Etna Miró: “No hauria publicat aquest llibre si no hagués trobat un llenguatge propi”

Etna Miró (Barcelona, 2001) és graduada en Estudis Literaris i doctorand en Marcel Proust. També és escriptora. Ara acaba de publicar la seva òpera prima, Amèlia de les Camèlies (Cap de Brot), una sàtira sobre el món cultural i intel·lectual barceloní des de la perspectiva de l’Amèlia, una noia que està a punt d’acabar la carrera de Literatura Estudiada quan té una “crisi espiritual” que li fa trontollar el món. Així i tot, Miró ha escrit tota la vida, i ha estat guardonada amb més d’un centenar de premis literaris.

Amèlia de les Camèlies és un llibre escrit amb un humor intel·ligent que retrata la Barcelona “cultureta”: de la Filmoteca a la Beckett, passant per les llibreries de l’Eixample i el “glamur” del carrer d’Enric Granados. Una cartografia que passa del pla Cerdà a un rusc, en què cadascun dels personatges es relaciona i actua amb la jerarquització i astúcia de les abelles.

En aquesta entrevista, l’autora ens explica que per a poder escriure un llibre com aquest –i amb aquest punt de mala bava–, és tan important formar part de les estructures culturals de la ciutat com prendre consciència del personatge que tots acabem construint-nos i interpretant.

—Sou de Barcelona. De quin barri? Quins ambients freqüenteu?
—Vols la cartografia de la meva vida barcelonina? [Riu].

—Sí!
—Sóc nascuda al Raval, on vaig viure fins que tenia deu anys. Llavors me’n vaig anar a viure a Lleida, on he viscut fins els divuit. L’etapa de formació l’he feta fora de Barcelona. Vaig tornar-hi per la universitat i ja m’hi he tornat a empeltar.

—Aquest trencament amb Barcelona us ha permès de parlar-ne des d’aquest distanciament?
—Sí. Sempre m’he estimat molt Barcelona; sempre m’he sentit molt d’aquí. Passar-ne una llarga etapa fora m’ha donat cert joc i cert marge de maniobra. Els amics que són de Barcelona de tota la vida estan molt arrelats a les dinàmiques de la ciutat. En canvi, tot i que jo també la sento com a pròpia, sóc capaç de posar-hi distància i de veure dinàmiques que crec que no les hauria vistes mai si hagués arrelat aquí.

—Us agrada, Barcelona? Us hi sentiu còmode, en les dinàmiques de la ciutat?
—M’encanta Barcelona, però no m’encanta en el sentit romantitzable, sinó que m’agrada perquè és el bastió que hem de defensar com a país. És la nostra Barcelona.

—Us ho preguntava més que res perquè sovint es diu que per a la gent que no som d’aquí és una ciutat que o t’absorbeix o t’expulsa. No hi ha terme mitjà.
—Totalment. És una ciutat que pot ser molt hostil –de fet, és evident que ho és– i que, alhora, té un encant, un encís i un dinamisme meravellosos. Una vegada entres en aquesta dinàmica, no en vols sortir.

—Publiqueu la novel·la ara, però ja fa dos anys que la teníeu més o menys enllestida, oi?
—Exacte. Jo he escrit des de sempre. Per a mi, la novel·la era com un procés en obert. La vaig enllestir fa uns quants anys, però l’he anada treballant i reescrivint. Editar-la va ser realment atzarós, perquè jo no ho buscava. Amb en Cudi [Josep M. Codina], l’editor de Cap de Brot, vam coincidir en una taula rodona a Caldes de Malavella. Quan vam anar a dinar, va explicar-me que engegava el projecte de l’editorial. Vaig pensar si dir-li o no dir-li que era escriptora, perquè no volia fotre la tabarra, i vaig optar per no dir-ho. Una setmana després, va enviar-me un correu i em va dir que si tenia algun manuscrit, n’estava interessat. M’agrada pensar que hi va haver una mena d’alineació dels astres.

—Us feia vergonya dir que sou escriptora?
—No és que em fes vergonya, però hi havia aquest punt d’inoportunitat. No volia ser la típica persona que diu que és escriptora. Potser jugava una mica amb l’atzar, no ho sé. En aquell moment, simplement vaig pensar que no era pertinent.

—Sovint, fins que algú no publica la seva primera novel·la no és considerat escriptor. En canvi, vós sí que us en consideràveu.
—Sempre m’he considerat escriptora precisament perquè sóc molt conscient que ser-ho no és tenir-ne la reputació. Hi ha una imatge social d’escriptora, però hi ha molts escriptors que no l’han tinguda mai i, en canvi, ara són reconeguts com a grans escriptors. Per a mi és fàcilment dissociable, sobretot quan et poses a investigar una mica sobre literatura.

—En una entrevista a Núvol dèieu: “Tothom acaba escrivint de la mateixa manera, similar, epigonal, a la Rodoreda. Així és impossible crear cap mena de llenguatge, de pensament propi.” Creieu que vós sí que l’heu aconseguida, aquesta veu pròpia?
—Vols dir que rodorejo? [Riu].

—No, només pregunto si creieu que sí que heu aconseguit de trobar alguna cosa nova…
—Era broma, era broma. El que volia dir és que crec que hi ha hagut una tendència en la literatura catalana –com a mínim, aquests darrers anys– a escriure d’una manera molt determinada, que és a la Rodoreda. A Rodoreda li funciona perquè és Rodoreda, però la gent que va darrere, es nota que ressegueix unes passes fetes. Jo no publicaria aquest llibre –o no hauria pensat que fos publicable– si no hagués trobat un llenguatge propi. Evidentment, tot està en procés, no és una obra definitiva ni aspiro que ho sigui, esperem que no. Però sí que és veritat que crec que, fins a cert punt, es pot pensar com un punt i a part, en el sentit d’un estil, un pensament propi.

—Què volíeu criticar a Amèlia de les Camèlies?
—No volia criticar. No crec en escriure des de la crítica. El que volia, sobretot, era fer un retrat. Volia posar un mirall davant el món de la cultura i entendre que les dinàmiques que subjauen sota aquest món són absolutament satiritzables i divertides. Veia que cap novel·la no en parlava, d’això. Quan feia una mirada al que seria el panorama de la literatura catalana actual, em faltava aquesta reflexivitat que, d’altra banda, trobo que és molt fèrtil.

—Justament, a mi m’ha recordat a Gossos d’empeus, d’Eduard Olesti.
—Molt bon llibre.

—Salvant molt les distàncies, però trobo que compartiu el fet que sou autors de Barcelona que fan sàtira sobre gent de Barcelona. Fins i tot La Ludwig Band acaba de fer una cançó que parla d’això!: “Barcelona llavors era com una obra de teatre/ On tothom deambula perdut buscant el seu paper/ I jo anava insegur, poc convençut del meu personatge…”
—La gent jove –ventall indefinit– comencem a veure que allò que interessa, allò de què volem parlar és el que tenim entre mans. Jo dic, de broma, que aquesta és la novel·la de “l’aquí i l’ara”, però és que realment ho és! Com a la Ludwig i com a l’Olesti, a mi també em preocupa la realitat que vivim. El que volia, precisament, era parlar d’això.

—La novel·la és protagonitzada per l’Amèlia. Qui és? És la mateixa Amèlia que l’Amèlia de les Camèlies?
—L’Amèlia és l’Amèlia de les Camèlies. Es poden diferenciar i, de fet, cal fer-ho per a entendre la novel·la. L’Amèlia és la persona i l’Amèlia de les Camèlies és el personatge, és la construcció i la romantització que l’Amèlia es fabrica en el teatre de Barcelona. L’Amèlia de les Camèlies és la construcció que valida l’experiència de l’Amèlia i, és clar, això genera un esvoranc, perquè hi ha tot un sentit de realitat que l’Amèlia no és capaç de copsar, perquè no quadra en la seva ficció d’Amèlia de les Camèlies. L’humor deriva d’aquesta diferència entre totes dues: persona i personatge; realitat i ficció.

—Tots ens acabem construint un personatge?
—Evidentment, però el que m’interessava era que l’estilització, en aquest cas, passa pels codis culturals. Per això la sàtira queda perimetrada al món cultural. L’Amèlia s’estilitza segons els codis d’una cultura determinada que generen tot un seguit d’obligacions que van annexades a aquest personatge. Qui és l’Amèlia? Quina és la seva intimitat? La que generi una imatge més convenient i beneficiosa per a l’Amèlia de les Camèlies. D’alguna manera, quedem atrapats en aquest personatge.

—Quins diríeu que són, aquests codis?
—A la novel·la estan molt parodiats i són molt concrets, però sí que hi ha una jerarquia, de manera que hi ha com una mena de cadena tròfica o rusc en què cadascú té el seu lloc. Aquest rusc està definit estructuralment pels altres llocs, i la manera en què es relacionen està condicionada per què fan els altres. De manera que no és que hi hagi un codi concret, sinó unes maneres de legitimar aquests comportaments, sigui mitjançant les lectures, sigui mitjançant la manera de vestir…

—També mitjançant els espais que freqüenten. Feu una cartografia d’una Barcelona molt concreta: el menjador de la Beckett, la Filmoteca, el carrer dels Tallers…
—Exacte. Al final, tot funciona per a crear aquestes imatges. El que m’interessava era el joc de mans: tu aparentes i ho poses tot per mantenir l’aparença, però cremes tota la benzina de la intimitat en favor d’un personatge que et valida i que, alhora, és fràgil, superficial i servil a l’actuació que fas.

—Per què hi funciona tan bé, aquí, la metàfora del rusc i les abelles?
—Funciona perquè les abelles són l’animal més estructuralista! Això és una pedanteria, però és cert. Les abelles tenen aquesta intel·ligència social, astúcia social. Saben com comunicar, com passar la informació. El que fan l’Amèlia i les “Amelistes” és passar-se aquesta informació.

—Qualsevol podria pensar que una noia de Barcelona que ha estudiat Estudis Literaris i que fa un doctorat sobre Proust podria ser un personatge d’Amèlia de les Camèlies…
—Sí, sóc molt satiritzable! [Riu]. Evidentment, jo no podria haver escrit això si no fos conscient d’aquesta “ridiculesa” des de l’exterior, però tampoc no ho podria haver escrit si no en formés part o no hi estigués compromesa. He parlat amb gent que ha llegit el llibre i sempre m’ha dit que s’hi nota certa tendresa. És a dir, és una sàtira, però ve d’un punt de preocupació per aquestes estructures, aquesta artificialitat. No satiritzes una cosa per a la qual no estàs compromès, no? És evident que formo part d’aquest món i d’aquestes estructures, però també és veritat que sóc conscient que en formo part. El problema de l’Amèlia, precisament, és que no n’és conscient, que construeix el personatge de l’Amèlia de les Camèlies.

—Aquesta tendresa de què parleu es nota molt en l’evolució del personatge de l’Amèlia.
—M’interessava que aquesta evolució no fos del tot rodona, perquè la idea és que l’Amèlia mai, mai, mai no podrà desempallegar-se d’aquesta ficcionalitat, d’aquest sedàs pel qual passa la realitat. Justament, al final, el que passa és que canvia una fantasia per una altra. Per això l’Amèlia mai no sortirà del seu error. Sempre tindrà la facilitat d’anar saltant d’una idealització a una altra; mai no hi haurà una experiència negativa que la faci reaccionar o que la faci trencar amb aquestes estructures. 

—Com és, d’important, el factor econòmic, per a permetre’s de viure d’idealització en idealització?
—És evident que tots tenim uns condicionants materials que fan que alguns siguin més capaços de sobreviure en aquest rusc que la resta, però el que m’interessa sobretot és el fet que el món cultural funciona intentant de tapar o embalar aquestes dinàmiques. Al món cultural, el que funciona és precisament fer veure que aquesta materialitat no compta o que ens limita menys que no sembla. Per exemple, al llibre hi ha la distinció entre els herbívors i els carnívors: els primers són aquells que tenen l’ambició atrofiada i, en canvi, els segons són els ambiciosos perquè han pujat des de més avall. Però la idea és aquesta: que tots dos lluiten al mateix rusc.

—Escriviu: “L’Amèlia i el seu eixam només actuaven com a éssers pensants quan hi havia públic, quan podien ser aplaudits.”
—En aquests metateatres en què tothom és conscient que actua, sempre hi ha una mirada externa, que és la pròpia. Això fa que constantment estiguem pendents d’aquest públic. L’altra cosa és que si tothom pensa que el miren, potser és que realment no hi ha ningú mirant, no? M’interessava molt aquest punt d’egoisme i de no saber que realment no ets tan important. Vull dir, l’egoisme és important per a construir aquestes aparences, per a mantenir la imatge, la il·lusió. Però, alhora, és el que condemna a no ser mai conscient de què impliquen aquestes ficcions.

—Per què costa tant de ser honest dins el circuit cultural?
—Perquè, al final, el món cultural juga el joc de no fer implícits certs interessos que en uns altres mons són absolutament explícits. En uns altres àmbits ens movem per diners, però en el cultural, no. Evidentment, hi ha un element de diners, però el que hi ha és, sobretot, un poder simbòlic. Com s’expressa aquest poder? Amb reputació, prestigi, apadrinaments, nepotismes… Tot això se sosté sobre diners, però no són els diners el que s’intercanvia. En el moment en què l’economia social no passa pels diners, esdevé totalment etèria, però mai no deixa de ser material. Costa ser sincer perquè, a mesura que vas grimpant, et vas comprometent i et vas tornant més carnívor.

—Creieu que això ha fet que actualment hi hagi una absència pràcticament total de crítica cultural?
—A Catalunya venim d’on venim i tenim unes circumstàncies determinades que s’esdevenen a tots els mons culturals, però aquí, en la mesura que és més petit, es fa més opressiu. Per això no m’interessava assenyalar persones o institucions en concret, perquè el que trobo realment interessant és el que hi ha al darrere: les estructures, les dinàmiques i les lògiques que fan que la gent actuï d’aquesta manera. 

—On queda l’interès real per la cultura quan tot és instrumental?
—No ho sé… Sóc una persona absolutament compromesa amb la literatura, amb les meves lectures. El que em “preocupava” era on queda realment la literatura de debò, les lectures de debò, les converses de debò amb persones interessants de debò. A la cultura hi ha un discurs que ho cobreix tot i que es menja l’interès genuí.

—Per tant, creieu que ja no hi ha interès genuí? On queda l’interès real?
—Crec que, fins a cert punt, tothom que comença o tothom que és en aquest pinyol irreductible d’interès genuí –perquè, al capdavall, ningú no és al món cultural per a fer-se ric i, per tant, sempre hi ha un pinyol genuí–… És a dir, el que m’interessa és com es va transformant i pervertint aquesta espurna primera i autèntica.

—Heu dit que esteu compromesa amb la literatura i amb les lectures. De quina manera us hi comprometeu?
—Per a mi, el compromís té a veure amb el llenguatge i, sobretot, amb la bellesa. Crec que actualment hi ha pocs escriptors que escriguin amb la consciència que el llenguatge té una textura particular que s’ha de respectar i amb què s’ha de jugar. 

—És un llibre escrit amb humor, i aconseguiu de fer riure. Com heu treballat el llenguatge, en aquest sentit?
—Per a mi era important que l’humor fos equitativament distribuït. No volia que fos humor de Twitter. Volia que hi hagués un humor de base constant, per això la sàtira. Perquè, al final, la sàtira és treballar en la distància. L’humor ve del fet que el registre del narrador posa en evidència que el registre dels personatges és absolutament artificial.

—No us agrada Twitter?
—No és que no m’agradi. Trobo que és útil i important, però, al final, no deixa de ser un lloc de producció de personatges i d’imatges.

—Ara pensava que moltes vegades també són els agents externs els qui generen i projecten aquestes imatges. Ara que publiqueu novel·la, per exemple, segur que passarà amb com us presentem els mitjans, les paraules que l’editorial escull per presentar-vos i descriure la novel·la…
—Això és molt interessant, perquè realment moltes vegades és més el fet que hi hagi una casella o una posició a ocupar que et converteix en aquella persona, més que no pas que tu vulguis ser aquella persona. Per exemple: falta una jove promesa? T’hi col·loquem a tu. Sóc conscient que fer entrevistes i tenir un blog, per exemple, és crear-me un personatge, però crec que has de ser prou seriós, coherent i compromès amb tu mateix per a decidir qui determina la teva acció. Per a mi sempre anirà abans el fet de ser escriptora i d’escriure el que vull amb els meus termes, que no pas les obligacions que puguin derivar del fet d’haver publicat aquesta novel·la i de la imatge que això pugui generar. 

—Per anar acabant: suposo que heu acabat escrivint perquè sempre heu llegit molt?
—Absolutament. Això t’ho diran tots els escriptors. Si no fos lectora, no seria escriptora. Per a mi és indissociable. Les meves experiències aferrissadament d’escriptura han estat llegir un gran llibre i dir: “Jo vull escriure això.” La fogositat de voler escriure sempre ve d’haver fet una lectura que t’ha deixat flassat, que t’esperona l’ambició.

—Us ve de casa, aquesta fascinació per la lectura?
—A casa meva es llegeix molt, però no són gent del món literari. Això em tranquil·litza, perquè em dóna certa distància i m’allunya de certs prototips. Alhora, els meus pares sempre m’han conreat aquest amor per les paraules, el llenguatge… La meva mare és arqueòloga, tot forma part del mateix fil: la història, l’art…

—I què llegiu? Què heu llegit que us hagi fascinat?
—El meu gran autor de referència –tot i que és un tòpic– és Proust, autor sobre el qual n’estic fent un doctorat. Hi ha aquest punt de dir: “Ostres, m’hi vaig posar per matar el pare”, no? [Riu]. És com si hi hagués un emmirallament una mica enganxifós. A mi, Proust m’ho ha ensenyat tot. El llegeixes i és dels pocs que et creen una experiència vital. Hi ha molts llibres que es queden al llindar, i Proust és dels pocs que realment s’hi arrela. També m’agrada molt descobrir autors. Per exemple, m’agrada Hermann Broch, un autor vienès dels anys trenta que no és gaire conegut. M’agrada molt fer de rata d’investigació, per això els meus autors sempre són una mica estranys. També m’agrada molt La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès. Coses d’aquestes…