No és fàcil fer biografies de ciutats i, després d’haver-ne escrit una, optar per visitar un moment concret d’aquesta biografia i convertir-lo en una novel·la. Però tampoc no és fàcil esdevenir un periodista de referència fent divulgació històrica i Enric Calpena ha aconseguit fer les tres coses. Nascut a Barcelona el 1960, ha treballat com a productor executiu, presentador, director, guionista, realitzador i fent gairebé totes les tasques que es poden fer en un programa de ràdio, tot i que els seus orígens varen ser a la premsa escrita, a més de ser un dels primers presentadors del Telenotícies de TV3. Des de l’any 2000, és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i ha fet de la història la seva passió i la seva manera de viure. Acaba de publicar la novel·la El dia que Barcelona va morir, ambientada l’any 985.

Aquesta és la vostra segona entrada a la ficció. Què us aporta com a escriptor?
—Fa molts anys, rumiava un argument, però no m’acabava de decidir i, finalment, amb el pas del temps, va aparèixer Memòria de sang. Sóc dels qui necessita bastant temps per a acabar de donar la volta a un argument, fins que llavors tot es precipita. Em podria haver quedat allà, però vaig descobrir que això de la ficció és molt gustós i que té un afegit personal que la fa molt plaent, que és explicar coses que a la divulgació històrica no pots dir si no tens del tot demostrades o que només pots apuntar com a hipòtesis. I això, poder dir les coses que vulguis sense haver-ho de tenir del tot apamat, enganxa molt. D’aquesta manera, sorgeix aquesta novel·la i les que vindran.

—Heu decidit de fer una novel·la històrica d’un període del qual es parla molt poc. Fins ara teníem una allau d’obres sobre el 1714, una bona pila sobre la Guerra dels Segadors, algunes sobre fets més contemporanis, de final del segle XIX i del XX, també sobre la Catalunya romana i, és clar, sobre un personatge molt interessant com és Jaume I, però heu anat a un dels moments més foscos i pocs coneguts de la nostra història…
—La gènesi d’una novel·la d’aquesta mena sempre neix de conèixer el fet i reflexionar-hi. Jo sabia que hi havia hagut la ràtzia d’Almansor i que els supervivents es referien al 6 de juliol del 985 com el dia que Barcelona va morir. Això volia dir que la gent que ho havia viscut era com si hagués mort i també renascut, i això ho van aprofitar a l’hora de redistribuir les terres i les propietats de la ciutat de dins les muralles. Va ser una manera de liquidar els registres i, d’alguna manera, començar de zero. També vaig adonar-me de seguida que hi havia un bon tema en el fet que les muralles de Barcelona es consideressin inexpugnables. La ciutat només s’havia rendit dues vegades, el 720 i el 800-801 i sempre ho havia fet després de setges llarguíssims que havien acabat amb una rendició i no pas pel fet que les defenses cedissin. Almansor ho aconsegueix en tot just una setmana i, a més a més, per assalt. Aquesta és una diferència brutal. Les fonts sarraïnes ho atribueixen al fet que era un geni militar, que és probable, però això per si sol no n’explica l’èxit. L’altra possibilitat, la més lògica, però que no està documentada, és que hi hagués una traïció de la classe dirigent.

Així i tot, al llibre presenteu una altra hipòtesi…
—Bé, jo faig una barreja entre traïció i imposició militar que podria explicar per què només es destrueix un terç de la ciutat i no pas tota, com era habitual. Combino un assalt reeixit amb una traïció menor que facilita que sigui reeixit.

—En el moment que situeu l’obra, la relació amb els musulmans no era d’enemistat a ultrança, el poder feudal no estava ni tan sols apuntat, les cases comtals semblaven un gran desori… Tot molt lluny de la imatge tradicional que ens ha arribat de l’Edat Mitjana.
—Tenim tendència a veure les èpoques com si haguessin estat uniformes. L’Imperi Romà va durar mil anys i en aquest temps la gent canvia, però nosaltres els associem sempre a una mena de comportament i de vestimenta. L’Edat Mitjana en dura més de set-cents i, entre altres coses, cal distingir entre l’Alta Edat Mitjana i la Baixa. Només a la Baixa ens trobem el feudalisme com a model social i econòmic, mentre que l’Alta Edat Mitjana és molt més a prop de l’Edat Antiga i, per tant, a prop de les maneres sorgides després de la disgregació del poder romà, sense un poder fort feudal que el substitueixi. Això vol dir, per exemple, que en aquesta època les dones tenien més poder i privilegis que en èpoques posteriors. Atenció, era una societat molt masclista, no era el paradís, però podien comprar i vendre propietats i les de classe alta podien parlar a les assemblees. Una altra cosa és que els fessin cas, però podien contractar mestres per a instruir les filles. En el futur, això no passaria. Pel que fa a la relació amb els sarraïns, passava una cosa molt semblant. Fins a l’any 1000, són rivals, però no són l’enemic, és a dir, són tan rivals com ho poden ser els navarresos, no són els teus enemics de sang.

—De fet, una de les coses que menys s’entenen en el camí cap al feudalisme català és la divisió que fa el rei en Jaume de les seves possessions entre els dos fills…
—Aquesta era la tradició de la casa comtal catalana, deixar tots els fills coberts, i prové encara de la mentalitat visigòtica. No va ser fins a la Baixa Edat Mitjana que vam tenir feudalisme i, en el nostre cas, on més va arrelar va ser a Catalunya, amb l’exemple prototípic i una explotació del pagès que moltes vegades va ser superior a l’explotació de la terra. Però el 985 això encara no era així. Era un món encara molt esclavista –i això és horrorós, és clar, i no el defenso pas–, però, curiosament, l’esclau vivia millor, en general, que no pas el serf de la gleva. L’esclau podia ser molt maltractat, és cert, però en general no ho era, perquè era una propietat de la família. El serf no, i per això se l’havia d’explotar tant com es pogués.

—Escriviu generalment sobre Barcelona, si ho haguéssiu de fer sobre alguna altra ciutat dels Països Catalans, quina seria?
—És la que millor conec i em seria molt difícil de fer-ho sobre cap altra. Si fos del món, us diria que l’Havana, perquè hi tenia un projecte mig començat, però la qüestió de la llengua no està ben resolta. O Nova York, París o Londres. Em costaria més de fer-ho amb una ciutat de casa, em fa massa respecte. Podria ser Alcoi, perquè la conec bastant, però ja hi ha tants insignes autors que l’han escrita tan bé que no en seria capaç. Sí que tinc clar que he vingut a la ficció i que tinc moltes ganes de quedar-m’hi una temporada. Al meu ritme, és clar, perquè amb tota la feina que faig, el ritme de producció dels meus llibres és més lent que el d’altres escriptors.

—Diuen que dins cada català hi ha un historiador, un meteoròleg i un filòleg…
—Bona teoria. Aquest últim temps, la història ha ocupat un lloc molt important en el nostre imaginari, perquè l’interès per la història creix en les societats que tenen una crisi d’identitat: és quan la societat mira cap al passat per reconstruir-se. Aquest no és un pensament original, però passa i nosaltres fa com a mínim tres-cents anys que som en una crisi identitària i per això mirem cap a la història. Que tinguem un home del temps al nostre interior és lògic perquè sempre hem mirat cap a la terra i n’hem estat pendents. Pel que fa al filòleg, la qüestió de la llengua és prou complicada perquè et preocupi la parla, la pronúncia o qualsevol altre aspecte de la filologia. En el meu cas, sóc fill de murcià castellanoparlant i de catalana i tot just estudiava una hora de català a l’escola. Per tant, he estat autodidacta i no he tingut models a casa. Aquest, malauradament, no és un cas excepcional, sinó massa habitual i no hauria de ser així. És lògic que tinguem aquestes passions filològiques.

—L’entrevista la fem a la cafeteria de la Facultat de Comunicació Blanquerna i la pregunta és obligada: a les noves fornades de periodistes, els interessa la història?
—Les noves generacions no tenen una gran passió per la història, i s’equivoquen perquè els grans esdeveniments que vivim tant a Catalunya com a fora no s’entenen sense els coneixements històrics. No es pot explicar el món contemporani sense conèixer la Segona Guerra Mundial o la societat americana sorgida els anys seixanta. El periodisme esportiu és la prova més flagrant d’això, per a ells, el passat no existeix. Hi ha excepcions com Ramon Besa i Jordi Finestres, entre més, que precisament són els qui han triomfat per la visió que tenen de conjunt, però en general només s’interessen per les lesions o les passions al voltant de les estrelles. Els periodistes esportius realment bons són els qui saben que l’esport és una part de la vida i no la vida. Doncs bé, aquest ‘presentisme’ es va imposant molt a la resta del periodisme, i això és greu.

—I també és obligat demanar-vos si creieu que aquest ofici es pot ensenyar…
—Crec que s’ha sacralitzat una mica el pas per l’ensenyament reglat. Hi ha qui creu que, si no passes per un ensenyament concret, no aprens, i que l’autoaprenentatge no és vàlid. En discrepo bastant, el periodisme es pot ensenyar, per descomptat, però hi ha moltes coses d’aquest ofici que només les aporten les experiències.

—Suposo que us deu fer mal cada vegada que llegiu en un titular o sentiu que determinat esdeveniment o dia és històric. Sembla que tot ho és, d’històric, últimament…
—Tinc la pell dura i ja no em fa tant de mal. Tots els esdeveniments i cada dia ho són, d’històrics. Passa que molts periodistes confonen el terme amb ‘transcendental’, i d’aquests, ja no n’hi ha tants. Hauríem de dir-ne dies ‘importants’ o dies ‘clau’… De tota manera, la història entesa com a successió de dies concrets no té cap mena de sentit.

Sí que sembla històric el moment que viu Catalunya en el camí cap a la independència, i també el moment de màxima regressió de les llibertats a l’estat espanyol des de l’arribada de la democràcia…
—Això, ho analitzarem en el futur i percebrem que el moviment és d’una regressió generalitzada. Em sembla que el procés que vivim és equiparable als moviments que hi va haver a Europa el 1820 i el 1848, anomenats la ‘primavera dels pobles’. En aquest cas, també són moviments generalitzats, que a cada lloc concret tenen una expressió diferent que va més enllà del fet català i que s’esdevenen a tot Occident. Ho podem englobar en una lluita general per conservar els assoliments de la democràcia i poder aprofundir-los. En el nostre cas, això implica la independència, és clar, i una república, i en altres casos diferents depèn de les complexitats dels seus sistemes. Per exemple, el moviment 5 estrelles d’Itàlia, que és difícil de definir perquè té elements d’extrema esquerra i d’extrema dreta, és una resposta popular al malestar amb la democràcia atrofiada del sistema electoral italià. Els moviments francesos tenen més a veure amb la constatació de la pèrdua de la seva posició al món i, així, a molts altres països, on volen un aprofundiment en la democràcia. D’alguna manera, el desencís que es viu a tot arreu és el mateix que hi va haver just després de la Primera Guerra Mundial. I les conseqüències d’aquestes coses sempre s’acaben veient dècades després. Haurem de veure cap on evoluciona tot plegat, però en el nostre cas, hem de cercar molts aliats arreu del món i no han de ser governs, sinó moviments.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb