04.02.2026 - 21:40
Durant aquells anys en què vaig tenir l’honor de ser president de la Generalitat, recordo amb especial nostàlgia les sessions de control del parlament. Tractessin de què tractessin els temes, la cosa acostumava a anar així.
La Sra. Arrimadas, entre cartellet i amenaça, ho deia amb somriure triomfal: “Deixi el procés i ocupi’s dels problemes reals de la gent.” El Sr. Iceta, amb aquella barreja tan seva de cinisme i paternalisme, afegia: “Nosaltres sí que parlem dels problemes reals de la gent, no pas de banderes.” La Sra. Albiach, amb cara de decepció infinita, insistia: “La gent vol solucions als problemes reals.” I el Sr. Fernández, amb veu de tenor de sarsuela de barri, recitava: “Deixi l’independentisme i centri’s en els problemes reals de la gent, que és el que demana el país.”
Jo els contestava el que era evident, el que els números ensenyen a crits: “Amb el dèficit fiscal català és impossible atendre correctament la ciutadania en cap dels serveis públics que prestem; sense cap competència en les infrastructures clau del país (ferroviàries, energètiques, nuclears, hidràuliques, carreteres principals, ports de Barcelona i Tarragona, aeroport, etc.) no podem traçar el rumb de futur del país, només la independència ens permet de posar el destí del nostre país en les nostres mans.” Els recordava els més de 20.000 milions anuals (aleshores; ara molts més) que marxen cap a Madrid en una clara política extractiva colonial, la desinversió sistemàtica en Rodalies, hospitals, escoles, dependència. I acabava dient que la dependència ens porta a la decadència i al col·lapse. Que els serveis públics tiren endavant per la professionalitat de la gent que hi treballa, on la vocació del servei supleix sous indignes, horaris inhumans, etc.
I ells? Em miraven burletes, amb ganyotes de cansats, i gairebé deixaven anar alhora un sospir col·lectiu, que venia a significar un “que pesat, aquest home!” (utilitzo la paraula “pesat”, però sospito que no era exactament la que de debò pensaven ells) i tornaven al discurs: “Els problemes reals de la gent, president, els problemes reals de la gent!”
Ara, des del meu exili interior, constato que els problemes reals de la gent no només continuen, sinó que s’han multiplicat i agreujat. Evidentment. El nostre és un país en col·lapse i avui són els trens, però demà seran les autopistes i els hospitals i, d’aquí a un mes, els mestres i els autònoms. Vagin vostès afegint-hi exemples bàsicament d’allò que en diem “la gent”.
Com que, amb el col·lapse de Rodalies, avui tothom admet que és fruit de dècades de manca d’inversió, convé recordar una evidència: la responsabilitat d’aquestes inversions i manteniment que no s’han fet és de l’estat. Des del 1982 fins avui, el govern espanyol ha estat en mans de persones del PSOE-PSC més de 28 anys, del PP més de 14, i dels Comuns més de 7. Persones del PSC han estat ministres del ram durant més de set anys, i persones del PSC han presidit RENFE durant més d’una dècada. Les excuses s’han acabat.
Els problemes reals de la gent només es podran atendre de veritat el dia que deixem de demanar permís per a gestionar el nostre propi país. El lampedusisme no ho resoldrà. Vull dir que fer veure que es canvia el sistema de finançament per continuar allà mateix o que es creen noves empreses de Rodalies perquè l’estat continuï tenint la majoria no servirà de res. De la mateixa manera que qualsevol manifestació que no situï la independència com a eix sobre el qual fer transformar el país està condemnada a la irrellevància, perquè ho serà, perquè, lamentablement, la història és tossuda.
O progrés o col·lapse. I només podrem progressar, és a dir, millorar les condicions de vida i el benestar de la gent, amb la independència. Per tenir un estat de benestar, has de tenir un estat, deia la Muriel Casals. No crec que es pugui resumir millor.
Quim Torra
131è president de la Generalitat
