Enfilar l’agulla demana bon pols i ull viu

“La cosa è scabrosa,
com’ha da finir?”

La frase és del segon acte de Les noces de Fígaro, cantada a l’uníson per Susanna, la Comtessa i Fígaro. El triplet d’aliats de classe i gènere oprimits ha salvat una situació compromesa, però ja intueixen que “el més calent és a l’aigüera”. El comte Almaviva ha estat aclamat pel poble perquè ha rescindit el dret de cuixa, però d’amagat pretén estrenar la virginitat de Susanna el dia del seu casament amb Fígaro. Encegat per la passió, Almaviva cerca la manera d’atrapar Fígaro en alguna falta a fi d’anul·lar les núpcies. La situació ha esdevingut efectivament escabrosa i cap dels afectats no en sap el desenllaç.

Retrospectivament, la cosa és prou clara. No sols pel final feliç de l’òpera, que acaba amb tothom reconciliat i amb un elogi de l’amor, sinó pel final provisional de la història real amb l’abrogació de l’ordre feudal. Al desenllaç revolucionari hi contribuí no pas poc la comèdia de Beaumarchais, com ho certificà Napoleó. El drama desplegat a l’escenari de la història també acabà amb declaracions d’amor fraternal i universal, però aquesta vegada batejades pel Terror i les guerres nacionals arreu d’Europa.

Qui ho hauria pogut preveure? Quan hom s’endinsa en el laberint del Minotaure, convé que dugui el fil d’Ariadna d’una o altra filosofia de la història. Però d’aquests fils d’ençà del col·lapse del marxisme que no se’n troben. Fins i tot l’optimisme amb què Francis Fukuyama havia anunciat el final de la història arran de la caiguda de l’imperi soviètic fou ràpidament refutat pels esdeveniments. La tesi de Fukuyama no era tan simplista com molts la feien, però al capdavall patia de la ingenuïtat de creure que, morta la cuca del materialisme dialèctic, mort el verí de la història. El fet és que, de dins de la cova del Minotaure o de la caverna de Plató, ningú no pot explicar com se’n surt ni amb què es trobarà a la sortida. Ningú no sap què es veurà quan s’aixequi la foscor i les ombres donin pas a les formes reals. La història és contingència i no pas ciència. Sovint per explicar-ne un segment l’historiador tria un esdeveniment determinat per referència, però objectivament no hi ha cap raó per a no triar-ne qualsevol altre. Cada un pot obrir una perspectiva alternativa i generar un relat diferent. Això, que és veritat dels esdeveniments, també ho és dels innombrables factors que contribuïren a fer que l’esdeveniment en qüestió s’esdevingués.

La setmana passada em vaig comprometre a abordar la vella qüestió de què cal fer, o més exactament què es pot fer. La qüestió no pas de què s’albira amb la imaginació desfermada sinó què pot esmunyir-se entre la silueta ideal i la seva deformació en contacte amb la realitat. Em comprometí, doncs, a aventurar alguna observació sobre el marge d’error i per tant el marge de possibilitat que hi ha entre el desig i els fets coneguts. Però advertia que no és funció de la crítica aventurar pautes d’acció col·lectiva, ni pot ser-ho, car aquest és l’afer de la política. És així perquè la crítica genuïna és conscient d’observar el món deçà i no pas dellà la història, i ignora doncs com’ha da finir. Als lectors que esperaven una revelació, els demano perdó si vaig aixecar expectatives futuristes. I als qui esperen de la crítica que els solucioni la vida, no puc fer res més que recomanar-los la visita d’un astròleg o, cosa que és igual, que segueixin el primer flautista d’Hamelín que els passi pel davant.

Què hi farem si comparteixo la divisió categorial de Max Weber entre coneixement (Wissenschaft) i política? Si els grans pensadors, de Plató a Heidegger, han fracassat en política, i pensadors mitjans com Lenin o Saint-Just l’han vessada, què es pot esperar dels pensadors menors? Que l’intel·lectual i el polític combinen malament fa anys que ho descobrí Xavier Rubert de Ventós, un dels poquíssims intel·lectuals de nivell que ha donat el país, i ho consignà a El cortesà i el seu fantasma. L’intel·lectual acostuma a sortir escuat de la política; però és molt pitjor quan el polític vol passar per intel·lectual. Em temo, doncs, que amb la imprudència de suggerir com introduir una espurna de praxi en l’escabrositat del moment decebré els maximalistes. Però val més pecar de trivial que no ficar la lluna en un cove. En fi, som-hi.

No són pas pocs els qui lamenten que Puigdemont no proclamés la independència el 3 d’octubre de 2017. S’assumeix que amb l’efervescència d’aquella jornada la declaració hauria reeixit. Pensar contrafactualment té l’inconvenient de fer creure que si s’hagués fet això o deixat de fer allò altre la història no hauria estat tan ingrata. Se suposa que si el factor que es reputa determinant no s’hagués esdevingut, els factors concurrents haurien romàs inalterats. Que es pot aïllar la incògnita sense modificar l’altre membre de l’equació. En el nostre cas, l’error rau a creure que si el parlament hagués declarat la independència el 3 d’octubre en lloc de vint-i-quatre dies més tard, Espanya hauria obert la mà i Europa els braços a la república catalana.

La recança té una memòria selectiva. L’amenaça que podria haver-hi morts, no pesava ja en l’ànim del president Puigdemont el 3 d’octubre? No era previsible la reacció espanyolista del dia 8? I no era evident que els abstencionistes del referèndum votarien en massa quan l’estat els cridés a les urnes del 155? És que aquelles condicions han desaparegut o s’han amorosit els càstigs perquè ara es pugui parlar d’una altra DUI? Que no hi ha fiscals demanant anys de presó per a milers de persones amb subterfugis tan cínics com els d’Almaviva contra Fígaro?

La història contrafactual és un exercici inútil, però no necessàriament estèril si ens ajuda a entendre fins a quin punt els fets són contingents. Ni podem saber què hauria passat si… ni podem saber què passaria si… I això no sols ens obliga a desconfiar de les profecies i els programes; també ens permet d’imaginar variants d’acció i possibilitats inexplorades, contraposar eventualitats i avaluar solucions. Adonar-nos que el passat no es regeix per lleis rígides ni avancem en línia recta cap al futur ens dóna, juntament amb la inseguretat de no saber com’ha da finir, una mesura de llibertat respecte dels fets acomplerts.

Què hi ha de diferent entre l’octubre del 2017 i l’octubre d’enguany? Resposta: les televisions internacionals. A Barcelona es congriava una tempesta i el món n’estava pendent. Durant setmanes les imatges foren els grans aliats del procés. Les seqüències de violència contra persones exercint el dret democràtic més essencial refutaven els balbuceigs d’Alfonso Dastis intentant negar els fets. Allò féu tremolar l’estat i no sols l’estat; la Unió Europea també s’estremí amb l’escàndol de policies “democràtics” esbotzant la porta del col·legi de Sant Julià de Ramis, tan atemorida com Almaviva quan prega a Rosina que no l’obligui a esbotzar la porta del recambró.

On no hi ha esdeveniments no pot haver-hi testimonis. I la taula de diàleg és un antiesdeveniment. Se’n parla, però no l’ha vista ningú, si més no en la funció negociadora que se li atribueix. Amb això no vull pas dir que l’independentisme hagi de recórrer a la violència per accedir a l’espectacularitat. Al cap i a la fi, quina violència pot exercir un poble desarmat? Qualsevol forma de violència, real o aparent, sempre serà benvinguda per l’estat, o ja no es recorden les armes abandonades ostentosament a l’interior de cotxes de la policia amb les portes obertes durant la concentració del 20 de setembre de 2017? Caure en aquest parany donaria a l’estat l’excusa que cerca per a emprar la seva superioritat aclaparadora i a sobre li regalaria els arguments que necessita per a salvar les aparences.

Però la força no ho és tot i recórrer-hi és exposat quan hom pretén, com Almaviva, haver renunciat als privilegis arcaics. Després de l’aplicació del 155, l’independentisme podia, sense violència, provocar la disfunció de l’estat. Sols calia fer com Charlot a Temps moderns quan, accelerant l’automatisme del sistema, és engolit per la cinta de muntatge i circula entre les rodes dentades com una peça anòmala que la màquina no pot pair i es troba obligada a expulsar fent marxa enrere. De manera semblant, l’independentisme sols havia de deixar que la màquina continués funcionant esbojarrada i incapaç de deglutir el problema català. Però en comptes d’ajudar l’estat a aprofundir la descomposició, el PDECat i ERC s’afanyaren a greixar-ne el mecanisme. L’estratègia assenyada era i és la contrària: convertir-se en un obstacle en tot i per a tot; desmoralitzar l’estat en lloc de permetre que l’estat desmoralitzi l’independentisme. Agreujant el seu funcionament ja prou defectuós, s’assolia que Espanya esdevingués un problema insoluble per a Europa i que Europa no pogués dissimular que el fantasma que la recorre no és pas el comunisme ni tan sols el populisme, sinó l’espectre d’un règim que encara reclama el dret de cuixa amb la jeia de qui hi posa el llit. Cinque… dieci… venti… trenta… trentasei… quarantatre…

La violència, doncs, no és cap opció. Deixant de banda bromes com ara l’oferta russa del cas Vólkhov, ningú no armarà els catalans encara que ho demanin. Ni Catalunya s’ho val ni Espanya és cap escenari de conflagració internacional com ho fou als anys trenta del segle passat. A banda d’un grapat d’activistes tan minoritaris que a l’estat no li costa gens de controlar-los, infiltrar-s’hi i perseguir-los, no es pot pas dir que els catalans destaquin per l’esperit de sacrifici. I el sacrifici és clau en les resistències nacionals. Però alhora és cert que el martiri gratuït, sense estratègia ni perspectiva, no té gens de sentit. Més pertinent que les crides fatxendes a no se sap quines llices heroiques em sembla una modest proposal com la de Jonathan Swift als anglesos. Amb un sarcasme sagnant, Swift els proposava d’alleujar la pobresa de les famílies irlandeses duent els seus nens a l’escorxador per vendre’n la carn als rics colons anglesos. Una aplicació nostrada d’aquella proposta seria, puix que els espanyols sols volen Catalunya a condició d’esprémer-la, provocar-ne la ingestió fins que se’ls indigesti. Dit d’una altra manera: els catalans haurien de deixar de comprar la tranquil·litat mimetitzant-se amb els espanyols i fer, al contrari, que la catalanitat els perseguís fins en somnis. Que l’accent menystingut i la llengua odiada els entrés per les orelles fins a rebentar-los el timpà. I no sols en l’aspecte simbòlic, compensant la substitució de l’idioma amb lleis de política lingüística que no serveixen de res, sinó en el pràctic de la comunicació. Portar a la pràctica la teoria de la llengua pròpia té un potencial subversiu inexplorat. Com en té el sabotatge a l’estil de la Unió Soviètica, d’acord amb l’acudit que deia: l’estat fa veure que ens paga i nosaltres fem veure que treballem. Traduït al català: la Generalitat fa veure que construeix la república i la gent fem veure que ens governa. Però arriba un dia que la comèdia s’acaba.

La setmana passada apuntava el risc que el Consell de la República sigui foc d’encenalls. Ara hi afegeixo que, justament perquè la situació és escabrosa, hi ha oportunitats; cal rompre amb els partits del règim per legitimar el Consell com a veritable govern a l’exili, un govern capaç d’organitzar i orientar les accions i omissions constitutives d’una confrontació que ha estat anunciada reiteradament però mai aplicada. L’exili és la salvaguarda d’un govern provisional i única empara de la lluita organitzada. Per aquesta raó el Consell hauria de ser integrat sols per exiliats. Els que resideixen a l’estat espanyol són vulnerables i en conseqüència un destorb. El model operatiu podria anar des d’accions com les del Tsunami Democràtic fins al boicot d’empreses i serveis espanyols o simplement col·laboracionistes. Pot ser útil de recordar la vaga de tramvies del 1951, el primer boicot reeixit del franquisme. Per què no se n’ha organitzat una de similar per posar fi al maltractament a Rodalia? També hi pot ajudar el record de la campanya de més de set mesos contra La Vanguardia organitzada per Jordi Pujol, entre altres. Aquell boicot obligà Franco a destituir el director del rotatiu posat per ell mateix, el falangista Luis Martínez de Galinsoga, que un diumenge de juny de 1959 havia protestat durant una missa en català cridant “¡Todos los catalanes son una mierda!” Quan n’hi haurà un altre, de boicot d’aquest diari i d’altres mitjans que no sols insulten l’independentisme sinó que promouen l’imaginari espanyol?

S’ha ponderat molt la importància de controlar el territori, discutint si aquest control existí el 3 d’octubre de 2017. El dubte és com el d’Almaviva i la Comtessa davant la porta tancada del recambró. No havent-se posat a prova, és molt arriscat d’afirmar o negar aquest control. Ara, disposem d’una prova senzilla i inequívoca: hi ha control lingüístic del territori o no? Quin és el terme dintre del qual, com deia Pla, en sortint de casa i saludant amb un “bon dia” hom té la certesa que li respondran “bon dia”? Fins allà arriba el país i no més lluny. Abans de llançar-se de cap a empreses més arriscades, els independentistes s’haurien de demanar quin és el país que pensen independitzar i amb quines armes espirituals voldrien fer-ho.