Hem quedat a les onze del matí amb l’acordionista Artur Blasco (Santpedor, Bages, 1933) per a entrevistar-lo. Aquests dies és molt sol·licitat i el telèfon no para de sonar-li. Fa ben poc que Enderrock va anunciar que enguany el distingiria amb el Premi d’Honor 2026 per la tasca incansable de recuperació i divulgació de la música tradicional catalana. “Escolta. Sí, sí. No, ara no puc parlar. Em fan una entrevista. D’acord. Sí. Penjo, ja et trucaré després”, diu mentre es disculpa per la interrupció. Porta un mòbil vell, sense internet i amb les tecles molt grosses. M’explica que ja en va tenir un, de telèfon amb WhatsApp, però que no s’hi acabava d’entendre. “Si volen alguna cosa, que em truquin.”

Arriba a la llibreria del centre de Barcelona més feliç que un gínjol. Té noranta-dos anys, però manté una gran vitalitat. És una d’aquelles persones que no tenen mandra per a res, entusiasta de mena. A la mà esquerra porta una bossa de paper. A dins hi ha un exemplar de l’onzè volum del llibre A peu pels camins del cançoner, dedicat a la comarca del Solsonès, i una agenda de paper plena de coses. “Mira, quantes coses que hi tinc”, m’ensenya. Abans de començar l’entrevista, li demano què vol beure. “Una Voll-Damm, que jo només bec alcohol”, diu rialler. Quan acabem l’entrevista, penso que m’hauria agradat d’haver-la feta a casa seva, a Arsèguel, a l’Alt Urgell, on va començar tot. Potser algun dia, abans no sigui massa tard, hi aniré.

—Viviu al Pirineu d’ençà de fa molts anys, però teniu arrels al Bages.
—Sóc de Santpedor, al Bages. De petit em van portar a néixer a Barcelona, perquè el meu pare era metge a Monistrol de Calders (abans al Bages, ara al Moianès) i un amic seu li va dir que portés la dona a parir a Barcelona. Però, on he après a caminar, on he anat a escola, és a Santpedor. Hi he passat tota la infantesa i tota la pubertat. De jove me’n vaig anar a Manresa.

—Abans d’anar a petar a Arsèguel, vau viatjar uns quants anys per Europa i el Llevant, oi?
—Sí. L’any 1953 vaig acabar allò que ara seria el batxillerat a l’Institut de Manresa. Em vaig matricular a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Barcelona per fer-hi biologia, però al segon curs em vaig adonar que volia conèixer món. Si volia fer-ho, havia de ser en aquell moment. Vaig ajornar els estudis, vaig fer la mili perquè no em declaressin pròfug i vaig agafar un tren de l’estació de França fins a Figueres. A Figueres em vaig posar a fer autostop. Tant me feia on anava… Vaig passar-me uns quants anys vivint tota mena d’aventures!

—Vau viure molt de temps a Suècia.
—Sí, a Estocolm. M’estimo molt Suècia. Hi vaig viure sis anys! Saps que també vaig viure un any a Islàndia? A Reykjavík. I a Grenlàndia, amb un bacallaner.

—Vau aprendre el suec?
—Home, i tant! Paga la pena, aprendre l’idioma. Jo m’hi vaig dedicar intensament, a aprendre’l. Gabriel Ferreter, molt amic meu, em va enredar amb l’editorial Seix Barral de Barcelona. Feia de rapport d’autors joves escandinaus per a l’editorial. Suecs, sobretot. Treballava per a la col·lecció Biblioteca Breve. Traduïa literatura sueca al castellà. Aquell temps només podia ser al castellà. També vaig traduir una obra de l’època dels vikings per a l’editorial Vicenç Vives que va tenir mil pàgines exactes! Vaig traduir el dramaturg Hjalmar Bergman, molt influent. La seva dona, Stina Bergman, amb qui tenia molt bona relació, em va buscar feina al Departament d’Estatística de les línies aèries escandinaves. Això em permetia de viatjar de franc! M’ho vaig passar molt bé, a Suècia.

—I del Llevant, on vau anar?
—A Beirut. En realitat volia anar a l’Índia, però l’ambaixada de l’Irac em va dir que m’havia d’esperar quatre mesos per a aconseguir el permís. Vaig desistir-hi i me’n vaig anar al Líban. Les coses que veig ara per la televisió m’entristeixen molt.

—Quina ciutat vau viure, en aquell temps? Com era Beirut?
—Aleshores ja tenia dues comunitats molt diferenciades, però amb bona convivència: la cristiana i la musulmana. La musulmana era al centre: la part vella i el port. La part moderna era la cristiana, regentada i organitzada pels jesuïtes, que hi tenien la Universitat de Sant Josep.

—Després de tants viatges, per què vau decidir d’anar a viure a Arsèguel?
—Vaig haver de venir a Barcelona a lliurar una traducció d’un autor que es deia Stig Dagerman. M’hi vaig quedar unes quantes setmanes. Un dia, vaig acompanyar un amic meu a Arsèguel i em va venir una mena de remordiment… Pensava: “Tan bé que vius, allà, i aquí…!” En aquell moment, els Estats Units i Suècia eren considerats els països de més nivell de tot el món. En canvi, aquí vaig trobar-me un país molt pobre, amb molta pena i amb molt de sacrifici. Hi vaig voler tornar per aportar-hi allò que bonament podia. Vaig tornar a Suècia per acomiadar-me de tothom i vaig venir cap aquí. D’aleshores ençà ja no me n’he mogut més. Era l’any 1962. Em vaig voler comprar una casa vella, però encara no tenia prou diners. Me’n van donar les claus i em van dir: “Quan puguis, ja la pagaràs.”

—Quin Pirineu us vau trobar i quin Pirineu hi ha ara? Ha canviat gaire?
—Sí que ha canviat, sí… Pensa que vaig viure la transició d’aquella generació que havia viscut amb moltes dificultats, però amb molta energia i amb una riquesa cultural impressionant. Mentre feia el meu treball d’investigació i recopilació de les cançons, em mirava cara a cara amb gent que no havia anat mai a escola, amb gent que s’havia guanyat la vida, tota la vida, guardant un ramat d’ovelles! D’escoles, en van fer a tot arreu, però la gent no hi anava. En moltes valls del Pirineu la mainada no estava feta per a perdre el temps a l’escola, tenia feina a casa. En llocs com la vall d’Àssua, la vall de Manyanet o la vall de Boí he conegut gent que no coneixia el rellotge. “Quan l’ombra arribi sota la finestra serà la una, l’hora d’anar a dinar.” Es guiaven així. També he conegut gent que no coneixia ni el valor de la moneda. Tot això no ho he llegit enlloc, ho he viscut. I encara sento les seves veus. A casa en guardo totes les fotos. He viscut intensament molt a prop d’ells. I, de totes aquestes cases, encara me’n considero família. Són els qui van conservar la tradició oral de generació en generació.

—Ara hi anem a fer muntanya, a esquiar, hi tenim la segona residència… Però no en sabem res, del Pirineu.
—Perquè ja no hi queda ningú, d’aquesta generació que jo vaig conèixer i que tinc aquí al cançoner.

—Aquest interès per la música us ve de casa?
—Quan era petit a casa m’obligaven a estudiar música. No m’agradava gens! Però com que m’hi obligaven, alguna cosa me n’ha quedat. El mossèn de Santpedor, que era organista, ens ensenyava solfeig. Sempre vaig tenir molt clar que no volia ser músic, tinc una teoria musical molt bàsica, però tenia una tieta que era pianista de molt alt nivell i el meu germà també va ser violinista professional. És a dir, que sempre he estat envoltat de música.

—Quan us va arribar l’interès per l’acordió diatònic?
—Mira, quan treballava de bacallaner a Grenlàndia, a Holsteinsborg [ara anomenada Sisimiut], fèiem viatges d’una setmana per anar a descarregar tones i tones de peix a Reykjavík. Durant el viatge de tornada a Grenlàndia, el telegrafista, que es deia Gustav i era l’únic que treballava sense embrutar-se les mans ni anar xop, tocava l’acordió. Cantàvem i bevíem perquè ja no teníem res més a fer. Més tard, quan ja vivia a Suècia, vaig tornar a trobar-me amb un acordió d’aquests, perquè cada diumenge, al parc Skansen d’Estocolm, hi feien balls tradicionals (polques, jotes, masurques…) i hi havia un noi que el tocava. Després, l’any 1962, quan vaig venir a viure aquí, vaig sentir un acordió d’aquests a la Seu d’Urgell. M’hi vaig acostar i l’avi que el tocava em va dir que es deia Ricard Muntaner i que era el darrer acordionista que quedava a l’Alt Urgell.

—Va ser ell qui us va ensenyar a tocar l’acordió?
—Bé, jo m’anava fixant com el tocava, però el primer acordió que vaig tocar va ser d’un home que es deia Tom Pubill, que guardava vaques en poble molt a prop del Cadí. Tocava l’acordió a l’ombra mentre m’explicava com ho feia. Un bon dia em va dir: “Ja n’estic tip! Te’l regalo!” I me’l va donar. Jo solet en vaig anar aprenent.

—I sobre les cançons de tradició oral, en quin moment vau decidir que les volíeu catalogar?
—D’ençà del primer moment que vaig veure que allò que cantava Ricard Muntaner era inèdit i mai ningú no ho havia sentit! Pensa que ja vaig viure la desaparició de tot això, però he aconseguit de recopilar 1.535 cançons en dotze volums. Tot recopilat en rigorós directe. No he consultat ni un llibre!

—Heu travessat el Pirineu de punta a punta per poder-ho fer…
—Saps què passa? Que per mitjà d’una amiga de la universitat vaig poder entrar a treballar a la Cambra Agrària de Barcelona. Després vaig passar a l’Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias, que quan va passar a la Generalitat es va convertir en el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Em van donar el càrrec de portar els serveis territorials del departament de l’àrea de l’Alt Pirineu. Això em va permetre de treballar enmig d’aquesta societat d’alta muntanya, la més antiga que existia a casa nostra. L’últim reducte de cultura transmesa oralment.

—N’heu pogut digitalitzar una bona part, però també n’heu perdut coses, oi?
—És clar, perquè vaig començar amb la tecnologia d’aquell temps. Eren enregistraments amb cinta oberta, que tenia una emulsió que amb els anys caducava. Vaig decidir de reunir-me amb el senyor [Joan] Vidal Gayolà, el primer director del Centre de Recuperació de la Cultura Popular Catalana, per ensenyar-li tot el meu treball de camp. I li vaig dir: “Mira, tot això són cançons cantades per gent que ja no hi és. Què en fem? Ho deixem perdre?” Jo no tenia prou diners per a fer-ho, però gràcies a ell i als Estudis Gema de Barcelona, es va poder anar digitalitzant tot. Un 25% no el vam poder recuperar, perquè l’emulsió de la cinta es tornava serradura quan intentaves de reproduir-la… He de dir que, en aquest sentit, la Generalitat es va portar bé: va ser molt conscient que tot això desapareixia i que era una mena de darrer testimoni.

—Hi heu dedicat més de mitja a vida, a recuperar tota aquesta tradició oral. A vegades us heu sentit sol? Heu tingut la sensació que éreu l’únic a qui realment interessava?
—Hi ha de tot. Sempre hi ha gent que no hi dóna importància, perquè no ho ha conegut. Una de les coses que vaig aprendre va ser que al principi de segle ja s’havia fet una obra immensa que era l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, dirigida per Francesc Pujol, de l’Orfeó Català, d’una gran extensió territorial. Allò complementava molt bé la meva feina, perquè ells van recopilar cançons amb llapis i goma, però jo les vaig poder enregistrar, de manera que pots sentir la gran varietat dialectal de la nostra llengua. L’accent de la vall d’Àssua no té res a veure amb el de la vall de Boí. Això és un gran valor lingüístic!

—Què ens diuen, aquestes cançons, d’allò que som com a nació?
—D’entrada, que aquesta gent que va ser escassament o nul·lament escolaritzada, forma part d’un col·lectiu que ve de molt lluny en el temps. Vull dir, això no es pot improvisar. L’argument més important que som una nació sense estat és aquest cançoner, A peu pels camins del cançoner. Perquè és fruit d’allò que han anat deixant civilitzacions i cultures durant els anys. Per exemple, quan Ramon Berenguer IV foragita els musulmans i es queda una part de la cultura morisca, al cançoner n’apareixen cromatismes! La nostra cançó, que és fonamentalment diatònica i majoritàriament dita amb compassos binaris simples, s’enriqueix amb la cultura musical dels moriscs, perquè canten amb moltes alteracions de l’escala natural. De fet, encara hi ha una zona del Baix Segre, on va quedar l’últim reducte morisc, molt rica amb cançó cromàtica. Aquest enriquiment no es pot produir d’un dia per l’altre, és fruit de segles i segles.

—Ara pensava que aquestes cançons eren fetes, principalment, per a cantar en comunitat. Que ara, com a societat, ens costi més trobar-nos dificulta la recuperació d’aquesta tradició?
—No sóc qui per a dir-ho, però crec que hi ha hagut una mena de lapsus dels serveis responsables d’ensenyament del país. Sempre dic que ningú pot estimar allò que no coneix. I, al jovent, que val molt, se li ha amagat d’on ve. No ho saben. Els falta una mica d’estima pel país, perquè no el coneixen. No els ho han ensenyat.

—I quines conseqüències té?
—Doncs que potser, d’aquí a uns quants anys, al Parlament de Catalunya no es parlarà català. És clar que també cal considerar que venim d’un règim, després de la guerra del 1936-1939, l’objectiu del qual no era el foment de la identitat nacional catalana. A les escoles, al carrer, als mitjans… només hi senties cançons de Lola Flores! Les nostres coses ens les van amagar perquè s’anessin diluint amb el temps. Encara recordo perfectament com la Guàrdia Civil ens va prohibir fer els Pastorets!

—Per acabar: com valoreu que us hagin reconegut amb el Premi Enderrock d’Honor 2026?
—Em fa molta il·lusió. Molta. Ha estat del tot inesperat!

—Voleu afegir-hi res més?
—Ui! És que no acabaríem mai, eh?