Amb una trajectòria consolidada als escenaris, que li han fet merèixer dos premis Butaca a millor actriu de teatre musical, i convertida en una de les cares habituals del teatre musical català, Diana Roig (Barcelona, 1988) ha anat construint una carrera ferma, a còpia de talent, constància i passió.

Parlem amb l’actriu sobre el començament, les exigències d’un gènere sovint poc reconegut i el moment que viu el musical en català, coincidint amb l’èxit d’Ànima, una obra centrada en les dones que no van poder complir els seus somnis. L’espectacle va obrir la temporada passada del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i va exhaurir entrades en poques setmanes, cosa que demostra el bon estat de salut de l’escena musical en català. Ara es pot tornar a veure al Teatre Tívoli de Barcelona fins el 10 de maig.

A l’obra, Roig interpreta la Mina, l’amiga íntima de la Greta (Paula Malia), la protagonista.

—Heu fet moltíssims musicals i teniu dos premis Butaca com a millor actriu de teatre musical. Us podem considerar l’actriu de musicals de Catalunya?
—No sé si l’actriu, però sí que en sóc una. És veritat que molta gent m’ha vist en espectacles diferents i em pren de referent. Això em sorprèn molt. Em vénen a veure joves que em diuen que em segueixen de fa anys, i això fa molta il·lusió. El teatre no té la visibilitat de la televisió, però hi ha un públic molt fidel que valora molt allò que fem i que segueix els espectacles en què actuem.

—Creieu que una actriu de televisió, tenint els anys d’experiència que teniu vós, tindria més reconeixement? Costa més que reconeguin la feina d’actriu de teatre musical?
—Potser sí, però com que la gent que et segueix és molt fidel mereix tots els respectes i l’agraïment més profund, perquè és gent paga una entrada per venir-te a veure.

—Vau estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre. Vau apuntar-vos-hi amb la idea d’acabar essent actriu de teatre musical?
—Sí, la meva il·lusió ja era fer musicals. Pensava que si només aconseguia fer-ne quatre o cinc en tota la meva vida, ja ho hauria fet tot. I mira ara, quants n’he fet! Sí, sí, era la meva gran il·lusió, però fa vertigen, perquè és molt difícil, s’han d’alinear molts factors. En el meu cas, vaig tenir la sort de començar a treballar amb Àngel Llàcer i Manu Guix, que van ser professors meus a l’Institut del Teatre. Que confiessin en mi i que em donessin oportunitats va fer que pogués demostrar què sé fer. Arran d’això, ja em van anar sortint més projectes. Sempre he anat treballant. N’estic molt agraïda, i sé que és una sort.

—Ara quants anys fa que us hi dediqueu?
—Des que tenia vint-i-un anys, i n’acabo de fer trenta-vuit! Molts anys, molts. I puc dir que només visc d’això.

—Us hi heu pogut dedicar sempre? O us ha costat de consolidar-vos?
—Sempre, sí. I mira que cada vegada que faig un musical penso que potser ja no en faré cap més. Ara faig Ànima, però després no tinc cap més projecte… Vaig començar amb Geronimo Stilton, en acabat Grease, més tard Els miserables… Sempre he enllaçat un musical amb un altre; només he estat un any de la meva vida aturada. Va ser després de fer Cantando bajo la llúvia, perquè vaig voler aturar per fer un màster, fer doblatge… Volia descansar. Després d’això ja va venir El dia de la marmota i Ànima.

—Us feia por fer aquesta pausa? Tinc la sensació que aquesta és una professió que sempre requereix que facis coses perquè no deixin de veure’t i de pensar en tu…
—Sí, però el que em feia més por era sentir que no estava en forma, perquè si no fas res durant un any i mig i, de cop, t’arriba un càsting en què has de ballar… Perquè sempre, sempre, sempre fem càstings. A mi només m’han trucat directament una vegada, va ser amb La botiga dels horrors. Per la resta, sempre he hagut de fer càstings i, per tant, “començar de zero”. Has de demostrar que pots seguir el personatge. Sempre hi ha la por que no t’aguanti la veu o que sigui molt exigent, per això cal mantenir-se activa. Ara bé, mirant-ho amb perspectiva, l’any que vaig parar em va anar molt bé. Quan enllaces una cosa rere l’altra perds la perspectiva de les coses i t’oblides del que costa aconseguir-ho. Deixes de valorar les coses que et passen, vas molt cansada… Està bé, parar i descansar.

—És clar, és que és una feina exigent que repercuteix al dia a dia: no forçar la veu, no sortir fins tard, fer esport, dormir prou hores…
—Mira, quan vaig fer aquest any de pausa, vaig poder respirar. Vaig pensar: “D’acord, ara ja pots estar malalta.” Sembla una ximpleria, però no ho és. Generalment, quan la gent es posa malalta no va a treballar, però nosaltres, tot i tenir substituts, tenim una certa responsabilitat per la feina. No volem fallar. Aquesta pressió de no poder estar malalts és horrorós. També és veritat que tot depèn del personatge que hagis de fer i de si has de cantar més o menys. De vegades fem set o vuit funcions a la setmana. És com si un artista fes un concert cada dia! Vols estar bé, perquè la gent paga una entrada per a venir-te a veure. No ho pots fer a mitges.

—De petita ja volíeu ser actriu de musicals?
—Sí. La meva passió per la música, el ball i el cant em ve de Walt Disney (per això Ànima ha estat tan revelador per a mi). Vaig començar a cantar veient aquestes pel·lícules. A casa no teníem gaire tirada a anar a teatre, però tenia unes amigues que van apuntar-se a cant coral i vaig dir als meus pares que jo també volia cantar. La meva mare va ser la que em va dir que provés de fer teatre musical, i ho vaig provar. Vaig anar a una escola del meu barri i em va encantar! Vaig anar fent i quan vaig ser més gran els meus pares em van dir que a l’Institut del Teatre era on em podien donar un títol, perquè ja saps que els pares sempre tenen aquest patiment pels títols… I mira, tot s’ha anat complint.

—Recordeu el musical que us va fer dir: “Jo vull fer això”?
—El primer que vaig veure (i no és el que més m’agrada) va ser Fama en la versió en català que va fer la Coco Comín. Vaig al·lucinar! També em va marcar molt Taxi, a l’Apolo. Jo devia tenir uns sis anys. Després, a casa, jugava a ser un dels actors!

—A Catalunya tenim figures i grups com Dagoll Dagom, Manu Guix i Àngel Llàcer, la Cubana… Quin paper han tingut per al teatre musical en català?
—Els ho devem tot, i els hem de tenir molt de respecte. A vegades hi ha gent jove que critica el que es feia abans: com actuaven, com cantaven… Però, ostres, aquesta gent ha fet una feinada per a tenir el que tenim ara! Ells han estat els qui han portat el teatre musical aquí, són els qui han creat els fonaments. Les coses han canviat i ara tenim uns altres referents. Cada vegada hi ha companyies més joves fent coses més grosses, però el llegat ens ve de tota aquesta gent.

—I, sobretot, se’n fa molt en català: El dia de la marmota, Germans de sang, Ànima… Com ho valoreu, això?
—No vull ser malinterpretada perquè sóc imparcial, però quan vénen companys de Madrid aquí (perquè nosaltres hi treballem molt, allà, perquè s’hi fan molts més musicals), sempre diuen que hi ha molta qualitat. Els musicals de creació en català, les versions que fem… Ostres, estan molt bé, hi ha molta qualitat. Aquí, fem que la història sigui la base de tot, i l’expliquem amb tot el que requereixi: cançons, música, coreografies… Però la cosa més important és explicar la història. A vegades, en segons quin musical, només busca el xou.

—Ara que comenteu això de Madrid… En algun moment havíeu arribat a pensar que potser no us podríeu dedicar mai a aquesta professió treballant en català?
—No ho he pensat mai, això, però sí que m’entristia molt passar tant temps a Madrid. Volia estar a casa amb la família, els amics… Però, és clar, aquí no hi havia feina! Ara que ja fa tres temporades seguides que sóc aquí… Ostres, que bé!

—Parlem d’Ànima. De què tracta?
—És una carta d’amor a les nostres àvies i a totes les dones que van tenir uns somnis que, pel context històric que van viure, no van poder complir. L’obra se situa als anys trenta [del segle XX], en una època en què hi havia moltes coses que les dones no podien fer. També ens situa en uns estudis de pel·lícules d’animació. No parla directament de Walt Disney, sinó que és una recopilació de moltes històries reals o basades en fets reals que passaven a molts estudis d’animació.

—Quan es va estrenar, feia cinc anys que al TNC no s’hi representava un musical. És difícil que programin aquests espectacles en segons quins teatres? Per què?
—Sí. Suposo que depèn de la direcció del teatre, no? De si opten per una cosa o per una altra, depenent del gust de cadascú… Com que els musicals es veuen com una cosa molt comercial, els teatres públics pensen que no n’han de programar. Però Shakespeare també és molt comercial! A més, hi ha moltes menes de musicals. No ho sé, jo penso que és un error. Però sóc optimista perquè crec que Ànima va fer veure que es podia fer, i que podia funcionar. Tant de bo se’n facin més.

—Ànima és protagonitzat per la Greta, interpretada per Paula Malia. Qui és?
—La Greta és una gran dibuixant que vol entrar a treballar als estudis, però no la hi deixen entrar perquè és una dona. En aquella època es creia que les dones no tenien prou caràcter, que distreien els homes…

—Si als estudis només hi treballaven homes, és normal que llavors les històries que expliquen tinguin aquest biaix de gènere que ens hem empassat tantes i tantes generacions!
—Sí… I també és fruit d’una altra època. L’obra mostra en Walt, que no és pas que sigui el dolent de la pel·lícula, però sí que té una part fosca que està bé de tenir en compte. Però jo en sóc molt defensora, perquè tinc en compte que és un altre context històric i que cal prendre-hi distància. Evidentment que hi ha coses que grinyolen pertot arreu, però això que va fer Walt Disney, de portar el món del color a les pel·lícules, és molt bèstia!

—Per què és important, encara, explicar aquestes històries?
—Perquè encara passa i perquè reflexionar-hi està bé. L’obra tampoc no pretén dir què està bé i què està malament. No dóna respostes, proposa preguntes. Una altra cosa que m’agrada molt és que no et diu el típic “si vols, pots”, perquè a vegades no pots. El musical no té un final feliç. A vegades, tot i voler-ho, no es pot. I no passa res. Això forma part de l’evolució humana i del creixement personal. La cançó final, diu: “Tingues desitjos o somnis que potser al final no es compliran o canviaran, però seran el motor que et farà avançar.” És això!

—Un altre dels temes que apareixen a l’obra: la importància de les amistats. Què expliqueu, amb això?
—Si ens envoltem d’un equip de persones que et fan bé, que et fan créixer i que t’estimen, ens potencien. Crec que Ànima és el resultat d’això, precisament: d’un equip humà preciós que ha remat cap a la mateixa direcció fent hores extra i amb una passió comuna que ens fa sostenir els uns als altres. A vegades, la societat ens porta cap al camí contrari: a competir, a voler destacar, a voler ser millor que els altres… Això es veu molt en els personatges femenins, sobretot. A les dones se’ns ensenya a ser rivals.

—Per acabar: teniu la percepció que als actors de teatre musical només us fan fer papers de teatre musical? Costa sortir d’aquí?
—Sí. En uns altres països potser no tant, però aquí sí… Es considera que els actors de musicals són cantants, no són actors. Creuen que no podem fer teatre de text. És una pena, que hi hagi aquest estigma. A mi em sap greu, perquè m’encantaria fer unes altres coses! Però bé, suposo que és qüestió de temps, d’anar prenent consciència, anar obrint la ment… Això a Hollywood no passa. Allà, una estrella et pot fer tant un musical com un Spiderman o una sèrie!