Em sembla que hi deu haver una mena de teorema que encara no s’ha formulat i, per tant, no s’ha pogut demostrar.  Descrit de manera maldestra per qui signa aquest escrit, vindria a ser el següent: hi ha una classe de gent que vol passar per la vida sense problemes, sempre al costat del poder, de tots els poders, petits i grans. Si la policia estossina uns manifestants, senyal que n’hi ha algun motiu; si el govern de torn decideix qualsevol mesura aparentment sectària, abans de pronunciar-s’hi en contra, dirà que cal estudiar-ho a fons; si veu patir algú, pensarà que alguna cosa ha hagut de fer malament. Ja he avisat que faria una descripció maldestra.

Però el teorema ha de continuar. Aquesta gent conformista es troba de vegades amb ciutadans que, contràriament a allò que ells practiquen, es queixen, fan manifestacions, alcen la veu. I, aleshores, aquells immobilistes es posen nerviosos. En el seu interior deteriorat saben que els qui practiquen la dissidència han de tenir raó, ni que sigui una part petita de raó, però no ho poden admetre, perquè seria com anar en contra d’aquesta pusil·lanimitat que han anat construint des de fa anys. I la seva resposta sol ser irada: no poden suportar que hi hagi algú que interpreti la realitat tan lluny de la manera com ho fan ells i, en conseqüència, ataquen els dissidents amb una ràbia digna de millors causes. Però ells no saben quines poden ser aquestes causes perquè es troben encapsulats en el seu fervor –en el propi deteriorament–, en el seu favor a allò que són les consignes del sistema.

En el camp de la cultura, això sol passar més que no ens pensem. Ho vam veure en la cerimònia dels Oscar de Hollywood: l’actor espanyol Javier Bardem es va pronunciar contra la guerra impulsada per Trump i per la llibertat de Palestina. I com que, diuen, va ser l’únic que es va expressar sense circumloquis, va posar en evidència tots els altres, que van callar. I aleshores van sortir els qui deien que, ben mirat, fer aquesta mena de protestes no serveix de res. Ho heu endevinat: són els qui callen, que sempre busquen raons per a desprestigiar els qui criden.

Aquí n’hem tingut un cas més simptomàtic. Carles Rebassa va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la, convocat per Òmnium. I, en comptes de fer un discurs d’agraïment farcit de tòpics, l’escriptor  mallorquí va fer un pamflet: ordenat, contundent, amb una autoritat que naixia del fons de la raó, de la seva raó i de la d’aquells que ens hi sentim identificats. (Un aclariment: tinc un enorme respecte pel gènere pamfletari, sobretot si és pensat per anar al moll de l’os de les coses que es denuncien.) El moment culminant del discurs va ser quan, davant tots els responsables polítics catalans que hi eren presents, el poeta i novel·lista els va engaltar aquestes frases: “Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per a viure als Països Catalans. Això els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Tan sols ho podem fer possible nosaltres, si ens tornem a determinar com vam fer fa nou anys, abans que porucs, mesells i traïdors ens deixessin amb el cul a l’aire.” TV3 va tenir cura de no enfocar aquests “virreis, titelles, porucs, mesells i traïdors” a què Rebassa es referia i de qui tots sabem els noms i les sigles.

La cosa és diàfana: Carles Rebassa és dels qui alcen la veu, no desaprofiten la millor ocasió per a fer-ho, en un acte institucional (als d’Òmnium els agrada aquesta pompa) i retransmès per la televisió pública. I aleshores, davant la contundència del seu discurs i el ressò que va tenir, emergeix la veu dels qui no suporten que algú cridi, aquells qui prefereixen expressar-se sense fer soroll, la majoria de vegades –en això són coherents– amb el seu silenci.

Un dels qui van respondre és el catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona Jordi Llovet. I ho va fer a les pàgines d’El Quadern d’El País. En aquell diari solen emergir les opinions que semblen enyorar la presència ideològica d’Ignacio Vidal-Folch. Llovet és un savi, tot sigui dit. Però no pot contenir la seva ira quan algú surt dels contorns de la realitat política que ell vol i defensa. I els nervis són mals consellers, encara que siguis un savi. Ja em perdonareu, no enllaçaré el seu article, prou propaganda que ja es fa ell mateix. Però en el seu escrit deixava clar que no li havia agradat res –i res, aquí, és molt– de la Nit de les Lletres Catalanes. Començant pel guanyador del premi atorgat a Carles Rebassa, entre més coses, perquè és mallorquí. Ja m’imagino que Llovet devia començar a redactar una segona part del seu article quan es va assabentar que Òmnium havia concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a un altre mallorquí: Biel Mesquida. (Bravo, Biel, no en facis cas, els savis de vegades deixen de ser-ho.)

L’altre que va opinar sobre el discurs de Rebassa va ser el periodista Xavier Bosch. En aquest cas, al diari Ara: tampoc no posaré l’enllaç del seu article, no us ho mereixeu; ni faré cap comentari sobre el mitjà on Bosch (a sou del Godó, a sou de Planeta) va atrevir-se a dir que, quan un rep un premi, no ha de fer un míting. Ell, que ha rebut premis de l’editorial Planeta perquè és dels qui callen, dels qui no alcen la veu (només s’esbrava quan escriu d’esports, però això li ho permeten) es va atrevir a criticar un escriptor que, al contrari de la submissió, va practicar la discòrdia. Bosch i Llovet són casos perfectes per a explicar aquest teorema dels súbdits del sistema que he mirat de reflectir.

Per acabar, alço la copa en favor dels dissidents, dels qui s’atreveixen a vociferar. Encara que siguin mallorquins, senyor Llovet.