘Mire, que volen atacar-me’, però ell només va respondre: ‘Circuleu, circuleu’. Per sort una xica em va agafar del braç i corrents em va portar a la seu del PT, el Partit dels Treballadors, i allí vaig estar hora i mitja.

Sempre aquesta persecució antivalenciana, antiintel·lectual, antidemocràtica, antiraó, antitot.
—Antidemocràtica per damunt de tot. I amb violència: no sé que volien fer-me, però venien contra mi.

Els escriptors, i ho sabeu bé també com a president que vau ser de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, AELC, han tingut, especialment al País Valencià, un paper destacat en defensa de l’evidència lingüística. Això sí que ha estat una muralla… literària.
—Jo pense que sí. Pel simple fet d’escriure, de voler escriure i publicar, i ser constant, sobretot sabent que econòmicament hi guanyarem poquíssim, és clar que és un acte de servei. Que el fem perquè volem, però que és de servei a la nostra terra, i, lògicament, a la nostra llengua. Si cal creure en pàtries, sí: la meua llengua és la meua pàtria.

Pitarch escriu que la publicació de la vostra obra completa és una demostració de la ‘victòria de la lluita passada i present contra la barbàrie que ha intentat arraconar la nostra llengua’, especialment al País Valencià.
—Només puc estar completament d’acord amb eixa frase. Però no hem guanyat amb això. Cal lluitar. Contínuament.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb