Bàrbara Mestanza: “Com que l’únic que he aconseguit és ser un objecte de desig, quan deixi de ser-ho, qui seré?”

Després d’anys de producció en castellà, Bàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) estrena a la sala Beckett de Barcelona la primera obra en català, Tallar-se el peu amb una motoserra. Ho fa, segons que diu, per legitimar el seu català, un català que descriu com a xava i xarnego, que sovint l’ha feta sentir exclosa.

Aquesta obra, a més, també arriba després d’anys creant espectacles d’autoficció, com ara Sucia, una obra que parla de l’abús amb el focus no tan sols en l’experiència viscuda, sinó també en com rep la societat aquestes situacions. Mestanza ha voltat per tot l’estat espanyol amb aquesta obra, però han hagut de passar cinc anys perquè la pogués gaudir de veritat, sense patir. Ara que, tal com explica, ja ha curat la ferida, tenia ganes de crear des de la diversió i gaudir del procés de creació de principi a fi. D’això n’ha sortit Tallar-se el peu amb una motoserra, una peça sobre la culpa, els límits de la reparació i les zones grises de la responsabilitat, que parteix de l’intent de suïcidi de Ricard Roig, acusat d’abusos sexuals.

L’obra es representarà fins el 8 de febrer, però ja no en queden entrades.

—Torneu a la ficció després d’uns anys treballant amb l’autoficció. Què us ha portat a aquest canvi?
—És com si sentís que he acabat una etapa, però no en tinc ni idea de quina és la següent. Estic en un punt d’inflexió. No és que vulgui deixar res enrere, sinó que sento que passa alguna cosa dins meu que em porta cap a un altre lloc que encara no sé. Aquesta obra, per a mi, és un graó cap a aquest nou lloc.

—És un punt d’inflexió que va més enllà de la creativitat escènica? Un punt d’inflexió vital, també?
—No puc separar el que és vital del que és creatiu. Ara he passat un moment fosc que ja ha acabat i, per tant, crec que això es transmetrà al que faci creativament a partir d’ara. He fet cinc anys de Sucia i ara puc dir que, cinc anys després, per primera vegada començo a fer-ne bolos sense patir. Ara ho gaudeixo profundament, però han hagut de passar cinc anys.

—Ho gaudiu per què ara podeu viure-ho exclusivament des de la interpretació?
—No, perquè he situat millor la ferida. L’he digerida. Estic en un moment en què he digerit ferides que supuraven molt –això no vol dir que no en quedin unes altres, perquè sempre hi ha coses a treballar. Deixar de treballar des de la supervivència és una cosa totalment nova per a mi. Tenia moltes ganes de tenir un procés creatiu en què m’ho passés bé, perquè n’he patit molts per molts motius diferents. Aquest, tot i que ha estat complex –perquè, per a mi, totes les obres són com parir–, l’he pogut gaudir molt.

—Tot i que és una cosa diferent de la que havíeu fet fins ara, Tallar-se el peu amb una motoserra té punts en comú amb el que explicàveu a Sucia i, fins i tot, a La mujer más fea del mundo. Per què creieu que és important continuar parlant d’abusos, d’agressions, de violència sexual…?
—Sincerament, fa molt de temps que intento d’evitar aquest tema, perquè sé que des de fora puc ser llegida com “aquella pesada que torna a posar el dit a la mateixa nafra”, però inevitablement continuo parlant-ne perquè crec que encara no he arribat a treure tot el pus que s’ha de treure. La violència és un tema universal, el que passa és que, com que essencialment som les dones qui la rebem, és vist com un gènere petitet dins un gènere gran, que és el teatre feminista. Tinc ganes de canviar-ho, això. Començar a entendre que els nostres temes són universals perquè ens repercuteixen a tots i totes.

—L’heu tinguda o us l’han feta sentir, la sensació de ser una pesada?
—Aquestes dues primeres setmanes de funcions he estat una mica trista. Hi ha hagut alguna reacció masculina fora de lloc i he tingut situacions en què s’han apropat a mi uns quants homes que m’han tractat d’una manera que no crec que sigui amb la qual tracten a un creador masculí. Estic una mica desanimada. Ho parlava l’altre dia amb unes col·legues, la Yolanda Sey i la Georgina Latre: sentim que no ens ho posaran fàcil, que els espais que hem pogut ocupar a vegades els hem ocupat perquè la lluita s’ha convertit en una moda de la qual el poder patriarcal n’ha pogut treure partit. Encara més: espais ocupats per dones no vol dir que siguin espais ocupats per la igualtat i el feminisme. Ser dona no et fa feminista per se o tenir consciència feminista. Només cal veure Ayuso, per exemple. El que em fa perdre la son ara mateix és què hem de fer, com ho podem fer. Ara diré una cosa molt forta, però per uns altres problemes socials s’ha arribat a la violència. Però com que és un problema que afecta les dones, i nosaltres som essencialment pacifistes –precisament, perquè som coneixedores de la violència des del punt de vista de la víctima–, mai no arribarem d’una manera clara a la violència.

—…
—Estem molt cansades i la meva generació, les millennials, estem molt preocupades. Creiem que la nostra carrera serà inevitablement una lluita constant per ser respectades i perquè ens facin espai. Però no un espai de “mira, et dono una subvenció perquè has nascut amb cony”. No. Quan dic espai vull dir que ens escoltin, que ens vegin. Amb la Yolanda Sey dèiem que, per una banda, ja no volem lluitar més, perquè estem rebentades; però, per una altra, estem obligades a continuar lluitant perquè és la nostra vida. Tallar-se el peu amb una motoserra fa un homenatge a aquest moment de dir: “Estic esgotada, però estic condemnada a lluitar de per vida.”

—Creieu que s’ha retrocedit en la lluita feminista?
—Sí, ara ha deixat de ser moda tenir pèls a les aixelles i al cony, i tornes a plantejar-te coses que creies que eren essencials. Visc aquest retrocés en una edat en què, a més, s’hi afegeix la possible maternitat. Això em connecta directament amb la precarietat d’aquesta generació definida per la decepció i la depressió.

—Per què us preocupa, exactament, la maternitat?
—Em preocupa molt perquè m’he adonat que tinc molta por de perdre el rol de dona sexualitzada.

—De deixar de ser desitjada?
—Amb aquesta situació patriarcal, moltes vegades l’espai que ocupes, l’ocupes per pura desgràcia: perquè ets una noia jove que fa gràcia. Això, inevitablement i inconscientment, sempre va lligat a la condició física. I jo parlo des del privilegi! Però m’adono que si deixo de ser aquella dona que he odiat tota la vida perquè no m’ha deixat ser qui sóc i perquè m’ha privat de la intel·ligència, si deixo de ser ella, qui seré? Em fa fàstic, sentir això, perquè va molt més enllà de deixar de ser bonica o deixar d’estar prima. He passat tota la vida lluitant per no ser un objecte de desig, però ara em preocupa que, com que l’únic que he aconseguit és ser un coi d’objecte de desig, quan deixi de ser-ho, qui seré? Em fa molta vergonya.

—Per què?
—Perquè jo hauria de dir que me la sua, perquè me la sua el meu cos i perquè jo sóc molt més que tot això. Però és mentida! És mentida! Jo no sé fins a quin punt el meu talent ha estat prou, perquè hi ha tantes dones racialitzades amb més talent que jo; hi ha tantes dones grasses amb més talent que jo… I, en canvi, aquestes dones m’han dit mil vegades que no són vistes!

—L’obra parla molt d’aquest sentiment de sentir-se “mala feminista”.
—És que, de fet, crec que estàs eternament condemnada a ser una mala feminista. Tenia moltes ganes de fer aquesta obra per a dir, precisament, que la realitat d’aquesta lluita està composta per lletges, per pesades, per bruixes, per males persones, per males amigues, per males amants, per persones poliamoroses, per persones que foten les banyes, per drogoaddictes… Perquè aquesta lluita la vius per supervivència.

—També exploreu les conseqüències que pot tenir una acusació d’abús sexual: què passa si l’acusat s’intenta suïcidar? De qui és la responsabilitat? Com ho viuen els familiars de l’agressor? Per què heu decidit d’enfocar-ho des d’aquí?
—Perquè sóc una kamikaze i vaig directament a les coses que em fan més por o que em generen més dubtes. És la meva manera de poder avançar com a persona. Totes les dones estem condemnades a la culpa constant. Tothom, de fet, però les dones ho patim d’una manera més específica. Un dia treballava amb un actor a qui intentava de fer entendre l’autoodi que sentim les dones. Va acabar dient-me que, com que no ho havia viscut mai, no tenia ni puta idea de com actuar-ho. És clar que hem caigut malament i que hem tingut culpa, però aquest autoodi… A moltes les ha dutes a tenir problemes de salut molt greus: amb l’alimentació, amb la percepció que tenen d’elles mateixes… M’agrada molt parlar d’això, perquè és la cosa contra la qual lluito més. Moltes vegades no dormo pensant en els meus errors, però llavors m’adono que no sóc tan important i que la revolució és precisament posar la lletjor damunt la taula.

—Això que comenteu, que l’actor no sabia com actuar aquest autoodi perquè no l’havia viscut mai, em fa pensar que, en realitat, quan us toca interpretar un psicòpata, per exemple, també deu costar d’entendre’l, però bé que pot arribar-se a una interpretació versemblant. Vull dir que la feina de l’actor és precisament aquesta, no?
—És clar, però tu, encara que no siguis un psicòpata, sí que has pogut viure moments en què no has tingut en compte una altra persona. Doncs bé, pots agafar aquesta cosa i fer-la grossa. Però, és clar, quan no tens ni puta idea de què és aquest masoquisme, ni saps de misogínia interna… La misogínia sí que l’entenen, però no se la imaginen directament contra ells. És tan retorçat… Evidentment que poden entendre què és fer-se mal a un mateix, però es dóna el cas que tots tres actors amb qui vaig treballar deien: “Hòstia puta, què és aquest dolor? Què és això? No ho entenc!” Ho actuaven d’una manera supèrflua. La misogínia interna, aquest autoodi, és com el verí d’una serp, és aquesta veu interna que tenim constantment les dones.

—Parlant d’aquest verí de la serp… Podríeu explicar-nos el títol de l’obra?
—El nom de Tallar-se el peu amb una motoserra ve d’un dia que parlava amb una amiga meva que m’explicava que a un senyor que talava un arbre, de sobte, va picar-li una serp i ell, sense pensar-s’ho, va amputar-se el peu perquè no se li escampés el verí. Aquesta imatge m’impressiona molt, perquè és el que m’he fet a mi mateixa i crec que és el que fem tots quan hi ha alguna cosa que ens molesta o que no sabem gestionar. Ens amputem. És qüestió de supervivència, però això ens duu a la dissociació, i aquest no és la supervivència amb què jo vull moure’m.

—Per què? Ho trobeu de covards?
—No. És legítim sobreviure de qualsevol manera, però jo ja he estat molt de temps dissociada i lluny del meu cos, i m’ha costat molts anys recuperar-lo i fer-me’l meu. No vull tornar a desconnectar-me’n. A vegades és necessari dissociar-se, però jo no vull fer-ho perpètuament ni automàticament. El meu camí terapèutic ha passat per tornar al cos. És el que m’ha salvat la vida. El cos guarda moltíssima informació, i hi ha un temps límit en el qual pots continuar ignorant-la. Jo no vull posar-me malalta, ja m’hi he posat. He tingut candidiasi crònica durant molt de temps. No vull tornar a emmalaltir.

—També és una obra que parla de la cultura de la cancel·lació. Existeix?
—Crec que existeix la que han patit les dones, que és de la que no es parla. Fa gràcia que ara es posin les mans al cap quan és el que hem vist sempre: dones que per haver parlat han deixat de treballar, per exemple. I encara passa! Hi ha actrius que no treballen segons on perquè són molestes. Són ells qui ens condemnen a ser-ho, perquè l’alternativa és la dissociació i, per tant, la malaltia.

—En conseqüència, creieu que no existeix la cultura de la cancel·lació per als homes?
—Crec que la cancel·lació que diuen que han rebut els homes no és certa, perquè la major part d’ells han continuat treballant. Ens equivoquem quan creiem que això té a veure amb un càstig, que és com alguns trien de veure-ho. Si hi ha una persona que ha estat agredida i contínuament poses a la televisió i a les xarxes la foto del seu agressor, el que farà aquesta persona serà tornar a la ferida. Entendrà que tant se val si parla o no, que tant se val el que faci perquè el seu agressor continuarà allà.

—Per acabar: aquesta és la vostra primera producció en català. Què us ha fet decidir a crear finalment en la vostra llengua materna?
—Això té a veure amb el fet que jo mai no he cregut que el meu català fos digne. Sempre m’he sentit exclosa de l’elit catalana, però ara tenia ganes de legitimar el meu català amb els meus errors i castellanismes, perquè és un català que existeix. Crec que una manera de fer que la llengua sobrevisqui és precisament abraçar aquest català xava i xarnego. Deixar de fer passar vergonya a qui l’utilitza. Per una altra banda, jo feia servir el castellà per protegir-me, com una cuirassa. També crec que escrivia molt en castellà perquè el meu primer amor teatral va ser Lorca.