16.10.2025 - 21:40
Alosa, el duo format per les barcelonines Irene Romo i Giulietta Vidal, va captar l’atenció de milers d’internautes fa un parell d’anys, quan van penjar a Instagram “A la voreta del foc”, una cançó composta per elles mateixes, que cantaven acompanyades tan sols de la percussió amb les mans. És una cançó amarada de la música tradicional i d’arrel catalana, i que va servir de presentació d’allò que aquestes dues músiques formades al Taller de Músics fan amb el seu projecte: beure de la influència del folclore i la música tradicional i revisitar-la a partir de la contemporaneïtat.
Amb el seu primer EP, titulat Oh Lai L’Om, van presentar cançons com “La plaça” o “Sota de l’om”, que el darrer estiu han fet sonar per centenars de places de Catalunya. Als concerts, Alosa fan sonar un violoncel (tocat per Irene Romo), panderos quadrats, triangles, panderetes i tota mena d’instruments de percussió. Ritmes i sonoritats que han mantingut al disc que presenten ara, El primer cant del matí, en què també han incorporat gèneres com la rumba –amb “Nenes de ciutat”, una col·laboració amb Habla de Mí en Presente.
Cançons com “El forner”, “Flors i violes” i “Marieta Cistellera” resumeixen molt bé l’essència d’aquest grup, que en tan sols dos anys ja ha aconseguit una col·laboració amb Tarta Relena a “Las alamedas”, una versió del poema de Lorca que fusiona l’adaptació que en van fer Tarta Relena i la que n’han fet elles.
La ronda per a presentar el nou disc va començar la setmana passada a la Fira Mediterrània de Manresa, i ben segur que les portarà per molts municipis. Ara com ara, hi ha dues dates confirmades: el 10 de gener al Teatre de Salt i el 10 d’abril a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona.
—Veniu d’un estiu frenètic i comenceu el curs presentant disc nou. Ja heu tingut temps de pair-ho tot?
—Irene Romo [I. R.]: No, crec que no ho tenim gaire paït, perquè hem anat enllaçant una cosa amb una altra, però ja està fet.
—Giulietta Vidal [G. V.]: I ens ho hem passat molt bé! Sí que és veritat que ara, vist en perspectiva, ha estat molt boig perquè tot ha passat alhora: concerts i gravació del disc. Anàvem a fer concerts i, els dies que teníem lliure, anàvem a l’estudi a gravar. Però, mira, hem pogut fer-ho tot i ha anat tot molt bé.
—I, a més, sou professores de música, oi?
—I. R.: Sí… Potser l’any que ve hauríem de deixar-ho o reduir hores. Ens encanta la feina, però és molt difícil de combinar. A més jo també estudio psicologia, i és tota una altra feinada. Però vaja, ens anem organitzant prou bé.
—Vau començar el 2023 inesperadament amb un vídeo a Instagram que es va fer viral i sense cap cançó a les plataformes. El 2024 publiqueu EP i ara el primer disc. Teníeu pressa a consolidar-vos, a tenir material propi que la gent pogués escoltar?
—G. V.: És clar, és que tot ha anat molt de pressa. Ara de cop gestionem una cosa i d’aquí a dos mesos una altra. Ara fa dos anys que vam publicar “A la voreta del foc” a Instagram i tot el que ha passat entremig és un món! Ens hem hagut d’espavilar molt de pressa i gestionar coses d’una manera frenètica sense saber què fèiem. Hem tingut sort que tot ha sortit bé, però hem pres decisions importants d’una manera molt boja. Esperem que després del disc tot es vagi estabilitzant una mica, que no sigui un estrès.
View this post on Instagram
—El grup s’ha format en un moment en què dins el sector hi ha molt de debat sobre si penjar cançons a Spotify o no. Vosaltres l’heu tingut, aquest debat?
—I. R.: Sí, sí que l’hem tingut. De fet, ens ha costat molt prendre aquesta decisió i és difícil de defensar-la, però hem decidit de prendre posició en altres coses, com ara no fer algun concert amb qui no compartim els ideals que hi ha al darrere de qui ens programa, o coses que sí que ens podem permetre de fer. Això de Spotify és incongruent amb nosaltres…
—G. V.: Ens continua costant fer promoció i haver de posar l’enllaç de Spotify, per exemple.
—I. R.: Exacte, de fet hem deixat de fer-ho.
—G. V.: És que, és clar, tampoc no som en una posició gaire privilegiada per no posar-la allà, perquè és un lloc que moltíssima gent encara utilitza. Ara, no ho defensarem.
—I. R.: I si algú ens diu: “Ei, us equivoqueu”, doncs, endavant: parlem-ne!
—G. V.: A vegades ens equivoquem.
—És difícil, i més encara si ets un grup que tot just comença i es fa conèixer…
—G. V.: Una cosa que fem nosaltres és animar la gent que vingui als nostres concerts, perquè és una altra manera de viure la música. Escoltar-nos pel mòbil és una experiència que està bé, però animem la gent que vingui al concert, que compri els discs i els cançoners i que visqui la música d’una manera menys consumista i més de gaudi cultural.
—I. R.: És que realment als discs sona molt millor, la música! Hem de tornar a aquest format.
—Feu música d’arrel i ho separeu del folclore i la música tradicional. Com explicaríeu la vostra música a la gent que no té tan clara aquestes fronteres entre gèneres?
—I. R.: El so d’Alosa és el que hem triat per casualitat. Alosa som nosaltres des d’on venim i amb el que hem après i anem aprenent. Busquem cançons de música tradicional i les portem a qui som la Giulietta i jo i a com treballem juntes.
—Per què creieu que actualment criden tant l’atenció projectes com el vostre, que pouen en la música tradicional i d’arrel, però l’actualitzen?
—G. V.: Jo crec que hi ha una part de prejudici sobre qui fa la música tradicional, de pensar que és gent que no segueix les modes i que viu en llocs concrets i segueix circuits concrets. De cop, Alosa ha aconseguit trencar una mica aquest prejudici, perquè demostrem que podem tocar músiques d’arrel al Vida sense que sigui estrany. O la manera com anem vestides.
—I. R.: Jo trobo que també enganxem perquè a la gent la sorprèn molt que els agradi el que fem. Descobreixen una cosa nova, i això sempre està molt bé, no?
—Sobre això dels prejudicis: un dels que també es reprodueixen és aquest que la gent de ciutat no està connectada amb les coses tradicionals i d’arrel, com si només es pogués fer aquesta música al món rural, a la perifèria. Vosaltres, en canvi, heu nascut a Barcelona i hi heu viscut sempre.
—I. R.: De fet, el disc parla molt d’aquesta dualitat i del canvi de la ciutat.
—G. V.: Molta gent ens pregunta d’on som i se sorprenen quan els diem que som de Barcelona. A nosaltres ens agrada portar el folclore i aquestes cançons que parlen de natura a una cosa que a nosaltres ens interpel·la més que és la ciutat. De fet, d’això va el disc: de poder cantar a la natura i a la ciutat, i fer-ho compartit, que és l’essència del folclore. Per tant, portem la visió del folclore a una cosa més urbana, que és el que sabem i el que ens agrada, però amb respecte i sense avergonyir-nos que som de Barcelona.
—És una manera de reivindicar que, malgrat tot, a la ciutat també hi ha tota aquesta tradició.
—G. V.: És clar! A la ciutat també hi ha cultura popular, tradició i folclore, i molta gent a qui ens interessa aquesta música.
—I. R.: De fet, a “Marieta cistellera”, que hi vam canviar la lletra, hi ha un moment que diem: “Marieta cistellera, anirem a la ciutat, ballarem una sardana i estaré al teu costat.” És una manera de dir que a la ciutat també ballem sardanes i que la plaça de Sant Jaume s’omple! Aquí també hi ha molta tradició, i ens agrada reivindicar-ho.
—Recuperar cançons tradicionals com la de “Marieta cistellera” és una manera de fer reviure les cançons tradicionals que s’han deixat de cantar i d’ensenyar. Amb prou feines es canten, ara…
—G. V.: Tot això és nostre i ens pertany, i ha d’estar a prop de la gent. La gent ha de deixar de veure-ho com una cosa llunyana o que no la interpel·la… És evident que si no t’agrada la cançó no cal que la cantis, però s’adiu amb nosaltres i és molt més a prop que no ens passem. Ens passa sovint que algú ve i ens diu: “Ostres, aquesta cançó que heu cantat me la cantaven de petit i ja no me’n recordava!” La gràcia d’això és que torni a ser popular i a prop nostre. Ara que nosaltres tenim l’oportunitat de fer-ho, pensem: “Ostres, portem-ho un altre cop a les places i posem-ho davant d’un públic gran.” Que la gent les escolti, les aprengui i que en busquin altres versions.
—I. R.: I potser això també t’anima a reversionar-la d’una altra manera, seguint la tradició oral.
—Sovint ens interessen més les músiques tradicionals d’uns altres països perquè són “exòtiques” que les nostres, que, en canvi, menystenim.
—G. V.: Sí, justament és un debat que vam tenir, perquè al Taller de Músics hi havia moltes optatives de música llatina, música africana, músiques del món… I no n’hi havia ni una de música tradicional i d’arrel. Al final vam aconseguir que n’hi hagués una i que, pel que em consta, continua. Nosaltres ja ho entenem, que s’han d’estudiar coses d’arreu. De fet, nosaltres hem estudiat jazz, però hi ha un cert punt que dius: “Home, ets una institució que ensenyes música, es podria treballar amb tota la tradició i cultura que tenim aquí!” Es pot treballar amb aquest material i fer coses interessants amb instruments completament diferents que no et podries esperar. Per tant sí, hi ha un cert autorebuig, però, en canvi, després vas a buscar coses molt antigues d’uns altres països… Les coses de fora criden l’atenció perquè són exòtiques, però aquí també hi ha ritmes i melodies molt interessants i molt difícils d’aprendre. Hi ha molta riquesa.
—Alguna vegada us han comparat, per exemple, amb Tarta Relena, que també revisiten música folclòrica, tot i que és una proposta molt diferent… Per què creieu que passa, això?
—I. R.: Sí, és una cosa que ens passa i que al principi ens feia una mica de por, per aquesta rivalitat i aquesta manera que té la societat d’enfrontar-nos. Però vam decidir que no ho volíem, que volíem apoderar-nos d’aquesta idea i dir: “Doncs que bé que ens assemblem a Tarta Relena.” Vull dir, nosaltres ja sabem fins a quin punt ens hi assemblem. Les admirem moltíssim i tant de bo un dia puguem omplir el Teatre Grec com van fer elles per la Mercè o tocar a la sala 1 de l’Auditori. Ara, no entrarem en el joc de comparar-nos. Seria una ximpleria i no aportaria res. Si hi ha gent que vol entrar-hi… Doncs que en surti!
—Tot i que és un disc que manté molt l’essència del primer EP, les veus i la percussió tenen molts més acompanyaments i ritmes nous. Per exemple, heu fet una rumba, alguna cançó té tocs de jazz… Com l’heu pensat i dissenyat, el disc?
—G. V.: Amb aquest disc volíem consolidar el so d’Alosa. No volíem fer res gaire diferent del que fèiem. Com hem dit abans, tot va molt de pressa i semblava que després de l’EP ja haguéssim de fer una cosa molt nova. Però nosaltres teníem ganes de consolidar el que a nosaltres ens agradava. Ara, sí que és veritat que teníem ganes de fer un pas més: arriscar-nos, provar unes altres sonoritats… Per tant, és un disc que és una presentació d’Alosa, per això es diu El primer cant del matí. Hi ha coses al disc que en directe sonaran diferents, però és la gràcia. Per nosaltres, tant el disc com el directe són Alosa i són l’essència del grup.
—Al directe d’aquest disc hi ha dues incorporacions: Xavi Pérez i Martí Escobedo. Canviarà gaire el format?
—G. V.: En Xavi al baix i en Martí a la guitarra. Apostem molt per aquest quartet. És una cosa molt fresca i divertida que ens permet molt més moviment a nosaltres dues. Estem molt engrescades per començar la gira i veure la rebuda de la gent.
