21.09.2025 - 21:40
Un temps vaig confiar, i ho vaig deixar escrit en aquest diari, que Carles Puigdemont seria capaç de jugar bé una carta amagada, la de líder d’un front independentista amb visió d’estat. Va preferir demanar carta a la taula dels tafurs, i ahir els pronòstics d’una enquesta de La Vanguardia –esbiaixada, com qualsevol enquesta, però indicativa d’una tendència que es respira al carrer– mostren que el president de la Generalitat, deposat amb un cop d’estat des de l’estat, va perdent la partida. De fet, no en tenia cap, de carta amagada: en van ser la confirmació. La seva segona posició a les autonòmiques i l’únic diputat aconseguit al Parlament Europeu el 2024. No hi va haver prou gosadia per a fer un pas endavant i trencar la lògica autonomista. No sé pas si Carles Puigdemont creia o no en les seves forces; també ignoro si considerava que la reivindicació del seu honor i de la seva figura política requerien de “participar” per donar una lliçó als seus perseguidors; però se suposava que ell confiava que només la gent, la mobilització, el carrer, l’esperit del Primer d’Octubre eren l’actiu amb què calia comptar. No va ser així, i el desplaçament d’aquella energia històrica cap a la taula dels tafurs va temptar fins i tot l’ANC a entrar en el joc.
El mapa neoautonomista de La Vanguardia mostra que governar el país serà ben pelut. El PSC ja no faria de frontissa per a un tripartit; ERC i Junts no podrien fer majoria independentista sense, alhora, AC i la CUP; l’espanyolisme sense complexos (PSC, PP i Vox) necessitaria el vot acomplexat de Comuns; i, sense un moviment d’extrema dreta al carrer, no hi cabria un govern d’unitat en nom de la “salvació de la democràcia”; i, per molt que pugi en l’enquesta, AC no s’ha concebut per a articular majories, sinó per a desplaçar la fúria per la “traïció dels líders” (préstec de Xirinacs) cap al pantà neoautonomista –l’espai que Puigdemont no va voler per a ell el vol ocupar Sílvia Orriols–, a fi d’evitar que el moviment independentista es torni a articular al carrer, entorn del poder propi, mitjançant l’ANC, líder del projecte antitètic, com va demostrar en neutralitzar la pretensió d’AC de parasitar la manifestació de la Diada. El destí final d’AC es troba, en temps normals, entre el pantà parlamentari i els titulars de premsa, perquè en la seva estratègia no hi cap un moviment de carrer, excepte que sigui llogat per imposar l’“ordre” prèviament desordenat pels esbirros del poder central (caldrà recordar els atemptats de 17 d’agost de 2017? Caldrà posar en relleu quina onada cavalca des d’aleshores AC?).
Encara queda molt camí a recórrer, i qui pretengui vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo va ben servit. La qüestió és que s’albira un desplaçament electoral neoautonomista, i poca cosa més. A manca de moviment al carrer per part d’AC, els poders fàctics del Principat encara no faran sonar la veu d’alarma: de fet, l’enquesta de La Vanguardia és una mena d’avís per a navegants, però no pas un xafarranxo de combat. La patronal catalana tractarà, doncs, de practicar la vella política de wait and see, mentre estudia la manera de tornar a fer pujar Junts a costa d’aconseguir acords amb l’estat que es puguin presentar com a victòries d’una nova etapa de peix al cove. Llevat que, temps a venir, canviï radicalment la situació, si l’extrema dreta de Vox condiciona la formació d’un govern del PP a Madrid. Llavors, els guanys de Junts hauran estat el conte de la lletera i, de passada, podrem comprovar si els d’AC continuen amb el seu radicalisme verbal o s’atenen a la nova situació, ben greixats perquè es dediquin a netejar carrers en lloc de reclamar la independència des de la sala de miralls on només caben ells. Mentrestant, l’independentisme que no es rendeix, ni especula, ni espera res de prestat del neoautonomisme, potser haurà recuperat el batec, s’haurà reorganitzat per posar la independència al bell mig de la plaça i recuperarà, sanejat, aquell independentisme furiós, irredempt, víctima de la desunió, la desídia i, en última instància, la defecció dels partits en què havia confiat. Aleshores, podrem veure amb claredat on és cadascú, inclosos els partits que van desertar.
És temps de mobilitzar per poder fer política i de fer política per poder mobilitzar.
