31.12.2025 - 20:40
Diana Pla i Solina (Barcelona, 1991) ens rep a l’esplanada de la Feixa Llarga de l’Hospitalet de Llobregat. Fa pocs minuts que s’ha acabat la funció del dia del Petit Circ Laret, l’espectacle de circ que dirigeix i que s’hi podrà veure fins al 7 de gener.
Ens asseiem en una taula i unes cadires de càmping al costat de les caravanes dels artistes de l’espectacle per fer l’entrevista. És divertida i fa broma, però més tard, quan li fem les fotografies, ens confessarà que, en el fons, és ben tímida. No ho sembla, perquè a l’entrevista es deixa anar i s’explica amb facilitat i generositat. Però, sobretot, perquè semblaria que per fer de pallasso s’ha de tenir poca vergonya i molta valentia.
Hi parlem sobre la seva carrera professional, la individual, la que ha anat forjant a poc a poc fora del focus de la família Pla i Solina, que aquests darrers anys ha estat en boca de tothom pel magnífic espectacle Travy, que ha voltat durant anys per tot el país, i pel reconeixement internacional que recentment ha obtingut Oriol Pla gràcies al seu paper a la sèrie Yo, adicto.
—El Petit Circ Laret és una picada d’ullet a Claret Papiol. Qui era per a vós i la vostra família? Per què heu decidit de fer-li aquest homenatge?
—Claret Papiol era un grandíssim pallasso i, a més, era el meu padrí. Era molt amic dels meus pares. Ha estat un referent, com també els Escarlata, Los Galindos, els Poltrona… Ell sempre reivindicava la figura del pallasso i, sobretot, l’error, el tema de què parla aquest espectacle.
—A banda l’error, de què més parla?
—D’aquesta cosa del circ de voler-ho fer sempre tot més difícil. Cada cop més i més i més. Reivindica el circ petit, el que viatja, el que és familiar…
—Per què creieu que el circ tendeix a anar cap aquí?
—Perquè els humans som així d’idiotes. Sempre en volem més, mai n’hi ha prou. Sempre volem fer-ho tot més espectacular perquè tothom digui: “Oh, mira aquest!” Excepte el pallasso, que fa allò que és i punt. Els humans som així…
—Circs com Le Cirque du Soleil fan que tot es magnifiqui?
—Absolutament. És com si dius que t’encanta la fusteria, però compres els mobles a l’Ikea. Ikea fa mobles de fusta? Sí. És una fusteria? No ho sé. Circs com Le Cirque du Soleil fan circ, però no en tenen en compte l’essència. Hi ha molts llocs que no la tenen en compte.
—Justament, Tortell Poltrona deia que intentava que al seu circ la gent veiés persones humanes al darrere i no pas una perfecció que no existeix. Hi coincidiu?
—Sí. És que s’ha d’intentar –bé, com a mínim a mi m’agrada– de veure la humanitat que hi ha rere l’artista.
—Quin llegat creieu que han deixat la generació de Tortell Poltrona, Claret Papiol i els vostres pares?
—Ens han deixat l’autenticitat. Ser autèntic, ser un mateix. Que cadascú tingui la seva gràcia, la seva veritat. No voler ser una altra persona. Com que ells han estat tan especials, ara tots ho volem ser, però ens quedem només amb la forma. Pensem: “Si faig això, seré especial.” Però, en realitat, ser especial és ser tu mateix i fer allò que s’ajusti a la teva personalitat, allò que et faci més il·lusió.
—Penso en vós i el vostre germà, Oriol Pla, però també en Blai Mateu, per exemple. Sou uns quants els qui heu seguit els passos dels pares. Per què? Què té el circ i el teatre de carrer que atrapa?
—Per al teatre de carrer, has de tenir un punt de dissidència dins teu, perquè és revolució. És agafar els carrers –perquè són teus– i tenir un nervi dissident. Que l’art no sols sigui allò que fas, sinó que sigui també una cosa visceral, que surt de dins. El teatre de carrer té molta cosa d’això. És molt difícil de fer-ne si no tens aquesta visceralitat dins teu i si no tens ganes de trencar les normes.
—És difícil de fer-ne en un moment contradictori com el d’ara, en què hi ha moltes dissidències, però poc tolerades?
—Bé, no et pensis. Crec que és ben al contrari. Si t’hi fixes, podem manifestar-nos, però ens tapen amb unes altres coses com la tecnologia, en això d’haver de seguir tots una mateixa línia, fer tots el mateix, vestir-nos de la mateixa manera, tenir els mateixos estàndards de bellesa… Quan va ser més potent el teatre de carrer? Durant el franquisme, quan hi havia una repressió brutal. Allà va ser quan més va despuntar, perquè és quan hi havia més dissidència, justament. Com és que ara ens costa tant de ser dissidents si, en teoria, ara som més lliures?
—Potser és que, sobretot, s’ha perdut l’espontaneïtat i el fet de poder fer coses a l’espai públic. Ara, per a fer espectacles de carrer, calen molts permisos, molta burocràcia i paperassa…
—Absolutament. No sé en què ens hem convertit. Ens venen coses per seguretat o drets laborals i realment és tot el contrari. La cultura té molt a veure amb la llibertat, però, com que ens fan fer tantes coses, som molt menys lliures. I encara és més fort que la gent s’ho creu i ningú no trenca amb tot això. Ara és molt difícil de tenir una companyia de vuit persones. Tothom fa solos, duos… Perquè, si no tens un gran nivell econòmic i moltes ajudes, és molt complicat. No surt a compte.
—Justament, l’esperit del circ és precisament la comunitat, el treball col·lectiu. Si això no hi és, perd el sentit, no?
—És clar!
—Al principi parlàveu de reivindicar el circ petit. Com ho feu, per aconseguir-ho, perquè sigui una cosa artesana?
—Primer de tot, ho aconsegueixo perquè no tinc prou diners. Allò que compta és saber què vols fer i ser perseverant. D’una altra banda, em fixo molt en la persona i amb la humanitat de cadascú. Quan hi ha personalitat és quan és artesanal.
—Creieu que heu aconseguit de trobar el vostre propi llenguatge i personalitat als espectacles que feu? Com en els pintors, a qui se’ls reconeix el traç…
—Ostres, m’encantaria que la gent pogués dir: “Això ho ha fet la Diana!” Crec que sí, com a mínim amb allò que he fet fins ara, sí. Em baso molt en el físic. Els quatre espectacles que he fet acaben més o menys de la mateixa manera. Un dia en parlava amb el meu germà. Vaig dir-li: “Hòstia, Oriol, sempre faig la mateixa dramatúrgia i m’estic frustrant moltíssim perquè sempre explico la mateix cosa.” I ell va dir-me que no passava res, que hem de fer això. És a dir, no has de tenir sempre una idea diferent, perquè cadascú té la teva essència. Si a mi m’emociona una cosa, puc explicar-la de moltes maneres: amb circ, amb teatre, amb dansa, amb persones amb salut mental… Però sí, sempre hi ha una cosa que s’explica només amb el físic i amb la música.
—Això que comenteu del físic és molt de la vostra família, oi? Trobo que també és molt característic del vostre germà.
—Sí. La investigació física em ve molt dels meus pares. Molt. I sí, l’Oriol també té molta part d’aquesta. Té a veure amb el fet de posar-se la mà aquí [se la posa davant la cara] i preguntar-se coses com ara: com la poso? Què passa si arribo fins allà? [va moment la mà a l’aire] Tota aquesta investigació i observació em ve molt d’ells.
—Com la feu, aquesta investigació? Com us hem d’imaginar? Davant del mirall?
—No! Mai miralls! Mai! Perquè quan et mires al mirall et mires des de fora, no des de dins. Com faig la investigació? Doncs em poso música, em relaxo, començo a fer volar la imaginació, començo a posar aquesta essència del clown d’haver d’estar molt atent a tot allò que passa i veure com reacciona el clown a les coses, perquè és una reacció que no surt d’aquí [es toca el cap], sinó del cos. El clown viatja molt amb les emocions, amb la respiració… Això et porta a escenes que no pots pensar, només surten si les fas.
—Ho trobo molt generós, perquè és com una dedicació màxima de l’intèrpret a l’espectador.
—És que fer el pallasso és això: obrir molt el cor, apagar la ment i escoltar. Quan ets en aquesta escolta, ho reps tot. T’amares de tot allò que passa. El pallasso és al mig de l’escenari, però és conscient de tot: d’on acaba l’escenari, d’on és el públic, del recinte… És com si et travessés alguna cosa i connectessis amb l’univers sencer.
—Els pallassos us fan gràcia o us fixeu massa en la tècnica, en la manera com ho fan, en possibles millores, etc.?
—No. Quan un pallasso m’entra, no l’analitzo. L’analitzo quan em ven una cosa que no és real. Allà sí que començo a fer-me preguntes. Però, quan una persona està en essència pura, és impossible. Hi entro i m’hi lliuro.
—Heu fet carrera en el teatre físic, el circ i la dansa. No us heu sentit mai atreta pel teatre de text?
—Sí, m’agrada molt, el text. M’agrada molt la poesia i escric molt! M’agrada, però és que tinc una cosa molta gamberra, molt de cos. No ho sé, potser són excuses que no serveixen, o potser simplement és que no ho faig bé. Potser és que sóc més de creació que no pas d’agafar un text i fer un personatge concret que ja té uns paràmetres, saps?
—Heu voltat molt amb Travy, però també teniu uns quants espectacles de creació pròpia. Com aneu forjant aquest camí individual, fora de la família Pla i Solina?
—Bé, Travy en certa manera també és de creació pròpia. Sempre vaig pensant en coses noves. Ara fem el Petit Circ Laret, però ja preparo un nou espectacle de carrer que, si tot va bé, s’estrenarà aquest any. Serà un espectacle que tindrà dansa, clown i teatre físic. Serem dos personatges. Ara mateix em centro molt en això.
—Quan teniu un espectacle nou, què feu per poder-lo rodar? Presenteu la proposta en espais com FiraTàrrega, per exemple?
—Uf, no! Se te’n passen les ganes! Quan ets artista i intentes que et vegin o et comprin un espectacle és duríssim. Tens ganes de deixar-ho. I encara més quan véns d’un lloc on no t’han vist gaire i has d’anar fent el teu espai. Amb el solo que vaig estrenar fa cinc anys vaig trastocar-me! Tot just ara comença a haver-hi una mica de llum al mercat. La merda de la cultura és que si no ets dins d’un mercat comercial, no ho aconsegueixes. I quan t’hi poses i reps tants nos…. És duríssim. O fer espectacles amb només sis persones de públic. No és gens fàcil de defensar una cosa que és teva davant de sis persones en una sala on en caben cinquanta. I això m’ha passat.
—I què feu?
—Hi surts feta una merda i qüestionant-te per què fas això si no arriba a la gent, si a ningú no li agrada. Però, després, les sis persones et diuen que els ha encantat i penses: “D’acord, ho faig per mi.” I t’ho has d’anar recordant, això. No ho faig perquè la gent m’estimi més, ni perquè vegin que sóc espectacular. No. Ho faig perquè necessito fer-ho.
—Què faríeu si no féssiu teatre?
—Moltes coses! Potser hauria fet de guia de muntanya, o potser tindria un restaurant o seria bombera… O viatjaria pel món! Mil coses! Això de dir: “Oh, és que sense l’art…” No, jo puc fer moltes més coses. He treballat de moltes coses que no són artístiques. Per exemple, quan estudiava dansa també treballava de cambrera. Sóc una cambrera fantàstica!
—Comentàveu que fa cinc anys vau estrenar el vostre solo i que tot just ara comença a veure la llum… A què creieu que es deu?
—A la perseverança, a ser molt pesada, a posar-me a tot arreu. Podria dir-te que ha estat per mitjà de contactes, però no m’han funcionat, només alguna vegada. La Badabadoc Teatre m’ha programat dues vegades. Això és molt d’agrair, perquè vaig poder fer dues temporades a Barcelona. No he pogut aconseguir-ho en cap altre teatre, això! I bé, també es deu al fet que l’espectacle funciona.
—Per què creieu que les sales no programen prou circ o espectacles de clown?
—Perquè si sóc un programador d’una sala de teatre he de vendre noranta entrades, les vull vendre totes. No m’arriscaré a agafar una cosa que no sé com funcionarà. El circuit del circ va diferent.
—Això si parlem de sales, però, en general, hi ha interès pel circ, oi?
—I tant! I cada vegada més, perquè cada vegada se’n fa més. Abans només érem quatre matats.
—En surten generacions ben preparades i molt formades, ara.
—Molt formades en què? En tècnica? Sí. Però ens falta essència. Ens falta personalitat. Ens falta caràcter, hòstia.
—Per anar acabant. Teniu la sensació que costa que us desvinculin de l’etiqueta de ser “germana de”? N’esteu cansada?
—Tothom m’ho pregunta. L’altre dia em van fer una entrevista en què vaig explicar moltes coses de la meva carrera i de mi, però el titular era sobre “la germana de l’Oriol Pla”. Per què? Si t’he explicat tantes coses, per què això és la cosa més important de l’entrevista? Així no sortiré mai del bucle! I, saps què passa? Que ara sóc en una etapa molt diferent de la meva vida.
—Què voleu dir?
—Abans sí que era “filla de”, però és que fins i tot l’Oriol també era fill d’en Quimet i la Núria, així com en Tomeu i la Gina són els fills dels Escarlata i en Blai el fill d’en Poltrona. Quan et cries en una família d’artistes, sempre ets “el fill de”. Però una cosa és que ho sigui a nivell nostre, intern, i l’altra és quan es comença a extrapolar a uns altres llocs. I, aquí, s’hi barreja la fama. En general, val molt més la fama que tens que no pas el tipus d’artista que ets. Però bé, no parlo per mi, perquè no sento que això sigui una pressió familiar, sinó que és una cosa que posa la gent de fora estant. Et miren i et valoren segons amb qui estàs relacionat. I, a vegades, tinc la sensació que la meva carrera o les coses que faig són validades o tenen credibilitat perquè hi ha una persona que els en dóna. Sobre això, recordo una conversa que vaig tenir amb en Sergi López. És un paio que ha treballat tota la vida i, de cop, havent fet sempre la mateixa feina i havent estat sempre la mateixa persona, l’han col·locat en un lloc “de famós”.
—Ens podríeu fer cinc cèntims del vostre espectacle vinent, Túmul?
—És un espectacle que parla de la vellesa, d’acceptar-la en un moment en què la rebutgem tant. Rebutgem fer-nos grans, tenir arrugues, ser improductius, no servir per a res, contemplar la vida… Ostres, justament allò que ens ensenyen les persones grans és que hi ha un moment que ja has fet tantes coses i tens una saviesa interior tan gran, que pots… Pots acostar-te al zen!
