20.09.2025 - 21:40
Marc Castellnou (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972), analista en cap del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, és un professional reconegut internacionalment, estimat i admirat per la gent, incòmode per a la classe política. Ell i el seu equip fa anys que treballen sobre el comportament dels incendis forestals en temps d’emergència climàtica als cinc continents.
Enguany per la Diada va intervenir en l’acte oficial de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l’Ebre, davant els batlles i més autoritats polítiques i acadèmiques. La seva intervenció va ser didàctica, clara, lúcida, crítica i dura. Contundent. Ja fa uns quants estius que s’ha vist clar que cal una gestió forestal i una gestió del territori adequada per a fer front als incendis fruit del canvi climàtic. Castellnou va aprofitar la invitació davant la classe política per explicar la situació i la necessitat de fer-hi front amb una nova gestió política del territori, amb un punt de vista nou, sorgit de la necessitat imperiosa de recuperar la pagesia per recuperar el conreu de la terra i reduir la massa forestal, que en gairebé cinquanta anys ha passat d’ocupar el 32% del país al 71%. Reproduïm la major part del discurs i el vinculem amb el projecte internacional europeu Fire Wine, impulsat també de Catalunya estant, que és un exemple de treballar en la direcció marcada per Castellnou.
D’entrada, va donar les gràcies per l’oportunitat que li oferien de parlar davant l’estament polític de les Terres de l’Ebre: “No passa molt sovint això, perquè els costa d’aparèixer a les jornades tècniques i de formació.” I, doncs, va dir que ho aprofitaria per explicar d’on venim i cap a on anem, amb els incendis.
“Les Terres de l’Ebre són una terra de foc, una terra on tenim molts incendis. Quan bufa el cerç, quan bufa el vent de dalt, quan bufa el mestral, en diguis com en diguis, aquest país crema. I, a més, és un país sec. Aquí, a les Terres de l’Ebre els bombers tenen molta exposició als incendis forestals i això és el que ens ha permès crear aquesta escola sobre els incendis, que ara s’ha expandit globalment. L’hivern passat vam estar als incendis de Los Angeles, aquest estiu hem estat treballant el nord-est peninsular, també al sud de França. De fet, hem treballat a tots els continents.”
I va continuar: “És una paradoxa: els Bombers de la Generalitat exportem molt de coneixement, però som molt petits a casa. Les Terres de l’Ebre només tenen 162 bombers per defensar el territori. I ho fan bé i el territori se sent segur, però el meu paper avui aquí és dir-vos que no estem segurs. Això fa molt mal políticament de reconèixer-ho, però els bombers ja no tenen la capacitat de defensar la vida i l’economia de les persones a Catalunya. Tampoc a les Terres de l’Ebre. Els bombers necessitaran créixer.”
“No faig una demanda de recursos, sinó que ho dic perquè venim d’un problema arrelat a la nostra història, a la nostra manera de fer. A final de 1970, quan creem el cos de bombers, Catalunya té un 32% de massa forestal. Aleshores el país era eminentment agrícola. Avui, Catalunya voreja el 71% de massa forestal. La diferència entre el 32% i el 71%, és més del doble de massa forestal de la que teníem quan el cos de bombers va ser creat, i aquest creixement s’ha produït a costelles de la pèrdua de món rural, de pagesia, de la pèrdua de mosaic agrícola i forestal.”
“En aquests anys, el nostre país ha invertit en un paisatge que no se sustenta per si sol. I damunt d’aquest canvi de paisatge, de l’abandonament rural cap a un model socioeconòmic urbà, ha aparegut el canvi climàtic. […] Trobar-nos tants dies a l’estiu per damunt dels trenta graus i tan seguits és el que s’anomena una sequera tèrmica. Enguany ha plogut a la primavera, però va camí de ser l’any més càlid des que tenim registres. Aquesta sequera tèrmica fa que les nostres plantes hagin de gastar molta aigua per viure. És com l’economia familiar: ja pots ingressar el mateix que el que ingressaves fa vint anys, que si el cost de vida puja, tu no arribes a final de mes. Amb els arbres passa el mateix: ingressen més o menys el mateix que ingressaven fa vint anys, però gasten molt més. I ho fan començant molt abans, al març, i acabant al novembre. Abans les calors començaven al maig i acabaven a l’octubre. Això fa que els nostres boscos estiguin estressats tèrmicament i, per tant, molt més disponibles per a cremar.”
“Però, a més, si hem passat d’un paisatge que era un 32% forestal a un paisatge del 71% forestal, hi ha molt més per a cremar amb molta més continuïtat. I això és el que acaba provocant el problema dels incendis, que poden ser molt més grans i també poden ser molt més intensos. I al mateix temps són incendis que comencen a fer coses estranyes. I el coneixement sobre aquest comportament estrany dels incendis és el que els Bombers de la Generalitat lideren i això ens ha portat al món.”
“Nosaltres hem estat més exposats a problemes reiterats amb el foc davant d’altres llocs del món. Això és així perquè Catalunya és un país molt petit, a dalt té el Pirineu, a baix l’Ebre, el Mediterrani a Llevant i els Monegres a l’oest. Un país encaixat, amb una diversitat d’ecosistemes molt gran. Al món coneixem setze tipus diferents d’incendis. A Catalunya en tenim catorze. A Castella-Lleó en tenen sis. Si anem a França en tenen quatre. Si anem a Califòrnia en tenen vuit. Nosaltres en tenim catorze. Per això n’hem après una mica més, perquè hi estem més exposats.”
Aleshores Marc Castellnou va parlar dels pirocúmuls, del comportament estrany dels incendis actuals, que poden combinar el motor de combustió (passa amb la massa forestal), el motor de condensació (passa a l’atmosfera) i el motor de compressió (quan es generen pulsacions alternes). Escolteu Marc Castellnou sencer ací (del minut 25:40 al minut 45:56), tot i que transcrivim tot seguit la continuació de la seva intervenció:
“Per què ens passa això? Torno al principi: perquè tenim un canvi climàtic damunt d’un canvi socioeconòmic, que consisteix en l’abandonament d’un país rural i la creació d’un país urbà. Però, a més, un país urbà que genera polítiques contràries a aquest món rural, un país urbà que legisla perquè el món rural s’empetiteixi i només per ser gaudit pel món urbà. Això provoca un desequilibri i una falta de respecte cap al món rural.”
“Si entre un bosc i un poble o una urbanització o un polígon industrial tenim un bancal d’oliveres, estem tots tranquils, perquè el foc no pot arribar al poble, la urbanització o el polígon industrial. Però si el pagès que conrea les oliveres es jubila, al cap d’uns anys aquell tros torna a ser bosc. I, aleshores, els poders públics han d’invertir diners públics del contribuent per netejar aquell bancal i fer una faixa de protecció perquè el foc no arribi al poble. Mentre el pagès hi inverteix i manté el bancal, ningú no li dona un duro, tot i que el pagès fa un servei a la societat. O sigui, una activitat del sector primari produeix un servei de seguretat al sector terciari. Però al pagès l’hem estafat sistemàticament i, a més a més, ha estat mirat com un delinqüent, perquè si crema rama encara provocarà algun incendi, perquè si ensulfata… Aquí hi ha un desequilibri.”
“La causa de moltes emergències climàtiques que tenim es deuen a aquest abandonament rural, però ningú no inverteix en el món rural, s’inverteix en els cossos d’emergències. Però aquests cossos d’emergència davant del foc per combustió, condensació i compressió no poden garantir apagar el foc. Per això avui aquí us vull fer sabedors que tenim una emergència al país i aquesta emergència són els incendis de canvi climàtic, que el 2017 nosaltres els vam posar el nom d’incendis de sisena generació i aquest terme s’ha fet viral, però només era una manera d’explicar el problema.”
“Nosaltres necessitem més recursos, però també necessitem recursos perquè s’inverteixin en el territori, que es recuperi el món rural, un món amb diversitat d’estructures, per fer front a aquest canvi climàtic per poder protegir la població. És necessari que ens replantegem el país. […] Hem de tenir clar que els boscos que tenim a casa nostra van néixer amb un clima que ja no hi és. I aquests boscos no poden viure amb el clima actual. Necessiten regenerar-se, necessiten renovar-se, adaptar-se. I aquests incendis són part del procés natural de renovació dels boscos. Però això no ens ho podem permetre. Per això l’hem de renovar amb gestió.”
“Com a polítics la tendència és dir que cal fer accions per preservar el que tenim. No. Com a bombers us hem de dir que el que toca és ser valent i prendre decisions creatives. Cal entendre el paisatge que volem tenir d’aquí a vint o trenta anys. Les decisions que prendrem ara són les que crearan aquest paisatge futur. Cal mirar els incendis com una eina de creació de paisatge. Cal entendre l’ecologia del paisatge per crear el paisatge nou i cal crear una economia adaptada a aquest paisatge, perquè, lamentablement, el paisatge no s’adaptarà a l’economia, perquè el paisatge necessita un clima i el clima ha marxat. Cal entendre que ens trobem en una emergència i aquesta emergència demana de crear un país nou adaptat als nous temps, no intentar preservar un país vell que se’n va.”
“Lamentablement, tenim una classe política que mira més al centre que a la perifèria. La perifèria té molt a ensenyar. De la mateixa manera que hem dit a Brussel·les que els boscos d’Europa seran boscos si poden agafar les espècies del sud, les Terres de l’Ebre serà qui proveirà d’espècies i d’ecosistemes la resta de Catalunya. No seran els boscos del Pirineu que vindran a Tortosa, són els boscos de Cardó, de Tivissa, de Llaberia, de Pàndols, dels Ports, del Montsià que aniran cap al nord.”
“Ens trobem en un moment privilegiat i una societat que ho pot fer, però sembla que no ho vulguem entendre. Necessitem desesperadament entendre els nostres boscos, necessitem educació forestal. Necessitem desesperadament recuperar una Catalunya molt més rural. No es pot construir un país pensant que el sistema d’emergències aguantarà. El canvi es produirà tant si volem com si no. Nosaltres podem triar la velocitat amb què es durà a terme i si es farà a còpia de desgràcies o a còpia de planificació. Aquest és el repte.”
“A banda d’això, cal ser positius: Catalunya és un país que té el coneixement per a fer-ho i cal una classe política que hi cregui. Com que avui us tenia tots aquí, us ho havia de dir.” Així va acabar Marc Castellnou.
La vinya com a tallafocs, una iniciativa amb certificació europea
D’accions fetes per la societat civil i amb l’impuls i la col·laboració dels bombers se n’han començat a fer. En general, la societat sempre passa davant de l’acció política. Precisament, un d’aquests projectes que es troben en l’arrel d’aquesta necessitat de nova gestió del territori amb relació als incendis de canvi climàtic, per augmentar la superfície agrària i el món rural, que avui representa menys de l’1% de la població activa, és el projecte Fire Wine o Vi de Foc, al qual ja vam dedicar l’article “Vinyes de foc”. És un projecte europeu nascut a Catalunya, destinat a la prevenció de grans incendis forestals a partir de la plantació de vinyes a tocar de masses forestals per evitar-ne la propagació.
Fa poques setmanes que s’ha sabut que aquest projecte avança i que ha aconseguit l’autorització de l’Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO), de les marques Fire Wine Resilient Landscape© i Fire Product Resilient Landscape©. Les marques permetran d’identificar mitjançant un segell en l’etiqueta els productes elaborats amb fruits de cultius compromesos amb la prevenció d’incendis, com ara la vinya, el garrofer, l’olivera, l’ametller…
Una de les singularitats d’aquestes marques és que el títol conté el concepte de paisatge i resiliència, fet que inclou uns valors en el temps que ultrapassen la gestió dels incendis. I, per una altra banda, els segells els poden aconseguir també entitats més col·lectives, com una denominació d’origen, un parc natural o un territori que fa una bona gestió global del paisatge.
En una segona fase, en la línia d’això que exposa Marc Castellnou, aquest projecte de Vi de Foc vol aconseguir que la Generalitat de Catalunya es comprometi amb els cellers i viticultors que s’hi vulguin vincular, amb el reconeixement de bones pràctiques, i que això els aporti facilitat en els tràmits administratius per a plantar aquestes vinyes i ajuts per a compensar aquest servei social que implica la seguretat de tenir un cultiu que fa de tallafocs.
