Antoni Llabrés: “Vivim una combinació letal per a la llengua”

Antoni Llabrés (Palma, 1968), jurista i professor de dret penal de la Universitat de les Illes Balears, es va convertir la setmana passada en nou president de l’Obra Cultural Balear, després de la renúncia del seu predecessor, Joan Miralles. Tot i ser l’única candidatura presentada, van votar-hi més socis que mai, un fet que mostra que torna a créixer la consciència social de mobilització arran de les polítiques lingüístiques que s’apliquen a les Illes. Llabrés va ser membre de la junta directiva els dos darrers mandats i ara encapçala l’OCB en un moment de fragilitat especial de la llengua. Per això considera que l’Obra ha de tenir un paper capdavanter contra les polítiques “lingüicides” del govern, dels consells i dels ajuntaments en què el PP ha trobat l’extrema dreta d’aliada. La seva trajectòria com a jurista l’ha convertit en un referent, que, en aquest moment tan crític, pot aportar coneixements essencials per a defensar els drets dels ciutadans.

—En quin moment us vau començar a implicar en la defensa de la llengua i la cultura?
—Des que tenc ús de raó político-cultural i consciència de la meva identitat, a l’adolescència, sempre he vist molt clar quin era el meu lloc social. El primer contacte que vaig tenir amb aquest món va ser al Grup Blanquerna. Per una banda, al segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de la qual vaig ser voluntari com molt altres estudiants de batxillerat i COU de l’època; i, per una altra, amb les trobades de Lluc, que eren molt formatives i enriquidores, tant pels continguts com per les relacions que establies amb altres joves amb les mateixes inquietuds i interessos de tot Mallorca i d’altres indrets. Parlem del 1986, quan tenia divuit anys. Des de llavors m’he mantengut dins aquestes coordenades.

—D’aquell jove de divuit anys que descobreix la seva identitat a nou president de l’OCB. Com encarau aquest nou desafiament?
–Amb molta d’il·lusió i molta de gratitud per aquest suport massiu que hem tingut dels socis de l’entitat. No s’havien registrat mai uns resultats com els d’aquestes eleccions. Ens fa estar molt agraïts per la confiança dipositada pels socis, però alhora amb molta responsabilitat de poder estar a l’altura de les expectatives generades i de ser capaços de dirigir l’OCB en un moment polític complicat. Ens trobam en un context d’hostilitat cap a la llengua catalana, bàsicament per mor de les mesures regressives en matèria lingüística que impulsen els poders públics.

—Quan fa poc més de mig any que Prohens és presidenta, com valorau l’actuació dels governs de les Illes?
—Es confirmen els primers mals presagis d’abans de l’estiu, des del moment que es constituïen els governs, que feien veure que ens trobàvem davant un segon quadrienni negre per a la llengua catalana a les Illes Balears, amb aquell antecedent del govern Bauzá. En tots aquests mesos no hem sentit, ni de la presidenta Prohens ni de cap altre president o batlle, ni una sola proposta o actuació favorable a la llengua catalana. Hi ha un mandat estatutari i legal de promocionar, fonamentar i normalitzar la llengua catalana fins a arribar a un horitzó de plena igualtat pel que fa als drets lingüístics dels ciutadans. Per tant, la política lingüística no és opcional, els poders públics estan obligats a desenvolupar-la. Quan no tan sols no actuen en positiu, sinó que totes les mesures que impulsen i anuncien hi van en contra, la situació de la llengua esdevé molt complicada.

—Per què?
—Sobretot, també, perquè es produeix en un moment històric de màxima fragilitat. Ens trobam en una emergència lingüística molt pitjor que la que hi havia en l’època del govern Bauzá, bàsicament a causa de l’allau migratòria incessant que hem experimentat els darrers anys. Vivim una combinació letal: la llengua es troba en un moment de fragilitat extrema i els poders públics hi juguen a la contra.

—Després de la patacada de Bauzá anys enrere, us esperàveu que el PP seguís la mateixa línia?
—Ha mostrat que està disposat a pagar qualsevol preu, per alt que sigui, per arribar al poder i després mantenir-s’hi. Va molt més enllà del que tenia previst al seu programa electoral i, això, consider que és un frau als seus votants. Al programa hi havia l’eliminació del requisit del català en la sanitat pública i també la introducció de la tria de la llengua en el primer ensenyament, però no hi havia, per exemple, la reducció de la presència del català mitjançant la segregació lingüística a l’educació; ni la supressió de l’oficina de drets lingüístics i la creació d’aquesta comissaria de persecució del català, amb el nom d’Oficina de Garantia per a la Llibertat Lingüística; ni hi havia el capgirament dels usos lingüístics i institucionals a diverses institucions, com ara el parlament o en ajuntaments com el de Calvià o Palma.

—Fa allò que mana Vox?
—Tot això són concessions que el PP ha fet a l’extrema dreta. Són propostes de Vox que només han aconseguit l’aval d’un 13% de l’electorat. El PP, amb totes aquestes mesures regressives, va contra la majoria social d’aquest país. El PP està segrestat per un partit que té com a principal programa polític, i de manera obsessiva, l’eliminació de la llengua catalana. És així de dramàtic, tractant-se del partit majoritari de les Illes.

—Ho dèieu: al parlament, després de quaranta anys, s’ha imposat l’ús del castellà.
—Sí, és un trencament de tots els consensos que hi ha hagut en matèria lingüística en aquesta terra durant els darrers quaranta anys. Segons la llei de normalització lingüística, la llengua catalana, que és la pròpia de les Illes, és també la de les institucions pròpies. I esmenta el parlament. De fet, consideram dubtós que una modificació dels usos lingüístics consensuats al llarg de tots aquests anys es pugui fer amb un simple acord de mesa i sense modificar el reglament del parlament.

—I com veieu la segregació als centres educatius o la tria de la primera llengua? Hi ha aspectes legals que no es complirien si es dugués a terme?
—Fins ara ens hi hem pronunciat de manera cautelosa, perquè el conseller Antoni Vera s’ha mogut en un terreny calculadament ambigu. Ha intentat una cosa impossible: no alarmar la comunitat educativa i les entitats culturals i, alhora, tranquil·litzar els seus socis de l’extrema dreta. I, a mesura que avança la concreció del pla, no deixa satisfet ningú. Consideram que implica un trencament amb el model lingüístic educatiu vigent aquests darrers vint-i-cinc anys. Però vull ser cautelós, perquè hem d’esperar que es concreti amb una resolució de la conselleria, que no ha arribat. Tenim l’acord del novembre, que és mig full, i declaracions que ha fet el conseller, però no en sabem res més.

—Se sap que la intenció és segregar…
—És cert que això que ha transcendit difícilment és compatible amb la normativa existent, perquè necessàriament implica una separació dels nins per raons lingüístiques, és a dir, una segregació, cosa que és prohibida tant per la llei de normalització com per la llei d’educació. El conseller, eufemísticament, recorre a les figures dels reagrupaments flexibles, prevists a la LOMLOE només per raons pedagògiques. Però ells ho utilitzen només per motius ideològics. I algunes famílies, esperonades per l’extrema dreta –i en molts de casos amb una ignorància completa dels perjudicis que això implica per als seus fills– no volen que els seus fills tinguin contacte amb la llengua catalana.

—Què significarà per a l’alumnat?
—El conseller actua amb una gran irresponsabilitat, perquè si hi ha un objectiu clar en matèria d’educació és que els al·lots en acabar l’educació obligatòria han de tenir un domini suficient dels dos idiomes oficials. I, fins ara, totes les dades demostren que perquè això sigui possible el català ha de ser la llengua d’ús habitual i preponderant en el sistema educatiu. El sistema educatiu té un paper compensatori en aquest sentit. Hi ha molts nins que únicament tenen contacte amb el català a l’escola. I les úniques dades que tenim, del curs 16-17, són que els infants que acaben sisè de primària amb un nivell satisfactori de castellà són el 70%, i els que el tenen de català són el 50%. Si el conseller no es mogués per raons ideològiques, sinó pedagògiques, per aconseguir l’objectiu hauria de fer el contrari: reforçar encara més la presència del català. També hauria de recuperar el servei d’ensenyament de català, posar dinamitzadors als centres i vigilar que es compleixin els projectes lingüístics i els percentatges d’horari lectiu en català.

—A banda de les institucions i els centres d’ensenyament, les polítiques contra la llengua han arribat a la sanitat. De fet, doneu suport a la nova plataforma Sanitaris per la Llengua.
—És que l’aparició de Sanitaris per la Llengua és una de les millors notícies per a la llengua catalana que hi ha hagut aquests darrers mesos. És important que dins el  sector sanitari hi hagi un grup tan nombrós de professionals i de tants segments diferents, perquè parlam de metges, infermeres, zeladors, etc. En aquests moments ja superen les set-centes persones que s’han volgut activar a favor de la llengua. L’OCB ha afavorit la creació del col·lectiu i hi donam tot el suport. Consideram que garantir que els pacients de les Illes puguin fer ús del seu dret d’opció lingüística a l’hora de comunicar-se amb el professional sanitari és bàsic. Si aquests professionals no estan capacitats lingüísticament, el dret esdevé paper banyat. Per això ja vam presentar dos recursos de reposició contra les convocatòries del procés extraordinari d’estabilització d’interins del govern anterior, que implicava dur a concurs 2.200 places sense requisit de català. Vam aconseguir que rectificàs i introduís el requisit per al 90% d’aquestes places.

—Però el nou govern no ha anat en aquesta línia.
—La primera mesura que va prendre el govern de Prohens va ser eliminar el català de manera salvatge. Ho va fer amb caràcter universal. No es va limitar a aquelles categories que poden, eventualment, resultar deficitàries. Justament en aquest procés es va demostrar que hi havia més candidats capacitats lingüísticament que no places oferides en trenta-vuit categories de les quaranta-nou que sortien a concurs. No era gens necessari eliminar el requisit ni fer-ho amb aquest abast per atreure professionals.

—Quin és el problema de la falta de professionals?
—Hem denunciat repetidament que la consellera de Sanitat no té cap dada, ni estudi ni informe que vinculi l’exigència de coneixements de català amb una suposada manca de professionals. És incapaç de dir quants professionals han deixat de venir o han partit per mor del català. Perquè, senzillament, no n’hi ha. I això ho diu des del director del Col·legi de Metges fins al director del Col·legi d’Infermeres i Infermers. Els motius del dèficit de professionals tenen a veure, en primer terme, amb un dèficit estructural comú a tot l’estat espanyol, perquè els territoris castellans monolingües també en tenen. I, en segon terme, amb un encariment del nivell de vida i d’accés a l’habitatge que poden ser els que expliquin un cert dèficit afegit a les Illes.

—La societat està tan mobilitzada com a l’època de Bauzá?
—Constatam que la societat, tant individualment com en el teixit associatiu, comença a reaccionar en contra d’aquestes polítiques. La llengua és un element molt sensible, de primera identificació dels ciutadans, que es veuen més interpel·lats a reaccionar. I a nosaltres ens reconforta veure com aquesta gent ha vist en l’OCB un espai de trobada, transversal, plural, on cap tothom que complesqui aquest mínim comú denominador de “llengua, cultura i país”. Això s’ha pogut constatar en un augment de socis inèdit a l’entitat que veim especialment aquests dies, però va començar fa sis mesos, quan es van constituir els governs de PP i Vox.

—En vista de tot això, quines accions immediates farà l’OCB com a entitat?
—Hem de menester una entitat de referència de la societat civil organitzada que pugui plantar cara a aquestes polítiques lingüicides. I aquest paper capdavanter l’ha de fer, com ha fet en altres moments de la seva història, l’OCB. En relació amb això, un dels objectius que perseguirem amb més intensitat és aquest enfortiment de l’OCB en nombre de socis, però també en creixement territorial. Tenim trenta-set delegacions a diversos municipis, però volem continuar creixent amb implantació territorial.