14.11.2025 - 21:40
Charlotte Gneuss (Ludwigsburg, Alemanya, 1992) ha estat de visita a Barcelona per presentar-hi Gittersee, que aquests dies ha arribat a les llibreries de casa nostra gràcies a la traducció al català de Carlota Gurt i la publicació de Periscopi.
Gittersee és una novel·la protagonitzada per la Karin, una noia de setze anys que viu al barri obrer de Gittersee, a Dresden, l’Alemanya de l’Est. És ambientada en l’any 1976, i relata del punt de vista de l’adolescent com era l’Alemanya comunista d’aleshores. Gneuss ho descriu relatant una atmosfera grisa i asfixiant influenciada pel testimoni dels seus pares, que van haver d’anar-se’n de la República Democràtica Alemanya (RDA) abans de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989.
D’un dia per l’altre i sense avisar, el xicot de la Karin fuig a l’altra banda de la frontera. La noia, sospitosa d’haver-lo ajudat, s’ha d’enfrontar al senyor Wickwalz, l’agent de la Stasi –el servei secret de la RDA– que investiga el cas i amb qui, de manera inesperada, acaba establint una relació de confiança que no s’atreveix a confessar ni a la seva millor amiga. Ben aviat, la Karin començarà a veure els perills de la seva relació amb la policia i s’haurà d’encarar amb decisions difícils que li canviaran la vida per sempre.
—Tot comença amb tres frases: “Teníem setze anys. Només dos nois. En Thorsten i en David.” La història podria haver agafat una infinitat de camins, però vau acabar parlant de l’Alemanya de l’Est. Per què?
—Sempre em vénen primer les frases al cap i, després, en vaig seguint el ritme. Normalment, a partir de les primeres frases em pregunto per què estic escrivint allò. En aquest llibre, hi ha el cas de l’àvia, que en un moment donat diu que està enfadada perquè va perdre la guerra. Llavors, jo em pregunto: per què? Per què deu estar enfadada? En aquest cas, és perquè era nacionalsocialista. Era ajudant de la Luftwaffe, l’exèrcit aeri. Eren els qui organitzaven i preparaven estratègicament el camp de batalla, persones estratègicament molt importants. Cap al final de la guerra, cada vegada hi havia més dones implicades en aquestes tasques, perquè ja no hi havia homes i la guerra anava ampliant-se.
—És la vostra primera novel·la, però no és la primera vegada que parleu de la RDA. Vau editar Dictadura i utopia: com expliquem la història de la RDA?, en què expliqueu, per exemple, com es constitueix i es desenvolupa la memòria cultural de la RDA. Quines conclusions en vau treure?
—És un llibre en què vam convidar molts col·legues a escriure sobre la RDA. El resultat va ser molt divers: hi ha qui critica la dictadura i tot allò que va significar, n’hi ha d’altres que destaquen els aspectes positius del socialisme, i qui considera que no estava tan malament i que ara se la critica massa… Aquests darrers són els qui tenen la memòria de la utopia.
—Vau decidir d’explicar aquesta història perquè consideràveu que hi havia una absència d’històries com aquestes en la literatura?
—Sempre que escrius parteixes de tu mateix: de les coses que t’ocupen i et preocupen. A mi m’interessava saber per què els meus pares se’n van anar de la RDA, per quins motius, i com era la RDA en aquella època perquè fos tan insuportable de viure-hi. Hi havia molta gent que se’n volia anar. Alhora, també m’interessava saber per què la gent decidia d’entrar a la Stasi o per què hi col·laborava i decidia d’espiar els seus amics i els seus familiars.
—Ambienteu la novel·la en l’any 1976. Per què?
—El 76 és un any de ruptura. És l’any en què van expulsar de la RDA Wolf Biermann. Després de la seva expulsió, molts intel·lectuals –i molta més gent– van perdre la fe en el socialisme i se’n van anar. Alhora, va ser un any en què es va començar a formar una oposició al país. Fins l’any 76, es podria considerar la RDA com un estat del benestar social i econòmic, però a partir de llavors s’adonaren que no podien mantenir aquest benestar perquè eren massa pobres. Va ser el començament d’allò que va culminar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i tota la crisi política posterior.
—Alemanya és vista sovint com un país que ha estat capaç de refer i mantenir la seva memòria històrica, sobretot respecte del nazisme i l’Holocaust. Ara bé: creieu que ha estat igual amb el comunisme i la confrontació entre la RDA i la RFA?
—Sempre es diu que Alemanya és el campió mundial de la memòria, no tant en relació amb la RDA com, més aviat, amb el feixisme i el nacionalsocialisme. Però jo penso que una cultura de la memòria no s’acaba simplement recordant, que és el que es fa a Alemanya, sinó que ha de ser una memòria viva que no permeti el feixisme que ressorgeix avui. A Alemanya tenim un partit d’extrema dreta que té molta força, per tant, no sé fins a quin punt n’és de bona, la nostra memòria cultural. Enguany, per exemple, el dia de l’Holocaust es va fer un acte de commemoració i, la mateixa tarda, al Bundestag, es va aprovar una llei molt dura contra la immigració. Això no és una cultura de la memòria viscuda i real.
—…
—D’altra banda, mentre que l’Alemanya Occidental i els aliats van invertir moltíssims diners en el país amb el pla Marshall, a l’Alemanya de l’Est es va instaurar una doctrina d’estat antifeixista: es van eliminar els feixistes que hi havia al país i es va crear una dictadura socialista antifeixista. És complicat, el terme dictadura, perquè a vegades hi ha qui vol equiparar el nacionalsocialisme i la dictadura i no era el mateix. Però no deixava de ser una dictadura, perquè no hi havia llibertat d’expressió, ni eleccions lliures, ni dret de manifestar-se. Més tard, va arribar el procés de democratització, que va comportar un declivi econòmic molt important. Això és una cosa que encara ara es nota en la relació en les dues alemanyes.
—Quina ha estat la rebuda del llibre a Alemanya?
—Va tenir certa controvèrsia, perquè cadascú va viure la dictadura d’una manera diferent. Per exemple, hi va haver una persona que havia format part de l’exèrcit de la RDA que es va dedicar a fer una llista de suposats errors que hi havia a la novel·la. Jo, en canvi, sóc filla de pares que van haver de fugir de la RDA. Són dues experiències oposades.
—El fet que siguin uns fets tan recents, us ha permès de poder parlar amb testimonis vius, començant pels vostres pares.
—De fet, ara som en un punt molt interessant en què les vivències comencen a convertir-se en història. És una mica el que va passar l’any 68 en relació amb l’any 45. És més o menys la mateixa distància temporal. Ara toca preguntar-nos què va ser la RDA. Jo he parlat molt amb els meus pares, amb la meva àvia, a qui he dedicat la novel·la, amb la gent que treballava a les mines d’urani i de carbó de Gittersee… La Stasi, d’altra banda, està molt ben documentada, i això m’ha permès d’analitzar molt de material. Un es podria quedar atrapat en la recerca i tot el material que hi ha!
—Vau néixer el 1992, després de la caiguda del mur de Berlín. Quin record teniu de la infància i adolescència en un moment de transició i reunificació com aquell?
—En aquell moment, quan vaig néixer, els meus pares ni tan sols sabien com funcionaven les coses a l’Alemanya Occidental. Era un món totalment diferent del socialisme, i va ser un gran envit, per a ells, adaptar-s’hi. Jo, encara que fos petita, me n’adonava. Per exemple, la meva mare encara ara no entén per què un bitllet de tren un dia val una cosa i un altre dia una altra. A la RDA, un quilòmetre valia un euro, per tant, un trajecte de cinquanta quilòmetres, cinquanta euros. La lògica del capitalisme encara ara no l’entén. A més, la família i els amics quedaven interromputs, me n’adonava quan anàvem a Dresden a visitar la família. Allà, els meus pares se sentien com a casa, però a mi em passava que a l’escola a l’Alemanya Occidental em veien com “la de l’Est” i, en canvi, la meva família de l’Est em veia com “l’occidental”. No vaig estar mai en un entorn que fos del tot el meu. No va ser traumàtic, per a mi, però era així. Hi ha persones que diuen que ara ja no hi ha diferències entre l’Alemanya de l’Est i la de l’Oest, però per mi sí que n’hi ha.
—La novel·la se situa al barri perifèric i obrer de Dresden, Gittersee. Per què?
—A Gittersee hi havia extracció d’urani. Les pedres que quedaven com a deixalles d’aquesta explotació minera es feien servir per asfaltar els carrers, i això va fer que aquesta regió tingués una radiació atòmica molt més elevada que la resta. Em va semblar que això es podria aprofitar literàriament, i em sembla que es percep, en la novel·la.
—Sí. L’atmosfera és grisa, humida, freda, trista…
—Exacte. Un altre motiu pel qual vaig voler ambientar-la a Gittersee és perquè, en la mineria, la gent treballa sota terra i fa servir altres noms. A més, era una feina secreta, era un secret d’estat, perquè l’urani no es podia fer conèixer, era un material que l’URSS necessitava per a la seva política de defensa i per a construir la bomba atòmica. El treball que feien era tan dur que, en canvi, els donaven certs privilegis com ara un telèfon, una banyera, anar de vacances… Això s’assembla molt al treball de la Stasi, perquè també treballaven d’amagat, tampoc treballaven amb el nom real i també obtenien privilegis. Un altre motiu és que Gittersee, si ho traduïm literalment, vol dir “mar de reixes”. Gitte vol dir “gàbia” i see vol dir “mar”. La mar era un dels camins de fugida de la RDA, per això em va semblar tan adient com a títol.
—Tot això contrasta molt amb la imatge actual de Dresden, una ciutat no tan sols bonica sinó també molt activa culturalment.
—Sí, i ja ho era en el seu moment. Hi van passar grans artistes, fins i tot Goethe. Moltes vegades se’n parla com “la Florència de l’Elba”, perquè és travessada pel riu Elba. És una ciutat meravellosa en què hi ha hagut molts relats literaris, però sempre d’una perspectiva dels acadèmics, dels artistes, de la burgesia… El Dresden que jo conec és molt obrer.
—Més que en el context polític, us centreu especialment en l’experiència de ser jove dins la RDA. Per què?
—En la joventut, els joves posen a prova els seus models, els seus pares. Els porten al límit. A la novel·la veiem com la Karin, amb setze anys, veu que els seus pares es dobleguen de seguida. Li passa igual a l’escola. És a dir, totes les instàncies que l’haurien de protegir no suporten la pressió de l’estat, i cauen. A més, també hi ha el tema de la culpa individual dins un sistema estructuralment culpable. Això és molt important, perquè als joves se’ls dóna la presumpció d’innocència.
—L’estat s’aprofita de la vulnerabilitat i la innocència de la Karin per manipular-la i convertir-la en espia del seu entorn més íntim.
—En Wickwalz, membre de la Stasi, té una formació sobre com acostar-se als joves i a quins joves dirigir-se per guanyar-se’n la confiança. Observa l’entorn i veu a qui li falten persones de confiança. La Karin n’és una. Alhora, també és sotmesa a la pressió d’haver ajudat algú a fugir del país. Això permet que els joves caiguin a la trampa. De fet, moltes persones que treballaven per a la Stasi estaven sotmeses a molta pressió. Intento explicar que en una dictadura no hi ha culpables, innocents i delinqüents, sinó que hi ha diverses coses que s’encavalquen: la culpa, la pressió, l’obligació… Sempre hi ha hagut persones que, encara que no hi hagin col·laborat activament, han callat perquè s’hi jugaven la feina, o perquè els adjudicaven privilegis, etc. Volia parlar d’aquesta fragilitat del sistema.
—La forma del text és molt ambigua: els diàlegs no estan estructurats com a tals; no hi ha signes de puntuació, com ara, interrogants o cometes, de manera que no acabes de saber si és una pregunta o una afirmació; es barregen salts temporals, pensaments i realitat… Per què heu decidit jugar amb aquesta ambigüitat?
—Vull que el lector tingui prou llibertat per a crear-se la seva pròpia història. Intento que no hi hagi un procés de reflexió, perquè a la vida tampoc no tenim ningú que ens digui què és bo i què és dolent, no?
