El Debat Constituent és en la part més transcendental, la participativa. D’ençà de final de maig, tothom que vulgui pot dir la seva sobre com voldria que fos el futur polític i social de Catalunya. En primer lloc, cal registrar-se a l’aplicació per a poder obtenir una identificació amb què accedir a les preguntes que hi ha a la web, repartides en set àmbits temàtics. Per a aprofundir en les preguntes i respostes abans de contestar el qüestionari, hi ha materials a la web i també s’organitzen debats participatius arreu del territori.

Conversem amb Gabriela Serra, membre de la coordinadora d’enteses i ex-diputada de la CUP, sobre en quin punt és la iniciativa i de quina manera pot ser útil a curt termini i llarg. Juntament amb Lluís Llach, avui presenta la fase participativa del Barcelonès en un acte. Parlem també sobre l’actualitat política i sobre tot allò que pot fer la ciutadania ara per ara. “Hem de fer independència cada dia”, diu.

El Debat Constituent és en la fase participativa i es pot contestar el qüestionari sobre el país que volem. Com va la participació?
—La part participativa tot just es va obrir abans de l’estiu i ja tenim uns 1.500 inscrits a la web. Entre les vacances i la pandèmia, ha estat molt mala època, però volem que la participació creixi tant com pugui. Allargarem el termini, que era fixat pel desembre. Ara coincideixen les noves presentacions i creacions d’enteses a municipis amb els debats participatius. Ens centrem en la dinamització d’aquests debats pel territori on calgui fer presentacions per conformar noves enteses. Al principi, pensàvem que tot seria més fàcil, però ens hem trobat que, com gairebé sempre en aquest país, ho fem amb espardenya i cantimplora.

Per què?
—No tenim cap mena d’ajuda financera oficial ni de cap força política. Tot s’ha fet per aportacions individuals i esforços col·lectius, pensem en iniciatives per a recaptar fons i fer difusió. Els debats participatius que es fan ara, organitzats per les enteses, són convocatòries en què es fan aclariments perquè la gent sàpiga ben bé què es demana i què implica cada resposta. És un debat, no es tracta d’arribar a acords. Després, la resposta als qüestionaris és individual i confidencial.

Quines qüestions són més tractades i discutides?
—El primer qüestionari tenia vuitanta preguntes. Però quan les enteses van agafar la direcció, es va discutir i vam passar a cent quaranta-cinc. Segons les sensibilitats, s’han vist encerts o entrebancs en cada matèria. Hi ha preguntes que jo no hauria posat, però tot ha estat consensuat, i el consens implica una aprovació amb diferents graus de satisfacció. Volem debatre per definir uns trets bàsics de convivència a tenir en compte quan es pugui fer una constitució. El criteri de les preguntes no és el de mantenir allò que hi ha ni tampoc d’anar enrere, sinó de mantenir els drets aconseguits, però anar molt més enllà. No hi ha cap proposta regressiva, tot és progressiu.

Per exemple?
—La primera pregunta: “Quina és la forma d’estat que creieu més apropiada per a Catalunya? Estat independent en forma de república, estat federat dins l’estat espanyol, estat lliure associat amb vincles constitucionals amb Espanya o estat confederat amb uns altres estats.” Hi ha opcions diferents, però tot va més enllà d’això que tenim. Per la monarquia no es demana perquè seria regressiu…

En aquesta línia, heu explicat que hi ha drets pels quals no demaneu, com la llibertat d’expressió.
—Sí, o si els immigrants han de tenir drets. Els immigrants tenen drets, es demana, en tot cas, quina quantitat o modalitat de drets han de tenir. L’altre criteri que tenim és el del desacord. No es pregunta si hom està a favor de la llibertat d’expressió, però sí què conté aquesta llibertat d’expressió. S’han de permetre les manifestacions i expressions racistes? No demanem si hem de tenir un estat democràtic, sinó quin model d’estat democràtic volem. No demanem sobre si ha d’haver-hi separació de poders, sinó com s’ha d’articular. Els tres criteris són progressivitat, desacord i integralitat. Totes les preguntes tenen a veure amb els diferents àmbits de qualsevol constitució. No demanem quin ha de ser el salari mínim, però sí si la constitució ha de recollir una renda bàsica universal o no. Ningú no està obligat a respondre-ho tot. Cadascú pot entomar el qüestionari amb aquelles matèries que conegui o que pugui aclarir en aquests debats o en els materials de la web. Quan fem el Fòrum Cívic i Social, totes les respostes es computaran.

Després, l’objectiu final és d’arribar al parlament. Restarà en mans dels polítics.
—Sí, però hem de veure totes les possibilitats de joc. No som en un procés constituent, no pretenem de fer cap constitució perquè no ens correspon. Tenim el continent: volem una Catalunya millor. Però per què no discutim el contingut? Hi ha gent a favor de l’ampliació del Prat i gent que s’hi oposa. Per què no comencem a discutir continguts i veiem què diu la ciutadania? Fins ara, tan sols hem comptat substancialment els que diuen que sí a això i no a allò, però hem comptat els que diuen que sí a aquesta manera de fer justícia? Hem discutit i posat sobre un paper com volem que siguin triats els jutges? Té una part creativa i d’aprenentatge: tancar els ulls i pensar quina Catalunya t’agradaria. T’aboques a debatre i proposar-te qüestions en què potser no havies pensat. La gent ha d’entendre que no és un gran esforç de temps. I una vegada t’has inscrit, et pots reunir amb amics o amb l’associació de veïns per debatre i respondre el qüestionari. Les enteses convocaran debats, però tothom pot fer-ne d’autoconvocats.

Parleu d’allò que pot aportar el Debat Constituent per a fer un país nou, però quina aportació pot fer en el moment polític actual?
—Els nostres dirigents tindrien molt poca sensibilitat política si no donessin un cop d’ull a què diu una part important de la ciutadania, si la participació és significativa. Veient els resultats del qüestionari, algunes forces polítiques poden fer propostes en seu parlamentària. Hi pot haver organitzacions que, amb els resultats a la mà, puguin tenir en compte que tantes persones volen que solament hi hagi un mandat per als càrrecs electes, per exemple, i vulguin fer seus alguns posicionaments i començar a lluitar-los.

De quina manera pot ser una eina a llarg termini per al procés d’independència?
—No podem esperar a ser independents per dir que no volem l’ampliació de l’aeroport o les olimpíades d’hivern espanyoles. Hi ha aspectes amb què no podem esperar, perquè si no, quan siguem independents, ja no hi haurà opció. No cal esperar per a fer una banca pública catalana, si això surt d’aquestes enquestes. O per a frenar la contaminació atmosfèrica. Hi ha qüestions que es poden vehicular com a elements de lluita i resistència, i això és important perquè ens ajuda a configurar quina Catalunya volem. Personalment, no vull una Espanya en petit.

Dieu que pot ser útil a curt termini, i també llarg, per a construir un nou estat. Però ara per ara no hi ha cap moment de ruptura a l’horitzó.
—Una de les coses que preveia la llei de transitorietat era obrir un procés constituent participatiu. Per això, el president Torra recull aquesta proposta i parla de tirar-lo endavant. Després, ja sabem que les coses es van anar espatllant amb judicis, presos, detinguts, exiliats… Ens podríem haver fet enrere, però som tossuts i tossudes. Malament, si quan venen mals temps, deixem coses a la reserva. Tenim la tossuderia de construir democràcia participativa, de sentir-nos poder constituent de veritat. El poble és el poder constituent, que ha de normativitzar el poder constituït, que són les institucions. Això s’ha capgirat. Solament el fet que un sector important recuperi aquest poder constituent i digui: “Nosaltres podem dir allò que volem i ho lliurem als que han de tirar aquest país endavant”, ja és un exercici prou interessant.

Quin paper hi han de tenir, els partits?
—Una de les pretensions és que sigui tan transversal com es pugui, i per això no es va posar com a objectiu buscar el suport dels partits. Però ara que ja hem obert la part participativa, la comissió de relacions institucionals començarà a fer contactes amb diferents organitzacions, institucions i forces polítiques perquè els seus membres hi participin. El juliol vam fer una trobada amb molta participació de membres d’organitzacions, de Comissions Obreres a Escoltes Catalans, passant pel SEPC.

Ara us demano com a Gabriela Serra, no com a membre de la coordinadora d’enteses del Debat Constituent: com veieu la situació política?
—Som en un moment de desconcert espectacular perquè després de l’esforç d’anar a una campanya electoral nova, després de l’angoixa i espera per a tenir un executiu, després del període de pandèmia, tothom s’esperava un govern que governés, i ens trobem que hi ha massa ball de bastons. No vull creure que tot això és un vel per a tapar els problemes de debò. L’agudització de la crisi econòmica que ja teníem serà espectacular. Els diners de la Unió Europea ens deixaran lligats de peus i mans per a moltes coses i no aniran precisament a qui els necessita. A més, es juguen la lleialtat i la fidelitat de la mobilització de moltíssima gent. L’Onze de Setembre ha estat una demostració que el suflé no es desinfla, però no vol dir que no estigui tocadet. Va ser una alegria, però ara tenim tretze joves encausats i la fiscalia ha tornat a recórrer contra el cas de Tamara Carrasco. El parlament ja pot donar medalles… Entenc el gest, no vol dir que hi estigui d’acord, però després arriben aquestes notícies i és inacceptable. I hi ha coses que sorprenen, com ara la baralla amb la taula de diàleg.

Què en penseu?
—Junts, des del primer moment, va denunciar la taula de diàleg i va dir que no s’havia de dialogar ni anar a fer acords autonòmics, d’obres i de diners. Però, mentrestant, el vice-president Puigneró se’n va a Madrid i acorda el pla de l’ampliació del Prat. On eren, l’amnistia i l’autodeterminació? Com és que ara diuen que la taula de diàleg no anirà enlloc? Aquesta no anirà enlloc, però en l’altra vas anar a negociar quan havies dit que no s’havia de fer el peix al cove. Fa poc, Jordi Sànchez va dir que, a la taula de negociació, hi havia d’anar la representació de tots dos governs. Ara diu que no. Em costa d’entendre que no ho haguessin acordat prèviament. Aquestes coses causen desencís, sensació d’engany i cansament, desconfiança… La gent veu que això és un joc.

I com veieu la taula de diàleg en si?
—Falla la primera premissa: si Catalunya diu que la primera cosa que s’ha de parlar és l’amnistia i l’autodeterminació i Sánchez diu que d’allò de què no s’ha de parlar són aquestes dues coses… Aleshores? Ens diu que serà per discutir el Prat, la fàbrica de bateries… Si és per això, no calia tanta parafernàlia.

Heu parlat d’ERC i Junts. Què en penseu, de la CUP?
—Crec que la CUP va fer un gest arriscat quan va donar el vistiplau per a l’elecció del president. Haig de pensar-ho i veure-ho més, però no sé si els acords a què van arribar pagaven la pena. Una cosa és donar el vot per l’elecció d’un president, una altra, donar suport a un govern, i una altra, formar-ne part. Per a resoldre una situació d’impàs, pots votar el president i l’endemà començar-li a fer la vida impossible, sense compromís. Una altra cosa és fer un cert reconeixement. Quan signes certs compromisos i t’has lligat a dir que d’aquí a dos anys parlarem, hi ha un risc molt gran. Per sort, no vam arribar a fer un pacte de govern, com Junts. La CUP té una postura molt complexa en aquests moments, i haurem de veure quina serà la resposta. Em sembla lògica l’actitud de tenir un sí molt tebi a la taula de diàleg. Que no sigui dit que no volem dialogar, això és sensat i necessari.

Aquesta voluntat sempre ha estat clara.
—És que el dia que arribi la independència haurem de dialogar moltes coses amb l’estat espanyol. Coses com si posarem una frontera, com ens repartim la Renfe, la gestió de l’aeroport, l’electricitat… Però negar-se al diàleg com a principi no ho comparteixo.

És diferent dialogar en la situació actual que en una com la que exposeu o en una en què hi hagi alguna carta sobre la taula per a negociar.
—Les cartes, les hem de buscar. La taula de diàleg no pot funcionar si no hi ha un poble mobilitzat darrere. Quan dic que hem de tenir els carrers plens no vull dir que cada dia hàgim de tenir 400.000 persones al carrer. Hem de tenir la ciutadania mobilitzada en el dia a dia, i aquí hauríem de ser valents. Per què no exigim una banca catalana? Per què no exigim companyies d’aigua o electricitat d’aquí? I per què no deixem de fer col·laboracions amb moltes coses de l’estat a casa nostra? Hem de canviar la nostra quotidianitat, i això no comença ni acaba en una manifestació, que és l’expressió del desencís o de la proposta. Això és pesat i demana implicació personal. Però que algú es pensava que la independència era de franc? Algú es pensa que la llibertat o la democràcia són de franc? No ho han estat mai, que ens ho preguntin a la meva generació. Pensem que la consecució de les coses és eterna, i no. Has de ser constant per a mantenir-ho.

Si ningú no ho vehicula, com es pot aconseguir de coordinar tantes accions individuals?
—Una de les possibilitats d’aquest Debat Constituent és aquesta: algú pot recollir el guant d’algun posicionament multitudinari? Alguna organització política, veïnal, sindical, ecologista? I ajudar a mobilitzar aquesta gent. Em preocupa aquest discurs perillós i tan sentimental de “primer la independència i després ja veurem”. Quin país faràs, després? Què et quedarà? La independència l’hem de construir cada dia, i cada dia hem de tenir un pas més de sobirania. Un país com el nostre, que no produeix ni el 40% dels aliments que necessita o que no és capaç de generar l’energia elèctrica que necessita, ja pot parlar d’independència. El dia que vulguem desconnectar, podrem perquè ho tindrem construït. I no pot esperar. No podem esperar amb l’aeroport per no barallar-nos amb Junts, perquè hipoteca el futur de la nostra gent. Hem d’anar creant independència, autosuficiència. Si no, hi ha coses que no les podrem fer perquè ja no hi haurà marxa enrere. Hem de fer independència cada dia.

I el moment de trencament?
—Arribarà. Fins i tot dins l’àmbit independentista diuen que estem massa bé, que no podem comparar això que passa amb uns altres processos perquè no estem tan malament. Posem-hi un punt i a part, a això. El mitjà termini que ens ve no és per tocar campanes. Si no anem amb molt de compte, contraposaran drets amb drets. La patronal catalana parla dels 80.000 llocs de feina al Prat, que són mentida. En quants anys i en què? Però juguen amb l’emoció: “Ecologistes, sereu capaços d’impedir això?” Hem estat fabricants de teixit i podíem competir amb Anglaterra i Escòcia i ara no som capaços ni de produir màscares. Per què no invertim en això? Què volem, més turistes? Per què volem més avions si ens calen més trens? El qüestionari ens ajuda a pensar en tot això.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.