Jaume Clotet (Barcelona, 1974) explica que acabar la trilogia de novel·les no ha estat pas un dol, sinó un alleujament. En només tres anys ha escrit La Germandat de l’Àngel Caigut, La calavera de l’apòstol i L’espasa del rei (Columna), el lliurament que tanca les aventures del monjo de Montserrat Bernat Balaguer i la mossa d’esquadra Berta Bosch, que sempre barregen, a manera de thriller, mites nacionals amb religió i història. Malgrat la feinada, l’escriptor i periodista es mostra satisfet del final, que acaba just al principi, cosa que impedeix de continuar la trama.

Aquesta vegada, la història aprofundeix en l’origen del captiveri de Satanàs i en part es trasllada al segle XIII, on el passat mític de Catalunya s’uneix en una aventura a Terra Santa amb els fills de Jaume I i el cavaller Galceran de Pinós. Parlem amb l’autor sobre la novel·la, però com que és nacionalment autocentrada i política, també hi conversem inevitablement sobre el moment que viu el país.

—L’espasa del rei és el punt final d’una trilogia d’èxit. Què ha connectat amb el públic?
—És un gènere que agrada, però que en català no es toca. Les editorials catalanes ofereixen molt determinats gèneres, com ara la literatura del jo i la novel·la històrica, i no tant uns altres, com per exemple la ciència-ficció. Els catalans llegeixen determinats gèneres en unes altres llengües o traduïts. Llegeixen Dan Brown, però si els ofereixes una barreja de thriller històric, religiós i contemporani, amb elements de novel·la negra, també els interessa que passi a Catalunya. Em fa gràcia que diguin que sóc el Dan Brown català, però m’agradaria que em diguessin que faig allò que fa un autor d’Amposta, i això no passa… Hem de fer molts gèneres perquè si volem ser un país normal hem de tenir una literatura normal.

—És una obvietat que es poden escriure tota mena històries des de la catalanitat, però sembla que encara hi ha un cert complex.
—Em diuen: “Quina gràcia, hi surt un monjo de Montserrat!” Ens sorprenem de coses evidents. Quantes pel·lícules o sèries hi ha sobre el Barça, sobre la Sagrada Família, sobre Gaudí o sobre els almogàvers? Ens faria estrany. En canvi, si és a Escandinàvia o a Corea, i en uns altres idiomes, ens sembla normal. Tenim autoodi, no sabem guanyar. Tenim tendència a explicar històries perdedores, la literatura catalana n’és plena. No cal esmentar la guerra civil: parlo, per exemple, de la literatura del jo, que normalment aborda l’absència, la mort, la frustració… Em sembla molt bé, però hem d’explicar històries diferents, també. Guanyadores. 

—Ens passa una cosa semblant amb el cinema?
—Sí. Hi ha moments per als continguts més trists, però també per a passar-s’ho bé. Al teatre català, funcionen les obres on la gent va a riure. Faig una crida a fer coses en positiu, d’augment de l’autoestima. Per exemple, Laporta. És un guanyador. Ens pot agradar més o menys, però té l’autoestima alta, és desacomplexat, cau bé… Quan guanya va a Luz de Gas i s’emborratxa. I no passa res! Sembla que s’hagi de tancar en una cel·la de Montserrat i llegir Martí i Pol. Tornant al tema de l’èxit de la novel·la, sí que en part em sorprèn perquè allò que represento, escric i penso no està de moda.

—En quin sentit?
—Escric sobre història, temes bíblics i patriòtics, llegendes catalanes… Sóc un home blanc, heterosexual, de Sarrià, conservador, independentista. Tanmateix, quan veig que la gent té interès en el llibre penso en la gran influència d’allò que pretenen que s’instal·li en l’opinió pública. Hi ha una diferència entre allò que pensem que és la gent i allò que la gent pensa. Potser no tenim els termòmetres ben posats quan es diu que l’independentisme està en davallada o que els immigrants no es volen integrar. 

—Però a vegades allò que sembla que està de moda simplement són temes o perspectives que no s’havien tractat fins ara i resulta que sí que tenien un públic.
—Sí, però sembla que s’hagi de fer només una cosa, i tot hi pot conviure. Per exemple, hi ha la tendència, quan els mitjans busquen algú per a opinar, a mirar que sigui una dona. Em sembla molt bé perquè hi ha hagut un desequilibri històric, però em fa la sensació que a vegades, quan un home podria opinar sobre un tema, ja no en diem el nom. Per corregir dinàmiques que s’han de corregir, anem a l’altra banda en excés. Els catalans som experts en la llei del pèndol i a apuntar-nos a totes les causes de manera extrema. Em pregunto si hauria de fer què faig, perquè sóc l’antítesi d’una pila de coses. Diuen: “Això no es pot dir.” Per què no? Veus debats en què l’opinió publicada no quadra amb l’opinió pública, i hauríem de poder parlar de tot i tractar la gent d’adulta.

—Com en els altres llibres, connecteu mites nacionals amb la realitat. Aquesta vegada, per mitjà de l’espasa de Vilardella.
—És al Museu de l’Exèrcit de París i va passar pel Museu d’Arqueologia de Catalunya. Durant l’edat mitjana pensaven que era una espasa de virtut, que si l’empunyava una persona virtuosa no podia perdre cap combat. Les normes dels duels entre cavallers establien que qui fes servir una espasa de virtut en quedava desqualificat, perquè feia trampa. Jaume I havia arribat a anul·lar alguns duels per aquest motiu. Ell tenia aquesta espasa, passava de pares a fills dels reis catalans. Potser explica per què no va perdre mai cap batalla… La teoria de l’espasa, molt estesa, acompanyava el relat del seu rei. Però com que no expliquem les nostres llegendes, mites i històries, la majoria de catalans saben què és Excàlibur, però no coneixen l’espasa de Vilardella. I aquesta, a diferència d’Excàlibur, és en un museu.

—També esmenteu la voluntat de Jaume I de fer una croada a Terra Santa.
—Jaume I no en tenia prou amb València i Mallorca i va voler fer una croada. Va buscar una aliança molt estranya amb els mongols que els seus consellers li deien que no sortiria bé. Ell va decidir que hi anava, però els vaixells no hi van poder arribar, hi va haver moltes tempestes i la major part de la flota va tornar a Catalunya. Alguns vaixells van arribar a Terra Santa, amb fills de Jaume I. A partir d’aquest fet real explico una part de la trama.

—En cert moment de la novel·la es diu que els barcelonins tenen tendència a oblidar derrotes i victòries. A quines concepcions errònies sobre Barcelona ens porta això?
—Ens ha passat una cosa que és pitjor que oblidar les derrotes: convertir les derrotes en victòries. “Resistir és vèncer.” Resistir no és vèncer, resistir és resistir, i vèncer és vèncer. Estem acostumats a idealitzar la derrota i el patiment. “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.” Hem de sortir d’aquest marc! El Primer d’Octubre teníem la victòria a tocar i no ho vam saber fer, entre més coses, perquè molta gent no es va creure que podria ser. I no va funcionar sense cap paper a terra i anant amb el lliri a la mà. Lligant-ho amb el llibre, si en compte d’anar amb el lliri a la mà, hi anem amb l’espasa, ens respectaran. Vaig ser corresponsal de l’Avui al País Basc i, fins i tot en els moments de violència política forta, els espanyols respectaven més els bascs que no els catalans. Si no et respectes, perquè sempre acotes el cap, no et respectaran.

—També és veritat que els espanyols van triar com a enemic interior principal els catalans, no els bascs.
—Sí, però els espanyols ens coneixen millor que nosaltres mateixos. Felipe González, en l’època d’ETA, va arribar a dir que el problema no era el País Basc, sinó Catalunya. Ells ho sabien. El Primer d’Octubre sabien molt millor que nosaltres què podíem arribar a fer. Són durs amb nosaltres perquè saben què podem arribar a fer i també perquè, si són durs, acotem el cap. S’acostumen a menysprear-nos perquè no passa res. El cas de Sixena és paradigmàtic, sembla que la Generalitat estigui del tot a favor de tornar les obres, però t’hi has de plantar.

—També hem tingut concepcions errònies de Barcelona quant al passat de la llengua?
—S’idealitza el passat. Quan Rodoreda torna de l’exili i li pregunten per Barcelona respon: “Recordo quan era catalana.” Hi arriba i es troba una ciutat espanyola. Quan era petit, el català en l’esfera pública a Barcelona era inexistent. El parlava molta gent, és veritat, però no hi havia mitjans ni res en català excepte el Cavall Fort, l’Avui i el Tortell Poltrona. El meu món era català intramurs. Quan sortia de casa tothom parlava castellà, era la llengua de relació amb gent que no coneixies. S’ha de tenir clar quan es fan discursos catastrofistes. Les meves filles viuen en un món on el català no sols és present a casa i a l’escola, sinó també a les ràdios, teatre, cinema, sèries, grans superfícies, llibres… No tenen la percepció que la mort de català sigui imminent.

—La situació és molt complicada…
—Ens hem de posar molt les piles, però no vull ser catastrofista ni optimista, sinó realista. Visc a Barcelona en català. A divuit anys vaig decidir que no parlaria mai més en castellà a casa meva i no el parlo. Quan algú no m’entén, ho repeteixo, i veig una pila de gent de fora que hi té interès. Un discurs tan pessimista és una molt mala posició. Això sí, hem de ser durs en la defensa del català, està en perill. Hi ha d’haver normes de protecció al nivell de les que protegeixen el tritó del Montseny, en l’hàbitat del qual no es pot entrar. Si hi ha zones on el català és hegemònic, la gent que no parla català no hi hauria de poder anar a viure. Si en una població on viuen cinc-centes persones catalanoparlants, n’hi portes sis mil que no el parlen, alteres aquell entorn, segurament de manera letal. A Gal·les s’han fet intents d’evitar que gent que parla anglès vagi a viure a zones on es parla gal·lès, perquè està molt fragmentat i fràgil.

—Però això va contra la llibertat de circulació i residència.
—Segurament és il·legal, sí. No sé com s’hauria de fer, però s’ha de protegir la llengua. Fa cent anys, en molts municipis de l’àrea metropolitana el català era hegemònic i ara és residual perquè hi ha hagut una alteració de la realitat artificiosa. Si ara decidim que cent mil catalans anirem a viure a Luxemburg, n’alterarem la realitat. A mi em semblaria bé que ells ens diguessin que podem anar-hi uns quants, però no tots. Tens llibertat de moviment, però hi ha d’haver uns límits, res no és innocu.

—Em pregunto si això no és contradictori amb allò que comentàveu de no assumir posicions catastrofistes sobre la llengua. No és partir de la base que seràs incapaç d’integrar en la catalanitat els nouvinguts? Que ets tan fràgil que estàs condemnat al replegament?
—No crec que el català pugui desaparèixer d’aquí a dues generacions o tres, però si no hi fem res segurament desapareixerà d’aquí a quinze generacions. Com es pot garantir? Amb un estat, però no el tenim. Per a evitar la mort del català s’han de fer coses radicals. Som un país d’integració de la immigració, fa segles que en rebem. Però ara el flux és molt gran, excessiu, no podem assumir-lo ni integrar tothom que ve per la incapacitat de la nostra població i administració. La prova és que hi ha menys places per a aprendre català que gent que s’hi vol apuntar. Això demostra, per cert, que molta gent s’hi vol integrar, però són massa en un període molt curt de temps i no tenim eines. I els hem de fer entendre que, si vols viure i treballar a Catalunya i no parles català, tindràs un problema.

—Però no tens un estat ni per a controlar la immigració ni per a establir determinades normatives.
—Al Quebec, la protecció de la llengua és superior. Els espanyols han de decidir si volen que el català, el basc i el gallec siguin llengües de l’estat i, per tant, que estiguin protegides com el castellà, o si volen que siguin llengües supeditades. Si no fan la feina, hi haurà gent que sempre voldrà la independència.

—Tornant a la novel·la, sorgeix la pregunta de si és legítim pactar amb el diable en segons quines circumstàncies. Ho és?
—Tothom ho faria per salvar un familiar. I en termes polítics, igual. Tendim a posar-nos unes barreres que els altres no ens posen. Pactaria la llibertat del meu país amb el PP i Vox? Naturalment. I si hi estiguessin a favor, els hi inclouria. M’interessen els objectius, no la manera com s’hi arriba, mentre sigui raonable. Fem cordons sanitaris que ells no fan. Posen al davant la seva prioritat i ja veuran com s’hi arriba. Nosaltres, al revés: tenim clara la manera de fer les coses, però no l’objectiu final. Als catalans ens perd l’estètica i el detall. No només volem guanyar, ho volem fer bonic. “L’estat català, si és així, no el vull.” Escolta, jo vull l’estat català. Una república catalana d’extrema esquerra la compro, ja ens barallarem després… Els espanyols tenen molt clar que volen la unitat d’Espanya, sigui monàrquica o republicana, de dretes o d’esquerres.

—Dieu que els catalans tenim moltes portes de l’infern –indrets que tenen noms relacionats amb aquest imaginari– perquè som un poble dèbil, que cau fàcilment en la temptació.
—Som un poble molt dèbil que s’acontenta amb ben poc. “He anat a un restaurant i la cambrera, que era estrangera, tenia un català perfecte!” Ens meravellem de coses que haurien de ser ordinàries. Som un poble fàcil d’acontentar i, per tant, fàcil de comprar. Si en alguna cosa estaven d’acord els bascs, del PP a Batasuna, era que el projecte econòmic no es tocava. Aquí coses tan elementals com aquesta costen.

—Volia acabar demanant-vos per la qüestió del poder, que també tracteu. Dieu que l’exercici del poder sempre té les mateixes regles. Quines són?
—Tenir el poder tu i que no el tingui un altre. A vegades els polítics no saben per què volen el govern, però saben que, si el tenen ells, no el tenen els altres. Em preocupa que molta gent molt vàlida no entra a la política per les dinàmiques que té, les xarxes, l’agressivitat ambiental… Hi ha molta gent normal que podria fer servei al país durant uns quants anys i no s’hi apunta. La gent prefereix l’anonimat, no ser crucificada per qualsevol cosa. En canvi, fa anys els polítics catalans eren de primer nivell, del color que fossin.

—No té un punt d’idealització del passat, això?
—No ho sé… Quan sopo amb amics i critiquen els polítics, els pregunto qui d’ells s’animaria a ser conseller, i a tothom li sembla un embolic. Qui hi acaba anant? El militant de torn que avui és regidor i demà diputat. És un sistema de vida i degrada la política. La politologia ha fet força mal, hi ha gent que fa una carrera per dedicar-s’hi. Abans un metge, un advocat o un farmacèutic anava a govern uns quants anys. Ara és una professió i això allunya la política de la gent.