Elisabet Casanovas (Barcelona, 1994) protagonitza el darrer film d’Ángeles Hernández, El rastre del llop. Es tracta d’un llargmetratge de ciència-ficció que ens situa al 2050, en un món superpoblat que viu una sequera extrema brutal.

Representa que fa temps que el canvi climàtic ha canviat per sempre la Terra. Allà on hi havia vida, ara només hi ha ruïnes. Amb els recursos al límit i l’aigua potable com el bé més preuat, el govern va decretar vint-i-cinc anys abans la política del fill únic: els qui desitjaven portar un segon fill al món havien d’acceptar de vaccinar-se del Saturn25, un vaccí dissenyat expressament per a matar-los al cap de vint-i-cinc anys.

En aquest context, la Sofi, interpretada per Casanovas –que al film acaba de ser mare i se li ha mort el germà–, torna a casa seva després de deu anys d’haver-ne marxat. És l’única casa del poble que genera vida gràcies al seu pou d’aigua, que permet de mantenir l’hort i el bestiar. Es retroba amb el pare, en Gabriel, malalt i a punt de morir a causa del vaccí.

—Generalment, es fa poca ciència-ficció en català. Per què?
—Tens raó! És un cinema que no estem acostumats a veure, i encara menys que passi de dia! Salvant molt les distàncies, hi ha una pel·lícula que m’agrada molt que es diu Midsommar, protagonitzada per Florence Pugh, terror a plena llum del dia. La primera vegada que vaig llegir el guió d’El rastre del llop vaig pensar que hi havia alguna cosa de Midsommar, sobretot per això que tot es va tornant àcid sense que sigui de nit.

—És un film que ens situa al 2050, d’ací a vint-i-quatre anys. Com us l’imagineu, aquest futur?
—És un futur distòpic, però potser no tant, no? Crec que, sobretot, la pel·lícula ens pregunta què passaria si les coses acabessin anant cap aquí. Proposa un camí fàcilment recognoscible i gens forassenyat com és la crisi de l’aigua i que la gent es baralli per aconseguir-ne. No és cap secret que l’aigua ara mateix és privatitzada d’una manera molt bèstia, i això va lligat a la reducció de precipitacions.

—Ara, després de tants mesos de pluja a casa nostra, fa una mica estrany imaginar-se la situació del film…
—De fet, una anècdota divertida és que quan rodàvem al març va ploure tot el mes! És interessant aquesta dualitat entre l’excés de pluja i la sequera…

—El film ens situa, també, en un món superpoblat, un factor que encara agreuja més la crisi climàtica i hidràulica. Això fa que el govern insti una part de la població a vaccinar-se amb Saturn25. Què és, aquest vaccí?
—És un vaccí que posen als ciutadans que tenen més d’un fill per a reduir la població. A la pel·lícula, n’anem veient els primers efectes secundaris. No és sinó una excusa per a parlar de com hem deixat la Terra, com l’hem cuidada… A més, també fa de mirall de les relacions humanes. La lectura que en faig és com una mena de metàfora: la situació de la Terra també posa de manifest la relació entre un pare i la filla.

—Hi interpreteu la filla, la Sofi, que acaba de ser mare. Algú podria dir que és egoista portar una criatura a un món destrossat. Què en penseu?
—No et negaré que és una cosa que a mi m’ha passat pel cap. Em semblen temes molt complicats. Sense voler recórrer a cap moralitat, haig de dir que tinc molta gent a prop que s’ho ha preguntat, això. Gent que es pregunta per la paternitat o la maternitat en el món d’ara. Penso que, si ens fem aquestes preguntes, si ho tenim present, ja és un què, perquè s’educarà d’una manera concreta, amb una consciència climàtica. Som molta gent, en aquest món, i hem de trobar la manera de conviure-hi. La gent que es fa aquestes preguntes és la gent amb qui més confio, en el fons. Però, com et deia, són temes molt complicats, no m’agradaria ser gaire categòrica.

—De fet, el futur del medi i l’impacte del canvi climàtic són temes que preocupen especialment les generacions més joves. Heu arribat a tenir ecoansietat?
—Absolutament. Em fa cert respecte la inconsciència i no tenir en compte el col·lectiu. Aquest individualisme sever, fill del capitalisme, m’espanta molt, perquè penso que som molta gent, al món, i no podem passar per alt la força col·lectiva. Abans, a les grans ciutats, es teixien lligams i es produïen intercanvis, però ara em pregunto si no són fetes per a abocar-nos a la solitud més absoluta. Tant de bo això canviï i que en siguem cada vegada més conscients, perquè la força col·lectiva és molt important.

—No sé si en algun moment heu sentit certa pressió per participar en totes les causes: la lluita feminista, l’antiracista, contra el canvi climàtic…
—Una mica, sí, però elegir una sola lluita també és interessant, no? En el fons, fa una mica de ràbia que ens hàgim de responsabilitzar de tantes coses perquè, al capdavall, haurien de ser els governs els qui se n’haurien d’encarregar. És una mica injust que hàgim de fer de policies de nosaltres mateixos en certes coses, i a vegades et trobes una mica aquí… Estaria bé que la gent que té poder se’n fes càrrec. També crec que està bé no perdre el compromís.

—Precisament, el film retrata molt bé com, en moments de crisi, els discursos individualistes i feixistes agafen força. I això, ara i aquí, ja comencem a veure-ho.
—Per això m’agrada introduir la pel·lícula amb la pregunta de si t’imagines que acabem anant cap aquí. La cosa interessant de la ficció és que et fa fer preguntes, més que no pas categoritzar una moral o donar respostes moralistes. Simplement, que generi una ressonància en algun lloc. A mi em sembla que aquesta pel·lícula proposa una situació extrema de la qual potser no som tan lluny… El sentit crític és molt important i parlar de les coses i obrir el diàleg, també. La individualitat tan allunyada d’una consciència col·lectiva fàcilment ens pot dur a conductes que tenen a veure amb l’extrema dreta o el feixisme. I això m’espanta molt.

—També presenta una societat militaritzada i molt violenta.
—En compte d’advocar per un futur distòpic en el qual, dins nostre, portem un xip, per exemple, simplement se’n va a les escopetes, que fa no sé quants anys que existeixen! També els cotxes de policia, que són com dels anys setanta… És com una mena de viatge en el temps. Hi ha una mena de temporalitat que m’agrada molt.

—Davant la catàstrofe, encara hi ha gent com l’oncle de la Sofi, en Martí, que creu en Déu i que resa a sant Bartomeu.
—Això m’encanta, és una manera de dir que tothom fa com pot amb les coses que sap, amb allò que necessita i amb les eines que té en aquell moment. En un moment tan estrany i hostil, tant en l’àmbit social com familiar –recordem que la família també passa un dol–, la fe neix de la necessitat. Suposo que perquè estem bastant allunyats de tenir una mínima espiritualitat, del contacte espiritual. L’única cosa que coneixem és a través de la religió, com a mínim en el nostre context.

—Les imatges del film i el so que les acompanya són impactants. Paisatges àrids i brutals que aquí no tenim… On vau rodar?
—A l’Argentina! Tots els exteriors –que serveixen per a plasmar aquest escenari de sequera i de futur distòpic– vam rodar-los en un poble de la Pampa que es diu Epecuén, a dues hores amb avió de Buenos Aires. Fa quaranta anys hi va haver una mena de gota freda i el poble, que és envoltat de llacs, va quedar del tot negat. Com que són llacs d’aigua salada, van deixar el paisatge de color blanc. Ara el poble és totalment abandonat. La resta d’exteriors són a la Garriga, Sitges…

—Per acabar: heu rodat amb Miki Núñez, a qui ja havíem vist fent d’actor a Jo mai mai, però mai en cap film. Com ha anat?
—Va ser molt fàcil, la veritat, no semblava que fos el seu primer projecte d’aquesta mena… Havia fet teatre i, com que és cantant, ja està acostumat a comunicar, a interpretar. És a dir, ja té cert contacte amb les arts escèniques. Vam tenir la sort que Marta Fuentes ens assessorés per forjar una relació profunda, encara que a la pel·lícula només se n’ensenyi una capa. Vam treballar moltes improvisacions per generar una mica d’imaginari col·lectiu, fer d’amics… Perquè, és clar, ell i jo no ens coneixíem! Va ser molt bonic. Ell estava cagat, però ho fa superbé! Tot l’equip ha estat molt bonic.