Carla Gracia: “La maternitat és traumàtica, no tornes a ser mai qui eres”

Carla Gracia (Barcelona, 1980) ha convertit les vivències de la seva maternitat en una novel·la que és dura, tendra i divertida alhora. Perfectament imperfecta (Univers) és narrada del punt de vista de la mare d’un nen amb autisme, però alhora també del punt de vista del fill. Tenen una culpa compartida i llancen un crit d’auxili a un món exterior que els jutja i rarament els acompanya amb empatia. Parlem amb ella sobre la seva història i sobre la novel·la, que ja ha arribat a la cinquena edició. També sobre l’anomenada escola inclusiva. L’escriptora denuncia amb contundència que, sense pressupost, inclusió i diversitat, només són paraules buides que no serveixen per a ajudar els infants.

—La novel·la explica, en part, la vostra història com a mare de dos fills, un d’ells amb autisme. Com arribeu a ficcionar-ho?
—El meu fill va tenir un brot psicòtic a sis anys i jo no en podia parlar amb ningú. A qui li dius que un nen veu coses que no existeixen? Vaig necessitar escriure-ho per tenir algú amb qui parlar-ne, jo mateixa. Amb perspectiva, vaig poder riure’m de situacions grotesques del meu dia a dia com a mare del Gael, però també com a mare en general. Dins el drama penses que ho fas molt malament, però si ho mires amb distància, fa gràcia el fet que estiguem tan preocupats per coses com ara que els berenars hagin de ser galetes de mill i cacauets…

—Com comença tot?
—El Gael va néixer essent un infant especial. Quan tenia dos mesos el deixava al llit, l’intentava abraçar i m’apartava. Veia que era diferent, però com que té altes capacitats, ell feia, de sobres, tot el que ha de fer un infant en cada etapa. Per tant, no sabíem què passava. A tres anys li van diagnosticar les altes capacitats, i no sabíem si també tenia autisme. Vas molt perdut… Ens va passar que una mestra li va pegar perquè no el va saber entendre i ell va agafar un atac de pànic. La ment d’un nen altament sensible, amb altes capacitats i autista, és molt fàcil que es dispari i desreguli. És quan va fer el brot psicòtic.

—Una de les perspectives de la novel·la és la de l’infant. Per què?
—És fonamental perquè, si no, ell acabava essent sempre un problema de què tothom parla. No, ell té la seva pròpia veu i veu el món diferent. Volia que els lectors l’estimessin com jo, malgrat tot, o gràcies a tot. Quan parlem de brots psicòtics, ens imaginem algú que treu un ganivet, i no, aquests infants demanen ajuda. Quan criden, en realitat et diuen “abraça’m” o “contén-me, que jo no em sé contenir”. Si ens quedem només amb els símptomes, jutgem.

—Us ha passat?
—M’han dit coses com ara “a aquest nen li falten límits”, “un jec d’hòsties li aniria bé” o “és clar, amb els pares tan poc estrictes que té…” Els entorns pequen molt de jutjar. Com a pare o mare, ja vas prou perdut i això et genera més dubtes. Penses que potser tenen raó, però després t’adones que no, que allò no funciona. No entenem que en realitat és un infant que pateix. Per què hi ha tanta depressió o s’ha de fer tanta contenció a adolescents? No se’ls ha escoltat, ningú s’ha parat a mirar que aquell nen crida perquè li passa alguna cosa, no perquè l’hagin fet fora de classe.

—Els tòpics sobre l’autisme no hi ajuden…
—La gent s’imagina The Good Doctor o House, persones ultraintel·ligents, callades i a qui no agrada que abracin. No és cert, n’hi ha de molts tipus. És cert que tots tenen una sobreestimulació del món i se n’aïllen, desconnecten, entren en un món intern. Però el meu fill és disruptiu, és molt afectuós, té molta necessitat de vincular-se i és molt intel·ligent, però no és una màquina, com a vegades la gent s’imagina.

—La protagonista de la novel·la diu coses dures, com ara que tenir un fill amb un trastorn de l’espectre autista és una putada, però alhora també diu que no el canviaria per res del món. Es permet massa poc, exterioritzar aquesta ambivalència de la maternitat?
—De fet, la meva mare no volia que publiqués un llibre on deia que odiava el meu fill. Que no és que l’odiés, simplement costa entendre que la vida et canviï tant. Potser en una maternitat normal, si és que existeix, no t’has d’adaptar tant, però crec que sí. La maternitat ens obliga a ser persones diferents, això és difícil i no dir-ho és mentir. La maternitat és traumàtica, en el sentit que és un abans i un després, un nou principi, no tornes a ser mai qui eres. Comença una altra vida amb unes altres prioritats, t’oblides de tu, després has de renéixer… I és dolorós i meravellós, no ho canviaries. Pots dir a una altra persona “no tinguis fills”, però no diries mai “no vull els meus fills”. I és bonic, compartir aquesta ambivalència, prou de compartir només les coses meravelloses, la foto de Nadal dels anys cinquanta no existeix. Es fa el que es pot cada dia, amb moments preciosos i difícils.

—Sovint la part negativa va acompanyada de culpa.
—Quan el teu fill rep un diagnòstic, la primera cosa que penses com a mare és “què he fet malament?”, “què vaig fer durant l’embaràs?”, “què vaig fer els primers mesos?”, “va ser l’estrès?” La primera cosa que fem com a mares és culpar-nos, en canvi, la primera que fan els homes és dir “merda, per què a mi?” Nosaltres hem de superar la culpa, ells han de superar aquest victimisme. Crec que van més lents en aquest procés d’acceptació. Recomano que, si es dubta que el fill pugui tenir alguna cosa, es vagi a fer un diagnòstic. I si hi ha diagnòstic, anar a teràpia com a pare o mare, si ho necessites, i fer-li el carnet de discapacitat, que és l’únic ajut econòmic i social disponible.

—Tampoc no és un procés fàcil.
—És horrorós, quan vas allà i hi ha tant a la vista la paraula “discapacitat”. No tinc tant de conflicte amb el terme com altra gent, perquè el que em plantejo és que el sistema econòmic fa que hàgim de ser productius i fer les coses d’una determinada manera. Els infants han de passar vuit hores asseguts i escoltant. Si no pots formar part d’aquest sistema, ets un incapaç d’estar-hi, i en aquest sentit no em sembla que ser discapacitat sigui un problema, tens moltes altres capacitats. La lògica del Gael és brillant. Em va fer veure la paradoxa que implicava que passéssim tanta estona fent cua, asseguts i callats, perquè ens donessin el carnet de discapacitat. Si el meu fill pogués aguantar una cua d’una hora, ja no seria aquí! Et fan passar per diferents trams en què ell sent tots els problemes que té.

—Per exemple?
—Et pregunten si té problemes a l’escola. Ell és allà davant i tu has d’explicar que no el volen a les excursions, menjadors… I et fan una entrevista a les onze del matí de qualsevol dia, no pots treballar. Es desmunta tot el sistema econòmic de la família, algú ha d’estar pendent d’ell tot el dia. I si fos per la salut pública, el meu fill aniria al psicòleg cada sis mesos, per tant, has de combinar-la amb la privada. No està gens pensat i cada vegada hi ha més casos. Quan siguin grans, no sé quin serà el futur, vaig molt al dia. No sé quina autonomia i suport social tindran. Jo em sento privilegiada perquè m’he pogut fer una reducció de jornada, però hi ha mares en situacions molt pitjors, que han de dur-los a escoles que es diuen inclusives, però que no tenen ni logopedes.

—Què en penseu, de l’escola inclusiva?
—Sense pressupost és una fal·làcia, retallen sense dir-nos-ho. A l’escola d’educació especial hi podia haver un professor per cada quatre alumnes. Una escola amb pocs infants, relativament silenciosa, amb logopedes, fisioterapeutes, infermeres… I això ho hem passat a una escola en què ni tan sols sempre hi ha suport intensiu. Només quan tenen deu infants amb necessitats educatives greus! I, d’això, se’n fa càrrec una persona i mitja. Per tant, han retallat, però amb un nom que quedes malament si hi estàs en contra. Per gestionar el Gael tot sol ja necessites un màster en educació especial, imagina’t si en tens cinc o sis. A i3 potser només en tens dos, però perquè encara n’hi ha molts que no tenen diagnòstic… S’explota els professors, no tenen eines. Molts m’han dit que després del llibre han entès millor els seus alumnes.

—En quines situacions?
—Tens vint-i-cinc infants i un es posa a cridar i a tirar coses. El primer que fas és dir “calla”, però necessita que l’ajudin. Ara, tu com a professor no pots fer-hi més… Per això era fonamental fer sentir la veu d’aquests nens. Costa, perquè el Gael quan t’esgarrapa i mossega et fa sentir malament. En un moment donat em vaig sentir maltractada, però en teràpia em vaig adonar que el que feia ell era punxar-me les ferides. Ferides d’altres homes que m’havien cridat i fet sentir malament, però realment era un infant amb problemes. Quan em deia “ets la pitjor mare del món” o “et mataré”, em demanava ajuda. Jo només sentia “et mataré” perquè em connectava amb crits similars, com ara “ets una imbècil”, en veus del meu pare o altres homes. La vida et posa al davant fills que et punxen allà on més mal et fa.

—Els fills fan de mirall?
—Sí, reflecteixen allò que et fa mal. El Gael i el Rai m’han despertat les ferides que volia amagar, les puc sanar gràcies a ells. Però necessites ganes, diners –teràpia– i ser-ne conscient. El més fàcil és intentar fer-lo callar i culpar-lo per la vida difícil que et fa tenir. És veritat que no puc donar classes a la universitat, però puc escriure llibres, i això sempre ho havia volgut fer. És bonic agafar-te la vida com ve.

—Heu pogut treure també una ràbia que teníeu soterrada, gràcies a la ràbia del vostre fill?
—Totalment. Vivim en una societat que criminalitza la ràbia. Ell viu molt profundament el sentiment de justícia. Si una cosa és injusta, li desperta una ràbia absoluta i es rebel·la, però això a vegades implica pegar, i llavors sempre acaba rebent ell. Però potser la primera cosa era més injusta que la seva reacció. Com l’episodi de Will Smith als Oscar. El que va fer el presentador va ser inadmissible. Evidentment, no pots reaccionar així, però em sap greu que es criminalitzi més la ràbia que el fonament de la perversió, perquè llavors admetem coses dolentes amb un somriure. El meu fill potser crida, però és tal com raja, no t’enganyarà ni et farà mal expressament. Però com es resol aquella mala llet de qui fa maldats i no rep cap crítica?

—En la novel·la aquesta perversitat hipòcrita queda ben reflectida, una mirada adulta de judici a un nen que passa per moments crítics. 
—Sí. Hi ha tres botigues del meu poble on no puc entrar amb el meu fill perquè ens n’han fet fora. Una senyora sempre em recorda que va agafar una crisi fa anys i es va despullar a la classe. Dins d’aquesta mirada externa que ens exigeix que siguem perfectes, hi ha molta mala llet, manca d’empatia. Fins i tot, en aquest bonisme de “tots els nens són diferents”. Em sap greu, però no. Jo tinc un fill que és una mica diferent i un altre que és molt diferent, i això no m’ho treguis perquè, si no, no sé com explicar-me. Quan el Gael era petit anava a una escoleta guai i em deien “el teu fill és molt mental, no es vol embrutar les mans”. Tots hem d’embrutar-nos? Fins i tot els molt kumbaiàs són estrictes! Hi ha gent que em critica perquè compro per internet, però no puc anar a una botiga amb ell, tindrà una crisi. Són aquestes petites coses. “Escola inclusiva”, però, si hi ha un aniversari, millor no el portis…

—Això també us ho heu trobat? 
—Cada dia. “Porta el petit, però no el gran”, o “No et preocupis, ja s’arreglarà…” No, no s’arreglarà. Aquest bonisme, aquesta esperança que tot s’arreglarà, vol dir que tot sigui com ha de ser, que tots siguem d’una mateixa manera. Ens omplim la boca d’inclusió i de diferència, però no hi ha cap voluntat d’inclusió quan aquesta inclusió és de persones que tenen comportaments no estàndards. Quan són en un racó, encara, però si molesten… A mi m’alegra que el meu fill molesti, perquè així sé que li passa alguna cosa.

—Precisament, feu una crítica molt divertida a l’autoajuda Mr. Wonderful i a les modes New Age.
—Jo em crec que la vida és un procés d’aprenentatge meravellós, però jo ja n’he après prou! [Riu.] No es pot criticar la maternitat, hem d’estar sempre bé, estar guapes, treballar molt… Ens agafarà un atac, i a sobre amb aquesta idea que els problemes són meravellosos… S’ha de travessar el dolor i poder-lo explicar. Ara estic més bé, però he passat un dol. Tots els pares i mares d’infants amb dificultats el passen, perquè et preguntes què serà d’ells si no hi ets, penses en totes les coses que no podràs fer… Per a mi un dissabte normal, d’anar a comprar o d’excursió, és impossible. Per a uns altres, el que és impossible és que el fill els abraci. Ara, també ho podem entendre com una oportunitat per a repensar la vida. Gràcies a ell m’he alliberat del perfeccionisme i les expectatives, tot me la bufa.

—Volia acabar demanant-vos per la soledat de les mares cuidadores. Com l’explicaríeu?
—El 97% de les baixes, de les reduccions de jornada o de les excedències per a cuidar infants amb algun problema les agafen dones, amb les conseqüències econòmiques que això suposa. Hi ha homes implicats, però en un percentatge elevadíssim encara ho fan les dones. I és molt cansat. Et sents culpable per no treballar, et sents lligada econòmicament i, per tant, no et pots separar… Això està mal solucionat i el sistema que jo he trobat és la separació, tot i que no hauria de ser així.

—Hi ha famílies que diuen que viuen millor la criança des que s’han separat.
—Totalment. La sensibilitat que té una mare de posar el fill per davant no la té un home, encara. Van a comprar i fan el sopar, però el pes emocional el carreguem nosaltres, i també tenim càrrega laboral. No sabem dir prou. El meu prou no és el millor, però va ser separar-me i tenir un 50% del temps per a descansar, refer-me, treballar. Poder estar forta per estar bé amb ells. I ell, gràcies a això, també s’ha vinculat més amb els nens.