Aquesta setmana la gota freda ha tornat a ocupar un espai destacat –si mai l’havia deixat de tindre– a les portades dels diaris, especialment arran d’una notícia cabdal: l’elevació de la causa penal per part de la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) al Tribunal Superior de Justícia valencià perquè investigue l’ex-president Carlos Mazón. A més, ha coincidit amb la compareixença de les associacions de víctimes a les Corts Valencianes, un any i gairebé quatre mesos després de la catàstrofe, que no ha estat exempta de polèmica per la invitació del PP i Vox a col·lectius conspiranoics i associacions minoritàries.

Amb tot, avui hi haurà una nova manifestació pels carrers de València per a continuar exigint responsabilitats penals a Mazón. Parlem de tot plegat amb Àlex Carabal, l’actual president –d’ençà del novembre passat– de l’associació Damnificats DANA Horta Sud.

—Com valoreu la comissió d’investigació sobre la gota freda de les Corts i, en concret, les compareixences de les associacions de víctimes?
—D’una banda, la veig de manera positiva, perquè, com vaig dir en la compareixença, al final hem pogut parlar a casa nostra després de les voltes que hem donat. Però després també veig que s’han convidat més pseudo-associacions o associacions que potser no haurien d’estar en la mateixa compareixença. No sabem el recorregut que tindrà, confiem en la que vam tenir a Madrid i que aquesta sí que tinga més resultats.

—Per què penseu que aquestes associacions no haurien d’haver-hi comparegut?
—Hi ha associacions que no són damnificades directament i que juguen amb el dolor de les víctimes sense voler, espere, dient que falta gent, que es tapa, que ha estat provocat. Jo ací preferisc no entrar-hi perquè es mesclen coses. Si tens proves, denuncia-ho i porta-ho per una altra via, però potser lleven credibilitat a la veu de les víctimes de veritat.

—Com us sentiu després d’haver-hi comparegut?
—Més tranquil perquè són moments tibants, són moments en els quals tens molta responsabilitat, representes molta gent i tens por de no estar a l’altura. Al final, no som oradors, no treballem d’això, som gent normal i corrent, i tens aquesta pressió. Llavors, quan acabes et quedes més tranquil, la veritat.

—Vau ser molt dur i crític, creieu que servirà de res?
—El que pense jo personalment no és rellevant, però parlant en l’associació hi hem anat amb l’esperança que valga per a alguna cosa i continuem amb això. Si no, no hi haguérem acudit. Si haguérem sabut segur que no tenia sentit anar-hi, no haguérem passat una altra vegada per ací.

—Les associacions de víctimes heu trigat un any i gairebé quatre mesos a poder comparèixer a les Corts. Per què penseu que el PP i Vox van tractar d’impedir-ho?
—És cosa seua, però si no et conviden i després no volen que tingues veu, és que no et volen escoltar. En acabat, si rectifiquen, ells deuen saber per què ho van fer en un principi i per què rectifiquen al final. No ho sé, això és qüestió d’ells, però em sembla absurd haver pensat a fer una comissió d’aquest calibre en les Corts sense comptar amb la ciutadania, amb la gent que ho va patir, i amb la gent que ha tingut pèrdues familiars.

—Aquesta setmana hem sabut que la jutgessa de Catarroja havia elevat la causa al TSJ perquè investigàs Mazón. Confieu en el procediment judicial?
—Ho valorem, evidentment, molt positivament, perquè si el que demanem és justícia i veritat, això hi va encaminat. Esperem que hi vaja encaminat. També cal mirar-ho amb cura, perquè ho ha d’admetre a tràmit del Tribunal Superior de Justícia o ha de demanar-li més informació. Som ací. Després, casualment, s’ha denunciat a la mateixa jutgessa. Així que som a l’espera d’esdeveniments. Cada dia surt una cosa, hem d’estar assabentats de l’actualitat contínuament i tenim la nostra faena, les nostres famílies, i no podem estar damunt de tot. No som experts de res en això. Llavors, tot ho agafem amb pinces i amb cura.

—Us hem vist també en mobilitzacions pels centres educatius. Quina és la situació de les escoles danyades per la gota freda?
—No estan del tot acabades, tenen avaries com ara desguassos i coses d’aquestes. N’hi ha algunes que les hem pogudes lluitar, per exemple, la nostra a Massanassa, i hem aconseguit que no siga en una campa on hi havia els vehicles acumulats en un solar de camions asfaltat, on van filtrar tots els líquids, tots els greixos, tots els olis i tot el fang. Vam aconseguir que, travessant el carrer, es posaren els mòduls prefabricats dins d’un poliesportiu on hi ha pineda, hi ha ombra, hi ha zones de joc. Llavors, el nostre col·legi, tot i el mal i les avaries que encara té, la finalització d’obra, el pla d’emergències i tot això, estem bé. Però hi ha col·legis que no.

—També sou bomber i el dia de la gota freda us vau llançar al carrer a ajudar. Això vol dir que les administracions van fallar, però quin va ser el paper dels treballadors de les emergències?
—Puc valorar la meua actuació i la d’uns quants companys, o molts, que eren a casa seua i m’ho van comentar. Els que treballaven van actuar a les ordres dels seus caps i desconec quines van ser. Sí que sé que l’endemà vaig anar a l’ajuntament a posar-me a disposició de l’operatiu d’emergència i no hi havia cap de l’emergència, no hi havia hospital de campanya. El cap de l’emergència era el policia que estava de guàrdia i els regidors, i bastant van fer, van fer tot el possible. A partir d’ací, els dies posteriors ens anaven donant serveis. Fèiem des de cerques de persones fins a repartir menjar, recollir medicaments, qualsevol cosa. No havia de ser la nostra tasca, hi havien de ser els equips d’emergència per a fer-ho i nosaltres col·laborar com fora possible.

—Com s’explica, això? Perquè és una cosa que un any i escaig després encara no es pot entendre…
—És clar, perquè no s’explica i no s’entén que no ho sapiem encara. Però les ordres les donen des de dalt. Imagine que des del CECOPI. Si mobilitzen més o mobilitzen menys, si els helicòpters es van mobilitzar, si no es va mobilitzar l’helitransportada, per què no es va mobilitzar, no ho sé. Això s’escapa a les meues competències. Jo sóc bomber, no sóc tècnic.

—Com recordeu aquell dia?
—Molt malament, va ser una nit molt traumàtica. Veure gent que ho va perdre tot, gent que va perdre familiars directes, gent trencada, gent que no trobava els seus familiars, i no teníem cobertura, tot destrossat, molt de soroll, molt de crit, a les fosques. Malament, molt malament, molt malament. A la gent no se li’n va del cap. De fet, amb l’última alerta roja per pluges, gent cridava plorant per si en sabíem una mica més. Molt malament.

—Com us trobeu ara?
—Millor, però em passen coses recurrents, alguns malsons. Mire el final del carrer on vaig ser aquella nit i continue mirant a veure si ve aigua, o mire pels retrovisors i coses paranoiques, no sé com descriure-les. Però estic en tractament i espere que dure tan poc com siga possible. Hi ha gent que ho va passar molt pitjor.

—Parlem de l’associació. Un dels canvis visibles d’ençà que en sou president és que ara sí que participeu com a associació en les mobilitzacions contra Mazón…
—Sí. Coincideix perquè es va posar a votació als associats en l’assemblea. No va ser una decisió pròpia, ni de bon tros. Jo no prenc decisions, les pren la junta i les importants es prenen a partir de l’assemblea.

—Per què no ho fèieu abans?
—No es va posar a votació, no es volia que se’ns lligués com a associació –no personalment– a cap partit polític, però al final va imperar la lògica. Si volíem que dimitís Mazón, havíem de ser en les manifestacions on es demanava.

—Heu incorporat més canvis, com ara el no-pagament de quotes, no?
—Sí, correcte. També ho vam proposar en l’assemblea. Com el que necessitem són diners per a advocats, diners per a poder ajudar els altres, i rebíem donacions, no ens calien diners de manera imperiosa. Així que vam decidir que no havíem de cobrar quota per renovació l’any següent. És una manera que també es veja que no tenim interessos, ni de bon tros, per aquest costat.

—Què reclamaríeu ara mateix a les administracions? Què penseu que cal més a hores d’ara a les zones danyades?
—El que vaig demanar, ajuda per a la gent quant a salut mental, ajuda per a les pimes, per a les rendes baixes, per a la gent més vulnerable i, sobretot, que les infrastructures s’acaben al més aviat possible i que no torne a passar, ni ací ni enlloc. Que s’acaben els col·legis, i tornar a la normalitat, o a allò més semblant a la normalitat possible.

—En eixa línia, confieu en el nou govern de Pérez Llorca?
—Hem de confiar-hi, no hi ha alternativa. Hem de confiar i continuar treballant com fins ara, i continuar reclamant. I gràcies a mitjans com vosaltres, fer-ho públic i que arribe a la gent.