Emma Vilarasau: “Ens hem de revoltar i la gent no té temps”

Quin món volem deixar a les generacions futures? La Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas) són una parella de científics nuclears retirats que viuen junts en una casa de camp des d’on observen els efectes de l’accident a la central on treballaven. Un dia, inesperadament, la Rose (Emma Vilarasau), una antiga companya de feina a qui feia trenta anys que no veien, s’hi presenta. La visita, gens casual, desencadena tensió i tot un seguit de revelacions.

El drama de Lucy Kirkwood (Londres, 1984) sobre el deute generacional i la responsabilitat ètica trasbalsa el públic allà on es presenta. A Barcelona, traduïda com Els fills i dirigida per David Selvas, les entrades per a veure-la a la Villarroel es van exhaurir de seguida. No és gens estrany: el text, sòlid i punyent, es complementa amb unes molt bones interpretacions de tres dels intèrprets més cobejats de casa nostra.

N’entrevistem una de les protagonistes, Emma Vilarasau, per parlar sobre el món que deixarem a les noves generacions, de la responsabilitat que tenim d’allò que vindrà i del poder de reescriure el futur.

—Els fills podria semblar una obra distòpica o futurista i, en canvi, és ben real…
—Futurista no ho és gens, perquè és basada en l’accident nuclear de Fukushima, en què hi va haver uns enginyers jubilats que van decidir de fer això que expliquem a l’obra. A Fukushima hi va haver el tsunami i l’onada que es va carregar la central nuclear, que va petar perquè els generadors eren al soterrani. No van poder refredar els reactors i va petar. Els enginyers no ho van preveure, però ho podrien haver previst.

—El confinament, l’aïllament i l’accés prohibit a certes zones que apareixen a l’obra també són reals, doncs?
—Sí, hi havia una zona aïllada on no es podia accedir. A més, durant molt de temps no hi havia energia, estava molt regulada. La gent vivia com podia.

—És especialment significatiu el títol, Els fills. Ara hi ha molta gent que decideix no tenir-ne pel por del món que els deixarem. En aquest sentit, volia preguntar-vos: som responsables del món que deixarem, encara que ja no hi siguem quan esclati el desastre?
—Absolutament. Les conseqüències abans no se sabien, però ara sí. No són sols les centrals nuclears, sinó també l’herència que deixem. Ara més que mai se sap, i ara més que mai s’hi hauria de fer alguna cosa perquè, si continuem així, això té un final. I no s’adopten ara mateix les mesures que toquen, perquè és molt difícil de renunciar a aquesta vida tan còmoda i absolutament poc realista de consum, consum i consum. Algú fa molt de temps ja va dir que el capitalisme implosionaria per dins, perquè no es pot sostenir. Cada vegada en volem més, més i més! Per això l’autora, Lucy Kirkwood, ho compara amb els assassins en sèrie, perquè són acaparadors: ells també en volen més, més i més. Alhora, també diu que no pot culpar els boomers d’haver-s’ho carregat tot, perquè ella hauria fet la mateixa cosa.

—És clar, en algun moment s’ha de perdonar perquè, si no, fins quan ens anirem passant aquesta culpa i responsabilitat?
—No ho sé… Sóc d’una generació que hem viscut molt bé: hem tingut oportunitats, el país creixia, el món avançava i no ens adonàvem d’allò que fèiem, no n’érem conscients. Espero que ens perdonin, perquè realment no ho sabíem. Els de dalt potser sí, però la gent normal i corrent no. Ara sí que ho sabem, per això penso que tots, joves i grans, hauríem de revoltar-nos una mica, no resignar-nos a la sensació –que ens han fet creure– que tot plegat ens supera i que no hi podem fer res. Ara, també penso que els actes petits serveixen de poca cosa… Si no es prenen decisions més dràstiques a dalt, de què serveix que deixi tot el plàstic en una bossa? Són decisions polítiques que s’han de prendre, però que són molt impopulars i que no vol assumir ningú.

—Ara que parlàveu de la vostra generació, penso que també vau revoltar-vos per  moltes coses: ja es començava a parlar del canvi climàtic i d’ecologisme, vau manifestar-vos per la pau, ja hi havia un moviment feminista potent…
—Sí, tens raó, ens vam revoltar molt, també. Som una generació que no va parar de manifestar-se. De fet, recordo molt la de “Nuclears? No, gràcies”. Jo n’havia dut l’adhesiu i havia anat a moltes manifestacions, i ara resulta que és energia verda! Però, més enllà de revoltar-nos, no vam fer res. Les feministes ens revoltàvem per aconseguir el divorci, per aconseguir l’avortament, perquè no teníem res, però la conseqüència ha estat ser on som ara.

—Vós, igual que el vostre personatge, la Rose, també us en sentiu culpable?
—Sí. Bé, no culpable, perquè no n’érem conscients, que era tan bèstia tot allò que passava, però sí que tinc aquesta sensació de dir: “Hòstia, quina pena, no? Serem la generació privilegiada i tots els qui vénen al darrere, no: no tindran un món habitable com el que hem tingut nosaltres, i cada vegada menys.”

—Què el fa menys habitable que abans?
—D’entrada, l’economia. Sempre poso el mateix exemple: jo abans podia treballar d’actriu i viure sola de lloguer. Vaig compartir pis quan era joveneta, però a partir dels vint-i-nou ja no, perquè me’l podia pagar amb el sou d’actriu, que no era gran cosa. Què ha passat? Ara no es poden pagar res: els sous han quedat estancadíssims, el nivell de vida ha pujat, els joves tenen una mena de desesperança… No dic apatia, perquè hi ha molts joves que lluiten i s’impliquen en causes, però és una cosa de dir: “No som capaços de solucionar-ho, això.” I jo crec que sí que es podrien fer moltes coses, però, evidentment, ens hem d’organitzar, ens hem de revoltar, ens hi hem d’encarar. I la gent no té temps. La gent està cansada de sortir a manifestar-se i que no canviï res.

—En aquest sentit, creieu que el teatre pot fer-hi alguna cosa?
—Sincerament, no. Hi ha gent que ve al teatre i diu: “Ostres, és dura, aquesta obra.” Sí que ho és, sí, però és on som. És hora de fer-nos responsables d’alguna cosa. Com a mínim, d’assumir un mea culpa. El teatre, a tot estirar, pot llançar preguntes i fer que la gent reflexioni, però poca cosa més.

—Una de les preguntes que llança l’obra és quin món ens agradaria deixar a les generacions futures. A vós, quin món us agradaria deixar?
—M’agradaria un món en què encara fos possible viure sense haver de patir tot el dia per si arribes o no a final de mes. Evidentment, si no tens feina no hi arribes, però que hi hagi gent que treballi i amb el sou no hi arribi és tan injust! M’agradaria que, si algú té una feina de vuit hores, pugui gaudir de la vida. Que no sols treballi per pagar el lloguer.

—Acostumats a veure-us en sèries, obres i films d’èxit, en catifes vermelles i en gales de premis, seria fàcil caure en la idea que viviu en una bombolla una mica aïllada de la realitat. En canvi, per tot això que expliqueu, no ho sembla gens.
—T’asseguro que no vivim dins la nostra bombolla! Potser els actors de Hollywood, que guanyen molts diners i viuen en cases apartades, sí, però els actors i actrius d’aquest país estem molt al dia de tot allò que hi passa! Els sous del teatre no són una meravella. És un ofici amb molt de vertigen, perquè no saps mai si el mes que ve treballaràs o no. Els actors hem viscut en precarietat i ho hem treballat molt, això. Estem al dia de tot allò que passa perquè vivim aquí, perquè tenim fills i germans i perquè som d’aquest món. I perquè hi ha un tipus de teatre i un tipus de gent que hem estat molt compromesos amb tot.

—Què implica aquest compromís?
—En el meu cas, bàsicament, consisteix a triar les obres que faig. Ara que puc, les trio. Per tant, intento de triar obres que qüestionin alguna cosa. Sempre. Això ho puc fer. La majoria les proposo jo: “He vist això, és interessant fer-ho per això i per allò.” No ho faig perquè el meu paper sigui el protagonista, sinó perquè m’agrada de què parla el text.

—Ara que obriu la darrera etapa laboral, us heu tornat encara més selectiva amb els papers que accepteu?
—Sí, perquè sempre penso que em queden pocs anys d’ofici. Espero que me’n quedin molts, però és veritat que, d’anys en què pugui dir “vull fer això, això i això”, me’n queden dos o tres. Per tant, en aquests dos anys o tres, les coses que faci m’han d’agradar molt, perquè és un ofici molt difícil de fer. Cal molta energia, és molt cansat i requereix molta il·lusió. Les obres les he de fer amb ganes.

—Teniu pensada la data de jubilació?
—No, perquè m’agrada molt la feina. Núria Espert una vegada va dir: “El teatre no el deixes, el teatre et deixa a tu.” Suposo que hi haurà un moment en què em costarà molt de memoritzar papers o que estaré cansada i diré que tinc ganes de viure la vida més relaxadament. Però ara no. Ara sóc feliç venint a fer la funció.

—A Els fills, la Rose, tot i estar jubilada, decideix de tornar a treballar a seixanta-cinc anys a la central nuclear perquè no hi hagin d’anar els joves. D’aquesta manera s’espolsa el sentiment de culpa.
—Això va passar de veritat i és molt fort. Els japonesos són així, tenen aquest esperit de sacrifici. De fet, els jubilats que van anar-hi no van morir de la radiació, perquè calculaven que trigaria uns quants anys a fer efecte i ja serien morts. Van morir abans per unes altres causes. Alguns, fins i tot, es van suïcidar perquè no podien suportar ser responsables d’aquella barbaritat, tal com fa en Robin: suïcidar-se lentament. Potser ho fa inconscientment, però sap que anar cada dia a la zona amb radiació sense cap mena de protecció i passar-hi sis hores o set acabarà fatal.

—Allò que als enginyers primer els va semblar una bona idea va acabar essent un gest fatalista. Hi ha decisions vostres –professionals o vitals– que amb els anys han canviat del tot de significat?
—Hauria pogut prendre unes altres decisions, però no crec que les que hagi pres siguin dolentes. N’he pres algunes de qüestionables, però amb el temps les he solucionat. L’autora, en aquesta obra, opta per una cosa bonica: fa que una generació se’n faci responsable, però també que els tres personatges es facin responsables d’ells mateixos i de les males decisions que van prendre en aquell moment. Tots tres es van equivocar. Arriba un moment a la vida que és bonic perdonar-se. Hauria pogut tenir una altra vida? Sí, però he tingut aquesta. I punt. Conec gent que ha comès alguna mala decisió que ha derivat en problemes i no s’ho han tret mai de sobre… Viure amb culpa és molt dur i no fa cap favor ni a tu ni als altres.

—Per anar acabant: sembla que Casa en flames ha servit perquè pugueu tornar a l’audiovisual. Aviat estrenareu Viaje al país de los blancos i la sèrie LIA a 3Cat. Com viviu aquesta tornada davant les càmeres?
—Amb molta alegria, perquè n’havia estat molts anys allunyada. Pensava que després de tants anys potser no recordaria com és ser davant de la càmera, però quan ets actriu, ets actriu. El llenguatge varia, sobretot tècnicament, però l’arrel sempre és la mateixa.

—Us havien encasellat massa en papers de teatre?
—És, sobretot, un tema d’edat. No crec que fos perquè sigui mala actriu, perquè ja vaig demostrar que no ho era. Vaig fer papers en les tres sèries de més èxit de TV3! Quan ets jove has de demostrar que ets bona, però arriba una edat que ja no hi ha papers per a tu, i punt, no hi ha més. En canvi, al teatre sí que n’hi ha. Quan ets gran és una altra cosa, perquè ja ets gran, tant se val si se’t veuen les arrugues… Però quan ets en aquella edat intermèdia… “Ai no, que es veu molt gran”, saps?

—Ara que us tornen a arribar papers audiovisuals, els prioritzareu per damunt del teatre?
—Mentre pugui, ho combinaré tot. Jo, el teatre, no el puc deixar, perquè m’agrada molt. Molt. Ja t’ho dic, tinc projectes fins d’aquí a dos anys! Si em surt algun projecte audiovisual, o faig una putada a algú abandonant l’obra o no el faig. Gràcies a Déu… Bé, no, gràcies al que sigui, he fet molt de teatre.

—Veig que no creieu en Déu.
—No [riu]. Crec molt en les persones. No sé què hi ha més enllà. Potser sí que hi ha la supraconsciència aquesta de què tant es parla, però, en tot cas, ja me la trobaré. Un Déu que ens ha fet i tot això… no, no hi crec.