Com hauria estat Palma si els republicans haguessin guanyat la guerra? Sobre aquesta premissa, i un projecte urbanístic del 1916 de Gaspar Bennàssar, Jaume Oliver (Palma, 1975) ha escrit Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro, novel·la que ha guanyat el premi Ciutat de Palma – Llorenç Villalonga de novel·la en català i que publicarà Pagès Editors. Periodista i escriptor –i, com s’autodefineix mig irònicament, “mal historiador”–, Oliver parla del centre del món, una ciutat que es converteix en la capital occidental de la república en una ucronia que balla entre la distopia i la utopia. “És un llibre de ciència-ficció que agradarà a aquells lectors que es pensen que no els agrada la ciència-ficció, perquè he mirat de cosir de manera molt fina sense que es notin les costures del que és la realitat i el que és la ficció absolutament inventada”, diu. I amb ell ens trobem a la llibreria Rata Corner, per parlar de l’obra que aviat sortirà publicada i de la importància de defensar la memòria i la llengua. 

—Quan i com sorgeix la novel·la?
—Sorgeix d’un mapa, que és un projecte urbanístic d’en Gaspar Bennàssar de l’any 1916. Els seus contemporanis van considerar utòpic aquest plànol. Projectava una zona verda tan gran com el centre històric de Palma, que és un dels més grans d’Europa. Creava unes avingudes internes pel centre… Em fascinava. Però va venir la guerra i tots aquests projectes van acabar en desús. Segurament, tampoc no s’hauria executat perquè era un projecte molt utòpic. Però a mi em fascinava la idea d’escriure una història que passés en aquesta Palma que no va ser, si els republicans haguessin guanyat la guerra. Segurament s’assemblaria més a aquest plànol utòpic que el que va ser. Així és com va néixer la idea. 

—És una ucronia. Per què?
—Em fascinen aquests bots temporals, tant a la literatura com al cinema. Des de Retorn al futur fins a Maleïts malparits, d’en Tarantino. Em fascina la capacitat que té la literatura d’anar per un altre camí. La feina és construir una novel·la de 280 pàgines que sigui creïble amb aquesta història i que te la creguis tu mateix. I això, és clar, va ser una idea feliç de mig minut. La feina per a construir una novel·la que me la cregui jo, i me la crec, m’ha costat quatre anys o cinc de feina diària. 

—De què tracta?
—La ucronia és un gènere fet a mida per als mals historiadors com jo, que et permet de pensar com seria el món si la història hagués anat per un camí diferent del que va anar realment. I jo he imaginat una Mallorca on el capità Bayo va desembarcar i va recuperar Palma. I he fet caminar els meus personatges per aquest mapa que et deia abans: una Palma on a Emili Darder no el van afusellar, sinó que va morir al seu llit; on a Aurora Picornell no la van afusellar, sinó que va anar a parar a un govern de concentració republicà… Palma, cosa que sabem tots els que som d’aquí, és el centre del món. I en aquesta ucronia esdevé la capital occidental de la República.

—Com de lluny es troba la Palma actual d’aquesta que us imagineu a l’obra?
—No sé què dir-te. A mi m’agrada molt Palma, té molts defectes, m’agrada molt el seu present, amb tots els defectes que té. No sé si m’agradaria viure en aquesta Palma revolucionària, ucrònica. M’agradaria mirar-la per un foradet. Estam lluny, sí, estam lluny en moltes coses; però, vaja, jo construesc una Palma que és capital de la República, que en alguns aspectes es desdibuixa molt. Quan llegiu el llibre, ja em direu si vos agradaria anar-hi de vacances, a aquesta Palma republicana.

—Esmentàveu alguns noms que apareixen en la novel·la, com ara Aurora Picornell. Una de les roges del Molinar.
—És un personatge secundari. Apareix a Can Sales, on va estar empresonada. I la descric com una dirigent dins la resistència antifranquista que hi havia en aquell moment. Després, la fic en un govern de concentració republicà format exclusivament per dones, amb Dolores Ibárruri i Frederica Montseny. Aquestes tres coincideixen a Palma, com no pot ser d’una altra manera, per plantar cara al feixisme d’Europa, perquè hi havia Hitler que punyia per dalt, Mussolini… i tot això també ho cont un poquet.

“Descric Aurora Picornell com una dirigent dins la resistència antifranquista que hi havia en aquell moment i la fic en un govern de concentració republicà format per dones”

—També esmentàveu Emili Darder, darrer batlle republicà de Palma.
—En faig una referència. No mor afusellat, sinó al llit i amb tots els honors. No vull que ningú pensi que trobarà una biografia fictícia d’Aurora Picornell ni d’Emili Darder; no és així. És una novel·la d’espies que té personatges ficticis. Hi ha un altre personatge real, un escriptor molt famós que sí que hi té protagonisme, però no et diré qui és perquè esperaré que llegeixis el llibre.

—Els personatges són gent molt de Palma. Com és el palmesà prototip?
—Els llonguets estam infectats d’aquesta malaltia: et penses que ets el centre del món i no entens que hi hagi gent que no vulgui venir a viure aquí, ni tampoc entens la que se’n va. Quan te’n vas, ho entens, però tornes i et tornes a reinfectar ràpidament. Som gent caparruda i amb un sentit de l’humor molt britànic. Diuen que no som gens simpàtics, com cap mallorquí, i segurament és vera, però tenim una simpatia endèmica. 

—Si parlem de Palma, què és el que us agrada de la ciutat actual?
—M’agrada Palma perquè és una ciutat caminable, és una ciutat que té un centre històric immens. Fa cinquanta anys que la camin, però cada dia descobresc un carreró nou, i això em fascina. No sé si passa en unes altres ciutats del món. Té aquest punt gairebé màgic.

“Som difícils de matar, els catalanoparlants de Palma, també”

—I el que no?
—Aquesta gentrificació, aquesta turistificació que l’ha desdibuixada i que l’ha feta inaccessible per al noranta-nou per cent dels mallorquins. Aquesta expulsió, que passa en tots els àmbits: immobiliari, lingüístic… Però bé, som difícils de matar, els catalanoparlants de Palma, també.

—I com us ha agradat d’imaginar-vos la societat que conforma la novel·la? 
—Una societat que no es veu abocada a una postguerra que va anul·lar tots els drets democràtics que teníem, com ara l’avortament. La República va ser una època molt convulsa, però s’hi van crear centenars d’escoles i es va fer el sanejament de l’aigua potable. Durant la segona República, vam posar la llavor de tots els avanços que associam al present. La gent era molt conscient d’això. El que passa és que després van venir la guerra i la postguerra i no se’n podia parlar. Era gent que estava molt formada, es va donar un gran valor a l’educació. I jo he intentat que la Palma republicana fos un poc així. El que passa és que la Palma republicana que cont és una Palma que està en guerra. Per això et dic que no és ben bé una utopia.

—I com us agrada d’imaginar com podria haver acabat el conflicte?
—Trob que si ho imaginam, podem recuperar la memòria, que és una cosa molt important per a saber què som, qui som i quina llengua parlam. Això ho sabem fins i tot els mals historiadors. És important poder fer aquests exercicis de memòria, aquests experiments literaris. No té massa sentit, des d’un punt de vista de la realitat, imaginar com seria el món si hagués passat de veritat. El periodisme i la literatura són coses diferents. El periodisme serveix per a explicar què passa cada dia i com va el món. La literatura ha de servir per a imaginar on podríem arribar, què hauria pogut ser. 

“Hi ha determinats polítics que s’esforcen molt a fer que els meus llibres siguin de plena actualitat”

—Sobretot, que existeixin diferents disciplines en què poder recuperar la memòria. Amb més motiu ara que el parlament és a punt de votar la derogació de la llei de memòria democràtica. 
—Sí, exacte. Quan corregia la novel·la, va passar allò de Le Senne, que va esqueixar la foto d’Aurora Picornell. Hi ha determinats polítics que s’esforcen molt a fer que els meus llibres siguin de plena actualitat. La guerra és una ferida oberta perquè no és tancada i van deixar que s’infectés. Enguany farà noranta anys del cop d’estat de Franco i en parlam encara perquè no es va desinfectar com toca. La fotografia de Picornell, tot el rum-rum que hi ha de les noves generacions que diuen que amb Franco no es vivia tan malament… Això no fa més que reinfectar aquesta ferida i que no acabi de guarir mai.

—I s’hi nota, la vostra mirada periodística, en l’obra?
—Sí, absolutament. El meu català literari està construït a la televisió des del 1998. Sempre he estat a la base de la piràmide, no he tingut mai càrrec, sempre els he de fugir una miqueta, i som cronista. Escric cròniques de qualsevol cosa que et puguis imaginar. I tenc molta gimnàstica feta, d’escriure cada dia en català. El meu català literari està construït a la televisió i m’agrada que sigui així. Moltes vegades, he notat que la gent de determinades elits intel·lectuals em miren un poquet així com dient: “Aquest ve de la televisió.” Però jo ho reivindic a les totes. És el meu dia a dia, és el meu gimnàs literari. 

—Es queixen, ho fan de menys, però no tenim tants de mitjans en català aquí.
—No, no en tenim tants. I estic molt orgullós de fer feina a l’informatiu Balear, que és el primer informatiu en català que hi va haver, que emetem en català cada dia des del 1979. Ens sentim molt més que estimats, perquè hem tingut molta independència. I no és defensar la meva empresa perquè sí. Molta gent castellanoparlant de la meva generació, com ara amics meus, han après a parlar català amb l’informatiu balear de Televisió Espanyola, abans no hi hagués IB3 ni es veiés TV3. 

—Com veieu el moment literari i editorial que viuen els autors d’aquí?
—Estic molt content del premi Ciutat de Palma. Crec que ara mateix és el premi en català més prestigiós que hi ha. I ho he pensat molt. És molt prestigiós, però per una qüestió un poc trista, perquè els grans premis en català estan absolutament desprestigiats. No importa dir noms, ni d’editorials, ni de jurats, ni de premiats, perquè els sap tothom. En canvi, en aquest premi no he sabut cap dels tres noms del jurat. I mira que és difícil. Ha estat absolutament net i transparent. En uns altres premis, em costa de creure. El panorama literari i editorial és nefast. Estic convençut que hi ha grandíssimes novel·les al fons dels calaixos de les editorials i no es publicaran mai. I, en canvi, es publiquen novel·les molt qüestionables. No entenc en absolut el món editorial. Ni com funciona, ni la seva lògica.

—No sé si és un motiu extraordinari de satisfacció, que hàgiu aconseguit una cosa que més de set-centes novel·les en castellà no han aconseguit: guanyar el premi. [En castellà, va quedar desert]
—Sí, això de les novel·les en castellà té una explicació molt més senzilla: el jurat ha estat honrat. És impossible de llegir ni dues pàgines de set-centes novel·les, són 1.400 pàgines. Qualsevol decisió, qualsevol veredicte amb set-centes novel·les hauria estat injust.

“Estic en contra que hi hagi un premi en castellà. Crec que va ser una imposició política de Vox i ha tingut un èxit més que qüestionable”

—Però potser també hi té a veure que no és l’espai adient per a donar premis en castellà, no? Abans no se’n donaven.
—Sí, sí, jo estic en contra que hi hagi un premi en castellà. Crec que va ser una imposició política de Vox i ha tingut un èxit més que qüestionable. L’any passat, crec que li van donar a una novel·la que ja estava editada. Al final van haver de canviar el premiat. No ho sé, qui se’n recorda de qui va guanyar el premi Ciutat de Palma en castellà l’any passat? I l’anterior? És una novel·la que no l’han volguda presentar aquí i ha estat absolutament irrellevant. Sempre estan amb aquesta obsessió amb el català i és molt trist. Estic content que hagi quedat desert, perquè potser el jurat ha enviat un senyal, un missatge, a l’Ajuntament de Palma.

—No hi ha hagut la cerimònia habitual, que es va anul·lar en senyal dol per l’accident de tren a Adamuz, segons l’ajuntament. Us vau quedar amb les ganes de poder-hi dir alguna cosa?
—Sí, demanar als governants que no facin mal al català, que facin cas als mestres que lluiten cada dia perquè tots els infants tinguin les mateixes oportunitats, i que facin complir les lleis. Les lleis que diuen que podem anar al metge, al jutjat, a la policia, al mecànic a canviar l’aigua del cotxe i a una cafeteria “xic” del centre de Palma i parlar en català i que mos entenguin i que mos atenguin. I els diria que no han de fer mal al català perquè no sortirà bé, perquè tenim una llengua petita i fràgil, però la defensam gent molt caparruda i molt valenta. És a dir, que no els sortirà bé, que ho han intentat moltes vegades, que ho deixin estar.