A Beatriz Fernández, directora de la Fundació Arrels, l’ha sorprès moltíssim la xifra de persones que viuen al carrer a Barcelona, que l’entitat ha fet públiques aquesta setmana. Parlem de 1.982 sense-sostre, una xifra inaudita, que implica un augment del 43% respecte del 2023. Era previsible, però és xocant pensar que hi ha prop de 2.000 veïns de la capital de Catalunya que viuen al ras.

Quedem amb Fernández a la seu d’Arrels, al Raval. Aquí hi ha ambient i activitats sempre, amb voluntaris i usuaris amunt i avall. Parlem dels resultats del recompte, de la situació dels sense-sostre, de la incidència en els joves, de les actuacions de l’administració pública i més qüestions clau de la problemàtica.

—Quina és la primera cosa que us va passar pel cap quan vau veure la xifra?
—No m’ho creia, ens va semblar molt bèstia. Ho hem repassat molt perquè no ens passés res per alt, hem estat molt curosos, i és un augment brutal. Érem conscients que la xifra havia pujat moltíssim des del 2023. Aquest estiu, l’Ajuntament de Barcelona deia que eren entre 1.500 i 1.650 persones. Partíem d’aquí i sabíem que el nostre recompte superaria les 1.500, perquè la nostra manera de recomptar és una fotografia molt concreta d’una nit, amb la implicació de molta gent.

—Per què estàveu tan convençuts que la xifra seria tan alta?
—Per les impressions que hem rebut aquests darrers anys dels equips de carrer, que ens deien que localitzaven i veien gent a llocs on abans no hi havia ningú, i en els llocs on hi havia gent, augmentaven. Al centre obert, els companys ens deien que veien gent nova als serveis higiènics, del rober, que hi havia més presència. L’altra impressió va ser a l’estiu, quan va començar a haver-hi desallotjaments a l’espai públic, quan l’ajuntament va donar la xifra de 1.500, que ja s’allunyava molt de la de fa dos anys.

—Aquests desallotjaments han traslladat el problema a uns altres indrets?
—Les xifres reflecteixen dues realitats. Per una banda, és evident que el sensellarisme ha crescut, però també volíem acabar de corroborar si la presència de gent en indrets nous era esporàdica o no. Així mateix, ens ha cridat l’atenció que Ciutat Vella, que sempre havia estat el districte on hi havia més persones, ara és al tercer lloc. Ciutat Vella és un enclavament cèntric de la ciutat. Hi ha crescut el nombre de persones però no al mateix nivell que Sant Martí o que Sants-Montjuïc, que parlem de la Zona Franca. Aquests moviments que s’han produït al centre han tingut una repercussió molt clara, i és que les persones s’han desplaçat. A Sants-Montjuïc, a Sant Martí, possiblement, però és que també en més parts de Barcelona, i això les xifres ho demostren. Dels 10 districtes, en 9 ha augmentat el nombre de persones.

—Això és fruit del pla Endreça?
—Doncs sí, les intervencions que s’han fet en l’espai públic de fa un parell d’anys responen totes a la política del pla Endreça, és a dir, a aplicar política de seguretat i de neteja. Totes les explicacions que ha donat el consistori en relació amb aquests moviments tenen relació amb queixes per salubritat i a percepció d’inseguretat.

—Deixeu ben clar que aquest no és el camí a seguir.
—Hem d’entendre que el sensellarisme no es pot englobar com un tema de convivència. L’ordenança de convivència, que ara sembla que s’aprovarà a final d’any, continua considerant les conductes que s’associen a les persones del carrer com a conductes incíviques. I aquí tornem a manifestar, i no ens cansem de repetir-ho, que no es pot considerar un problema d’incivisme, sinó que és un problema de cohesió social, d’accés a drets i de serveis socials. Tradicional, el sensellarisme es tractava de la perspectiva de serveis socials, que és absolutament necessària, indispensable, però que no és suficient. Cal abordar-lo com una qüestió d’habitatge i serveis socials. Que hi hagi serveis socials, però que no estiguin sols. Hi ha d’haver habitatge i salut. Hi ha centres sanitaris que donen altes a gent i acaben al carrer. I, a més, veiem que la perspectiva de seguretat i salubritat tampoc no resol la situació. Al contrari, crea determinats discursos que vinculen el sensellarisme amb brutícia i delinqüència. Això és cultiu per a determinats discursos o determinades posicions.

—Molts provenen de l’extrema dreta. Hi ha una frase típica: “És evident que augmenta el sensellarisme perquè cada vegada hi ha més immigrants.” Com hi responeu?
—Intenten considerar la persona que ve de fora com l’enemic, que ens ve a ocupar. El sensellarisme correspon a persones en situació de vulnerabilitat, siguin immigrants o nascuts aquí. Els immigrants tenen moltes dificultats per a regularitzar la seva situació, són persones en greu situació de vulnerabilitat. Els qui arriben a Barcelona hi vénen a guanyar-se la vida. No arriben ni per ocupar recursos públics, ni per viure al carrer, evidentment. El problema és les repercussions que té aquest discurs. Si les considerem com a enemics, les polítiques que s’aplicaran seran de seguretat, que no funcionen. No es pensa en polítiques d’habitatge o serveis socials. Enfoquem la mirada en les polítiques de serveis socials i d’habitatge, que veiem que en altres espais han funcionat.

—Com ha canviat el perfil del sense-sostre? És alarmant que cada vegada hi hagi més joves.
—En aquesta xifra de 1.982 persones, hi ha moltes realitats. Amb les enquestes que fem anualment, hem vist que aquests darrers anys, efectivament, el nombre de joves entre 18 i 29 anys augmenta any rere any. El 2023, el nombre de joves entre 18 i 29 anys representava un 15% de la població, i va augmentant. La mitjana d’edat de persones en situació de carrer és entre 43 i 44 anys. I també tenim un gruix important de persones més grans de seixanta anys en situació cronificada. La realitat és molt variada. Hi ha gent que fa sis mesos que viu al carrer, però també hi ha qui fa tres anys o deu. Els enfocaments, les polítiques o la intervenció no poden ser els mateixos amb algú que fa molt temps que amb qui té un sensellarisme primerenc.

—En el cas dels joves, quins problemes els forcen a estar al carrer? Habitatge?, manca d’oportunitats laborals?
—Hi ha molts factors que originen que una persona acabi en situació de carrer. Hi ha factors personals, però n’hi ha d’estructurals. I, entre aquests, hi ha l’habitatge. Hi ha manca d’habitatge públic, hi ha poques promocions assequibles, o gairebé no n’hi ha. El tipus d’habitatge que necessiten moltes d’aquestes persones ja no és únicament de lloguer social, perquè a vegades no arriben ni a pagar-lo amb les prestacions que tenen. Hem de pensar en habitatge públic dirigit a col·lectius que disposen d’uns recursos molt minsos. Els problemes de mantenir quotes d’hipoteca o lloguers també són un factor desencadenant del sensellarisme. En determinats espais, si no es regulen correctament els preus de lloguer, els apugen i tenen dificultats de mantenir-los. Això pot abocar-los en una situació molt precària, afegida també a la precarietat en el mercat laboral

—Us trobeu joves ex-tutelats al carrer?
—Sí, hi ha joves, nascuts aquí o estrangers, que han passat per institucions com la DGAIA i ara són al carrer.

—Però això com pot ser? Com s’explica que, de cop i volta, quan fan divuit anys, l’administració se’n desentengui així?
—Hi ha manca de coordinació entre les administracions. Els serveis socials no s’han coordinat. Quan un jove institucionalitzat fa divuit anys i se li acaba la tutela, no pot ser que abans de la sortida no hi hagi hagut coordinació quant a l’habitatge o la feina per fer-li un acompanyament i incorporar-lo. Després, és clar, el jove haurà de fer valer les seves capacitats i fer tant com pugui per mantenir-ho. Això que passa als joves també passa als centres hospitalaris o penitenciaris. No pot ser que quan es fan altes i es determina que cal una convalescència no hi hagi una coordinació entre salut i habitatge, o entre salut i drets socials. Al final, moltes persones acaben en municipis que, per falta d’eines, recursos i voluntat, també se’n desentenen.

—Negant el padró, per exemple.
—Un dels obstacles que es posen a vegades és aquest, la dificultat per a empadronar-se. Aquest ja és el primer és el primer escull que tenen.

—Tot això que expliqueu em recorda quan Ferran Busquets, en la darrera entrevista, va dir que sembla que hi hagi més competició que no pas col·laboració entre entitats i administracions.
—No sé si la paraula seria “competició”, o dir “això no em pertoca”. Si jo sóc Habitatge, diré que el sensellarisme no és un tema meu, sinó de Drets Socials. Ara hi haurà un recompte a l’Hospitalet de Llobregat i la setmana que ve a Santa Coloma i estic convençuda que la xifra també augmentarà. No pot ser que no hi hagi una comunicació entre aquests municipis, perquè és possible que la gent que se’n vagi de Barcelona vagi a aquests indrets. Cal una comunicació entre aquests municipis i hauria de ser dirigida per la Generalitat.

—Creieu que hi ha un compromís real de la Generalitat per a encarar el problema?
—Del 2022 al 2025 la Generalitat va aplicar un marc d’acció. No és una estratègia, sinó que estableix un seguit de línies amb un finançament i uns objectius. Hi ha un compromís de la Generalitat, però creiem que no hi ha hagut prou esforç. En aquest marc d’acció s’intentava incloure tothom: Drets Socials, Habitatge, Salut, però no s’ha implantat prou. Aquest marc d’acció s’ha prorrogat amb la intenció que del 2027 al 2030 es pugui tornar a aplicar amb un finançament real i adequat a les necessitats.

—Heu parlat amb la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, sobre els resultats de l’enquesta?
—No.

—I us ha trucat ningú de la Generalitat?
—No, no ens ha trucat ningú. Avui hi ha la cimera de sensellarisme amb la Sindicatura de Greuges de Catalunya. Hi estem representats com a Taula del Tercer Sector. Em consta que també hi ha la conselleria de Drets Socials i Salut, haurem de veure quin paper hi té Habitatge i Territori. Si es posen en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’explicar-los-ho.

—I esperàveu cap trucada o reacció?
—Sí. És una xifra que no pot deixar indiferent ningú. Dubto que a la conselleria de Drets Socials li sigui indiferent, i m’agradaria pensar que no únicament a Drets Socials. Vull creure que hi ha més departaments que se senten interpel·lats per aquesta dada. Estic a l’expectativa del que pugui sortir avui d’aquesta cimera. Totes les dades les hem enviades directament a la Sindicatura de Greuges, hi hem treballat.

—Proposeu un conjunt de mesures per a encarar el sensellarisme. Quines són les més urgents?
—Allò que tenen en comú les 1.982 persones que viuen al carrer, siguin joves o grans, és que no disposen de cap habitatge. Per tant, la primera cosa que reclamem és realment una perspectiva d’intervenció centrada en el dret d’habitatge, diversificant les solucions residencials. Juntament amb un seguit d’entitats, hem presentat una proposició de llei per a eradicar el sensellarisme al parlament. Es va presentar en la legislatura passada, però va caure per les eleccions. Ara es troba en fase d’esmenes i el text normatiu proposa la necessitat d’espais residencials dignes. És a dir, espais adaptats a les necessitats d’aquestes persones, que han de ser espais amb una temporalitat suficient perquè la persona després pugui accedir a un habitatge. El sensellarisme no entra en la mesa d’emergència de Barcelona. Si hi fos, es podria donar resposta a una persona que fa poc temps que és al carrer, una situació aïllada. Però també hi ha persones que amb una solució temporal –de tres, sis mesos– no en tenen prou. No podem ni començar a plantejar una recuperació de l’autonomia d’aquestes persones. Necessiten recursos residencials estables. Els recursos residencials o d’allotjament , s’han d’adaptar a les necessitats concretes d’aquestes persones. Una part de la competència és de la Generalitat i una altra part dels ajuntaments. També hi ha competències municipals pel que fa al padró, al fet tenir espais de baixa exigència, de passar-hi el dia o dormir, que permeti l’entrada amb pertinences. Demanem que cadascú assumeixi les seves competències i que hi hagi coordinació, si us plau, que hi hagi entesa entre les administracions i que no s’espolsin les responsabilitats i les atribueixin al del costat.

—Com podem ajudar els sense-sostre la resta de ciutadans? Donar-los diners és la millor manera?
—És una de les mesures, però tenim moltes formes, com a ciutadans, d’aportar un gra de sorra. A nosaltres ens ha semblat brutal que en el recompte, que vam fer una crida per a 500 voluntaris, n’hi hagin participat 600. Per segona vegada, hem pogut arribar a tots els barris de Barcelona. Això ens ha permès ser molt rigorosos. Si a nosaltres ens ha sorprès la xifra, imagina’t al ciutadà que ha participat en el recompte. Ells són veus que coneixen aquesta realitat i la comuniquen. La veu de la ciutadania és molt potent quan vol. A l’Ajuntament de Barcelona hi ha veus de gent que diu que s’ha de fer fora les persones del carrer perquè molesten, embruten o fan por. Però ara també hi ha més de 600 veus que diuen a l’Ajuntament de Barcelona que coneixen 2.000 persones que viuen al carrer de la ciutat. La sensibilització també ens ajuda, els ciutadans es converteixen en activistes. Després, es poden implicar en entitats com la nostra, sobretot en un moment que el relat de l’extrema dreta va arrelant entre els ciutadans, i és un discurs que tenen els partits. De criminalitzar, de posar la persona com a culpable de la seva situació. És molt important que la ciutadania conegui i pugui contrarestar aquests discursos, i això es fa coneixent les persones i sent conscient de la realitat.