25.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 26.07.2023 - 10:54
El partit d’extrema dreta Vox, amb Santiago Abascal al capdavant, havia de ser la crossa que garantís l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo al govern espanyol. Ara bé, els sondatges electorals es van excedir amb la cuina i les prediccions no s’han fet realitat a l’hemicicle del congrés espanyol. El PP va guanyar amb claredat el 23-J, però Vox va perdre 600.000 vots i 19 escons. La suma de totes dues formacions és de 169 diputats, lluny de la majoria absoluta.
Mentre el fantasma de la repetició electoral sobrevola la Carrera de San Jerónimo de Madrid, analitzem el panorama polític i la situació de l’extrema dreta amb la periodista Alba Sidera, corresponsal del Punt Avui a Itàlia i autora del llibre Feixisme persistent. “No estic d’acord amb això de l’excepció ibèrica. Abans de l’aparició de Vox ja hi havia extrema dreta a l’estat espanyol, ara tampoc no desapareixerà si Vox agafa més vot o menys”, adverteix.
—Com valoreu el resultat de Vox? Els sondatges el col·locaven com la crossa del PP per a governar, però al final ha perdut 600.000 vots i 19 diputats.
—Que un partit com Vox perdi vots és una bona notícia. Però això no ens ha de confondre, perquè no vol dir pas que l’extrema dreta hagi baixat a l’estat espanyol. Simplement, Vox ha deixat de ser útil, o bé ha complert el seu deure principal. D’una banda, fer la feina bruta durant el procés contra els independentistes i, d’una altra, dretanitzar tot el panorama polític espanyol. Hi ha figures d’opinió de l’estat espanyol que aquests últims mesos s’han adonat que Vox es descontrolava, que ja no era tan útil com es pensaven, i han tornat a donar suport al PP. Per tant, la baixada de Vox no vol dir que a l’estat espanyol l’extrema dreta hagi deixat d’estar normalitzada i legitimada. De fet, continua molt present a la judicatura i a les forces i cossos de seguretat.
—En una anàlisi en calent, l’esquerra espanyola ha dit que al 23-J s’ha aturat el feixisme i algunes cares rellevants han entonat de manera desacomplexada el “viva España“, tot parlant de l’excepció ibèrica dins un context d’auge de l’extrema dreta a la UE.
—No estic d’acord amb això de l’excepció ibèrica. Abans de l’aparició de Vox ja hi havia extrema dreta a l’estat espanyol, ara tampoc no desapareixerà si Vox agafa més vot o menys. L’extrema dreta es troba còmoda dins el PP, que d’ençà de l’arribada de Vox al panorama públic espanyol ha anat perdent complexos. Parlem del PP d’Almeida, que va dir “potser som feixistes, però almenys sabem governar”, o d’Ayuso, que va dir “quan et diuen feixista és que ets al costat bo de la història”. Vox és una costella a la dreta del PP, i ara una part dels qui li donaven suport, per tal que fes una feina determinada, considera que és millor de tornar al PP, que és més controlable.
—És una situació excepcional que el partit conservador tradicional sigui a la vegada la casa gran de l’extrema dreta? A Itàlia, per exemple, la Lega i Fratelli d’Italia tenen el seu recorregut propi.
—El tema espanyol és excepcional. L’extrema dreta ja era dins el principal partit conservador i estava molt normalitzada. Vox només s’ha espolsat la vergonya per poder dir obertament que són d’extrema dreta i simpatitzants del feixisme. Si compares els discursos del PP i Vox, en molts aspectes no són tan diferents, només canvien les formes. Passa que Vox s’ha envalentit i ha perdut el control. Al principi dissimulaven una mica, però als mítings veus gent amb esvàstiques i han donat càrrecs a gent que ve del neonazisme, com és el cas de Jordi de la Fuente. Han volgut cremar etapes massa de pressa. De totes maneres, no crec que estiguin en la mateixa situació de Ciutadans. S’han creat un lloc, un espai, i tenen camí per córrer.
—Abascal ha dit que la culpa del revés electoral és en bona part de la manipulació dels mitjans i dels sondatges. Què n’opineu?
—És el súmmum del cinisme. Precisament, Vox ha tingut un suport mediàtic descomunal. Quan va aparèixer, en l’època del procés, va ser acceptat com un actor més perquè era l’acusació popular contra els independentistes. Molt poca gent es va plantejar: no els donem espai, són feixistes. Al contrari, tots els mitjans, d’un color i d’un altre, li van donar altaveu i el van legitimar, absolutament. L’han engreixat i li han donat tot l’espai possible. La responsabilitat també és compartida amb la resta de partits, que l’han validat amb pactes o normalitzant la seva presència en plens i parlaments. Per això, la campanya ara de “aturem el feixisme” em sembla força hipòcrita. Quan era necessària era quan Vox treia el cap i no pas quan veus les orelles al llop, quan el monstre ha crescut massa.
—Amb només 33 diputats, Vox no podrà fer servir dues eines fonamentals de la seva propaganda: presentar mocions de censura i recursos d’inconstitucionalitat contra lleis. Els afectarà negativament?
—Els treu una mica de protagonisme al congrés, però continuaran tenint molta presència als mitjans. A més, Vox té molta popularitat a les xarxes socials. Els seus continguts atrapen molta audiència i no es pot comparar amb cap altre partit. Ja veurem què passa, no m’agrada fer pronòstics. Insisteixo que no comparteixo aquest sentiment d’eufòria després del 23-J, jo seria més prudent a l’hora de liquidar Vox. Hem d’entendre que el partit s’emmarca dins un panorama internacional, en el qual han teixit aliances amb grups d’Itàlia, Hongria, Polònia, entre més. A més, participen en think tanks i trobades on es mouen moltes propostes i molts diners.
—Quin panorama.
—Uns entorns, per cert, on també es deixa veure l’ala més extremista del PP. Com deia abans, hi ha Vox per a estona. Potser amb un grup més petit i amb menys suport dels mitjans, perquè ja no interessa a una part de la dreta espanyola, però no ha desaparegut. En el seu moment, els van fer servir de gossos que obren camí bordant, i han aconseguit de canviar el marc i dretanitzar encara més el PP.
—I com es veu això a Europa?
—El PP europeu intenta de seduir alguns partits d’extrema dreta, com Fratelli d’Italia, perquè s’integrin a les seves files. Els interessa que aparentin una imatge de moderació i no pas la cara descontrolada de Vox. Tot i això, el PP espanyol no ha tingut cap problema per formar-hi govern al País Valencià. Al conjunt de la Unió Europea els grans partits de la dreta han cedit i han arribat a acords amb l’extrema dreta. Són pocs els que resisteixen. Poden fer escarafalls, però el panorama és de normalització de l’extrema dreta en governs.
—Creieu que la repetició electoral pot afavorir Vox, com el 2019, quan va passar de 24 diputats a 52.
—El triomfalisme que hi ha ara mateix amb el resultat electoral –Vox ha tingut 3 milions de vots– és contraproduent. Si es repeteixen les eleccions, després de dir això de “viva España”, que Espanya no és feixista, com ho faràs per tornar a mobilitzar la gent? Crec que serà molt difícil. Ara hi havia molta gent realment espantada, i en molts casos amb raó, perquè aquesta gent quan arriba al poder la primera cosa que fa és eliminar drets. Veig molt difícil que es torni a despertar un estat col·lectiu de voler aturar el feixisme.
—És factible una renúncia d’Abascal, o aquests hiperlideratges d’extrema dreta moren amb el partit? Per exemple, Salvini va tenir a tocar de ser primer ministre, però continua al capdavant de la Lega tot i la desfeta del 2022.
—Els dirigents que han basat la seva popularitat en una imatge de fatxenderia és molt difícil que dimiteixin. Salvini es va aferrar al poder fins que va poder. Però la Lega va tenir molts casos de corrupció i el seu cap d’estratègia, Luca Morisi, que va ser qui es va inventar el personatge de Salvini, qui va crear la bèstia, va plegar arran d’un escàndol molt tèrbol. Salvini es va quedar a la intempèrie i sense una estratègia de propaganda. Això es va notar molt, però la crisi es va agreujar més amb la invasió d’Ucraïna. Va ser l’estocada final. La Lega havia fet acords amb el partit de Putin, i encara té pendents investigacions per finançament d’empresaris russos. Salvini mateix havia dit que Putin era el seu ídol polític. Això ho va utilitzar molt bé Giorgia Meloni per ocupar el seu lloc. Ella va preferir teixir aliances amb altres sectors ultres, com ara l’ala més dreta del Partit Republicà dels Estats Units, és a dir, l’entorn de Donald Trump. Malgrat el sotrac electoral, Salvini continua tenint un pes molt important i és vice-president del govern d’Itàlia.
—I com veieu el cas d’Abascal?
—Cal entendre que darrere d’una figura política hi ha molta gent que hi ha invertit molt de temps per a fer-lo atractiu per al públic. És com un producte. Abascal encara no està amortitzat i tampoc no té un relleu clar. A Itàlia, Meloni és un producte perfecte. Steve Bannon [ex-cap d’estratègia de Donald Trump], quan va venir a seguir les eleccions del 2018, va dir que era la cara racional del populisme de dretes, que ell volia que conquerís tot Europa. Abascal no és el candidat perfecte de l’extrema dreta espanyola, però tampoc no és el pitjor. Encara té molt de marge i els seus el voldran fer servir.
—Per què a Itàlia no tenen problemes a etiquetar Vox de neofranquista, però fan el mateix amb Fratelli d’Itàlia i Meloni?
—Quan Meloni va participar ara fa uns dies en un míting de Vox, la premsa italiana va fer uns quants escarafalls. Entenen que el partit d’Abascal és l’extrema dreta, però no acaben de fer el clic amb Meloni, malgrat que ella mateixa ha dit que comparteix el seu ideari. Cal assenyalar que l’extrema dreta italiana va arribar al poder fa trenta anys de la mà de Berlusconi. Meloni i tots els càrrecs importants de Fratelli d’Italia, i passa igual amb la Lega, van ser ministres en els seus governs. Són personatges molt coneguts i molt normalitzats. Aquesta coalició, Berlusconi la va batejar com el centre-dreta i els mitjans van comprar el marc.
—I la premsa d’esquerres?
—També. Quan Meloni va guanyar les eleccions, els diaris progressistes van titular que era la nova dirigent del centre-dreta. La cosa continua igual. És molt desesperant veure com saben distingir l’extrema dreta estrangera però no la pròpia. Amb Marine Le Pen o amb Vox són molt durs, en canvi, amb Fratelli d’Italia, que és una formació hereva directa del partit feixista… Meloni ha dit que Mussolini havia estat el millor polític que havia tingut Itàlia. I el president del senat, Ignazio La Russa, té la casa plena de busts del dictador i de quincalla bèl·lica amb coses de les SS. Aquestes coses s’accepten amb normalitat. A Itàlia es té una concepció més lleugera del feixisme que no pas del franquisme.
—I què passa si algú els assenyala com a feixistes i exponents de l’extrema dreta europea?
—Té problemes. La feina que fa Jordi Borràs a Catalunya, aquí la fa Paolo Berizzi, que és un periodista que treballa per al diari La Repubblica. Ella ha fet molta feina per a exposar els vincles de Fratelli d’Italia i de la Lega amb el feixisme, però també per posar llum en el submon de partits directament neofeixistes, com CasaPound. Berizzi i els pocs periodistes que han fet feina en aquest sentit tenen molts problemes en l’àmbit personal i han de viure amb protecció policíaca.
—Vox ha fet una campanya molt agressiva. Només cal veure l’intent d’agressió de Garriga a un activista a Badalona. Veient l’èxit de Meloni és possible que els d’Abascal optin per oferir una imatge més moderada?
—Fratelli d’Italia no és més moderat que Vox, però fa servir unes altres formes. Això no és una cosa instantània, sinó que és el resultat d’un procés llarg. El partit de Meloni també ha tingut episodis de descontrol. De fet, molts dels seus seguidors encara fan la salutació feixista o posen el nom de jerarques feixistes a les seves seus. Es pot moderar Vox? Per tenir un Vox una mica més moderat ja hi ha el PP.
