20.11.2025 - 21:40
És el primer dia de fred de debò a Barcelona. Ha arribat de cop, i pel carrer encara es veu algun despistat que no s’ha abrigat prou. A la plaça del Nord de Gràcia, encara hi regeix el silenci de primera hora de la tarda abans que els nens surtin de l’escola. En un dels bancs, entrevistem el poeta i músic Max Codinach Sendra (Barcelona, 1999), que encapçala el projecte musical Gavina.mp3, guanyador del 24è concurs Sona9. Mentrestant, pren un cafè i fuma la cigarreta d’havent dinat.
A principi de mes, concretament, el 7 de novembre, quan tothom tenia els ulls posats en el llançament del nou disc de Rosalía, també es va publicar Sempre i per instint, el segon disc de Gavina.mp3. És un àlbum que, tot i desmarcar-se del primer, Molts ossos, molts estels, preserva l’imaginari únic que Codinach ha aconseguit de crear.
El 2021, Codinach va debutar com a poeta amb Els angles del vent (Viena Edicions, 2022), que li va valdre el IV Certamen Salvador Iborra.
El concert de presentació del disc el farà el 29 de gener a la sala Nau de Barcelona.
—S’escriuen igual els poemes pensats per a ser publicats o recitats que els que són pensats per ser musicats?
—Acabo parlant més o menys del mateix, però per fer una cançó hi ha tot de normes i límits que són útils i serveixen per a la creació artística. Quan penso una cançó, me la imagino amb una estructura concreta, i això amb els poemes no em passa. A vegades feia poemes molt llargs, uns altres molt curts, amb mètrica, sense mètrica… Amb els poemes escrivia per escriure, a raig. I, en canvi, amb les cançons he de triar què hi poso i què no, perquè no puc fer una cançó de quinze minuts. Abans de fer cançons, hi va haver el pas de fer poemes musicats. Això em va anar molt bé per començar a donar-los estructura. Però bé, em sembla que la intenció del que vull dir tant en les cançons com en els poemes és exactament la mateixa.
—Les lletres de les vostres cançons mostren una sensibilitat lingüística. Són lletres molt treballades.
—Això ho faig inconscientment. Bé, després quan hi penses veus que sí que hi ha cert pensament polític darrere, però a l’hora de fer-ho no hi ha cap acte polític sinó un reflex total del que sento. És el que em surt. Hi ha moltes maneres d’acostar-se a la música, i la meva va ser a partir de la poesia i la literatura. Suposo que això hi ha tingut a veure. Però crec que el que acaba quedant –per molt que la lletra sigui molt cuidada– són cançons, més que no pas poemes musicats, perquè en el projecte participa gent que ve de mons totalment diferents, un d’ells, la música.
—D’on us ve l’interès per la literatura i la poesia?
—És una cosa que em va interessar quan era adolescent, més enllà del futbol i els porros. M’omplia d’una altra manera. Va passar molt de temps d’ençà que vaig pensar que m’agradava llegir fins que vaig començar a escriure. Va passar molt de temps d’ençà que vaig començar a escriure fins que vaig decidir d’ensenyar-ho, i encara en va passar més fins que vaig ensenyar-ho als meus amics. Ha estat una cosa natural: va arribar-me i, a poc a poc, m’ho vaig anar fent meu.
—Us sentíeu una mica fora de lloc, essent un adolescent que llegia i escrivia poesia?
—En realitat jo ja veia que hi havia molta gent al món a qui agradava llegir o escriure, però com que el meu entorn se sustentava en el futbol i els porros, era una cosa de la qual no parlàvem, perquè no la compartíem. Fins i tot, a mi mateix se’m feia estrany que formés part de la meva personalitat o de la meva vida. Al principi, escrivia i penjava coses a Instagram i tothom se’n reia. Amb estima, però se’n reien, perquè no entenien que jo fes allò, no els encaixava amb la meva persona. A poc a poc, la gent s’hi va anar acostumant i, alhora, vaig anar trobant gent que també ho feia.
—Suposo que en la música també heu trobat aquest tipus de gent més afí als vostres interessos, perquè és una cosa molt més col·lectiva que no pas la poesia.
—Exacte, passes a ser un col·lectiu. De fet, quan escrivia poesia em passava que, tot i haver guanyat premis i que m’havien publicat un llibre, ningú no em deia: “Què? Com van els llibres?”. Per a ells, era una fília meva. En canvi, amb la música sí que trobo que és una cosa que forma part de la meva personalitat i que allà on vaig la gent s’hi interessa.
—Els temes de què parleu han canviat, ara que ho ensenyeu i que la gent ho escolta?
—Per sort, quan vaig començar a fer música i quan la gent va començar a escoltar-me ja feia molts anys que escrivia i que més o menys podia defensar el que feia. Ara, si m’arriba a passar això fa vuit anys, hauria estat dramàtic. Tots aquests anys que he anat escrivint i no ho he ensenyat m’han servit per a fer les coses malament. El que ensenyo ara és una mica millor.
—En una entrevista comentàveu que havíeu entrat en el món de la música perquè el dels poetes era molt avorrit. Ara que ja fa un temps que esteu en el de la música, quina valoració en feu?
—He fet esforços per no entrar-hi gaire [riu]. No vull entrar en aquesta vida que pots tenir si ets músic i només et relaciones amb gent de l’escena. El món de la poesia, per a mi, era un món molt tancat que per molts motius continuava essent un món d’homes de seixanta anys que es pensaven que ho feien superbé. Me’n vaig cansar molt. Era una cosa molt pura, no m’hi acabava de trobar a gust. Hi havia molt de contrast: podia estar amb els meus amics i, de cop, anar a un recital de poesia i trobar-me amb quatre homes amb corbata. En canvi, amb la música això no m’ha passat, perquè tota la gent de qui m’he envoltat són gent que tenen molt a veure amb mi. Ara, tot el que té a veure amb la indústria i l’escena em sembla perillós. És fàcil de perdre-t’hi. El món de la poesia és petit i avorrit, però saps com sortir-ne.
—Què us fa mandra, del món de la música?
—Més que mandra, em fa por. Penso que com menys íntima sigui la relació amb el circuit i amb aquesta manera de viure, més protegida tindré la pulsió artística, perquè des de fora es veu un cert pervertiment artístic. Tot i que potser sembla que hi he entrat molt ràpidament, ho vaig fent amb comptagotes. No em relaciono més del compte.
—Amb les lletres, aconseguiu fer imatges boniques que, en realitat, són crues, incòmodes o tràgiques, fins i tot.
—És que per a mi, en tota cosa bonica –sempre que no sigui una imatge superficial i hi hagi emoció– també hi ha coses que no ho són tant. També passa al revés: en qualsevol lloc pots acabar trobant una mica de bellesa, d’innocència. La idea de les lletres és això. Mentalment, quan faig una lletra que veig que va cap a un lloc molt bonic, hi poso l’altra cara de la moneda.
—Generalment, no s’escriuen cançons tristes més enllà de les ruptures i, sovint, quan se’n fan, tendeixen a caure en la cursileria. Per què creieu que passa?
—Per a mi, que una cosa sigui cursi vol dir que és senzilla. Per exemple, per dir que hi ha dues persones fent-se un petó, podries dir: “Hi ha dues persones a la plaça, es fan un petó, somriuen i se’n van.” Això és cursi, perquè dius una cosa que ja han dit milions de persones i t’acostes al que passa d’una manera molt superficial. En canvi, si intentes pensar que el moviment que fa la noia quan se’n va és perquè ho vol deixar, ja no és tan cursi. Si, a més, penses que el vol deixar perquè li recorda el seu pare, i el seu pare és mort, encara és menys cursi. I, de fet, la realitat segurament serà la tercera opció, perquè normalment no et fas un petó, rius, te’n vas i ja està. Amb les lletres intento fer això. Si ho aconsegueixo és gràcies a haver estat molts anys escrivint, pensant què volia dir i descartant moltes coses molt cursis. Però sí, sí, en general m’interessa el que no es veu d’entrada.
—Us costa més compartir les coses bones que no les dolentes?
—Tinc una fòbia molt gran a les coses cursis, potser per això em costa parlar de coses boniques. Crec que no parlo només de coses tristes, sinó que ho barrejo tot i en destaco la part negativa. Però parlo de coses boniques! Per exemple, a “Ciutat” parlo de coses molt boniques, però el resum és que no tot és perfecte, perquè res no ho és. O a “Ho sento molt”, per exemple, dic: “Ho sento molt/ t’estimo molt”. Per a mi això és una cosa molt bonica, però també en destaco el penediment.
—Alhora, són lletres que aboquen certa nostàlgia, però no sabria dir de què.
—És que crec que és una nostàlgia del que no és. Contraposar idees, situacions i emocions fa que acabis pensant molt en allò que no és, i això crea aquest sentiment de nostàlgia. Crec que és una cosa que ens passa molt a la nostra generació. Fa cent anys, si naixies a Huelva, cuidaves quatre vaques i et mories a Huelva. Ara, en canvi, sabem fins i tot com viu una nena de set anys al Japó, per exemple. Tota l’estona som en un món molt gran, molt dissociat i molt poc arrelat, per això és fàcil pensar amb els fantasmes del que no és.
—També trobo que és molt generacional de la vostra música fer ballables cançons que clarament evoquen sentiments d’esgotament, de rendició, de desorientació…
—Sí. Té a veure amb això de ser una generació que no s’acaba de trobar. Alguns prefereixen lligar-se els penis i les vulves i tornar a la religiositat, i alguns altres intentem rascar esperança on no n’hi hagi, o aferrar-nos a qualsevol cosa que anem trobant per anar tirant.
—Fent vers, hauria estat bastant natural que haguéssiu acabat fent rap. En canvi, heu tirat pel pop i el “post-pop”, tal com l’anomeneu vosaltres. Per què?
—De fet, de rap en vaig fer molt, però per sort era l’època que encara no ho publicava!
—Ho teniu enregistrat?
—Sí. Tinc coses al mòbil i una cosa que encara és pitjor: molts col·legues meus tenen coses que jo no tinc. Parlem de quan tenia catorze, quinze i setze anys, i són cançons molt dolentes… Són amics que he de conservar i mirar que no s’enfadin mai amb mi [riu]. A més, les cançons eren en castellà, perquè no teníem cap referent en català. Era divertit. Com que els referents del meu imaginari van anar evolucionant, quan em vaig posar a fer música em va sortir el pop. Així i tot, el projecte de Gavina.mp3 és prou ampli per a tornar a fer alguna cosa com el rap si surt en un futur.
—De Sempre i per instint es diu que és un disc que cavalca entre el món de la infància i la vida adulta. Aquesta és una idea molt ben plasmada a “Sempre instint”.
—Sí. Aquesta cançó ve d’una cosa que jo feia molt quan era petit, que era tancar el llum del passadís i anar corrents fins al llit, perquè, com que era tot fosc, em feia por que hi hagués algun fantasma. En realitat, que un nen petit tingui por de la foscor i es pensi que hi ha un monstre és una cosa molt pertorbadora. Són pors irracionals que si les pensessis cinc segons t’adonaries que són una ximpleria, però aquest tipus de pors les tinc ara, també. Alhora volia agafar el concepte d’instint i intuïció com a motor artístic. Jo no m’identifico gens amb tot aquest auge que hi ha ara de l’espiritualitat, també en gent d’esquerres. No ho entenc. En canvi, sí que crec en la intuïció pròpia. Per mi, aquest disc havia de ser molt intuïtiu, perquè jo no tinc estudis musicals, i espero que el projecte en general ho continuï essent. Per mi, la fe és creure en el que fas, en la gent amb qui ho fas, de la manera que ho fas i dient el que vols dir. Per exemple, vam tenir l’oportunitat de fer el disc amb discogràfiques i vam decidir que no perquè intuíem que no volíem anar per aquí. Tot això és el que envolta el disc, però després evidentment cada cançó té el seu món.
—En aquest disc feu un retrat de la ciutat, però sense romantitzar-la. Què us sembla interessant, de la ciutat, que la faci tan inspiradora?
—La imatge de ciutat que va sortint al llarg del disc la relaciono amb Barcelona perquè és on m’ha passat tot: és on he crescut, on he viscut, on he estimat… A més, és un lloc de molts contrastos, perquè tot allò bo que et dona, també t’ho pren. Em sembla un exercici interessant veure com la ciutat afecta les relacions humanes com si la ciutat fos una cosa que es mogués, que tingués vida pròpia.
—I amb Barcelona, quina relació hi teniu?
—Barcelona està en una transformació molt bèstia. Jo encara sóc molt jove, però recordo la Barcelona de fa quinze anys, i no hi tenia res a veure. Recordo la d’en fa set, i tampoc. Vull dir, fa exactament set anys anàvem a un bar d’aquí al costat on les cerveses costaven un euro i on podies fer el que volies. Ara ja no pots ni fumar-te un cigarro, la cervesa val dos euros i mig i no pots ser més de tres en una taula. No ho suporto. Em costa molt d’entendre tota aquesta dèria d’ara. Això de “Barcelona posa’t guapa” o el “Pla endreça” és una cosa exagerada. Som bojos. Però bé, també té coses bones i sempre hi ha maneres d’esquivar tot això i buscar una altra manera de viure la ciutat…
—Parleu de què parleu, tot s’acaba reduint a l’amor?
—És el que mou el món. La gent diu que el món el mouen els diners o el poder. Per desgràcia, potser és veritat i anem cap al domini i la possessió, però a tots ens mou anar cap a un lloc. A mi m’agrada anar cap a les meves parelles, cap als meus amics, cap a la meva família i cap a qualsevol cosa que s’assembli a la llibertat o l’alegria.
