Gabriel Fiol: “Com a magistrat ho feia tot en català. No s’havia vist mai enlloc”

Gabriel Fiol Gomila (Es Castell, Menorca, 1950), fins ara president de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, s’acaba de jubilar. És una jubilació forçada, perquè ha fet setanta-dos anys, que és l’edat màxima fins a la qual els jutges poden exercir. Diu que es troba en plena forma i que, si fos per ell, hauria continuat fent feina. El magistrat Fiol és l’únic del país que ha fet en català el cent per cent les sentències dictades d’ençà de final de segle. Totes. Sentències, provisions i interlocutòries. És per això que alguns l’acusen de catalanista i més coses, i és per això que, de tant en tant, el recusen. La darrera vegada va venir d’una associació que defensa que l’escola s’ha de fer en castellà a les Illes.

Fiol va començar la carrera de jutge a Ripoll, l’any 1976, quan va aprovar les oposicions. Ara que mira enrere diu que se sent orgullós d’haver començat a fer feina a dotze anys, com a repartidor de pa. També ha fet de cambrer i de grum. Estudiava per lliure i s’anava traient els cursos.

Parlem amb el jutge a Ciutadella. És el dia de Reis i anirà a dinar amb la filla i les nétes. Gesticula prou, però parla tranquil. Diu que la tranquil·litat és una qualitat que han de tenir els jutges, que no poden ser ni impulsius ni esvalotats. No debades, a l’Audiència de Palma té bona fama entre els advocats, perquè diuen que els deixa parlar, sense interrompre’ls gaire.

En aquesta entrevista, el magistrat diu que els catalans tenen dret de decidir si volen ser independents o no, i que, per tant, hi ha lleis que s’han de canviar. Començant per la constitució espanyola.

—Què fareu ara, jubilat?
—Jo hauria continuat, però he arribat a l’edat límit. Em consider jubilat, però no retirat. Tindré oportunitats de continuar actiu. El meu fill és advocat, si em demana una mà d’ajuda, li puc donar. La meva filla és arquitecta i en qüestions d’ordenació del territori, planejament urbanístic, a vegades també em demana ajuda. Crec que estaré ocupat, però, professionalment, ja sóc classe passiva.

—Sou conegut com el jutge que ha fet pràcticament totes les sentències en català d’ençà del principi de la carrera.
—A Ripoll, que va ser la meva primera destinació, no. Sí que hi feia els judicis en català, perquè la gent, en el bressol de Catalunya, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Sant Hilari Sacalm, era eminentment catalana. El fiscal era de Jaén, li traduíem i ja està. Parlem de l’any 1976, quan encara no hi havia hagut ni la llei de reforma política. Feia pocs mesos que Franco era mort. Va ser a final del segle passat que vaig començar a dictar les sentències en català.

—Per què ho vau fer?
—Ho vaig proposar al tribunal. La sala la formàvem cinc magistrats, dos dels quals castellanoparlants, però tots, el tribunal compacte, vam trobar que seria interessant. Jo no havia escrit mai en català, òbviament, per la meva edat, no n’havia après a l’escola, però va ser com aprendre a caminar. Em vaig imposar de fer-ho tot, al cent per cent: provisions, interlocutòries i sentències. Tot el que passava per les meues mans, com a magistrat ponent, ho feia en català. I ho hem mantingut fins ara.

—No es feia enlloc més, això?
—No s’havia vist mai enlloc. A partir de la llei de normalització lingüística, alguns jutges dels tribunals de Catalunya van començar a posar sentències en català, però mai al cent per cent. La Generalitat també ho fomentava amb una política de subvenció econòmica si es feien un nombre determinat de sentències en català. Hi ha hagut gent que a Galícia, al País Basc, a la Vall d’Aran, en aranès, però esporàdicament… Fins i tot, la sala civil i penal del Tribunal Superior de les Illes Balears n’ha fet alguna.

—Què fèieu quan la persona jutjada o una part era fora del territori de parla catalana?
—Traducció. Però no sempre. Com ho plantejàvem? La llei diu que tens el dret d’emprar la llengua pròpia de la comunitat autònoma, en aquest cas, la catalana, sempre que es donin dos factors: que no causi indefensió a la part i que no hagi de sortir efectes fora. En el moment que no sortia efectes jo les podia enviar a Madrid en català. I ho he continuat fent. Les meves sentències van a Madrid en català. Si ells volen una traducció, tenen un equip de traductors. Quan em demanen causa d’indefensió me l’han d’explicar, me l’han de raonar i motivar. No ha de ser un simple caprici. No pot ser que em diguin “perquè m’agrada”. No, no, m’ha de dir per què no ho entén. A un advocat de fora que fa la defensa aquí, l’hi traduesc. A una persona jurídica, no, perquè tenen els seus administradors i representants legals…

—Ara us heu jubilat i no us prenen el relleu.
—Hem anat cap arrere, com els crancs. Deu fer una vintena d’anys que vaig participar en una taula redona a la Generalitat de Catalunya, amb el Consell General del Col·legi d’Advocats, etc. Hi havia un jutge català, un d’aranès, una de gallega, una de basca. I hi ha la intenció, però no es fa al cent per cent.

—El personal administratiu del jutjat també ha de saber la llengua?
—Com que no hi ha hagut transferències a les comunitats autònomes, els funcionaris de justícia són de l’estat. Per tant, quasi tots empren el mèrit del català per tenir més punts i poder passar davant un company, i tenen el títol guardat dins un calaix.

—Us han titllat de catalanista.
—Sí! Molta gent.

—I ho sou, catalanista?
—Jo empr la meva llengua perquè tenc dues llengües cooficials i tenc el dret d’emprar-les totes dues. La meua llengua és la catalana. Ara, d’aquí al fet que jo sigui catalanista, en el sentit pejoratiu que ho empren… Hi ha sentit i sentit.

—…
—És a dir, escric en català i som catalanista? Sí. No s’han de confondre les coses. Deix de ser espanyol perquè sigui independentista? No. Què a mi m’agradaria que Catalunya fos independent? Sí. Però això no vol dir que no sigui espanyol, ni un jutge espanyol.

—Però sí que voldríeu que Catalunya fos independent?
—Sí. Aquí hem de matisar. No és que m’agradaria que Catalunya fos independent. El que m’agradaria és que el poble català pogués votar lliurement si vol ser independent o no. Aquest matís és important. Ara no em posis el titular: “Catalunya ha de ser independent.” No. M’agradaria que el poble català decidís el seu propi destí.

—Amb la legislació actual no ho pot fer.
—No ho pot fer. Però la legislació és una cosa política. Ho han de fer políticament.

—La constitució és inamovible?
—La constitució es pot tocar i s’hauria de tocar. Però no estan per la feina. Si ho pensam bé, tota la gent menor de seixanta-dos anys no l’ha votada.

—I es podria modificar per permetre referèndums?
—I més coses. S’ha de fixar molt clarament quin és l’estat de les autonomies. I quins drets tenen les autonomies. Sobretot, les històriques. Estic pensant en Galícia, el País basc i Catalunya.

—Ara que ja no sou jutge en exercici, sou més lliure per a dir coses?
—Sempre he dit el que he considerat que podia dir. No he tingut por mai de res [riu]. No responc mai qüestionaris escrits. Va venir el Diari de Mallorca, va venir IB3, va venir el diari Menorca, i ara vosaltres. No deman mai un qüestionari previ. Hi ha gent que ho fa, vol respondre les preguntes per escrit. A mi se’m pot preguntar el que es vulgui. Jo després, respondré o no, i agradarà o no. Això són figues d’un altre paner [riu].

—Darrerament, hi ha hagut gent que us ha recusat per la qüestió de la llengua.
—Els de PLIS, Educación, por favor.

—Un jutge, quan el recusen, què en pensa?
—No puc parlar pels altres… Jo he fet una carrera de quaranta-sis anys, set mesos i vint-i-cinc dies. Ni he deixat de dormir, ni m’he preocupat mai per un assumpte. Els darrers vint-i-sis anys, he fet alta cirurgia. He duit temes de planejament urbanístic, temes d’expropiació forçosa, temes de mesures de foment, controlant tota l’administració, estatal, autonòmica i local. Conflictes entre administracions, disposicions generals… Si hagués de perdre un vespre sense dormir, no viuria. Resolc el meu plec, faig la meva intervenció quirúrgica, oper del cor, acab l’operació i me’n vaig a casa i torn dormir. I a casa continuu escrivint sentències. Però és que l’endemà, he d’agafar un altre assumpte per deliberar amb els meus companys i tenc molts temes molt conflictius. Alguns són de tributari, impost de rendes de persones físiques, d’IVA de societats que són a vegades, jurídicament, molt complicats. I també mals de llegir per les parts en català perquè estem acostumats al fet que tota la terminologia jurídica és en castellà. No deix de dormir. Per tant, em van recusar? Mira, en aquest cas del PLIS (Profesores Libres de Ingeniería Social) no hi ha cap causa de recusació. Cap ni una. Per què em van guardonar amb el premi Agustí Juandó i Royo? D’acord. Que tinc el Gabriel Alomar Villalonga? D’acord. I què passa? Aquests premis són perquè he intentat donar suport a la nostra llengua. No és cap mal. Per tant, no em poden recusar per això.

—Aquest és un exemple de com la justícia es fa servir per aconseguir coses que políticament no s’aconsegueixen. Això passa perquè hi ha jutges proclius?
—No. Crec que és al revés. És a dir, políticament s’haurien de frenar certes coses. No s’haurien de judicialitzar. Tenim un cas a Menorca, que no té res a veure amb la llengua. Fa uns anys es va plantejar la possibilitat que Fornells s’independitzés del Mercadal, com ja havia passat amb el Migjorn Gran. En aquell moment, hi havia dos grups polítics al Consell. Sis d’un grup i cinc de l’altre. M’és igual el grup que fos. Uns van votar en contra i els altres es van abstenir. Els que fomentaven la independència ho van judicialitzar i van perdre. Nosaltres vam confirmar la resolució administrativa del plenari del Consell Insular. Però hauria pogut passar al revés. El cas és que no hi havíem d’haver arribat mai que els tribunals ens pronunciéssim.

—Ara passa que qualsevol govern aprova una llei i si a l’oposició no li agrada, la recorre.
—Sempre ha estat així. Tot el valgamdéu que hi va haver a Catalunya arran de la no aprovació de la modificació de l’estatut va sortir d’aquí. Resulta que hi havia articles de l’estatut d’Extremadura que eren idèntics als que va recórrer el PP a Catalunya. Però tornant al tema del català, hem anat molt enrere. Per exemple, a la primeria, fa molts d’anys, potser em demanaven tres o quatre traduccions, bastant raonades, i ara, els darrers dos anys, a partir del 2017, va començar l’escalada. I no parlem del 2019, el 2020, el 2021… De les tres o quatre van passar a una vintena.

—La judicialització de la política, quan passa més, quan governa la dreta o l’esquerra?
—No he notat la diferència. No l’he notada, però des del punt de vista periodístic, llegint opinions, sembla que passa més quan governa l’esquerra. Hi ha més impugnacions. La dreta té més tendència a anar als tribunals.

—Sap perdre menys, la dreta?
—Podria ser això, però jo no ho he viscut en l’àmbit judicial. Ho dic més com a ciutadà a peu de carrer.

—Entre les sentències delicades que vàreu dictar, hi ha la de l’esbucament de la casa de la germana del rei emèrit espanyol a Porto Pi. Vàreu rebre pressions?
—No vàrem tenir pressions, però vam tenir moltes dificultats d’execució. Aquestes persones van demanar una llicència d’obres i els la van denegar. I ells van recórrer contra l’acord de l’ajuntament, i l’ajuntament va confirmar la denegació. Va dir que la casa s’havia d’enderrocar, perquè s’havien passat clarament, de forma molt ostentosa, d’allò que els concedia la llicència. Tapava una finestra i es menjava un metre i mig de la propietat del veí. Nosaltres vam donar la raó a l’ajuntament. Però nosaltres no l’havíem d’executar, era l’Ajuntament de Palma, que ho havia de fer. Van passar mesos i anys i l’ajuntament no feia executar els seus propis actes. Si hi havia pressions o no, jo no ho sé, perquè no van arribar als tribunals. Sé que després la van acabar enderrocant, però va ser l’ajuntament qui ho va haver de fer. L’ajuntament, davant la germana del rei, potser no volia…

—A què es dedicaven, els vostres pares?
—Mon pare era cambrer, i ma mare ajudava com a cuinera. Va començar al bar Consell, després al Casino Maonès, i fins que es va retirar, mon pare va tenir un bar a s’Arravaleta, a Maó.

—I la vostra vocació de jutge, d’on ve?
—Em van posar a treballar a dotze anys. A les set del matí anava a repartir el pa amb un forner i em pagava amb dues barres de pa. De vuit a nou anava a agafar poals d’aigua a la font d’una plaça del costat de casa perquè no teníem aigua corrent i el meu germà segon tenia vuit anys. A les deu en punt començava a fer feina a l’aeroport, de cambrer, fins a les sis, vuit hores diàries, i em pagaven dues tallades de pa amb sobrassada per berenar, per dinar i per sopar. Aquest era el meu sou. No em donaven ni les propines perquè deien que m’ensenyaven un ofici, i jo el dia de demà tindria un ofici i seria un bon cambrer…

—Quan estudiàveu?
—Vaig anar a fer quart de batxillerat a l’institut i els divendres al capvespre i els dissabtes feia de grum, tenia propines, i els dissabtes i diumenges, feia de cambrer i no guanyava ni un cèntim perquè treballava amb mon pare i ma mare. Vaig fer cinquè i sisè de batxillerat en quatre cursos, lliure. El pre-universitari el vaig fer d’oient amb el grup de lletres i anava amb en Joan López Casasnovas, amb en Bep Pallisser, amb la meva dona, i feia feina tot el dia. Quan vaig fer això, el setembre em vaig examinar de Preu a Barcelona. El primer curs de dret el vaig fer tot lliure des de Menorca. Segon el vaig fer oficial amb una beca, vaig intentar matricular-me de dos cursos i no em van deixar perquè tenia vint anys i encara era menor d’edat. Quan ja vaig estudiar oficialment, feia feina totes les vacances de Nadal, de setmana santa i d’estiu. Arribava a Maó i anava directament a la feina.

—Sempre heu volgut ser jutge?
—No. Quan vaig començar a estudiar dret em plantejava poder fer notaries o registres, però en aquell moment era a Maó en Guillem Vidal Andreu, que va acabar com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Devia tenir vint-i-cinc o vint-i-sis anys, i venia al casino on jo feia de cambrer i li servia el dinar, li servia el sopar i parlàvem… I al final, vaig acabar anant amb ell al jutjat i m’explicava un poc de dret romà, història del dret, dret polític… Com unes classes particulars. Vaig aprovar tot el curs a la primera.

—Aprovau les oposicions a vint-i-cinc anys.
—De sobte em vaig trobar a Maó, amb la carrera acabada. Només havia d’estudiar i anar a festejar. Tenia tot el dia per a estudiar, era el rei del mambo. No estava acostumat a tenir tant de temps. Les oposicions són molt difícils, però és que jo estava acostumat a treballar sempre durant la carrera.

—Quines afeccions teniu?
—Futbol [riu]. Veure futbol, jugar a escacs i jugar a billar i a caixó.

—Coses que s’aprenen en un casino.
—Exacte! [Riu.] Al casino hi havia el billar i la taula de ping-pong. I hi havia caixó i la gent jugava a caixó.

—Explicau què és el caixó.
—A Menorca, a tot el nord de l’Àfrica, a tot el sud d’Itàlia, a tot el sud de Grècia, a tota Sardenya… juguen a això, que és una variant del backgammon dels britànics. A França juguen amb les mateixes variants, que a Menorca es diu Jaquet. Es juga amb quinze fitxes blanques i quinze de negres, tres daus. Un joc d’estratègia, però també de sort, perquè els daus juguen.

—S’havia de reformar el delicte de sedició?
—Sí. S’ha d’adaptar a la normativa europea. En canvi, no s’havia de modificar la malversació. Perquè l’han modificada els polítics. Malversació de cabals públics, és un delicte que solament poden cometre els polítics.

—Han de poder tornar el president Puigdemont i la resta de polítics catalans exiliats?
—Jo supòs que si el govern de la nació té voluntat que tornin i no passa res, poden tornar. Però serà a base de modificacions legislatives, perquè si una persona està imputada i és a l’estranger, és obvi que si entra, independentment dels delictes que hagi comès –ens agradin més o menys, hi estiguem d’acord o no–, hi ha un codi penal vigent, i hi ha uns fets que es consideren que estan incursos dins aquest article i, per tant, els jutges han d’actuar.

—Aquestes modificacions esporàdiques fan les lleis a mida?
—Hi ha una disbauxa legislativa espectacular. Avui dia veiem que en qüestions urbanístiques, per exemple, hi ha una disbauxa normativa. Abans hi havia un codi civil que parlava de servituds, de llums, de vistes, d’aigües, de pas… tu sabies que no podies obrir una finestra a cal veí. Sabies que havies de deixar una distància… I ara, tot es regula i es regula. Lleis processals. Tenim lleis processals que eren del 1888, 1889, 1881, que van estar vigents fins a l’any 1984, 1985, 1989. I no es van tocar per a res. A partir del 1987, 88, 89, comença a haver-hi modificacions. Potser n’hi ha hagut trenta, quaranta, cinquanta, a la llei jurisdiccional contenciosa administrativa, a la llei jurisdiccional social, a la civil, a la penal… Les lleis tenen unes grans exposicions de motius. Quatre pàgines d’exposició, i quatre línies de llei. Dos articles, tres o deu. Com si s’hagués de motivar tot fins al final, però entre poc i massa, la mesura passa.

—Als jutges no us agrada que us diguem si sou progressistes o conservadors, però realment, actuau com a progressistes o conservadors.
—El jutge és una persona, igual que un lampista, que un mecànic, que un cambrer, i té un cervell, té un ventrell, té un sexe… Tots tenim una manera de pensar. Durant més de trenta anys, tots els debats que he tingut amb quatre companys han estat sense tensió, han estat debats jurídics, sense discussions, hem deliberat com a persones raonables. Això de progressistes i conservadors ha estat provocat pels governs respectius amb l’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial. Tenen política de nomenament de presidents i política sancionadora, però no tenen jurisdicció. Un jutge de Maó o de Ciutadella o de Manacor o de Xàtiva pot posar la seva sentència. Ningú li dirà mai res. Ara, ha de ser independent a l’hora de dictar la sentència.

—I com és que veim tot aquest espectacle a l’hora de renovar el CGPJ espanyol?
—Està caducat des del desembre del 2018. Fa quatre anys i un mes. S’hauria d’haver modificat la llei orgànica del poder judicial dient, “en el moment que s’acaba el mandat aquest consell, es queda una permanent de dues o tres persones per a resoldre assumptes puntuals, i hi ha un període amb terminis molt clarament fixats perquè el congrés, el senat i govern elegeixin els seus vocals”, i s’ha acabat la història. Però políticament no ho fan, perquè no els interessa. Ara és al PP. Però al revés també farien igual. Per exemple, Podem va intentar col·locar Victoria Rosell que, del meu punt de vista, no és adequada per a ser vocal del consell. La conec d’ençà que té vint-i-cinc anys, he vist la seva trajectòria, la conec personalment, i consider que no pot estar de vocal del consell. Em direu, n’hi ha d’altres que són pitjors! Sí, efectivament, però Podem es va tancar en banda, si no, ja estaria renovat, fa estona. El PP fa igual. El PSOE, també. Hi ha gent idònia per a determinats càrrecs i no per a uns altres. I ho dic amb tots els respectes.

—Si dieu que tant fa qui mani al CGPJ, perquè els jutges actuaran de la manera que trobin, per què es provoca aquesta crisi?
—És política de nomenaments. El Suprem és on acaba tot. Els magistrats del Suprem els nomena el consell. Tots.

—Per tant, sí que influeixen damunt moltes decisions.
—En la decisió final, sí. No en les altres.

—Us han temptat mai de dedicar-vos a la política?
—Mai.

—I si ho haguessin fet?
—No m’hauria agradat per la meva manera de ser.

—Ara al govern tenim un vice-president que és jutge, Yllanes. Quan deixi de ser vice-president, podrà tornar a ser jutge?
—Podria tornar, però no tornarà perquè ha demanat la jubilació anticipada. Però sí que tenim portes giratòries. En aquest moment, al govern espanyol, hi ha Margarita Robles, Grande-Marlaska, hem tingut fins fa poc Juan Alberto Belloch a la batllia de Saragossa. Robles va anar i tornar dues vegades. Era jutgessa a l’Audiència Provincial de Barcelona. Va ser directora general del Ministeri de Justícia. Va tornar a la carrera judicial, la van nomenar magistrada del Suprem, després va ser vocal del CGPJ, i ara és de ministra de Defensa… A mi no m’agrada. Consider que la imatge que dónes ha de ser d’imparcialitat.

—Què s’ha de fer per ser un bon jutge?
—No s’han de saber lleis, s’han de saber aplicar. I s’ha de tenir lògica i sentit comú. Això és bàsic.

—Voleu afegir res més?
—He fet una trajectòria de jutge, he procurat fer-ho tan bé com he sabut. M’he equivocat sempre, perquè sempre guanya un i perd un altre, però estic amb la consciència tranquil·la. No he deixat de dormir mai. Sé el que em va costar arribar a ser jutge. No som de família judicial, sé l’esforç dels meus pares, de la meva família. La meva dona, quan festejàvem, em va ajudar amb els temes quan vaig estar tancat catorze mesos. Ningú no m’ha regalat res.