Carles Rebassa: “El Pacte Nacional per la Llengua és una pantomima, PP i Vox sí que en tenen un de claríssim contra la llengua”

Carles Rebassa (Palma, 1977) és poeta i escriptor, i una de les veus destacades de la literatura catalana actual. Enguany ha guanyat el premi Sant Jordi de novel·la amb Prometeu de mil maneres (Univers), una obra gestada durant anys que parteix d’experiències personals i que presenta una reflexió sobre la identitat, les relacions i les desigualtats socials.

En aquesta entrevista, Rebassa parla tant del seu llibre com del procés creatiu, però també de qüestions com ara la situació del català, la política cultural i la transformació de Palma.

—Fa uns quants dies vau explicar a X que cap representant institucional no us havia felicitat pel premi Sant Jordi. Ja ho han fet, després d’aquesta denúncia?
—No. L’únic que m’ha felicitat ha estat el batlle d’Esporles, el poble del meu home. Hi vaig a l’estiu, per les festes. Però bé, ja m’havia felicitat abans que fes aquesta “denúncia”.

No sé què passa. Més d’una setmana després del Sant Jordi, ni un representant institucional, de Barcelona ni de Mallorca, no m’ha felicitat. Com és?

— Carles Rebassa (@carlesrebassa) March 23, 2026

—Les espereu, les felicitacions?
—No. Tampoc no les esperava abans.

—Per què creieu que no us han felicitat?
—Perquè no saben fer la seva feina. No saben respectar el seu rol institucional. A més, cada vegada hi ha polaritzacions ideològiques més fortes i, és clar, si fas un discurs que no combrega amb l’establishment que ells defensen, és com si no formessis part de l’espai on desenvolupen la seva activitat.

—En el discurs que vau fer quan vau recollir el premi, vau fer èmfasi en la necessitat de polítiques per a fer que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans. El Pacte Nacional per la Llengua no hauria de ser això?
—Per començar, no és un pacte nacional, perquè només fa referència a una part del país. A més, el sostre competencial és massa baix per a poder desenvolupar les polítiques que són necessàries. Hi ha massa diferències entre les conclusions prèvies i les mesures que proposen. D’altra banda, si el PSC tomba el requisit a la llengua al personal sanitari… Això no és pacte ni és res. És pantomima, és un decorat amb una façana molt bonica, però que al darrere no hi té res. El PP i Vox, per la seva banda, tenen un pacte nacional claríssim contra la llengua.

—Aquests darrers anys, al Principat, hem abandonat la visió de la nació sencera? Ens hem centrat massa en Catalunya?
—Sí, sí… I no tan sols durant el moment d’efervescència, quan semblava que la independència realment era una cosa que es construïa i que era efectiva, sinó després, quan hi ha hagut la desinflada. Hi ha hagut una concentració del marc nacional dins el context que avui és la comunitat autònoma més que no pas la idea de Països Catalans.

—Sou optimista? Creieu que això pot canviar, que ens tornem a mirar el país sencer?
—L’optimisme i el pessimisme són una mena de subterfugis per a no fer una anàlisi tranquil·la del present. Jo sóc optimista perquè hi ha present, i no vull ser pessimista perquè fa anys que hem entrat dins una dinàmica de pessimisme. Primer, un pessimisme institucional i, després, de valors, de convivència, de respecte a la diversitat de gent que viu al nostre país. Això ens converteix en una no-col·lectivitat de persones tristes a l’ombra que pensen que la cosa se’n va en orri. Si hi ha un present, hi ha la possibilitat de moure les coses.

—La setmana passada es va anunciar que Biel Mesquida era el guanyador del 58è premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com a poeta que sou, què n’heu après, d’ell?
—Biel Mesquida el vaig conèixer quan tenia disset anys. Ell acabava de publicar un llibre que es titula Excelsior o el temps escrit. Per a mi, va ser una lectura bastant reveladora, perquè ja tenia la idea de què volia fer en aquesta vida. Aleshores, em va ensenyar moltes coses, i em va servir de model per a veure quina idea d’escriptor volia ser.

—Quina?
—Un escriptor que mira el món i que, a partir de tots els moviments que hi ha al seu voltant, crea aquest espai de representació de la realitat. També fa de l’escriptura un acte perquè passin coses. D’aquesta manera, la literatura esdevé una qüestió individual i col·lectiva alhora, perquè crea una mirada del món, una particularitat davant l’anàlisi del món i la realitat.

—Creieu que l’heu aconseguit de materialitzar, aquesta idea?
—Si més no, he mirat de fer-ho. Però bé, em sembla que encara tinc temps per a continuar…

—Una de les crítiques dels premis literaris és la diferència de dotació entre els de narració i els de poesia. En aquest cas, són 75.000 euros el premi Sant Jordi i 5.000 el premi Carles Riba de poesia. A què creieu que es deu, aquesta diferència?
—Potser perquè qui ha de teoritzar sobre aquesta diferència es pensa que escriure una novel·la és més difícil que escriure un llibre de poemes? Ja et dic jo que no és pas així… En tot cas, hi ha un espai on encara es manté la idea que la poesia és una cosa minoritària i que, en canvi, la narrativa és una cosa amb la qual s’aspira a arribar a molta gent.

—Això quines conseqüències té, per als poetes? Els condemna a viure per sempre en la pobresa i la precarització?
—Sí. En tot cas, però, aquesta condemna no la fa la dotació dels premis de les lletres catalanes, sinó el sistema i la minorització de la literatura catalana. Aquí, qui escriu no viu d’escriure sinó de l’activitat que es genera el seu voltant: articles, xerrades, encàrrecs… Sigui com sigui, guanyar un premi de 75.000 euros tampoc no et permet de deixar la feina per dedicar-te a escriure.

—Sou a totes dues bandes, novel·lista i poeta, però sempre us reivindiqueu com a poeta, no com a escriptor. Per què?
—Perquè tot allò que escric i faig, ho escric i ho faig perquè sóc poeta. És la meva manera de desenvolupar aquesta dedicació i la manera d’entomar la vida.

—Parlem de la novel·la. He llegit que heu estat vint-i-cinc anys escrivint-la… Expliqueu-nos-ho, això.
—Escriure un llibre no és tan sols seure a taula amb un ordinador i anar fent. No. Són moltes més coses: moltes hores i molts espais de pensament i d’anàlisi, d’interrogació, de veure com ho faràs, com ho explicaràs. Allò que més m’obsessiona de l’escriptura no és què diré sinó com ho diré, com ho presentaré. Per això puc dir que he estat vint-i-cinc anys amb aquest llibre, perquè d’ençà que vaig tenir la primera revelació, la primera idea, han passat vint-i-cinc anys.

—Quina va ser aquesta primera idea del llibre?
—Va començar amb el personatge protagonista, en Prometeu, perquè hi va haver un temps en què jo, igual que ell, era un noi jove de Palma que treballava de cambrer en una cafeteria i que tenia certs conflictes. De seguida vaig pensar que tenies ganes de reflectir això en un text, però en aquell moment no era capaç d’escriure una novel·la. Amb el temps he anat escrivint, pensant, ampliant, esborrant, llençant coses… Fins que, al final, l’he acabada.

—Què hi escrivíeu, en aquelles primeres anotacions quan fèieu de cambrer?
—Moltes frases, sobretot. És una novel·la que té molta realitat. M’apuntava frases que deia la gent, coses que em passaven pel cap… A partir de l’expressió espontània es generava una anàlisi de la realitat i de les relacions que s’anaven establint entre els personatges. Quan comences a escriure un text, la trama no existeix, va apareixent. A més, jo volia que el punt de vista fos el pensament, la manera espontània de donar veu a aquest pensament.

—No n’hi ha un i prou, de punt de vista. N’hi ha molts: diàlegs, records, dietaris, entrevistes, declaracions… És tot un trencaclosques!
—La primera vegada que vaig fer una mena de croquis de com seria el llibre vaig tenir la idea de dividir-lo en deu capítols que tinguessin una entitat pròpia. Això era la part més difícil, perquè has de pensar com presentes la informació, si hi ha d’haver sorpresa en alguns elements i, sobretot, com canvia la mirada dels personatges al llarg del llibre. És clar, mirades diferents necessiten suport textual diferent. Per tant, havia de jugar amb el punt de vista perquè tota la novel·la sigui un punt de vista que canvia. No volia un mateix punt de vista que t’agafa de la maneta i t’acompanya.

—Aquesta estructura que heu creat és complexa. Obliga el lector a fer un esforç per entendre la lectura.
—Sí, però alhora et dóna més independència per a fixar-te en les coses que t’interessen més, o perfilar coses que potser no són tan evidents.

—La història passa a Palma, la vostra ciutat. Ara que ja fa molts anys que viviu a Barcelona, quina relació hi teniu, amb Palma?
—Tinc molta memòria de la meva infantesa i adolescència, que són memòries molt profundes, perquè a l’adolescència hi passen moltes coses i hi tinc molts llocs impregnats de moltes vivències molt bones i molt dolentes. Palma és una ciutat que estimo i que reivindico molt. No accepto que s’identifiqui només com una ciutat turística, provinciana o perifèrica, sinó que és un espai de capitalitat d’un món que ha existit i que existeix. Quan vaig decidir que la novel·la passaria a Palma, vaig pensar que havia de ser un personatge més, que hi tingués molta presència.

—Més d’una vegada heu explicat que per fer-ho us heu inspirat en el poema “Auca”, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, del llibre Imitació del foc. Què explica, aquest poema?
—Aquest poema, que Bartomeu Rosselló-Pòrcel va escriure l’any 35, és una descripció irònica i crítica, però també malenconiosa i amorosa, de la ciutat. Tracta de qüestions del present mirant cap al futur. En certa manera, volia que el llibre fos un mirall d’aquesta auca, que hi apareix reescrita.

—Hi descriviu molt bé les dinàmiques que s’hi viuen: una oligarquia d’unes poques famílies que remenen les cireres de tot Palma.
—És una oligarquia que, en realitat, ja es comença a acabar, perquè cada cop ve gent amb més diners que escombren aquestes famílies.

—Podríeu explicar-nos aquest perfil de famílies dominants? Al llibre els descriviu com a espanyols, seguidors del Reial Madrid, però que xerren català…
—Durant tot el segle XX, Palma ha viscut el poder que venia de Madrid, que és un poder que ha tingut ben clar no tan sols la diglòssia lingüística, sinó també la del poder. Tenen ben clar que són mallorquins: parlen català encara que ells ho anomenin d’una altra manera i reivindiquen moltes coses d’aquí. Però, alhora, són servils en la idea del poder econòmic i polític, com si aquesta societat no fos prou forta per a governar-se més enllà dels espais intramurs, que són els espais en què es decideix on es posa cada cosa: tu vas allà, tu vas aquí, això allà, això aquí… Sempre miren la superstructura econòmica i política cap enfora.

—Ara, això, ha canviat, amb l’arribada d’alemanys, d’expatriats, de la saturació turística, etc.?
—Canvien els propietaris, però no aquestes famílies que van aparèixer quan es va acabar l’època dels latifundis i de les grans possessions, amb el canvi de l’esclat turístic. Són famílies que s’han anat enriquint i han anat organitzant el teixit social i econòmic de Palma i de Mallorca protegits pel franquisme. Després, amb el postfranquisme, hi ha hagut aquests governs autonòmics que, amb algunes excepcions, han fet aquest servilisme a Madrid. Però passa que ara, últimament, les companyies propietàries ja no són aquesta gent, sinó lobbies, grans tenidors, fons voltor, bancs que vénen d’Europa, d’Amèrica i d’altres llocs…

—Ara que comenteu això del franquisme: hi ha un moment, quan es parla sobre com ha fet diners la família Antich, que un dels personatges diu: “En Prometeu diu que és que devia anar amb la camisa blava, però tampoc no deu ser de nou, perquè qui feia els diners, aquí, ho diu sempre mon pare, anava de blavet, i no de Lluc.”
—[Riu]. Això ve del monestir de la Mare de Déu de Lluc, on hi ha una escolania que es diuen els blavets. És com si fossin l’Escolania de Montserrat. De vegades es fa aquesta broma de dir que els que feien diners anaven amb la camisa blava, però no de Lluc, sinó de la Falange.

—També hi diu: “De vegades sembla que Palma no sap reconstruir-se, rehabilitar-se, sobreviure a la pròpia mortor.” Ho creieu així?
—Sí, sí que ho penso. Hi ha dues coses a Palma: la primera és que hi ha deixadesa, desil·lusió, una manca de fermament per part de la gent que se sent de ciutat. La ciutat se’ls ha escapat de les mans. De cop i volta, passes per un carrer i ja no el reconeixes, perquè tots aquells comerços, aquelles cases… Ara tot són franquícies amb llums de neó espantoses. Hi ha carrers pels quals no pots passar perquè arriben creuers i et trobes amb cinquanta mil persones davant teu! Van per Palma i no hi caben… Els autobusos plens, bars que ja no reconeixes… Tota la fisonomia de la ciutat ha canviat.

—I la segona qüestió?
—La segona és ben clara: quan tu elimines la personalitat cultural d’un lloc, la converteixes en un suburbi i, el suburbi és un formiguer per a l’extrema dreta. A l’extrema dreta no li interessa si la ciutat és Palma, Barcelona, Girona o Castelldefels. El que li interessa és que hi hagi uniformitat. Això, sumat al sostre democràtic tan baix, causa aquesta mortor de la qual, ara mateix, Palma no es pot desempallegar.

—Què ha de fer, per a desempallegar-se’n?
—Necessita una revaloració com a ciutat, que es posin uns límits claríssims a l’activitat econòmica, que hi hagi una memòria històrica viva (que de moment no hi és perquè la llei de memòria històrica l’han tombada)… Palma necessita polítiques enfocades a la revitalització de la ciutat, no a l’activitat econòmica.

—Tornem a la novel·la: el protagonista és Prometeu Dolors. Ja amb el títol, Prometeu de mil maneres, ens introduïu el mite de Prometeu. Què ens explica aquest mite i per què l’heu volgut introduir en el llibre?
—El que més m’interessa d’aquest mite és l’ésser que se separa de la humanitat per la divinitat, per la seva naturalesa divina o semidivina, i que traeix els ancestres, els seus superiors, per complaure els desconeguts, els que no són com ell. I que, per aquest motiu, és castigat. En Prometeu pensa que la manera d’entomar la vida i de viure el present és sentir-se diferent i observat (d’aquí ve la idea de les “mil maneres”, com si ell fos de mil persones diferents), i desobeir els adults per a complaure els que són al pla on ell ha baixat. Al final, probablement ni desobeeix ni complau, però sí que és castigat.

—Hi ha un moment en què l’Hermínia, amiga d’en Prometeu, el descriu de la següent manera: “Prometeu no parla mai d’ell de debò, del que fa, del que sent. Sempre interpreta. Sempre és un personatge que es posa en perill.”
—Aquest Prometeu viu amb un cert temor de ser descobert, de ser llegit pels altres. És com si salvaguardés el que és el seu buit i la seva fragilitat per mostrar-se sempre d’una manera propera, segura. Quan, en realitat, hi ha tota una colla de coses que amaga i que cada vegada que les mostra és castigat.

—En Prometeu té una relació amorosa amb el jove Carles, fill dels propietaris del bar on treballa, una família molt rica. Al llarg del llibre, aquesta relació entre persones de classes socials diverses, de rols de poder, hi apareix molt. Per què? Què us interessa, d’això?
—Els rols de poder moltes vegades són condicionats pel nivell econòmic de cadascú. M’interessava enfrontar aquesta idea entre els amos i els criats i les presons que cadascú té dins el seu àmbit; les barreres que tenen per a desenvolupar-se. Fins i tot en l’àmbit dels criats n’hi ha uns que se senten més per sobre dels altres! A més, ara mateix vivim un temps molt gris, en què les diferències de classe són tan abismals i, alhora, hi ha el consens social que les classes ja no existeixen… Sembla com si parlar-ne fos una cosa que fa antic.

—Per desmarcar-se d’aquest paper social i dels seus companys de feina, en Prometeu procura transmetre una imatge de persona il·lustrada, culta… I els seus companys li diuen que ells, tot i treballar en un bar, també en tenen, de cultura.
—Això té a veure amb l’espai on se situa cadascú. Segons l’espai que ocupes, has de respondre a una sèrie d’estereotips i, si no, anar fent petits escàndols socials per a deixar clar què ets i què no ets. En el cas d’en Prometeu, hi ha aquesta idea de cercar l’eina per a fer l’anàlisi de la realitat, però la fa de manera errònia a partir de la lectura, perquè tampoc no en treu cap conclusió. En canvi, els seus companys diuen: “En Prometeu se sent més explotat que nosaltres perquè llegeix més llibres.” Però, és clar, no té res a veure l’una cosa amb l’altra.

—Els personatges, tot i ser molt diferents, comparteixen que tots se senten profundament sols.
—En la narrativa, igual que en la poesia i en la literatura en general, sempre necessitem una mica d’exageració per a fer tremolar les fibres de la realitat. Una de les coses que més m’interessaven era transmetre la idea de solitud: com la vida pública, la vida laboral, la vida en societat, és dissenyada no per a sentir-nos acompanyats, sinó perquè ens sentim sols.

—Ho podríeu exemplificar?
—Sí. Per exemple, en aquest llibre no hi ha explícitament qüestions referides a les xarxes socials, però cada vegada tenim més casos i més evidències de generacions que s’han creat la idea que la vida és individual. Alhora, tenen la pressió de mostrar una imatge d’ells en grup. Als personatges els passa això condicionats per al moment que els toca viure i per l’activitat que realitzen.

—Al llibre també hi ha una certa homofòbia persistent, especialment per part dels personatges masculins.
—La descripció de l’homofòbia estructural de la societat es presenta d’una manera molt profunda en segons quins contextos laborals; en aquest cas, el de l’hostaleria. El fet que les relacions entre els personatges siguin heterosexuals o homosexuals no és important, però l’homofòbia sí que ho és en el discurs de l’home. Per això volia que hi fos present.