19.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.11.2025 - 21:47
Avui, dijous, fa cinquanta anys que es va morir el dictador Francisco Franco. Cinquanta anys d’una data que molts deuen recordar, que alguns pretenen que commemorem i que alguns altres volen, simplement, oblidar. Però passa que, enmig de totes aquestes mirades sobre aquell 20 de novembre de 1975, hi ha una pregunta que no puc evitar de fer-me: per què en continuem parlant? Per què deixem que, mig segle després, la seua mort –al llit i sense pagar pels seus crims abominables– continue marcant el calendari de la nostra memòria col·lectiva?
Més que commemorar la seua mort, a parer meu, tots hauríem de commemorar la vida dels milions de persones que van fer possible que el seu règim no fos la passejada militar que ell somniava. Commemorar aquells qui van resistir, quan resistir era arriscar-ho tot. Commemorar aquells qui van mantenir viva la dignitat a les presons, a l’exili, a la clandestinitat, o simplement en la resistència del dia a dia. Commemorar aquells qui van ensenyar als seus fills que la llibertat no era un luxe sinó un dret, i que aquest dret cal guanyar-se’l cada dia, de vegades amb petits gests, a voltes amb silencis tan sols estratègics, quan tocava amb paraules dites en veu baixa, però que ressonaven com un tro.
Franco es va morir al llit –vell i envoltat del poder que havia construït sobre la sang de milions de persones. Però els qui van lluitar contra ell, molts, moltíssims, no van ser els llençols la darrera cosa que van tocar. Són incomptables els qui es van morir a la presó, afusellats en fossars com el de Montjuïc o en parets com la de Paterna, en camps de concentració terribles, per les condicions inhumanes, o amb el cor trencat de l’exili sense retorn. I la més gran de les indignitats imaginables és que molts encara avui són ossos anònims en fosses comunes, condemnats després de cinquanta anys a trobar-se privats del dret d’una làpida que porte el seu nom, sense flors que els recorden, sense el respecte que es mereixen.
Però la seua resistència, la seua tossuderia, la seua fe en un futur millor van ser les llavors de tot allò que va venir després. La tossuderia i la fe d’aquella dona que ensenyava català en secret als seus alumnes. La d’aquell obrer que organitzava reunions clandestines. La de qui portava missatges entre militants, amagats entre la roba bruta o en dobles fons de maletes. La del poeta que escrivia versos de llibertat que circulaven de mà en mà, com una rosa de paper. La dels guerrillers que disparaven encara contra els tricornis propagadors del terror. La dels masovers que amagaven fugitius perseguits i els donaven menjar i llit, sense fer preguntes. La dels metges que guarien els ferits a les manifestacions. La dels cantants que ens omplien el cor de cançons per a combatre. La del llibreter que a la rebotiga guardava, sempre amb por, els llibres que no es podien llegir. La de l’escriptor que escrivia enterc en la nit més fosca, paraula a paraula, per retornar-nos el nom de cada cosa.
Commemorar vol dir donar sentit al present. I com que és aquesta la definició, no podem –de cap manera– centrar-nos avui en la mort d’un home que va encarnar la repressió i la injustícia, la mort i l’ocupació militar, l’odi i el terror, ans hem de parar esment en la vida de tots aquells qui –contra tot pronòstic i sense esperar a veure la victòria somniada– van mantenir l’esperança dempeus. Aquells qui van demostrar, al capdavall, que cap dictadura –per llarga i cruel que siga– no pot ofegar per sempre la veu d’un poble. Aquells qui ens van fer veure que la tirania –tota tirania, la que hem de suportar avui també– té data de caducitat, però la dignitat humana no.
És per això que us propose d’honorar avui la memòria de tots els qui van lluitar contra la dictadura espanyola. És el dia d’escoltar-ne les veus, de recuperar-ne les històries, d’aprendre de la seua valentia. De commemorar no la mort d’un home menyspreable, sinó la vida d’un poble que mai –ni en el moment més fosc, ni en la nit més negra– no es va rendir davant els canons i els uniformes. A tots ells, l’honor. Avui, 20 de novembre, i sempre.
PS1. Fa pocs dies que vam demanar als subscriptors de VilaWeb que ens ajudassen a explicar de quina manera el franquisme actuava com un règim basat en el terror aplicat sobre el conjunt de la població. La resposta, magnífica, ha superat les nostres expectatives, i per això hem hagut de fer una selecció de vint d’aquestes veus, que us oferim en aquest article: “Pallisses, catalanofòbia i por: una vintena de testimonis ens parlen de la violència quotidiana del franquisme”. Agraïm molt tots aquests testimoniatges, tant els que hem publicat com els que no.
PS2. L’historiador anglès Paul Preston és una referència en l’estudi i l’anàlisi de la repressió franquista, que ell ha arribat a qualificar d’holocaust. Avui és una veu especialment imprescindible, i per això Andreu Barnils li ha fet aquesta entrevista.
PS3. La dictadura, òbviament, va ser dura en totes les nacions que formen part de l’estat espanyol. Però es va acarnissar de manera molt especial en la nostra, als Països Catalans. Per això us oferim avui aquest mapa interactiu, amb 1.681 fosses comunes que encara avui amaguen restes de persones mortes pel franquisme. La geografia de la mort, de Bigastre a Rabós i d’Aguinaliu a la Coma.
PS4. De vegades les dates manen, diu Núria Cadenes en el seu article d’avui. I té tota la raó: “Franco, l’ex-rei espanyol i Pablo Hasel”.
