Elisabeth González viu en una finca de Paiporta (Horta Sud), la zona zero de la gota freda, i, tot i que ja ha passat un any i gairebé tres mesos de la tragèdia, diu que estan igual que al cap de quinze dies. L’única diferència és l’absència del fang que els voluntaris els van ajudar a llevar. Poques setmanes després de la catàstrofe, l’administradora els va oferir una empresa per a solucionar els problemes de la comunitat de veïns, que cobraria directament dels diners del consorci mentre feia els treballs. La idea era que els veïns es pogueren despreocupar de les gestions perquè aquesta empresa s’encarregaria dels tràmits, cosa que va agradar a la major part de la comunitat. Però se’ls va girar en contra. 

Segons que explica González, els operaris van anar-hi el gener del 2025, s’hi van estar quatre dies i l’única cosa que van fer va ser reparar la instal·lació elèctrica del garatge sobre l’antiga i acabar d’arrancar les portes d’alguns trasters. Els van cobrar 50.000 euros i encara hi ha una factura pendent de 27.000 que no saben a què correspon. La comunitat va denunciar la situació a l’administradora i va congelar el pagament següent del consorci. Com a resposta, l’empresa, Barea Servicios –amb seu a Còrdova, però amb filial a València–, els diu que si no poden fer ús d’aquests diners, no hi continuaran treballant. 

La situació ara mateix està blocada i continuen sense coses tan bàsiques com ara l’ascensor i el garatge. I, com aquesta comunitat, n’hi ha desenes més per tota la comarca, afectades per la mateixa empresa. L’Associació de Damnificats de l’Horta Sud, de la qual Elisabeth González és vice-presidenta, va contactar amb un advocat per intentar posar una querella conjunta i es van trobar que els contractes eren irregulars. Alguns no estaven ben signats, en uns altres no hi havia terminis estipulats… Com que la manera d’actuar era la mateixa, però la casuística variava en cada comunitat, algunes es van trobar sense solvència econòmica perquè el consorci ja no els donava més diners. No es va poder presentar la querella col·lectiva. 

La comunitat de González va cercar un altre advocat i es va moure pel seu compte. Van enviar un burofax a l’empresa i aquesta s’hi va posar en contacte per parlar amb els veïns. Aquests s’hi van negar i la van remetre a l’advocat, que ara tractarà de negociar els diners i mirarà si es pot rescindir el contracte. Però, per González, “això i res és el mateix”. Denuncia que els van cobrar gairebé 20.000 euros en concepte de la neteja del garatge, però la van fer els mateixos veïns amb una màquina d’aigua a pressió industrial d’un d’ells que treballa a l’obra. “El garatge està tal com el vam deixar nosaltres. Llavors, ara què negociarem?”, es pregunta indignada. 

Diu que han pagat un perit perquè valore els treballs i els preus i que tota aquesta documentació també l’han remès a la delegació del govern espanyol i a la Generalitat Valenciana, però lamenta que ningú no els fa cas. “Ens van dir que investigarien l’empresa per si podien fer-hi alguna cosa, però ningú no ens ha trucat. Primer, perquè era el funeral d’estat; després, perquè era el pont de desembre; després, perquè venia Nadal. Què vindrà ara, les Falles? Ens sentim desemparats. Ara mateix, les comunitats som les grans oblidades, i al damunt estafades.” 

Més d’un any sense ascensor

Respecte de l’ascensor, González diu que l’empresa els va fer un pressupost desorbitat, que triplicava, fins i tot, el valor real. Es van desvincular d’aquesta partida i van buscar una altra empresa, però no hi anirà fins el mes de maig o juny. El problema concret afecta, sobretot, les persones grans i amb malalties físiques. En la seua comunitat, gairebé tot són famílies amb xiquets, però també hi ha una dona gran i una altra amb problemes cardíacs que viu en un quart pis. La mateixa González es va fer un esquinç fa dues setmanes i gairebé no podia ni pujar al segon pis ni baixar-ne.

Sembla que no és la primera vegada que Barea Servicios actua d’aquesta manera. De fet, la seua pàgina d’opinions a Facebook és plena de ressenyes negatives i advertències d’estafa ací i allà. “Vénen, et fan signar i, amb la desesperació, signes un contracte. Llavors, com que ja t’han agarrat, t’estafen”, diu González. Tenen un grup amb trenta-tres comunitats afectades, però està segura que en són moltes més perquè hi ha molts pobles afectats. 

Psicològicament, apunta, la situació és límit. “Ja no és que el poble estiga com està, perquè el clavegueram s’ha de fer nou, si plou molt no saps si tindràs el cotxe on el vas deixar; és que arribes a ta casa i no és ta casa, perquè tenies un garatge, un ascensor, un traster per a les teues coses, i ara no tens res. Aleshores, es fa més difícil el dia a dia. Segons les hores, no hi ha lloc per a aparcar. Arriba amb motxilles, amb la compra, puja carregada… Quan em vaig fer l’esquinç havia d’anar per l’escala com podia. Tot són problemes. I a les comunitats, ningú no ens ajuda. Ens sentim estafats i desemparats, totes dues coses”, conclou.