“Hi ha moltes sèries de comèdia nord-americanes, però costa de trobar-ne de casa nostra”

Dimarts es va estrenar a la plataforma digital 3Cat Departament Amades, una comèdia creada per Júlia Cot i Jordi López, dirigida per Edgar Lledó i que compta en el repartiment amb noms com Anna Moliner, Paula Jornet, Joan Negrié, Joan Esteve i Kike García.

La sèrie es desenvolupa al Departament Amades, una oficina força grisa, desconeguda i infrafinançada de la Generalitat de Catalunya. Dependent del Departament de Folklore i Tradicions, té l’objectiu de difondre el nostre costumari, fer inventari de les llegendes, catalogar l’imaginari festiu i ajudar a conservar-lo.  Però, en realitat, també és una agència encoberta que manté a ratlla els personatges fantàstics del folklore català que viuen entre nosaltres. Treballa per aconseguir que no s’arribi a saber que les dones d’aigua, les bruixes o els minairons, entre més, existeixen i es troben entre nosaltres.

Parlem amb Anna Moliner, protagonista de la sèrie, i Júlia Cot, creadora, perquè ens en facin cinc cèntims.

—Com i quan vau decidir de fer una sèrie sobre folklore i llegendes catalanes?
—Júlia Cot [J.C.]: Doncs mira, el 2021 fent un vermut a Vic amb en Jordi, que és el meu marit. Havíem passat un cap de setmana sense nenes i em va dir: “Escolta, he tingut una idea per a una sèrie: que les criatures de la mitologia catalana existeixen i un grup de funcionaris ho ha de gestionar.” Em va fer molta gràcia i vam començar a escriure per si algun dia s’arribava a fer. A mesura que pensàvem coses, les apuntàvem, fins que tres anys després, el 2024, va sortir la crida de TV3 oberta a creadors. Ens hi vam presentar per si sonava la flauta. I va sonar.

—Tenir mainada us ha fet saber i conèixer més a fons les llegendes tradicionals catalanes? Són força desconegudes…
—Anna Moliner [A.M.]: Jo n’he après moltes coses gràcies a la sèrie!
—J.C.: No, amb les nenes m’he adonat que s’han perdut bastant, aquestes coses… Tenim un conte de la Galera sobre el Pont del Diable que és molt antic i que sí que el llegíem molt. Però, per exemple, aquí reivindiquem l’Angelet de les dents i, a casa, ens ve el Ratolinet Pérez, perquè ja és qui venia a casa meva. Vull dir que nosaltres també n’hem descobert moltes coses.

—Suposo que el Costumari Català de Joan Amades ha estat el punt de partida.
—J.C.: I tant! Però que ningú s’esperi una cosa gaire divulgativa, eh? Vull dir, els llibres de Joan Amades han estat el punt de partida per a barrejar el que necessitaven, que eren funcionaris i fantasia.

—Com ha estat el procés de documentació?
—J.C.: A partir del Costumari, però és que et mentiria si et digués que ens hem documentat molt i totes aquestes coses, eh? Evidentment, hem llegit i hem apuntat moltes coses que donarien per a noves temporades i més personatges, però ha estat molt a partir del Costumari. Estem contents perquè és un tema que dóna per a molt.

—Moltes vegades els personatges fantàstics de la mitologia són dolents, fan por… Aquí, en canvi, en mostreu l’altra cara.
—J.C.: Amb en Jordi teníem molt clar que volíem que tots els personatges fossin lluminosos i alegres. Mirem molta comèdia i hem gaudit molt amb sèries com ara Veep, però tots són uns cretins! Vull dir, te n’acabes estimant els personatges, però hi ha un moment que t’esgota tant de cinisme. Volíem una comèdia lluminosa, perquè sabem que tot passa per la connexió i l’estima dels personatges; que a la gent li importi què els passa més enllà de la llegenda, que és l’excusa. Busquem que els personatges caiguin bé. Per aconseguir-ho, vam muntar els capítols cuidant molt l’acting dels actors, i això ens ha obligat a deixar acudits fora que en paper funcionaven, però que gravats abaixaven el ritme. Volíem que tot estigués molt cuidat.
—A.M.: Tant la Júlia com en Jordi, i també l’Edgar, ens van donar una guia molt clara d’allò que volien, però també deixaven que nosaltres proposéssim coses. I això s’agraeix, perquè no sempre passa.

—La cançó d’obertura és d’Alosa? De creació pròpia?
—J.C.: Sí! Així com sabíem que la sèrie l’escrivíem per a l’Anna, volíem que la cançó inicial fos d’Alosa. Les vam sentir per casualitat a Spotify deu fer una mica més d’un any. Ens va agradar que fessin música tradicional i folklòrica amb un so tan característic. Quan ens vam presentar a la crida de TV3, ja posàvem de careta “Cançó: Alosa”.

—Comenteu que la sèrie l’heu feta una mica a mida per a Anna Moliner. Com va anar? I la creació dels altres personatges?
—J.C.: Teníem clar que volíem que la protagonista fos una dona i, sobretot, que tingués molt de sentit de l’humor a la vida real. L’Anna i jo havíem estudiat juntes comunicació audiovisual. Me’n recordava molt, d’ella, perquè havíem fet treballs juntes. Vaig dir a en Jordi: “Ostres, la Moliner seria molt bona per a això!” De manera que un dia vam anar a la porta del teatre a esperar-la com dos psicòpates i li vam dir que teníem un projecte i que si s’hi volia abocar.
—A.M.: Jo també feia molts anys que volia fer un projecte amb la Júlia, perquè fa molt que ens coneixem i he anat seguint tota la seva trajectòria, però encara no havíem coincidit mai. Quan va trucar-me i m’ho va dir vaig pensar que se m’havia avançat, perquè de veritat que ho esperava! A més, des que m’ho van proposar fins que vam començar a rodar, vaig poder “formar part” d’un procés creatiu de pre-producció que normalment, com a actriu, no tinc mai l’oportunitat de viure, i va ser molt bonic. Aquest projecte és molt especial. Ara, veient la sèrie, m’adono que no m’imagino uns altres actors fent cap dels personatges.
—J.C.: Sí. Amb en Jordi sobretot teníem clar d’ençà del principi que volíem barrejar actors consolidats amb uns altres d’emergents, com poden ser la Paula Jornet o en Joan Esteve –que, en realitat, ja tenen molt de currículum i prestigi. Alhora, també volíem barrejar-hi gent de la comèdia.

—Kike García és tot un descobriment!
—J.C.: És que no és actor! És el botiguer de la Llama, però teníem clar que el seu personatge l’havia de fer ell. Volíem actors amb sentit de l’humor que entenguessin els acudits. Al final, que tingui gràcia o que no en tingui depèn de moltes coses, però cal que els actors controlin el tempo, que controlin la comèdia. I, és clar, en aquest país, qui més en sap de comèdia és en Kike, que té una llibreria especialitzada en humor. Quan li vam trucar ens va dir que no, però finalment el vam convèncer. Ha estat un encert. Hi surten tant còmics professionals, com Judit Martin i Andrés Fajngold, com gent com Òscar Dalmau, que no és còmic, però que sabíem que defensaria el paper i els acudits.

—És un tipus de sèrie poc habitual a TV3. Com creieu que pot encaixar amb la nova plataforma 3Cat?
—J.C.: Aquestes coses no se saben mai, però és una proposta original i diferent que crida l’atenció. Potser hi ha gent que pensa que és una marcianada, però tampoc creiem que sigui una sèrie de nínxol. Vull dir, en el fons, és una sèrie d’oficinistes que han de gestionar alguns problemes. Passa que aquests problemes són éssers mitològics.
—A.M.: A mi m’encanta perquè és plena de referents nostres! Hi ha moltes sèries de comèdia nord-americanes i a vegades costa de trobar-ne de casa nostra, però penso que el punt de partida no pot ser més original i que han estat capaços de crear tot un univers que té molt a veure amb el nostre imaginari.
—J.C.: És clar, és que si no som nosaltres els qui valorem l’imaginari català… No ho faran els nord-americans, saps? Ho hem de fer nosaltres. A més, que tota la mitologia té el seu equivalent als altres països. Per exemple, tothom té un ésser màgic que s’emporta les dents. També hi ha milers d’històries en unes altres mitologies de cavallers armats i condemnats com la llegenda del Comte Arnau. O les dones d’aigua, que són les sirenes, són a tot arreu!
—A.M.: El món de la fantasia sempre ha existit.
—J.C.: Per això, tot i que sigui una cosa molt local, pot funcionar en molts altres nivells, perquè les històries s’expliquen soles.

—Departament Amades fàcilment pot recordar sèries com The Office i, fins i tot, The Boys pel tema dels éssers fantàstics. Quines sèries us han servit d’inspiració?
—J.C.: El referent més clar que teníem quant a temàtica i estil era El que fem a les ombres, que també és com un fals documentari sobre vampirs amb un to molt alegre i lluminós. A més, ens emmirallàvem en Parks and Recreation, on apareixen aquests recursos de mirar a càmera que, personalment, ens agraden molt i, alhora, van bé quan tens pocs mitjans.

—Què voleu dir?
—J.C.: És una manera d’optimitzar el temps de gravació. Si tot hagués de passar amb acció, no tindríem temps ni recursos per a gravar-ho. Fer humor és una qüestió formal, però també molt pràctica, perquè et permet d’encabir molts acudits en vint-i-cinc minuts. Perquè, això sí: una cosa que volíem era que la sèrie tingués ritme, que fos natural. Això no vol dir que tot hagi d’anar molt de pressa, però sí que hi hagi una melodia, una coreografia, un tempo. Sembla que The Office sigui molt fàcil de fer, però tota la coreografia de càmeres, d’actors, de temps… Tot això són moltes setmanes d’assaig!
—A.M.: És que la comèdia és ritme. I la feinada que han fet de muntatge és increïble. Podria haver sortit molt malament, perquè quan tens poc temps per a fer les coses és un risc. A vegades la comèdia fa una mica de por, però a mi és un gènere que m’encanta. Com a actriu, em posa moltíssim les piles. A part, els guions són boníssims! Quan els llegia a casa em pixava de riure sola! Si aconseguim que la gent formi part d’aquest imaginari haurem triomfat! Ens hem de creure que podem crear un imaginari propi i que no l’hem de copiar d’enlloc.

—Per acabar: heu comentat que hi ha teca per a més temporades… En podem esperar la segona?
—J.C.: No ho sé! De personatges i coses per a una segona temporada, n’hi ha.
—A.M.: I per a una tercera i quarta!