Un grup de psicòlegs i psiquiatres acaba de presentar aquest manifest que, entre més idees, afirma tres coses que si més no val la pena de tenir en compte. La primera: que les agressions de l’estat espanyol contra una part molt significativa del poble català tenen efectes sobre la nostra salut mental. La segona: que tothom (però sobretot l’estat espanyol) manipula el llenguatge amb el propòsit de confondre’ns i de rentar-se tant la cara com aquestes mans que regalimen pels quatre costats. I la tercera: que sortir al carrer a protestar és sa i alliberador.

Efectivament, pel que fa a mi, com a periodista i com a ciutadà, les hores a la Via Laietana (i a la Jonquera) m’han afectat i han tingut un impacte (ara mateix potser encara indesxifrable, però notori) sobre la meva moral i sobre el meu estat d’ànim. En segon lloc, que l’estat manipula les paraules i més coses per fer-s’ho venir bé ja ho sabem de fa temps, no és cap novetat i és sorprenent, en tot cas, que alguns encara es puguin mirar al mirall cada matí. I, finalment, sí, què coi, sortir a protestar (cremant indignació, ràbia o el que sigui) és alliberador, perquè d’aquesta manera, tot i que la ferida de la injustícia i de la impotència continua ben oberta, almenys, diguem-ho així, ens adonem que és una ferida compartida; i la ràbia, poc o molt, s’apaivaga o es recondueix.

Dit això, i com apuntava aquesta setmana Anna Zaera, és ben cert que als periodistes sovint ens manca aquella mica de gosadia que ens fa honestos i que ens allunya de les frases apreses, dels raonaments automàtics de tertúlia i de tot allò que és, per defecte, sospitosament massa políticament correcte. I és aquí on aquests professionals de la salut mental ens ajuden i prenen relleu. Perquè fugen d’allò que seria còmode de dir. Perquè per responsabilitat professional prenen partit. Perquè qui millor que ells per recordar-nos que amagar la pols sota l’estora, a la llarga, porta podridura i malalties.

Els fets, diuen, són purs, intocables, i per tant no manipulables, però a voltes no n’hi ha prou amb els fets pelats, perquè a l’era en què vivim segur que algú, abans no girem el cap, els haurà vestits amb adjectius esbiaixats per un grapat de likes. I, per tant, l’única arma noble que ens resta als periodistes és contextualitzar-los, carregar-los de memòria i no deixar que s’arrosseguin piulada avall, per les anàlisis dels partits o pels discursos estratègics amarats d’estatístiques i sondatges freds. Dubtar de tot plegat, per poc que es faci, és tan sa com necessari. Perquè tots som molt més que qualsevol dels partits que es presenten a les eleccions, molt més que els programes de televisió (que a sobre subtitulen batlles nord-catalans que resulta que parlen la nostra llengua) i molt més que qualsevol dels tertulians d’aquí i d’allà. Perquè com explicaven unes fantàstiques estudiants de periodisme fa pocs dies, inquietes i compromeses, el Tsunami Democràtic i tots els qui han sortit al carrer a protestar contra la sentència no són ningú en concret i són molts alhora. Amb moltes cares, mocadors i pancartes diferents i inclassificables. Amb molts més matisos d’allò que ens volen fer creure els qui s’erigeixen en propietaris del relat a còpia d’etiquetes antigues i filtres caducats. Amb molta més ànima i complexitat que cap de les organitzacions que convoquen i desconvoquen. Amb molta més transcendència que cap fiscal, cap constitució o cap sindicat.

Efectivament, no, no som ningú, cap retrat robot, potser perquè no volem ser-ho, però resulta que som molts i que els costa de situar-nos, per més que ho intentin. A més, resulta que som més forts que no es pensen (i que no ens pensem) i que aquell punt de gosadia no ens fa por, ans al contrari. I no, no ens hem tornat bojos, encara. El manifest dels nostres psicòlegs s’agraeix. No tan sols per allò que s’hi diu, sinó sobretot perquè no es deu a ningú, ni a cap Déu ni a cap sigla, sinó senzillament a la salut de tots nosaltres. I perquè ens reconeix, ens mira als ulls i ens avisa a tots alhora, sense diplomàcies, de les veritats que alguns amaguen o no volen veure. Gràcies.

De fet, queda clar que fins que no s’entengui que això no és una qüestió ni de partits, ni d’etiquetes ni de consignes de despatx, no ens entendrem pas. Ni entre nosaltres. Ni amb els altres. I mentrestant, no tenim més remei que tocar de peus a terra, serrar les dents i clavar la consciència honesta i humil a la mirada d’aquells que tinguem davant. O això, o potser sí que al final acabarem embogint més del compte…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb