Empar Moliner: “Enganxa molt, cuidar els altres”

Empar Moliner Ballesteros (1966) ha ficcionat la mort d’una periodista obsedida a cuidar els altres que sap que ha de morir i ho deixa tot preparat per a quan ella ja no hi sigui. I que els seus no hagin de patir. A Instruccions per viure sense ella (Grup 62) surt el to –i els temes– marca de la casa: matrimoni trist, tocs d’humor brillants, ficció basada en fets reals i recognoscibles, una llengua tan treballada que sembla fàcil (i no ho és), un sexe una mica sòrdid i reflexions sobre l’ofici d’escriure. Moliner va rebre VilaWeb dilluns passat al centre de Barcelona

—Per a qui no l’hagi llegit, quin és l’argument del llibre?
—És una escriptora d’articles i de novel·les que s’ha de morir: ho sap, no hi ha remei. I, per tant, com que no pot deixar la família sense el suport econòmic d’aquestes seccions de la ràdio, recluta un bibliotecari que l’admira (l’ha conegut en un taller literari que fa) perquè l’ajudi a posar en ordre articles que deixarà escrits per tal d’anar enviant al diari com si fos viva. És una excusa per a parlar d’un tema que a mi em va obsessionar, que és la idea de cuidar. Un personatge que pensava que seria bonic cuidar. Li surt malament.

—La protagonista cuida tot déu. No sé si els fa bé. No sé si ella cuida perquè els altres ho necessiten o perquè ella ho necessita.
—Totes dues coses. Cuida perquè ho necessiten. I ella necessita cuidar. Però, cuidant-los, els ha convertits en uns gats de pis: s’han tornat exigents, dependents i simpàtics, però amb ganes de ser alimentats.

—Vol cuidar tant que ajuda la filla a tenir un fill per a poder-lo cuidar ella!
—Correcte. He conegut àvies que fan de mares als nens. Algunes per circumstàncies, gairebé sempre tràgiques: mare drogoaddicta, mort de la mare, etcètera. Unes altres a contracor. I unes altres han gaudit intensament el regal, bojament. El personatge més desgraciat de l’obra serà aquest nen, és clar.

—Frase: “No hi ha res com no tenir pares per a poder escriure lliurement.”
—La diu la protagonista i crec que hi ha una immensa llibertat en el fet de no tenir uns ulls escrutadors. No tenir uns ulls fiscals et dóna llibertat. Els pares, per a escriure, d’alguna manera els has hagut de matar.

—He recordat autors que han ficcionat la seva pròpia mort i em surten Coetzee, Saramago, Houellebecq… N’heu llegit?
—Sí. I a l’últim llibre de Martin Amis, un llibre de memòries, en un moment donat diu: “Aquest serà el meu últim llibre, probablement.” Era el meu autor preferit viu.

—Darrerament, m’he enganxat a Emmanuel Carrère.
—El llibre dels Evangelis (El Regne) és brutal, una desmembració dels Evangelis. Què fa per desmembrar els Evangelis? Es desmembra primer ell. T’explica que era en una secta cristiana i rentava els peus a uns quants pobres.

—“Si despulles algú, despulla’t tu abans”, com diu la novel·la.
—Correcte. Per despullar bé, t’has de despullar [primer]. Si escrius en primera persona, ho has de donar tot.

—Frase: “Des que va néixer el bebè ja no va escriure mai més ficció.”
—Tom Waits, un autor de disc cada any, quan va tenir el fill va passar molt de temps sense crear. És el centre. Enganxa molt, cuidar.

—Em feu pensar en Nick Cave, a qui se li van morir dos fills. En té més de vius.
—Si tens un sol fill i es mor… Jo [que només tinc una filla] trucaria a un camell, em fotria una sobredosi i em moriria. Si en tens dos és diferent.

—Jo en tinc tres!
—Tu hauries d’estar pels altres, per això la natura te’n fa tenir més d’un. Però, si t’ho jugues tot a una carta… Vaig fer un conte d’això, també: es moria la filla d’uns divorciats i decidien que es drogarien. I s’anaven drogant, drogant, drogant, i al final ja no es morien.

—Hi apareix un lector de la protagonista que somnia anar amb bolquers.
—Hi ha gent que sexualment és d’una gran obvietat, i aquest és un personatge així. En les novel·les m’adono que em surten qüestions sexuals sòrdides. No és buscat, però sempre hi ha una part sexual que tothom troba lletja.

—Per exemple, aquí l’escriptora diu que no es pot negar mai a una proposició sexual. I carda absolutament amb tothom.
—Correcte. Ho he fet molt de passada, però és el que hi ha al text. M’agrada aquesta idea, aquest vers de Palau i Fabra: “Jo em donaria a qui em volgués.” El personatge que s’enamora de qui el desitja. I no li pot dir que no. En canvi, a Benvolguda vaig posar una altra frase, que és com la contrària d’això: “No hi ha res com follar enamorat.” I que és comparable a escoltar la Missa Solemnis de Beethoven si a sobre creus en Déu, que deu ser la polla.

—Hi ha un home que té la tita tan petita, tan petita, tan petita, que dieu que no té tita, sinó que té un clítoris entre ou i ou.
—És el tabú terrible. Ho acceptem tot, però això no. És la burla universal. I no n’hi ha cap que sigui tan bèstia com aquesta. És un tabú brutal. Et vas fent gran i vas veient que potser la gent és sexualment despreocupada entre els 18 i els 25. I després ja tothom s’enfanga.

—El nucli familiar, per mi, és la part més trista del llibre.
—Sí. I veig al meu voltant com tot s’ensorra per culpa dels mòbils. A vegades ha vingut alguna amiga a casa meva i, mentre fa pipí o caca, juga amb el mòbil. A la novel·la, el marit tot el dia mira el mòbil. A partir dels cinquanta, les dones tenen ganes de fer de tot. I els homes, tot el dia així. Tinc moltes amigues que en parlen. I la protagonista ho busca a internet: “El meu marit sempre amb el mòbil”, “El meu marit sempre dormint”. I, per documentar-ho, ho vaig mirar a Google. I n’és ple!

—Em fareu buscar “La dona no para de xerrar”, que és el típic mite masclista.
—Segur que t’hi sortiria, també.

—Frase: “No li perdonen el seu sarcasme amb el tema de les dones.” Em sembla que us ha passat.
—És veritat. I hi ha un punt de gran autocensura. És a dir, ningú no et dirà que això no ho pots escriure o que això no ho pots dir, però seràs titllat de qualsevol cosa dos dies després. Jo, per exemple, la qüestió de les quotes… En el món del cinema, els guions tenen subvenció si són de dones. Em sembla d’una injustícia brutal. Quan em ve una lectora i em diu: “Jo, és que només llegeixo llibres de dones.” Li dic: “Però tu ets imbècil. Llegeix llibres bons i llegiràs llibres de dones.” “Jo, és que només bec vi català”. “Imbècil. Beu vi bo i beuràs vi català.” No voldria que ningú em contractés perquè hi ha una subvenció. Jo vull que em contractin perquè sóc la millor.

—Hi insisteixo: l’he trobat un llibre molt il·luminador en la part de periodisme i d’escriptura. La part familiar és molt dura.
—Ai, sí. És irònico-depressiu. És una dramèdia, com en diuen ara. El matrimoni trist apareix d’ençà del primer llibre. La parella sòrdida, el matrimoni trist, aquest absurd, això que fem els humans.

—Però no és el vostre cas, diria. Llavors, per què el tracteu tant?
—Perquè n’hi ha molts casos. Hi ha molta gent que està molt enfadada. I amb això sí que ja no puc més. N’estic fins als collons, de la gent enfadada. Mira, els que són bons amb allò que fan, sigui posar totxos o sigui escriure articles, estan contents normalment. Un cuiner enfadat no té cap sentit. Dóna gràcies i endavant.

—Voldríeu dir alguna cosa que no he preguntat o subratllar alguna idea ja explicada?
—Segur que sí, però ara no se m’acut. Ja t’enviaré un missatge.