Eva Baltasar (Barcelona, 1976) acaba de publicar la cinquena novel·la, Peixos (Club Editor). És una obra que fàcilment es podria classificar de novel·la d’amor. Però, en realitat, tal com diu l’escriptora, “és una història monstruosa” que ens explica l’enamorament entre la narradora, sense nom, i la Victòria, una dona corpulenta i grandiosa que, tot i ser captivadora i magnètica, acaba essent perillosa i repulsiva.

Dos anys després d’haver publicat Ocàs i fascinació, Baltasar ens presenta una història senzilla, però atractiva, sobre aquells amors que, tot i ser tòxics, també poden arribar a ser addictius.

—Sempre ens advertiu que els vostres llibres no són autobiogràfics, però és que es fa inevitable no pensar en vós quan ens endinsem en les vostres protagonistes!
—[Riu] Però només tinc quaranta-set anys: si tots els meus llibres fossin autobiogràfics… No dóna!

—Però és que aquí ens presenteu una protagonista escriptora, de mitjana edat…
—Volia que la narradora, la veu narrativa, fos una escriptora com jo per a posar-m’ho molt fàcil, perquè per primera vegada el personatge que volia conèixer no era tant la veu narrativa com un personatge extern. En aquest cas, la Victòria. Crec que per això és fàcil que hi hagi aquesta confusió. Em sembla que m’encantarà anar a clubs de lectura i que em preguntin per aquesta qüestió. M’ho passaré pipa!

—Com ha estat aquest exercici de conèixer l’altra, però amb la veu i la mirada de la protagonista?
—Ha estat molt bonic. Peixos ha nascut d’una manera molt natural. Venia d’Ocàs i fascinació, en què en la part de la fascinació ja hi havia una mena d’adoració d’un personatge extern –perquè la protagonista té un cadàver a casa que acabava essent una figura d’adoració–, però ara volia escriure una història d’amor.

—No sé si gaire gent la descriuria com una història d’amor.
—De fet, volia fer una història monstruosa. A mi no m’interessen les històries simpàtiques, m’agrada anar a buscar les parts més ocultes, fosques i reprimides viatjant cap al meu propi inconscient. Anar als llocs més desconeguts i incòmodes. Per començar, una de les coses que més m’interessava era que la protagonista tria la Victòria i la construeix.

—Què voleu dir?
—Que triem la persona de qui ens enamorem i hi projectem tot allò que volem veure-hi. Per això, moltes vegades, quan s’acaba l’enamorament pensem que aquella persona no és de qui ens havíem enamorat. Però, és clar, és que quan ens enamorem no veiem la persona tal com és, en veiem les parts que ens n’agraden i hi projectem allò que volem veure-hi. A Peixos és com si la narradora s’hagués enamorat d’ella mateixa, però de la versió obscura de si mateixa. La Victòria funciona com a mirall i com a ombra de la mateixa protagonista. És aquella dona que, quan vol fer mal, ataca on més pot ferir. Em sembla interessant que, moltes vegades, som nosaltres mateixos qui ens ataquem. La figura de la Victòria la tenim incorporada i és molt més monstruosa que si ve de fora.

—La protagonista ho veu, tot això, però és com si fos inevitable no abocar-se a aquest amor. Hi ha un cert automaltractament, una manca de límits personals que trobo que es repeteix força en les vostres protagonistes.
—La passió és això, no? Veure que allò acabarà malament, però no poder evitar d’endinsar-t’hi perquè, alhora, t’alimenta. Hi ha un desig molt gran, certa lascívia, que es barreja amb sexualitat i violència. No ho sé, crec que els escriptors som gent curiosa –com a mínim jo sóc molt tafanera, m’interessa molt la naturalesa humana. Per tant, quan et trobes amb un personatge així, t’hi interesses, vols entrar-hi en contacte. Saps que potser en pots sortir malparat, però no pots evitar-ho, perquè et dóna una intensitat que la vida no et dóna. La sort que té la narradora és que se n’adona a temps i pot fer que l’escriptura, d’alguna manera, reescrigui la seva pròpia vida, que l’escriptura s’hi anticipi. L’escriptura, d’alguna manera, ens salva. Per mi, això és molt interessant.

—De fet, al principi la narradora insisteix a dir que “l’escriptura no allibera res”. Però al final s’adona que sí.
—Sí, és contradictori. Al final, la narradora aconsegueix alliberar-se del passat.

—I vós, què creieu? L’escriptura ens allibera o no?
—Depèn de com ho facis, però crec que permet de reescriure la teva vida. Pots reescriure la infància, una situació en què has patit molt… Pot ser catàrtica, però realment pot servir per a canviar. Això és molt quàntic, eh? Però és com ho visc.

—Relacionat amb l’escriptura, en un moment de la novel·la la protagonista diu: “Qui mana el moment d’escriure és el cos. Li cal quietud perquè l’escriptura el tracti. La tasca preparatòria de l’escriptor és restaurar la virginitat del cos.” Ho viviu així, també?
—Sí. Jo la visc així, l’escriptura. Quan faig promoció de les meves novel·les i vaig amunt i avall he de deixar d’escriure. No puc. Per a entrar en la història que escric, necessito quietud del cos, de l’ànima, de l’esperit. Em costa entrar en un altre món i no sé passar de l’un a l’altre fàcilment, perquè per a mi és tan real, el món de la novel·la! Una vegada hi entres, si n’has de sortir, és complicat de tornar-hi a entrar. Requereix un temps.

—Després d’Ocàs i fascinació, a Peixos torneu al sexe abundant i explícit. Us és inevitable, acabar parlant-ne?
—Hi ha temes que són els teus temes. També se’m podria preguntar sobre la maternitat, per exemple. Temes dels quals pots prescindir en alguna novel·la, però que acaben tornant. Al tríptic hi ha molta sexualitat i a Ocàs hi ha eròtica, però no sexualitat explícita. A Peixos parlo d’una relació amorosa i un dels components és la fusió de l’ànima, que implica la fusió del cos i, per tant, el sexe.

—És un sexe una mica pervers.
—Sí, perquè hi ha una relació de poder delicada. En gaudeixo molt, de les escenes de sexe. M’ho passo molt bé escrivint-les. És que són molt fàcils d’escriure, molt més que unes altres, perquè són plenament físiques. Són imatges! I jo, no sé si pel fet d’haver-me format com a escriptora escrivint poesia, penso molt en imatges. Llavors, és clar, et vénen al pensament i les aboques al text.

—De fet, es diu que la vostra escriptura és molt visual, però en aquest llibre hi ha, sobretot, molt de tacte: la manera com es masturben, el sexe que tenen…
—És un llibre on hi ha violència i crueltat. La violència, en aquests contexts, és la topada, i la topada és el tacte. Vaig començar a aprofundir el tema de la crueltat a Mamut i Ocàs, però d’una manera més subtil. Aquí anem directament a la trobada dels cossos. A l’escena del pantà es diu “una fúria amb un tità”. Pam! A més, el pantà és un escenari que m’agrada perquè en conec uns quants –he viscut al Berguedà, on hi ha la Baells, i sóc de Vilafranca, on hi ha el de Foix–, i sempre he trobat que són llocs on no es regenera res. La Victòria és una dona que té el seu propi sistema tancat. Per mi, seria impensable que es banyés al mar, que és un lloc que et regenera. Havia de ser en un pantà, un lloc d’aigües estancades, mortes. Un lloc ple d’algues on les bèsties que hi ha són silurs, uns peixos més aviat desagradables… Tot això em quadrava molt amb el personatge de la Victòria.

—Ens la presenteu com una dona grossa, corpulenta, bèstia. És un personatge monstruós, corpulent, desagradable i, alhora, és captivadora, addictiva, magnètica…
—Exacte. És un personatge pesant, com si carregués una vida anterior, una angoixa i un dolor, tot i que, alhora, és una dona hedonista, perquè li encanta la celebració, però és un hedonisme decadent. És una dona forta perquè carrega molt, sobretot contra els altres. També m’interessava que fos un personatge arquetípic –i això ho relaciono amb la novel·la gòtica–: la Victòria no se sap si és una dona real o no, no es reflecteix als aparadors, és una dona que segles enrere ja existia… A més, tota la casa actua com a mirall de la Victòria, i la Victòria de casa seva: una casa molt carregada, molt obscura i molt bruta, però també molt interessant, amb molts llibres, quadres… A poc a poc, es va creant aquest personatge inquietant que és atractiu i repulsiu alhora. Però bé, és que l’amor acaba essent això, no?

—No ho sé. Com a mínim, l’amor que ens presenteu aquí, sí. Què us interessava d’aquest tipus d’amor tòxic?
—És una relació d’amor monstruosa, que no deixa de ser un oxímoron. Una relació d’amor ha de ser bona: si no, ja no és amor, és una altra cosa disfressada d’amor. M’interessa perquè és un tema universal. Em feia molta il·lusió fer una història d’amor, però, és clar, no podia ser lluminosa, havia de ser més obscura. Tanmateix, en alguns moments, elles ho viuen com un amor, sobretot quan la narradora s’enamora. És pel camí que s’adona que és una altra cosa, però li costa abandonar-la, perquè la relació és com una addicció. Tots tenim addiccions, i la de l’amor pot arribar a ser molt destructiva. Jo he passat anys al costat de gent que no em feia bé. Quan en surts, si has aconseguit aprendre’n alguna cosa, les relacions cada vegada són millors, perquè cada vegada tens més clar què és l’amor. Això és bonic. Però bé, no és el cas de Peixos, que és una falsa història d’amor o, més aviat, una història d’un enamorament.

—Segons això que expliqueu, esteu convençuda que triem de qui ens enamorem. De veritat que no penseu que és una cosa de l’atzar?
—És bonic pensar que és l’atzar, però crec que hi ha una certa ressonància. Sinó, per què t’atrau una persona i no una altra? Quan una cosa t’atrau, hi vas, encara que sigui inconscientment. A més, si ho vols, hi ha un moment en què ets capaç de ventar la brasa i fer sorgir el foc. Hi ha un moment en què hi ha voluntat. Quan tens una relació de parella i passa per davant una altra persona que et desperta alguna cosa, tens el poder d’alimentar-ho –i, fins i tot, perdre la relació que tenies en favor d’aquest altre– o de dir: “No, em quedo aquí i ho deixo passar.”

—Reprimir o no reprimir el desig.
—El desig hi és, però pots deixar que t’arrossegui o no… Crec que hi ha molts factors que intervenen en les relacions amoroses dels quals no som conscients.

—Quins?
—No ho sé… Crec que t’enamores d’aquella persona que et complementa o de la qual admires alguna cosa que tu no tens i que podries fer créixer gràcies a ella.

—Heu dit que volíeu fer una història d’amor, però que no podia ser lluminosa. Per què no?
—Perquè no m’interessa. Per mi, l’escriptura és la manera d’aprofundir el meu propi inconscient. En el cas de Mamut, per exemple, el tema de la violència i la crueltat… És evident que jo, a la vida real, no hi aniria, cap aquí, però per què no enviar-hi un personatge i a veure què passa?

—Us ho mireu amb distància, fora de perill.
—És clar, perquè m’identifico tant amb els personatges que és com si ho visqués, però amb una distància que me’n manté molt resguardada. Jo estic salvada! Allò que em permet d’anar cap a aquest inconscient és conèixer-me més. Vaig cap a llocs que no em són còmodes, però allà em descobreixo. I vull conèixer-me! Poder fer-ho a través de l’escriptura és meravellós, perquè és una manera molt sana, molt segura i molt plaent de fer-ho. Amb cada llibre em conec més. Pensa que vaig escriure Boulder i em vaig divorciar!

—Amb Peixos, què heu après?
—He après coses sobre l’amor. He après que tenim certa responsabilitat. Per això no la veig com una víctima, la protagonista, perquè ella decideix ser-hi, allà.

—Però no tothom pot decidir-ho. A vegades, no hi ha cap més opció.
—No, és cert que no podem generalitzar. Hi ha gent que realment no té més eines i viu una situació de patiment. Jo hi he passat. He estat maltractada i quan hi ets no saps de quina manera sortir-ne. Però ella [la protagonista] dóna joc a la Victòria. Li costa sortir-ne, però és responsable de la seva vida. Al final, és una qüestió de responsabilitat. Pensar en l’amor en aquests termes em va bé, a mi.

—Hem parlat de l’addicció a l’amor, però també n’apareix una altra: l’addicció a l’alcohol.
—La Victòria és alcohòlica i és quan beu que es mostra tal com és. M’agradava la idea del drac que surt de la cova: ella té una cara amable, però quan beu és quan surt el monstre. Al principi, per a la narradora, hi ha cert plaer a descobrir aquest drac, perquè és meravellós! És que no n’hi ha tants, de dracs, eh? No és tan fàcil, veure’ls. Primer és molt impressionant, però després acaba patint molt. Volia mostrar que l’addicció pren tantes formes… L’alcohol n’és una i jo, a més, la conec de prop, perquè he estat amb gent que tenia alcoholisme i, ostres, ho acaba tacant tot. A més, és molt fàcil deixar-se arrossegar per les addiccions dels altres. Jo m’hi enganxo de seguida, però també me’n sé desenganxar de seguida. És una sort que tinc. Però la Victòria no, la Victòria hi aprofundeix: es mostra i s’obre en aquesta maceració de l’alcohol. Allà és quan apareix una Victòria que primer comença essent molt atractiva i acaba essent molt perillosa.

—Per acabar: per què “peixos”?
—Era el títol provisional. La novel·la comença en un mercat de peix, la Victòria es dedica a vendre peix fregit… Després vaig adonar-me que la protagonista es veia a si mateixa com un peixet i potser la Victòria també. Al final, els peixos són éssers que es mouen per instint, no? Elles, dins l’amor, es mouen així: per instint. Sobretot la narradora, que s’acosta a la Victòria sense saber per què. Intenta de sobreviure. Hi ha un moment en què la protagonista diu: “Travesso un oceà coberta d’escates a l’ombra d’un tauró.” És clar, la Victòria s’ha convertit en aquest tauró amenaçant, del qual no es pot desenganxar. La Victòria és una dona que projecta una gran ombra. És que som peixos, perquè quan ens enamorem deixem de pensar, ressonem i comencem a moure’ns per instint. A més, encara no tenia cap títol en plural! És un títol senzill, com la història, com els peixos.