09.09.2025 - 21:40
Aleix Sarri (Barcelona, 1985) ens cita a la plaça del Rei de Barcelona. No és pas casual, ni atzarós, el lloc que ha triat per parlar-nos del seu darrer llibre, Ànima de república: crònica política de l’estat català (1409-1714), que edita Comanegra. Amb un estil narratiu molt fluid i amb un esforç documental important, Sarri ens parla dels grans noms d’aquests tres segles que van de la mort sense descendència de Martí l’Humà fins a la pèrdua de les constitucions sota el jou de Felip V; de noms més coneguts i de molts altres de força desconeguts però d’una vàlua sorprenent que li serveixen per a traçar una història constant de lluita en defensa d’una manera d’entendre la política i les institucions, en contra d’un model autoritari que Castella sempre ha volgut imposar.
“Això és la zona zero de la política catalana des de fa sis-cents anys”, ens diu, i ens fa avinent que el Palau del Lloctinent, que tenim al costat, seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, fou pagat el segle XVI per la Generalitat perquè els virreis s’allotgessin ben a prop de les institucions catalanes, va passar a mans de la hisenda reial de Felip V després de la derrota de 1714 i encara avui és propietat del govern espanyol. “Una anomalia increïble”, lamenta. Com moltes que apareixen en aquest llibre, que explica que l’exili, els presos polítics i la repressió vénen de molt lluny. Sarri, expert en política internacional, assessor del president Torra en aquesta matèria després de molts anys de feina a les institucions europees, candidat de Junts a les darreres eleccions europees i membre de l’executiva del partit, explica que la llavor del llibre fou el començament de l’exili del 2017.
—Dieu que aquest llibre existeix perquè Catalunya no va esdevenir un estat independent el 2017.
—Sí, no ens en sortim el 2017, i quan l’exili arriba a Brussel·les, jo l’ajudo a instal·lar-s’hi, que pugui fer política i que pugui convertir-se en una eina de lluita. I al cap de molt pocs dies, una gent que jo coneixia va a la presó. I un dia vaig pensar: quantes vegades ha passat això? Quantes vegades hi ha hagut presos? Quantes vegades hi ha hagut exiliats? I començo a llegir llibres d’història, per trobar respostes. I aquest llibre n’és part del resultat; és un intent de recordar tots aquells que s’han atrevit a defensar la llibertat de la nostra terra amb el cost de la seva llibertat personal. De vegades ens ha faltat reconèixer els nostres grans personatges, les persones clau que han estat disposades a pagar un preu molt gran.
—Comenceu per Casp, que no ho qualifiqueu de compromís, sinó d’ensarronada.
—A Casp se signa la conclusió d’una guerra que ja ha estat lliurada, en certa manera. Perquè el papa Luna, un personatge històric d’origen aragonès, facilita la unió de Joan I amb Violant de Bar, en contra de la voluntat de Pere el Cerimoniós. I així teixeix un entramat de complicitats pensat perquè el nou monarca de la corona sigui pro-Avinyó, és a dir, favorable a ell. S’hi juga la pròpia supervivència, i aposta per Ferran d’Antequera. I Ferran i la força militar de Castella entren en joc, entren a l’Aragó, anorreen els seguidors de Jaume d’Urgell, entren a València, hi ha una guerra i guanyen les tropes de Castella. I després hi ha Casp. Dels nou compromissaris, en què no es té en compte ni Mallorca ni ningú de la noblesa, que era l’estament al qual pertanyia Jaume d’Urgell, d’aquestes nou persones, n’hi ha set que devien el càrrec directament o indirecta al papa Luna. D’alguna manera, ja havia estat tot decidit.
—Parleu de Joan Fiveller, poc conegut, però que simbòlicament és molt important.
—Era molt amic de Martí l’Humà, i tenia aquest vessant pactista en el sentit autèntic del terme, que vol dir que les lleis s’han de complir. Ell s’atreveix a venir al palau reial, plantar cara a Ferran d’Antequera i dir-li que les lleis són iguals per a tothom, que no és permissible de venir a Barcelona i no voler pagar els impostos, com pretenia el rei; si tu compres carn, has de pagar l’IVA. Això era igual. És una primera espurna de resistència i d’aquest xoc de cultures polítiques que comença entre Casp i Fiveller i que cada vegada es va ampliant més en el curs de les dècades i dels segles. Però Fiveller és oblidat i no oblidat, tot alhora. Té l’estàtua aquí, a l’Ajuntament de Barcelona: tothom qui hi entra ha de passar entre Jaume I i Joan Fiveller. La pregunta és per què no el coneixem.
—Per què?
—Mireu, abans de l’any 1939, durant la República, el carrer de Ferran el van passar a anomenar carrer de Joan Fiveller. I quan vam perdre, l’any 39, es va tornar a anomenar carrer de Ferran, com es diu encara ara. Això explica moltes coses.
—Pere Conomines, aquest sí que és més oblidat.
—Sí, un polític català de final de segle XV, una persona amb principis. Quan Ferran II és rei crea una camarilla al seu voltant perquè li faci la feina, que actuï com el grup realista a Barcelona i a Catalunya. I aquest grup l’encapçala un altre polític, Jacme Destorrent, que actua com a mà dreta de Ferran II per desarticular les institucions catalanes, tant la Generalitat com el Consell de Cent. En canvi, Pere Conomines és el contrari: és l’home honest, que volen fer servir per controlar la ciutat, que ell ho veu venir i ho refusa. L’intenten arrossegar, ho torna a refusar. I la seva acció política dóna un exemple que genera una certa revolta política, una revolta política molt petita però rellevant, que limita el domini dels Destorrent a Barcelona.
—I parleu dels primers presoners polítics el 1568. Per què?
—Perquè és el primer cop que uns dirigents de la Generalitat són empresonats per les seves accions polítiques en període de pau i per haver-se enfrontat amb el poder reial, és a dir, en última instància, castellà. Per haver protestat contra la negativa dels inquisidors a pagar els impostos a la Generalitat. Els empresonen perquè defensen les seves constitucions, per la por que els tenen a la corona i a la Inquisició. Si el 1568 hi havia dirigents de la Generalitat empresonats per motius clarament polítics, i si el 1591 hi ha una revolta com la que encapçala Joan Granollacs, en què ell acabava exiliat, i si el 1640 hi ha l’intent de Pau Claris i la seva generació de separar-se de la monarquia hispànica, quan hi ha hagut una relació pacífica entre Catalunya i el poder castellà?
—De Joan Granollacs en dieu el primer exiliat.
—Granollacs és la figura que demostra la constància en el xoc i en la solució repressiva per part del poder que rau a Madrid. Hi va havent tot un seguit de vulneracions constitucionals, la Generalitat es defensa i hi ha un moment en què Felip II diu: deteniu-los. I a partir d’aquí hi ha un conflicte que s’agreuja, hi ha un xoc durant onze mesos en què Joan Granollacs es tanca a la Generalitat amb tots els seus partidaris resistint contra Felip II… Hi ha un bucle repressiu, i la solució sempre és la mateixa: l’empresonament, la persecució i, en altres èpoques, l’execució. La importància de Joan Granollacs és que ens aparta el focus del 1714, fins i tot de Pau Claris, que són derivacions d’una cosa que comença abans, que ve de més lluny.
—També veiem que les elits, aleshores l’alta noblesa, es castellanitza, fa el joc a Madrid…
—Això també ajuda a explicar per què la defensa de les institucions catalanes és una qüestió tant de les classes mitjanes, burgeses, com fins i tot populars del país, i de la petita noblesa, que, per més que tingués aquesta denominació, sovint eren pobres. En canvi, els grans terratinents, les famílies de l’alta noblesa ja s’havien castellanitzat, totes o quasi totes, i quan comença a haver-hi els xocs, Catalunya ja no té aquestes grans figures amb molt patrimoni i molts diners per a pagar tropes.
—Parleu-nos de la connexió entre el comte duc d’Olivares i Méndez de Vigo amb el tumult. Tots dos parlaven dels tumults per justificar una acció repressiva.
—Fou el 1624, fa quatre-cents anys, el memorial d’Olivares. És la plantilla que ha utilitzat Castella des de llavors, i sobretot fins el 1714. I et fa demanar-te si els polítics espanyols potser coneixen la nostra història millor que nosaltres, en certa manera. Ens cal conèixer totes les maneres com s’han enfrontat a nosaltres i quines palanques han fet servir per sotmetre’ns o intentar sotmetre’ns. Hi ha una constància repressiva, en la voluntat de domini.
—Una altra constant és la dependència d’aliats externs que sovint acaben fallant.
—Catalunya s’enfrontava a un enemic molt superior en nombre, que és Castella. No hi havia una unitat de la Corona de l’Aragó i, per tant, no es podien compartir recursos. Sobre això que dieu de les aliances hi ha el moment portuguès.
—…
—És el moment en què els historiadors portuguesos expliquen que si Catalunya no s’hagués revoltat i no hagués declarat la seva república [el 1640], ells no haurien pogut sostenir la seva independència. Això és molt important, perquè hauria pogut anat a l’inrevés. Hi ha un moment en què a Madrid han de decidir on porten l’exèrcit quan ja el tenen tocant a Catalunya. I han de decidir què fan: continuar cap Catalunya o anar cap a Portugal? Tenen un debat i decideixen Catalunya. I si haguessin decidit Portugal?
—Aquest llibre és ple de moments de “i si hagués anat d’una altra manera?”.
—La història la fan les persones, i de vegades hi juga l’atzar. Castella tenia factors objectius per a decidir on portava l’exèrcit. Però alhora era una decisió contingent; podien haver decidit una altra cosa, era possible que això passés. Hi ha moments de la història en què no hi ha cap determinisme, sinó que simplement hi ha contingències, atzars, personatges extraordinaris que canvien les coses, que fan que les coses vagin d’una banda o d’una altra.
—Una altra constant: les concessions d’algunes elits a Castella tot esperant contrapartides que no arriben.
—Sí, fixeu-vos que al llibre utilitzo la paraula “pactisme” amb un altre significat.
—Com a contraposició a l’autoritarisme.
—Exacte. En podríem dir “contractualisme”. La cultura política del catalanisme es basa en el fet que hi hagi un pacte entre la comunitat política catalana i el poder establert. Com que ara el poder establert és castellà, doncs amb el poder castellà. I va passant això, que a cada cantonada hi ha un trencament per part d’ells. Al final, la sentència de l’estatut no deixa de ser això, i Pau Claris hauria entès molt bé la nostra reacció posterior. Tu has fet un pacte polític entre la comunitat catalana i el poder polític espanyol, aquest pacte és trencat i per tant la teva lleialtat a aquest poder també s’ha trencat. Tu tens el dret de deposar aquest poder. I això ho veiem en la lluita entre les institucions catalanes i Joan II, amb Pau Claris i quan les institucions catalanes deposen Felip V i trien Carles III. És una idea que Locke explica per al món anglosaxó al segle XVII, però que a Catalunya al segle XIV ja s’havia establert, gràcies a Eiximenis.
—Un altre nom oblidat.
—Hem de considerar per què a les aules de filosofia del nostre país no s’estudia Eiximenis. Per què no s’estudia el gran teòric del model polític català que va perviure cinc o sis segles. Si hi ha una ruptura dels pactes, deposem el rei.
—Un cas interessant, el d’Arnold de Jager.
—Un holandès que ve a Catalunya, que s’hi estableix, que es dedica a la indústria de l’aiguardent, que s’enfronta amb Felip V perquè el rei no el vol, perquè, com que era cònsol holandès, fa de vincle amb l’aliança holandesa i anglesa…
—I descriviu la tensió Villarroel-Casanova durant el setge de Barcelona
—Villarroel fa una cosa extraordinària, perquè, malgrat que era legalment català, no s’havia criat aquí i no hi tenia un vincle polític real, sinó dinàstic, amb la casa dels Àustria. Però es queda fins al final. Hi ha una cosa que en el llibre intento realçar molt: la gent que es queda fins al final malgrat que pensi que potser estem equivocats. En moments decisius hi ha persones que poden pensar que potser ens equivoquem però, al mateix temps, veuen clar que aquests són la meva gent. I entre la meva gent i els que els volen fer mal, em quedo amb la meva gent. I això és Villarroel. I Casanova, un jurista que quan el criden, el 1713, i ja veu que van mal dades amb Barcelona assetjada, accepta el càrrec i l’exerceix amb una gran valentia.
—El mite que el 12 de setembre les botigues de Barcelona van obrir no és pas cert.
—Es va crear aquest tòpic sobre el 12 de setembre, que l’11 vam perdre però el 12 vam trobar la nostra veritable naturalesa que era fer diners, i això no és veritat. Perquè molts botiguers es van abocar en la defensa de Barcelona, i molts mercaders i menestrals, també, i el dia 12 això era tot destruït. La documentació que publica Albert Garcia Espuche en aquest sentit és definitiva, sense marge per al dubte: no queda res a les botigues, no pot quedar res, fa tretze mesos que hi ha un setge que impedeix l’entrada de tota mena de queviures.
—Crida l’atenció la vaga de botiguers del 1717 i 1718.
—Els botiguers, cansats de rebre moneda falsa dels soldats borbònics, decideixen de fer vaga, tancar les portes. No només no van obrir al principi, sinó que quan ja ho podien fer van fer un acte polític de confrontació amb les noves autoritats borbòniques. Aquesta història, igual que la història del tancament de caixes, dóna una altra visió sobre nosaltres mateixos. El botiguer, el menestral, el mercader, l’empresari… són actors actius de la història: protesten, lluiten, acompanyen la resta del poble. I per això m’agrada acabar el llibre amb aquest punt d’esperança de dir ens havien derrotat, però no va passar gaire fins que ens vam aixecar. Com a mínim, que vam començar a plantar cara de nou.
—No heu fet un llibre d’història convencional.
—No és un llibre d’història acadèmica. He anat molt amb compte, perquè jo admiro molt els historiadors del nostre país, n’he llegit molts, sobretot d’història moderna. Àngel Casals, Antoni Simon, Agustí Alcoverro, Eva Serra, Rosa Lluch, grans historiadors… Per fer aquest llibre he fet servir coses publicades per gent que té menys de trenta-cinc anys: Víctor Jurado, especialista en història militar, David Ferrer, Patrícia Santa Cruz, Laura Miquel, Gerard Pamplona, Anna González, que ha fet una tesi de màster magnífica… He pogut fer aquest llibre perquè hi ha hagut molts historiadors que aquests darrers quaranta anys han fet una història d’una grandíssima qualitat.
