Elena Ortega va haver de passar el calvari de veure com el seu fill entrava a la presó. D’això fa tres anys i mig, i l’Alfon, com és conegut popularment, ha de complir condemna fins al 2021 per un delicte de tinença d’explosius. Natural del barri de Vallecas, a Madrid, Ortega havia mamat l’activisme de petita però amb l’empresonament del seu fill, que considera un pres polític, es va abocar amb deler a impulsar l’associació Mares contra la Repressió. Aquesta entitat dóna suport a la manifestació de demà a Madrid per a protestar pel judici contra els presos polítics. Hem parlat amb ella a les portes del Tribunal Suprem.

Com neix Mares contra la Repressió?
—Doncs neix com una necessitat de cercar suport i solidaritat. Som mares de joves antifeixistes, compromesos amb allò que s’anomena l’esquerra més radical, l’esquerra extraparlamentària i que és organitzada; mares de ‘bukaneros’, de la coordinadora antifeixista, d’organitzacions marxista-leninistes i anarquistes. Poc després del 2000 ens trobàvem amb situacions similars, com ara anar a la comissaria quan detenien els nostres fills o a anar l’hospital quan algun nazi els apallissava. I tot això, de vegades, ho passàvem soles perquè et trobaves veïns o familiars que et deien que era normal, perquè el teu fill s’ajuntava amb segons quins grups.

I quan us vau organitzar?
—Tot va agafar forma el 2007, quan un neonazi va assassinar Carlos Palomino al metro. Tenia setze anys i es dirigia a una contramanifestació dels neonazis de Democracia Nacional al barri d’Usera, de majoria immigrant. Era de Vallecas, molt amic del meu fill. Vam prendre consciència de la realitat. Coneixíem molt el jove i ens feia molt mal el tractament que en van fer alguns mitjans. ‘Baralla entre bandes’, deien. Van criminalitzar el noi dient que era un radical antisistema i violent. A sobre que l’assassinen… No ho podíem consentir, per això dic que naixem d’una necessitat. Va ser llavors quan ens vam organitzar.

I encara us manteniu actives. Sobretot pel cas del vostre fill, l’Alfon, que ja fa tres anys i mig que és a la presó.
—Va entrar-hi el 17 de juny del 2015 i acaba la condemna el març del 2021. Al juliol farà quatre anys que se li va aturar la vida. Malgrat que ho ha passat molt malament, perquè al principi el van posar en un règim especial, ell veu molt clar per què és a la presó. Escoltant com parla Jordi Cuixart, tenim clara quina és l’actitud que s’ha de tenir quan s’és a la presó. I crec que el meu fill la tenia.

Guia de la manifestació a Madrid del 16 de març contra el judici

Durant tot aquest temps heu denunciat el que considereu un empresonament injust. Quan preneu consciència que el vostre fill és un pres polític? Al primer moment?
—El primer dia. Ell sortia de casa per fer de piquet informatiu de la vaga general del 14 de novembre de 2012, la que reclamava la derogació de la reforma laboral. Però és que no va ni tenir temps d’incorporar-se perquè ja l’esperaven tres policies de paisà. Allà comença el muntatge. El van acusar de portar una motxilla amb un material explosiu. Ell els va dir que això ho acabaven de recollir, que sabien que no era seu. ‘Ja saps com funcionen aquestes coses, Alfon’, li van dir. Vull dir que quan vàrem arribar a judici jo ja sabia que era un pres polític. És igual com això que passa ací [assenyala l’edifici del Suprem]. Sempre vaig tenir clar que el meu fill era un pres polític. Però el dia del judici, amb l’escenografia i tot plegat, es va fer evident que era un muntatge. Es va justificar allò que era injustificable i l’única cosa que volien era fer callar veus, la capacitat d’expressió. Així actua el règim.

Durant tot aquest temps, i després de les dues sentències en contra, no heu mai dubtat del vostre fill?
—No… Cal tenir en compte que jo acabava d’arribar del piquet informatiu quan al meu fill li va passar això. La meva mare, els meus germans… tots anem al piquet informatiu! Venim d’una tradició d’activisme polític. Per això vàrem comprendre ràpidament què havia passat. L’han caçat, ens vàrem dir. El meu fill va ser un boc expiatori per a alliçonar la joventut que s’anava organitzant, la que volia donar resposta als carrers. Havien de caçar-ne un per acoquinar els altres.

El cas de l’Alfon és molt poc conegut, als mitjans de Catalunya, però també als de l’estat espanyol, en general. Per què passa?
—És el mateix ressò que té ara mateix el judici aquí a Madrid. Nul. I si surt en algun mitjà és per a criminalitzar els presos. I justifiquen una utilització d’un llenguatge perquè la gent s’acostumi a escoltar ‘separatistes’, ‘sediciosos’, ‘colpistes’… El mateix tracte mediàtic. Si el cas de l’Alfon el tractava algun mitjà majoritari, com El País, l’ABC o La Sexta, era per a criminalitzar-lo. Preferíem no sortir-hi. Ens va costar molt de trencar el cercle mediàtic. Vàrem haver de fer molt soroll al carrer. És clar, no érem una organització política ni social, sinó que érem l’entorn de l’Alfon, els seus amics de lluita, el meu entorn, l’entorn de la meva mare, el barri… Però ja al primer moment vam tenir el suport de quaranta col·lectius de Vallecas.

Parlem de la manifestació de dissabte. Per què us hi heu afegit?
—Ho vam veure clar de seguida. De fet, desitjàvem que passés això. Nosaltres fonamentalment som una organització antirepressiva. Aquests últims anys hem mostrat la nostra solidaritat a les víctimes de la repressió de l’estat. Hem anat a comissaries, judicis, hem fet actes, conferències… I és clar que volem la llibertat dels presos polítics catalans. No hem d’oblidar que són jutjats per haver exercit el dret d’autodeterminació, un dret fonamental de l’ésser humà. Recordo com vaig plorar amb les imatges de l’1-O. Amb tot el que hem vist, no pensàvem que serien capaços d’estomacar gent que feia cua en un col·legi per votar. Aquell dia va ser un punt d’inflexió. I si no dius res contra una cosa com aquesta, prepara’t per quan et passi a tu. Aquest és el missatge que vaig copsar.

La manifestació ha tingut molt suport d’entitats socials d’aquí a Madrid, però cap partit, tret d’Esquerra Castellana. Com ho interpreteu?
—Bé, la consigna era que es volia una manifestació encapçalada per la població civil, que no es donés protagonisme a cap partit. I puc dir que en les assemblees i en les reunions per la manifestació hi ha persones de partits polítics que hi participen a títol personal. Crec que el dia de la manifestació serà un abans i un després. Tothom qui vulgui lluitar per la democràcia i perquè no hi hagi presos polítics en aquest país, ha d’assistir a la manifestació. I el qui no ho faci, la seva absència serà criticada. Haurà d’explicar per què no ha defensat la llibertat. Els donem una oportunitat. Els qui no hi vagin, els ho recordarem, ara que són a punt de començar la campanya electoral.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb