Francesc Mauri: “Tinc dubtes que la humanitat acabi triomfant”

Entrevista sobre l'emergència climàtica amb el meteoròleg més antic de la CCMA, amb gairebé quaranta anys d'exercici

VilaWeb
Oriol Bäbler Albert Salamé (fotografies)
08.09.2022 - 21:40
Actualització: 11.09.2022 - 10:49

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Francesc Mauri (Barcelona, 1966) és l’home del temps més antic de la CCMA, amb gairebé quaranta anys d’exercici, tot i que li agrada de fer la broma que sembla més jove que no és. “No m’ho dic jo mateix, m’ho diu tothom”, assegura tot rient. Aparences a banda, l’experiència professional l’ha convertit en una de les veus més autoritzades del país per a parlar sobre meteorologia i emergència climàtica.

Abans de parlar de meteorologia i emergència climàtica, parlem dels orígens. Part de la vostra família prové de la Franja?
—Sí, la família ve del poble de Casserres del Castell, a tocar del pantà de Canelles. El darrer habitant que hi vivia va morir el 1982, després d’estar-s’hi molts anys tot sol, sense llum ni aigua corrent. Vivia amb el despertador i el calendari del pastor. El meu avi patern és l’últim que va néixer allà, perquè el meu pare va néixer a l’Eixample de Barcelona. Ara bé, amb l’esclat de la guerra civil, la família va tornar a viure uns anys al poble, on tenien un molí, el molí de Penabera, que ara és sota les aigües del pantà.

Encara us crida, la Franja?
—Tota la vida m’hi he identificat. De petit, a l’estiu, hi fèiem escapades. Això em va permetre de conèixer tota la zona, però també el vincle de germanor lingüística. En aquell moment, la Franja era el territori d’àmbit catalanoparlant on més s’utilitzava la llengua, amb un percentatge superior, fins i tot, al Principat. Això ha canviat completament les darreres dècades, per molts factors: moviments de població, globalització dels mitjans de comunicació, etc. Però el meu record de petit és que tothom a la zona parlava català. Era raríssim sentir castellà si no s’encenia el televisor.

A casa vostra tenien un bar al carrer de Tallers de Barcelona. D’on us ve la vocació per la meteorologia?
—Hi vaig passar moltes hores, en aquell bar [riu]. A la meva família ningú tenia vincles amb la meteorologia, però sí que hi havia una vocació per l’observació de la natura i per visitar indrets naturals. A final dels setanta i principi dels vuitanta, quan agafava el diari del meu avi, que llegia La Vanguardia, em quedava atrapat mirant la pàgina del temps, amb les isòbares, les descripcions… També vaig començar a seguir Mariano Medina i la resta de meteoròlegs de TVE, i ja vaig tenir el cuc a dins.

I com vau arribar a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?
—No tenia gens clar que els meus estudis haguessin d’anar cap a la meteorologia, però el 1985 vaig coincidir amb en Dani Ramírez en un curs al Museu de la Ciència de Barcelona, que l’impartia en part l’Alfred Rodríguez Picó. Ell necessitava algú que aquell estiu li cobrís les vacances a Catalunya Ràdio, perquè en aquell moment la CCMA començava a créixer en tots els sentits, em vaig presentar a les proves i em van agafar. A partir d’aquí, vaig passar de ser un afeccionat a estudiar geografia i em vaig especialitzar en climatologia. El juny del 1988 es va morir en Toni Castejón d’un infart sobtat, l’Eliseu Vilaclara va deixar la televisió, i a l’octubre em van cridar de TV3.

I han passat gairebé quaranta anys…
—Curiosament, em diuen que semblo més jove del que sóc; bé, és una evidència [riu]. Vejam, no m’ho dic jo mateix, m’ho diu tothom. Però, curiosament, sóc l’home del temps més antic d’aquesta casa, la CCMA.

L’ofici deu haver canviat moltíssim, tenint en compte que ara tothom pot consultar el temps al mòbil.
—No té res a veure. L’arribada d’internet ho ha regirat i revolucionat tot. Als anys vuitanta, l’accés als mapes del temps es feia mitjançant el radiofax, que eren uns aparells que els vaixells portaven a bord. I gràcies al senyal de ràdio, el pip-pip-pip, les freqüències, s’imprimien els mapes en uns papers tèrmics. Amb aquests mapes interpretàvem què havia de passar. No teníem estacions automàtiques com ara, la meteo es feia amb deu o vint trucades diàries a diferents punts de Catalunya. Ara si obro el mòbil tinc accés a tota mena de dades en temps real de tot el país.

Es pot sobreviure a la revolució?
—Tot és una qüestió d’adaptar-se. En el seu moment, la CCMA també va ser una revolució.

Què voleu dir?
—TV3 va ser la primera televisió d’Europa que va tenir receptor propi de satèl·lit Meteosat, fins i tot abans que totes les oficines meteorològiques dels aeroports de l’estat. En Toni Castejón, que havia estat a l’aeroport del Prat com a meteoròleg, parlava sovint amb la torre de control de l’aeroport de Palma, on no hi havia receptor, i els donava informació. En aquella època treballàvem amb una sabata i espardenya, però les persones comptaven molt més.

Quan vau començar ja es parlava del canvi climàtic?
—A l’hemisferi nord, els anys cinquanta i seixanta van ser freds, però de manera moderada. Amb l’arribada dels setanta, la temperatura va caure. Per exemple, el 1977 a Europa es considera l’any sense estiu. Jo ja havia començat a fixar-me una miqueta en la cosa i recordo un migdia d’agost, a les dues de la tarda a Barcelona, on després d’una tempesta el termòmetre marcava setze graus.

És per agafar la màquina del temps i tornar-hi.
—També tenia problemes, la gent no anava a la platja de vacances i el sector turístic se’n va ressentir. Aquesta combinació de dècades fredes va fer que, sobretot, la BBC i alguns sectors de la ciència comencessin a dir que la Terra mostrava els primers símptomes d’una nova glaciació… Total, tan sols queden quinze mil anys… Doncs, tot i que hi havia professionals que alertaven sobre la concentració de CO₂ i les seves conseqüències, el discurs que dominava era un altre. Un discurs que els vuitanta, els noranta i la resta han desmentit amb contundència. Experimentem la pujada més forta i ràpida de temperatura dels darrers deu mil anys. El planeta s’escalfa per l’activitat humana i això ens portarà molts problemes.

Ara ha fet fortuna una frase que diu: aquest és l’estiu més fresc del que ens queda de vida. Què us sembla?
—Malament [riu]. Dir això és una solemne estupidesa. És inequívoc que el planeta s’escalfa, però no vol dir que l’estiu, any rere any, hagi de ser de rècord. El clima es fa a còpia d’anys diferents i amb uns comportaments diferents. Sí que és veritat que en les dades climàtiques de les últimes dècades costa de trobar episodis freds. N’hi ha pocs i de molt poca durada.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Aquest estiu, a part de les onades de calor, hem viscut situacions extremes com la pedrega de la Bisbal de l’Empordà. Això és vinculable al canvi climàtic?
—En aquest cas, crec que no hi ha dubtes. Parlem d’una de les pedregades més importants que s’han registrat a Europa, en termes de dimensions. És la primera que mata una persona en vint-i-cinc anys. Encara recordo d’informar de l’anterior, que va ser a Romania i va matar quatre persones. La pedregada de la Bisbal s’inscriu, a més a més, en un estiu que a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears han estat estranyament freqüents i d’unes dimensions poc habituals.

La sequera és la principal preocupació actualment?
—Sí, és preocupant, però no és una cosa nova. Jo recordo dues sequeres estrella, molt superiors a l’actual, la del 1989-91 i la del 2006-08, que van ser bestials. Sabem que som un país de sequeres recurrents i cada una és diferent perquè el país, amb els anys de diferència entre sequeres, va canviant. Les fotografies de principi dels noranta i dels dos mil no tenen res a veure amb l’actual. La manera de funcionar, les infrastructures i la manera de reacció de la societat són diferents.

Què en penseu, de les fotografies de pantans secs, com el de Rialb, que s’han viralitzat?
—Això arriba amb molta facilitat als mitjans i a les xarxes socials. Són imatges molt cridaneres, com les del congost de Mont-rebei o els cubells d’aigua que en alguns punts de Catalunya fa mesos que es fan servir perquè hi ha problemes de subministrament. Ara bé, al país hi ha altres xup-xups que van fent via sense viralitzar-se cada dia. La regressió del delta de l’Ebre és diària, no tan sols quan surt la notícia que s’ha trencat la barra del Trabucador, també hi ha la problemàtica de les platges i el xoc amb el turisme, l’agricultura…

Em podeu posar un exemple d’impacte en l’agricultura?
—Ara fa uns mesos, al MeteoMauri vam entrevistar un pagès que conrea maduixes a les Guilleries. Ell és de Pineda de Mar i sempre havia tingut la plantació al Maresme, però fa una vintena d’anys va decidir de pujar cap a les Guilleries perquè la temperatura cada vegada li escurçava més la temporada. Doncs bé, poc abans l’havia visitat un tècnic agrícola que li va dir que passats cinc anys el seu conreu, en termes d’explotació i benefici, ja no seria viable. Això, que és una fotografia molt petita, la pots estendre i amplificar a molts i molts àmbits del país on hi ha afectacions.

Ens haurem d’acostumar a conviure amb les restriccions d’aigua?
—Segurament cada vegada tindrem més sequeres, però com he dit abans, cada sequera és diferent. No és igual la sequera metropolitana de Barcelona que la del Camp de Tarragona, la Catalunya central, Ponent o el Pirineu. Ara ens toca posar les infrastructures en una banda de la balança i les necessitats d’aigua en una altra i prendre decisions. Potser, d’aquí a uns anys, quan parlem de la següent sequera, ja haurem començat l’aprofitament tan necessari de les aigües residuals, com passa a Califòrnia. Potser no cal anar tan lluny. En el cas de Múrcia, moltes d’aquestes aigües es reutilitzen per al reg agrícola. A vegades calen solucions imaginatives, però la majoria de vegades tan sols cal posar-se en marxa perquè moltes de les coses ja estan inventades.

Veieu més factible aplicar aquestes solucions o el ressorgiment de tensions polítiques, com va passar amb el transvasament de l’Ebre?
—En l’energia i l’aigua, també hi ha integrismes. Un tema com un transvasament s’ha d’estudiar bé, perquè moure l’aigua d’un lloc cap a un altre és normal que creï tensions i problemes. Jo crec que els transvasaments d’aigua potser hi han de ser, però només per a situacions d’emergència. M’imagino que al final el Baix Penedès, Cunit, parlant de conques internes, es connectarà amb la xarxa del Pirineu Oriental, de manera que es pugui injectar l’aigua des de l’Ebre en cas de necessitat. A partir d’aquí, això que pot caldre per a una emergència no hauria de ser la cosa habitual.

La solució són les dessalinitzadores?
—La tecnologia de les dessalinitzadores ens permet de ser autònoms i energèticament poden funcionar completament amb renovables. Al final, l’energia verda és l’única gran solució. Ara bé, tenir fàbriques d’aigua i tota l’energia del món no ens ha de portar cap a un creixement bestial, exponencial i desmesurat. Ens cal consolidar el país que tenim, i en tot cas, millorar-lo molt en equilibri territorial, educació, medicina, estudis, etc.

Amb un futur pròxim que pinta una Catalunya amb el clima d’Andalusia, què hem de fer?
—Haurem de reimaginar el país de manera constant, perquè els canvis arran de l’emergència climàtica cada vegada arribaran més de pressa. Aquest país estàtic, que potser molts tenen al cap, canviarà les pròximes dècades. Cal tenir en compte molts elements en aquest redibuix: població, infrastructures, agricultura, salut, entre més coses. Segurament, allò que ens permet de fer-nos-en una idea són els efectes que ja sofrim. Inundació de la primera línia de la costa, afectacions transitòries en deltes, platges, passeigs marítims, l’R1 al Maresme, l’aeroport del Prat… Per tant, tot allò que sigui projectar inversions, obres o modificacions ha de preveure l’element de l’emergència climàtica, perquè si no, cremarem els diners. Puc explicar una anècdota?

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Endavant.
—Potser sóc una mica pesat, perquè sempre l’explico [riu], però crec que és un molt bon exemple. Sóc molt amic del professor de geografia de la Universitat d’Alacant Jorge Olcina, que es dedica a estudiar riscos naturals. És una referència especialment al País Valencià, però també a la Mediterrània occidental. Ara deu fer un parell de dècades, el PSPV li va oferir de ser el candidat a la batllia d’Alacant. La veritat és que ell va dubtar i va dir que ho estudiaria. Llavors el partit li va demanar què faria si fos batlle i va respondre que volia proposar de desconstruir la primera línia de mar petés qui petés.

I allà es va acabar la seva carrera política, oi?
—Sí, fins i tot abans de començar. Al final, segurament, fins que no veiem les orelles del llop no farem res. Llavors tot seran presses. Una mica com passa ara amb l’energia, que han calgut unes bufetades bestials a Ucraïna per imposar límits al gas i al petroli rus. No pots deixar les teves fonts d’energia en mans d’aquesta gent, que no dubta a fer servir la central nuclear de Zaporíjia, la més gran d’Europa, com a amenaça.

El confinament segurament va ser la millor oportunitat per a fer aquest canvi de xip, però la vam tirar per la finestra.
—Com a societat em fa la sensació que impera això del qui dia passa any empeny. Aquella obsessió pel paper de vàter era una estupidesa, però demostra moltes coses. Si la cosa hagués anat més enllà amb la pandèmia, segurament les bufetades als supermercats i a tot arreu haurien estat terribles. En definitiva, els instints primaris encara hi són, potser una mica amagadets, però si cal, afloren. Jo sóc molt optimista sempre, però en l’àmbit personal, tinc dubtes que la humanitat acabi triomfant, em fa la sensació que no.

Quan dieu triomfar us referiu a sobreviure?
—Sí. Es parla molt que destruïm el planeta, però compte, anem destruint les condicions que a nosaltres, com a espècie, ens van bé per viure-hi. El planeta, amb perdó, anirà fent i se li’n fot si hi som o no. Mentre no caigui un meteorit, la Terra anirà fent… Som nosaltres, que tenim interès a preservar l’aigua, el menjar i altres recursos. Però sobretot, no podem oblidar la qüestió poblacional. L’any zero érem 200 milions d’habitants; l’any 1800, 1.000 milions; l’any 150, 2.500 milions; i actualment, 7.500 milions. Hi ha una pressió evident i no surten els números, no ens enganyem.

La clau és el decreixement?
—N’és una, però com passa amb l’anècdota d’Alacant, qui tira la primera pedra? Si sortim ara al carrer i fem una enquesta sobre qui està disposat a decréixer, segurament trobarem alguns voluntaris, però seran clarament minoria. Jo sóc optimista de mena i crec que abans ens cal un acostament, un intent de diàleg dins la humanitat, per a facilitar un nou ordre mundial i una redistribució dels recursos. Si arribats a aquest punt encara cal decréixer, doncs, escolta, segurament s’hi arribarà de manera natural.

Parlant de possibles solucions, com veieu les polèmiques que envolten alguns projectes de renovables, com ara el parc de Tramuntana al golf de Roses?
—Aquesta primavera vaig tenir el plaer d’acompanyar Josep Pascual, una persona de gran saviesa i plenament integrada a la natura, a fer mesures de la temperatura de l’aigua del mar a l’Estartit. Tot sortint del port, amb la seva barca, hi havia pancartes i cartells per una protesta contra el parc que es feia aquell cap de setmana. Jo li vaig demanar a ell, que és fill de pescadors, què li semblava tot plegat, i em va respondre que em girés. I vaig veure totes les cases de l’Estartit enfilades a les roques, gairebé caient al mar. El més honest és que comencem a fer neteja de tot això i que reduïm les necessitats turístiques i de consum d’energia, em va dir.

Els crítics asseguren que el parc, a part de tenir un impacte ecològic, també és un atemptat estètic.
—No ens enganyem, els aerogeneradors són monstruosos, però s’instal·laran a vint-i-quatre quilòmetres de la costa. A més, el problema estètic és molt menor si el comparem amb la sobreedificació del litoral i que hem interioritzat com una cosa normal. D’altra banda, és evident que els ancoratges, per exemple, tindran impacte en el medi submarí, però ho hem de posar tot sobre la balança. Què és millor, fer l’energia a casa de la millor manera que puguem o fer més autopistes elèctriques amb l’Aragó i continuar fent ús de les energies fòssils?

La resposta és molt senzilla, però no sé si l’execució ho és tant.
—Trobar l’equilibri són bufetades segures, sobretot en un territori tan escamat com el català. Pregunta-ho a qualsevol habitant del Camp de Tarragona, on tenen petroquímiques, nuclears, parcs eòlics a dojo… En l’àmbit energètic, com en tants altres, fins ara hi ha hagut molta injustícia territorial. Però ens cal trobar un terme mitjà entre posar traves i el tot-s’hi-val, perquè ara mateix som un exemple de quedar-nos enrere.

Per acabar, a les xarxes us heu mostrat força indignat amb el decret del govern espanyol de mesures urgents contra els incendis forestals. Ens ho podeu explicar una mica?
—L’estatut és una llei orgànica, tot i que a vegades és paper mullat, però diu que les competències en cas d’emergència són del Servei Meteorològic de Catalunya i no pas de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET). La nostra és una institució històrica, que als anys vint era una referència europea, però que per desgràcia va haver de suportar dècades de crema per part del franquisme. Actualment, el Meteocat és un exemple de resposta qualitativa i dinàmica als cossos de protecció civil, bombers, mossos, agents rurals, etc. Evidentment que s’han comès errors, la meteorologia no és perfecta, però la institució, que ha de preservar les seves competències en tots els àmbits, sempre ha donat resposta a les necessitats de la societat catalana. En canvi, l’AEMET, que té grandíssims professionals, ens ha demostrat històricament que té molta menys cintura a l’hora de servir els ciutadans.

Què voleu dir?
—Ara això ja no passa, però als anys vuitanta i noranta, sí. Tot i ser un organisme públic, l’AEMET ha pecat d’acaparar la informació i no compartir-la. A més, quan ho ha fet, sovint ha estat des de la distància. No perquè no hi hagi un centre territorial aquí, sinó perquè s’ha fet una meteorologia que moltes vegades no ha donat resposta en l’àmbit local i a les necessitats de Catalunya.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes